miniatura|Mapa de Txetxènia La República de Txetxènia (en rus: Чеченская Республика, Chechénskaya Respúblika; en txetxè: Нохчийн Республика, Noxçiyn Respublika), o simplement Txetxènia (en rus, Чечня́, Txetxnià; en txetxè: Нохчичьо (Nokhtxitxo)/Noxçiyçö/Nokhchiycho) és una república (subjecte federal) de la Federació russa. Després de la caiguda de l'URSS, els rebels txetxens que proclamaren la República Txetxena d'Itxkèria van controlar zones importants del país, especialment les muntanyoses. La capital per als russos és la ciutat de "Grozni" ('horrible' en rus), i per al govern refugiat a les muntanyes es diu Djokharkala. Té al voltant d'un milió d'habitants, la majoria txetxens (90%), i també amb nogais, russos i d'altres (10%). Les forces militars russes a la república eren l'any 2005 unes 130.000 (les estimacions donen entre 120.000 i 180.000).
Història
Els txetxens són descendents dels pobles iberocaucasians rebutjats i mantinguts a les muntanyes pels alans. Al , van baixar de les muntanyes i van ocupar el que ara és el nord del país. Sotmesos al kan de Kabàrdia, se'n van fer independents a la primera meitat del . En aquest segle, van adoptar també l'islam del ritu sunnita hanafita, que al final del període va arrelar mercès a l'acció dels nakhsbandites (a Ingúixia, no va arrelar fins al ) i restes de paganisme van subsistir fins al segle XX amb el culte a l'esperit protector de cada clan. Quan hi van aparèixer els russos, estaven dividits en clans, al seu torn units en tribus: Mitxik, Itxkeri, Aukh, Kist, Nazran, Karabulakh i Ghalgay (aquesta darrera, origen dels ingúixos), i els russos els van anomenar en conjunt com a txetxens, perquè el primer combat es va produir en un lloc anomenat Čečen, a la vora del riu Argun, el 1732.
Guerra del Caucas
Del 1773 al 1791, els txetxens es van revoltar contra els russos, dirigits pel xeic Mansur, dit Ushurma. El 1810, els russos van obtenir la submissió del poble ingúix i es van expandir vers Txetxènia. El 1830, els txetxens van començar la guerra santa contra Rússia sota l'imam Kazi Mullah, sota la bandera verda dels muridites, una escola teològica islàmica llavors en auge, portant inscripcions alcoràniques. Va rebre el suport d'altres cabdills txetxens com Hadji Murad i Bei Pulat.
L'imam Gamzat Beg va seguir després (1831) utilitzant la bandera del cap sufí Sheikh Tashu Khadzhi, de color vermell amb peces verdes als cantons. El va succeir el 1834 l'imam Xamil, el color del qual era el blanc, encara que cada naib (cap) tenia la seva pròpia bandera. 34 banderes de la guerra d'independència s'han conservat als museus, si bé cap d'aquestes es pot dir que sigui una bandera nacional dels txetxens d'aquells temps.
Després d'una terrible guerra amb milers de morts civils, els russos van aconseguir establir-se al país el 1859. A causa de la manca de soldats, l'esperit de resistència va tardar a recuperar-se, i la primera resistència seriosa fou la d'Alibek Aldamoov de Simsiri, el 1877, que per un any va dominar el país. Molts txetxens van emigrar a Turquia (uns 40.000 el 1865). La resistència passiva era forta a començaments del , quan els pous petroliers de Djokharkala van atreure molts russos (10.000 el 1905, més de 20.000 el 1917). La societat va romandre organitzada en grans famílies d'uns 40 o 50 membres, i els clans o taïpa (tepe) exogàmics (estrictament) amb un ancestre comú. Tots els txetxens es consideraven uzdens ('nobles') i no hi havia classes inferiors.
