Binyamín Netanyahu, de vegades transcrit com a Benjamin Netanyahu, hebreu (Tel-Aviv, 21 d'octubre de 1949) és un polític israelià. Ha estat primer ministre d'Israel entre 1996 i 1999 i entre 2009 i 2021 i ho torna a ser d'ençà del 29 de desembre de 2022. Actualment és president del partit polïtic Likkud. Netanyahu és el primer ministre d'Israel que més temps ha estat en el poder, amb més de 16 anys ocupant el càrrec. És també el primer primer ministre en haver nascut a Israel després de l'establiment d'Israel com estat.
El Tribunal Penal Internacional en va ordenar la detenció el novembre de 2024 per crims contra la humanitat i crims de guerra, com a responsable del genocidi de Gaza.
Biografia Netanyahu va néixer en una família predominantment ashkenazi el 1949 a Tel Aviv. La seva mare, Tzila Segal va néixer a Pétah Tiqvà al Mutasarrifat de Jerusalem de l'Imperi Otomà, i el seu pare, Benzion Netanyahu (nascut a Varsòvia com a Mileikowsky), va ser un historiador especialitzat en l'edat d'or dels jueus hispànics. El seu avi patern, Nathan Mileikowsky, era un rabí i escriptor sionista. Quan el pare de Netanyahu va emigrar al Mandat britànic de Palestina, va convertir el seu cognom de "Mileikowsky" a "Netanyahu", que significa "Déu ha donat". Tot i que la seva família , ha dit que una prova d'ADN va revelar que tenia algun ascendent sefardita. Afirma ser descendent de Gaó de Vílnius.
Binyamín va ser el segon de tres fills. Inicialment es va criar i es va educar a Jerusalem, on va assistir a l'escola elemental Henrietta Szold. Entre 1956 i 1958, i entre 1963 a 1967, la seva família va viure als Estats Units a Cheltenham Township, un suburbi de Filadèlfia, quan el seu pare donava classe a l'escola jueva Dropsie College. Binyamín va assistir i es va graduar a la Cheltenham High School. Ell i el seu germà Yonatan es van sentir insatisfets amb el que van veure com la forma de vida superficial que van trobar a la zona, inclòs el prevalent moviment de contracultura juvenil i les sensibilitats liberals de la sinagoga del Judaisme reformista a la qual assistia la família.
Amb la retirada de Yitshaq Xamir després de la derrota a les eleccions legislatives d'Israel de 1992, Binyamín Netanyahu es va proclamar vencedor de les eleccions primàries a la direcció del Likkud el 25 de març del 1993 amb el 52,1% dels vots, per davant de David Levy, Benny Bezav i Moshe Katzav.
Primer terme com a Primer Ministre Després de l'assassinat del Primer Ministre d'Israel Yitshaq Rabín al final d'una manifestació en suport dels Acords d'Oslo, el successor temporal de Rabín, Ximon Peres, va decidir convocar eleccions anticipades per tal de donar al govern un mandat per avançar en el procés de pau. Els mesos previs a les eleccions legislatives israelianes de 1996 es van veure marcats per una sèrie d'atacs terroristes de Hamàs a Israel. Després que el Shin Bet assassinés el líder militar de Hamàs, Yahya Ayyash, el 5 de gener de 1996, Mohammed Deif, ara comandant de les brigades Izz ad-Din al-Qassam, va organitzar una campanya de bombardejos dins d'Israel com a represàlia, incloent-hi els atemptats suïcides del Centre Dizengoff i els atemptats amb bomba a l'autobús de la carretera de Jaffa, i la incapacitat del govern laborista per aturar-los va impulsar la victòria del Likkud, que després de mesos de negociacions va bastir una coalició amb Guéixer i Tsómet.
Netanyahu va ser el candidat del Likkud a primer ministre a les eleccions legislatives israelianes de 1996 que van tenir lloc el 29 de maig i van ser les primeres eleccions israelianes en què els israelians van triar directament el seu primer ministre.
