Gharb al-Àndalus (), literalment ‘l'Occident de l'Àndalus', també conegut simplement com a al-Gharb, ‘l'Occident’ () fou el nom donat pels àrabs a una regió i emirat de l'Àndalus que es correspondria amb la regió de Lusitània durant l'administració visigòtica i que contemporàniament correspondria a l'actual regió de l'Algarve i la comunitat autònoma d'Extremadura, en general al centre i sud de Portugal per sota del Tajo.
El que seria Gharb al-Àndalus era domini visigot i fou ocupat pels musulmans el 713 quan Mussa ibn Nussayr va conquerir Mèrida vencent la resistència visigoda a la ciutat. El seu fill Abd-al-Aziz ibn Mussa ibn Nussayr va conquerir Niebla, Beja i Ocsonoba. La regió fou lloc d'assentament, sobretot d'amazics, i les revoltes foren freqüents.
El 742 el governador Thalaba ibn Salama al-Amilí va derrotar els amazics rebels. El jund sirià de Homs es va instal·lar a Niebla i el jund d'Egipte (una part) a Beja i Ocsonoba. A Niebla es van revoltar els iemenites contra Abd al-Rahman I. Sulayman ibn Abd-ar-Rahman es va revoltar contra el seu nebot al-Hàkam I també a Niebla.
El 828 va esclatar la gran revolta amaziga dirigida per Muhàmmad ibn Abd-al-Jabbar, que atacat per les forces omeies va agafar com a fortalesa l'avui anomenada Monte Sacro propera a Faro (Xantamariyya o Faraun) al districte d'Ocsonoba i finalment, amenaçat per les forces d'Abd-ar-Rahman II va haver de fugir a Galícia on va morir el 840 per orde del rei Alfons II d'Astúries.
Sota l'emir Muhàmmad I, Abd-ar-Rahman ibn Marwan ibn Yunus, conegut com al-Jil·liqí (‘el Gallec’), es va ensenyorir del Gharb al-Àndalus, amb centre a Mèrida, després d'haver-ne estat nomenat valí per l'emir de Còrdova a canvi de mantenir l'orde i reconèixer la sobirania cordovesa. Amb Abd-ar-Rahman ibn Marwan inicia un període en què el poder a la regió estarà en mans dels Banu Marwan. La debilitat de l'emirat de Córdova en aquest moment aconsellava no tenir enemics com la família Banu Marwan que, com a conversos (muladís) i amb un poder local forjat durant anys, arrossegaven a tots els seus clients a la regió, i per això Abd-ar-Rahman ibn Marwan va governar com a virtual emir independent, tot i que mai va intitular-se emir, fins a la seva mort el 889, quan el va succeir el seu fill Marwan ibn Abd-ar-Rahman. Abd-ar-Rahman ibn Marwan ibn Yunus, aliat amb Alfons III d'Astúries, va lluitar a Badajoz, Esparraguera (entre el Guadiana i Almadén) i Antaniya (Idanha a Velha, 30 km al nord-oest de Castelo Branco).
La dinastia va durar fins al 930 quan forces del nou califa de Còrdova Abd-ar-Rahman III van entrar a Badajoz, llavors capital, i van obligar l'emir Abd-ar-Rahman II ibn Marwan a sotmetre's. L'emirat de facto va desaparèixer, i també els emirs locals de Beja, Silves i Santa Maria, que eren vassalls de Badajoz, van quedar sotmesos.
Ensorrat el califat després del 1012, es van formar al Gharb al-Àndalus diverses taifes: La taifa de Beja, dels tayfúrides (1013-1028) ocupat per [Sevilla] La taifa de Mértola, dels jawàdides (1029-1044) ocupat per Sevilla La taifa de Silves governada pels Banu Muzayn (1028-1053) ocupat per Sevilla La taifa de Xantamriyya al-Gharb sota Muhàmmad ibn Saïd ibn Harun (1041-1051), ocupat per Sevilla La taifa de Huelva i Saltes (1012-1051) amb Abd-al-Aziz al-Bakrí pare del geògraf al-Bakrí, ocupat per Sevilla La taifa de Niebla dirigit per Taj-ad-Dawla (1023-1041), el seu germà Muhàmmad al-Yahsubí (1041-1051) i el seu nebot Nàssir-ad-Dawla (1051-1058) vassall de Sevilla des del 1051 annexionat el 1058. La taifa de Badajoz que ocupava la part nord, amb la dinastia aftàsida eliminada pels almoràvits el 1095. La taifa de Sevilla, que va ocupar territoris del Gharb al-Àndalus fou eliminada pels almoràvits el 1091.
Els almoràvits foren eliminats al seu torn pels almohades. En la decadència almoràvit es van formar taifes al Gharb al-Àndalus: Muhàmmaudi a Càceres Sid Ray ibn Wazir a Beja (i Èvora) i després a Badajoz Muhàmmad ibn al-Hajjam a Badajoz Ibn Qassi a Mértola i després a Beja Muhàmmad al-Múndhir a Silves Ibn Mohaib a Tavira Yússuf al-Bitruj a Niebla Tots van ser incorporats a l'imperi almohade entre 1147 i 1150. Ibn Qassi no va acceptar el domini almohade i va morir el 1151 a mans dels seus propis homes. A Tavira l'emir al-Wuhaybi va subsistir com a vassall fins al 1169.
El 1165 Giraldo Sem Pavor, famós capità portuguès, es va apoderar de Jurumeña, va assetjar Badajoz i va dominar Èvora, Beja i Serpa. El 1189 els portuguesos van ocupar Silves i Alcácer do Sal temporalment. Progressivament els portuguesos van ocupar definitivament aquest territori, castell a castell, entre Alcácer do Sal i Silves, que els almohades havien recuperat; la reconquesta té una cronologia incerta, ja que alguns castells es van guanyar i perdre més d'una vegada. Herculano dona les següents dates: el 1232 es van conquerir Mora i Serpa, el 1234 Aljustrel (altres fonts assenyalen el 1243), el 1238 Mértola (altres fonts assenyalen el 1243), el 1239 Tavira i Cacella. Se sap d'una batalla que hauria tingut lloc a la vora de Tavira el 1244 i és probable que Tavira, Silves, Estombar i Alvor no foren definitivament reconquerides pel Maestre Payo Correa fins a una data entre 1243 i 1246 i potser fins i tot entre 1243 i 1249-1250. Alfons III de Portugal va reconquerir Faro, Loulé i Aljezur el 1250.
La regió, en forma de regne, va gaudir d'autonomia entre 1595 i 1808 incloent un sistema fiscal separat.
Referències
Bibliografia
Categoria:Geografia d'Al-Àndalus