Era soviètica El 1917, després de la revolució, els pobles de muntanya txetxens (i ingúixos) van restar de fet independents. La Confederació dels Pobles Muntanyesos del Caucas va sorgir el 1917 i una assemblea es va reunir a Vladikavkaz el maig de 1917, i altra vegada l'agost de 1917, i es va decidir la creació d'un estat autònom muntanyès que incloïa els districtes de Kabàrdia, Balkària, Txetxènia, Ingúixia, Daguestan i Ossètia i quatre districtes cosacs, però sobre els quals l'estat només tenia un control parcial.
L'11 de maig del 1918, l'estat autònom dels Muntanyesos del Caucas va proclamar la independència sota el nom de República dels Muntanyesos del Caucas. A la regió, van sorgir poders soviètics: els soviets del Don, de Kuban-Txernomorie i de Stavropol; els dos primers es van unir formant el soviet del Don-Kuban (juny del 1918) i aquest es va unir al juliol amb el de Stavropol i es va formar la República Soviètica (autònoma) del Caucas Nord, que es va dissoldre poc després davant l'avanç dels alemanys i els otomans als darrers temps de la guerra. La república Muntanyesa del Caucas fou en part ocupada pels russos blancs (tsaristes) de Denikin el novembre del 1918, i del seu ensorrament va sorgir el govern independent de l'Emirat del Caucas Nord, que tenia per capital Vedeno (Txetxènia) i estava dirigit per l'imam (i emir) del Daguestan Uzur Hair Hadzi Khan, amb el príncep V. Dyshninskiy-Arsanukaev com a primer ministre, comandant en cap i ministre d'Exteriors. Els muntanyesos van iniciar la lluita contra els tsaristes, però els generals blancs Pokrovski i Shatilov van ocupar Djokharkala el 23 de gener del 1919 i els guerrillers es van retirar a les muntanyes; els blancs van rebutjar els bolxevics a la primavera; després de l'evacuació turca de Daguestan, els delegats dels pobles muntanyesos (de Daguestan, Txetxènia i Ingúixia, i a més els alans d'Ossètia) es van reunir allí i van acordar constituir un Consell de defensa del Caucas Nord (12 de juny del 1919), embrió de la Segona República dels Muntanyesos del Caucas. Els txetxens, però, negociaven l'autonomia amb els bolxevics i rebutjaven els blancs; aquests, per imposar-se, van designar el major general Daniil Pavlovitx Dratsenko, jove oficial que s'havia distingit en una expedició contra els kurds del nord de Pèrsia el 1912-1913, que va emprar una tàctica malèvola: va destruir un poble, i va anunciar que els destruiria un per un si els txetxens no s'afegien al bàndol blanc, però va oferir-los autonomia. Van acceptar a contracor. El 20 de gener del 1920, els soviètics havien ocupat part dels territoris, però una part del país va resistir fins a l'agost, i la guerrilla va operar fins a la primavera del 1921. Les unitats de combatents txetxenes i ingúixos van acabar aliant-se als bolxevics, que els van prometre una autonomia amplíssima. Els territoris ocupats pels soviètics i d'altres (Kabàrdia, Balkària, Karatxai i Txerkèssia) van constituir la República Muntanyesa (coneguda com a Gorstki, que vol dir 'Muntanyes' en rus), a la qual es van incorporar ràpidament els altres territoris; aquesta república va existir completa fins al 20 de gener del 1921, en què se li va segregar Daguestan, i l'1 de setembre del 1921, en què es creà la regió autònoma de Kabàrdia i Balkària, i en quedà la resta rebatejada República Soviètica Autònoma d'Ossètia, de la qual el 27 de juny del 1922 es va segregar el territori autònom de Karatxai-Txerkèssia, el 30 de novembre del 1922 la regió autònoma de Txetxènia i el 7 de juliol del 1924 la regió autònoma d'Ingúixia. Les terres baixes i Djokharkala foren incloses a la regió txetxena el 4 de novembre del 1929.
El 1931, un txetxè, Xamil, net de l'imam Xamil, va fundar un partit autonomista a París.