Netanyahu esdevé Primer Ministre d'Israel formant govern de coalició de Likkud, Guéixer i Tsómet amb Xas, el Partit Nacional Religiós, Israel ba-Aliyà, el Judaisme Unit de la Torà i la Tercera Via al govern, amb la coalició que ocupava 66 dels 120 escons a la Knesset. El govern també va rebre el suport, però no s'hi va unir, dels dos escons de Molédet. El govern aturà el procés de pau i portà en paral·lel una política econòmica molt liberal.
Netanyahu es va reunir el 4 de setembre de 1996 per primera vegada amb Iàssir Arafat, el líder de l'Autoritat Nacional Palestina des de les eleccions legislatives palestines de 1996, i les reunions es mantindrien fins a la tardor de 1996 culminant el 14 de gener de 1997, amb la signatura del Protocol d'Hebron amb l'Autoritat Palestina que va donar lloc a la redistribució de les forces israelianes a Hebron i a la transferència de l'autoritat civil a bona part de la zona al control de l'Autoritat Palestina. La manca de progrés del procés de pau va portar a noves negociacions que van produir el Memoràndum de Wye River el 1998 que detallava els passos que havien de fer el govern israelià i l'Autoritat Palestina per implementar l'anterior Acord de Taba de 1995.
Pas a l'oposició El laborista Ehud Barak el va succeir després de les eleccions legislatives d'Israel de 1999 i es va retirar de la política, entrant al sector privat.
Ministre d'Afers Exteriors i Finances L'any 2002, després que el Partit Laborista israelià deixés la coalició de govern i deixés vacant el càrrec de ministre d'Afers Exteriors, el primer ministre Ariel Xaron va nomenar Netanyahu com a ministre d'Afers Exteriors el 6 de novembre de 2002. Netanyahu va desafiar Xaron pel lideratge del partit Likkud a les eleccions de lideratge del Likkud de 2002, però no va aconseguir derrocar-lo. El 28 de febrer de 2003 va passar a ser ministre de Finances, iniciant reformes econòmiques, abans de dimitir el 9 d'agost de 2005 pel Pla de retirada unilateral israeliana de Gaza.
Segon terme com a Primer Ministre En les eleccions del eleccions legislatives d'Israel del 2009 del 10 de febrer, el Likkud, el seu partit, va obtenir 27 escons per la Kenésset. Creant una coalició de govern amb Yisrael Beiteinu, el Partit Laborista Israelià i el Xas i així obtenint majoria absoluta, va jurar el seu càrrec com Primer Ministre d'Israel al març de 2009.
El 29 d'octubre de 2012, els delegats del Likkud aprovaren l'aliança electoral entre el seu partit i Yisrael Beiteinu per conformar una llista comuna per a aquestes eleccions. El tercer govern de Binyamín Netanyahu va sortir de les eleccions legislatives d'Israel de 2013 i va prendre possessió el 18 de març de 2013 fou coalició del Likkud-Yisrael Beiteinu, Yeix Atid, La Llar Jueva i Ha-Tenuà.
En març de 2014 es va aprovar la modificació de la Llei bàsica del govern, limitant el nombre de ministres a 18 i establint que tots els ministres hagin de tenir cartera. També es va elevar el llindar electoral del 2% al 3,25% del total de vots emesos perquè un partit pugui entrar a la Knesset, mantenint el sistema de representació proporcional sense representació geogràfica.
L'aliança del Likkud i Yisrael Beiteinu es va rompre el juliol de 2014 i el 2 de desembre de 2014, Netanyahu va destituir la ministra de Justícia Tsippi Livni, de Ha-Tenuà i al ministre de Finances Yair Lapid de Yeix Atid, per la seva oposició a la lluita contra el programa nuclear de l'Iran, aconseguir que els palestins reconeguin Israel com a Estat jueu i continuar construint a les zones ocupades de Jerusalem est, i quatre ministres més de Yeix Atid van dimitir provocant la convocatòria de noves eleccions per al 17 de març de 2015.
El Likkud es presentà per separat a les eleccions legislatives d'Israel de 2015. El President Reuven Rivlin va intentar la formació d'un govern d'unitat nacional entre el Likkud i Unió Sionista que Isaac Herzog va rebutjar, i Netanyahu formà un nou govern de coalició del Likkud amb la Llar Jueva, Judaisme Unit de la Torà, Kulanu i Xas, amb el mínim de 61 escons, i Yisrael Beiteinu es va unir a la coalició el maig de 2016.