Txetxènia (Nakhtxo) i Ingúixia (Gialgiai) es van constituir en una sola regió autònoma el 15 de gener del 1934, a la qual es va incorporar també el districte autònom cosac de Suzhenski. La regió autònoma va esdevenir república autònoma socialista soviètica el 5 de desembre del 1936. Llavors, es va adoptar una bandera amb el model clàssic soviètic, que en portar el nom fou canviada quan el 1938 l'alfabet txetxè-ingúix va abandonar els caràcters llatins en favor dels caràcters ciríl·lics.
El 1940, en esclatar la guerra, els txetxens es van revoltar. El seu líder Khasan Israilov va proclamar la guerra per alliberar el Caucas, i va formar un govern popular revolucionari que va tenir el control d'alguns districtes, però l'exèrcit soviètic, inclosa la força aèria, van ser enviats a la regió. Els txetxens i ingúixos foren exclosos del reclutament per l'exèrcit soviètic. En aquesta situació, el govern provisional va buscar l'ajut dels alemanys, però no consta que en rebessin, i la rebel·lió fou aixafada i només van resistir uns centenars de guerrillers. Els txetxens i ingúixos van ser deportats en massa a l'Àsia central el 1944 i la república abolida el gener de 1944 (confirmat oficialment per decret de 25 de juny de 1946). Fins al 1955, no foren rehabilitats i se'ls va permetre tornar al seu territori ancestral, que es va reconstituir com a República autònoma de Txetxènia-Ingúixia el 9 de gener del 1957, que va adoptar una bandera d'estil soviètic. Encara llavors, els guerrillers continuaven a les muntanyes oferint, però poca, resistència. Els darrers guerrillers no es van rendir fins al 1972. La bandera de la República va patir un nou retoc el 24 de juny del 1981.
Era postsoviètica
miniatura|Bandera de la república, 1990-1994 i 1996-2000; actualment bandera de la nació txetxena i del govern de la muntanya txetxena miniatura|Bandera del govern pro rus des del 2005 miniatura|Un combatent txetxè es troba prop de l'edifici del palau governamental durant una breu pausa en els combats a Grozni, Txetxènia. miniatura|Un txetxè resa durant la batalla de Grozni. Des del 1989, els txetxens van tornar a mobilitzar-se per la independència. Un congrés nacional del poble txetxè a Djokharkala va proclamar la sobirania el 27 de novembre del 1990 i es va aprovar la bandera nacional; a les eleccions del 1991, un exgeneral soviètic de l'exèrcit de l'aire, que havia estat condecorat a l'Afganistan, anomenat Djokhar Dudàiev, fou elegit president. El 27 d'octubre del 1991, es va proclamar la independència de Txetxènia-Ingúixia (però el districte d'Ingúixia se'n va separar el 30 de novembre del 1991 i es va constituir en república autònoma que va declarar ser part de Rússia, i aquest estat la va reconèixer). Només cinc dies després, es va constituir a Sukhumi (Abkhàzia) la Confederació de Pobles del Caucas (que ja havia existit durant la Revolució bolxevic), instrument politicomilitar per la independència dels pobles del Caucas, que el 4 d'octubre del 1992 va tenir el seu IV Congrés a Djokharkala. La bandera nacional fou legislada el 9 de novembre del 1991, segons un disseny de Yushaev Sultan, ciutadà d'Hasav-Yurt. Els nou estels de l'emblema nacional representen els 9 caps de clans (tukhum o tepi) que van originar la nació, el major dels quals és el de Nohtxmahko, al qual pertanyen la majoria dels líders independentistes (com Xamil Bassàiev i Aslan Maskhàdov; Dudàiev era del tukhum de Karabulak o Orstkhoi). Un tukhum és un grup de tribus unides en un territori normalment petit que parlen el mateix dialecte, i el tukhum dels Nohtxmahko (inicialment, el districte de Vedeno i Nokhai-Yurt) es deia Itxkèria, però Dudaiev va donar el nom d'Itxkèria a totes les terres txetxenes de la República (República Txetxena d'Itxkèria) obrint la possibilitat a l'existència d'una república txetxena a Daguestan o a Geòrgia. El territori englobant els estats txetxens i ingúixos es diria Vainak.