A les eleccions legislatives d'Israel d'abril de 2019 tornà a ser el candidat més votat i, tot i empatar en nombre d'escons (35) amb la nova coalició centrista Blau i Blanc liderada per Benny Gantz, els partits de la seva coalició de govern continuen tenint majoria absoluta a la Knesset. Tot i això, fou incapaç d'aconseguir el suport de la majoria absoluta del parlament i formar govern perquè no arribà a un acord amb Yisrael Beiteinu que volia tirar endavant un projecte de llei que estableix quotes anuals per al reclutament d'ultraortodoxos, que estan exclosos del servei militar. Els partits ultraortodoxos que donaven suport a Netanyahu estaven totalment en contra d'aquesta llei. El juliol de 2019 es convertí en la persona que durant més temps havia ocupat el càrrec de primer ministre. A la repetició de les eleccions del setembre de 2019 el seu partit quedà en segona posició a poca distància del primer i se li encarregà provar de formar govern per ser el candidat que tenia més suports però altra vegada fracassà i no ho aconseguí i l'encàrrec recaigué en el seu rival Benny Gantz que tampoc ho aconseguí.
Després de les terceres eleccions consecutives, les de març de 2020, Netanyahu finalment aconseguí formar un govern d'unitat amb el seu rival Benny Gantz de Blau i Blanc, continuant com a primer ministre però amb el compromís de ser rellevat per Gantz al cap d'un any i mig. A la coalició es van unir Xas, Judaisme Unit de la Torà, Partit Laborista, Derech Eretz, Guéixer i La Llar Jueva. Segons l'acord de govern signat el 2020 entre el Likkud i Blau i Blanc, les eleccions s'havien de fer 36 mesos després de la constitució del govern i d'haver-se repartit el temps com a primer ministre entre Binyamín Netanyahu i Benny Gantz.
miniatura|El president dels Estats Units Donald Trump anuncia als mitjans de comunicació l'Acord de normalització entre Israel i els Emirats Àrabs Units a la Casa Blanca, el 13 d'agost de 2020. Els Acords d'Abraham són un conjunt d'acords que van establir la normalització diplomàtica entre Israel i diversos estats àrabs, començant pels Emirats Àrabs Units i per Bahrain. Anunciats a l'agost i setembre de 2020 i signats a Washington, D.C. el 15 de setembre de 2020, els Acords van ser mediats pels Estats Units sota la presidència de Donald Trump. Els Emirats Àrabs Units i Bahrain es van convertir en els primers països àrabs a reconèixer formalment Israel després d'Egipte el 1979 i Jordània el 1994. En els mesos següents, el Sudan i el Marroc també van acordar normalitzar les relacions amb Israel
La llei estipulava que si el pressupost pel 2020 no s'aprovava abans del 23 de desembre, s'havien de convocar eleccions. La manca d'entesa entre els socis de govern causà que no fos possible aprovar el pressupost i el 22 de desembre de 2020 la Kenésset rebutjà per 49 vots contra 47 una moció per a donar més temps per fer el pressupost i a la mitjanit següent es dissolgué la Kenésset i es convocaren les eleccions.
Les eleccions foren convocades a poques setmanes de l'inici d'un judici contra Netanyahu i els seus aliats polítics durant el seu quart i cinquè mandat per les seves relaciona amb l'empresari israelià Arnon Milchan, l'editor de Yedioth Ahronoth Arnon Mozes i l'accionista majoritari de Bezeq, Shaul Elovitch. El judici contra el primer ministre es reprengué el 8 de febrer i Netanyahu es declarà innocent de les acusacions de suborn, frau i abús de confiança.
En aquestes eleccions, que se celebraren el 23 de març de 2021, el Likkud que liderava tornà a ser el partit més votat, però altra vegada no tenia la majoria necessària en un parlament molt fragmentat i on un partit àrab, la Llista Àrab Unida, podia decidir cap a on decantava la balança.
Pas a l'oposició