La música llatinoamericana és la música dels països d'Amèrica Llatina i el Carib i ve en moltes varietats. Amèrica Llatina és la llar d'estils musicals com el senzill conjunt de música rural del nord de Mèxic, la sofisticada havanera de Cuba, els rítmics sons de la plena de Puerto Rico, les simfonies de Heitor Villa-Lobos, així com la simplicitat de la quena. La música ha tingut un paper important recentment a la política d'Amèrica Llatina, el moviment de nova cançó era un clar exemple. La música llatina és molt diversa, tenint com a únic fil comú l'ús d'idiomes derivats del llatí, principalment l'idioma espanyol, l'idioma portuguès al Brasil, i en menor mesura, altres llengües derivades de llengües criolles com les que es troben a Haití.
Al continent americà existeixen diversos estils de música llatina, que van nàixer de la barreja d'elements musicals europeus, africans i indígenes. En el passat, diversos autors havien suggerit posicions extremes, com que la música llatina no havia rebut la influència africana o, en canvi, que era purament africana i mancava d'elements indígenes i europeus. Avui en dia, està generalment acceptat que els ritmes llatins són sincrètics. D'una manera més específica, les formes espanyoles de composició de cançons, els ritmes africans i l'harmonia europea són parts importants de la música tropical llatina, així com dels gèneres més moderns com el rock, el heavy metal, el punk, el hip-hop, el jazz, el reggae i el R&B.
La décima, una forma de compondre cançons d'origen espanyol on hi ha deu línies de vuit síl·labes cadascuna, va ser la base de molts estils de cançons llatinoamericanes. La influència africana és, així mateix, central en els ritmes llatins, i és la base de la rumba cubana, la bomba i la plena de Puerto Rico, la cúmbia colombiana, la samba brasilera, la marimba equatoriana i de diversos estils peruans com el festejo, el landó, el panalivio, el socabón, el son de los diablos o el toro mata. Al Perú hi ha regions on la influència musical africana es barreja amb la gitana. Exemples d'això se'n troben per tot el nord i centre del país en ritmes com ara la zamacueca, la marinera i la resbalosa. Un dels mestissatges musicals més rars, la influència afrogitana, es nodreix de la cultura andina, donant origen a ritmes com el tondero, la cumanana i el vals peruà. Altres elements musicals africans prevalen més en la música religiosa de tradicions sincrètiques i multifacètiques, com el candomblé brasiler i la santeria cubana.
La síncope, tècnica musical on es prolonga el so d'una nota d'un compàs, és una altra característica de la música llatina. L'èmfasi africà en el ritme també es va heretar, i s'expressa mitjançant la primacia donada als instruments de percussió, que en conjunt es coneixen com a "percussió llatina". L'estil de pregunta i resposta és comú a l'Àfrica, i també està present en la música de l'Amèrica Llatina.
Música indígena miniatura|Quena, flauta andina miniatura|Zampoña, un tipus de flauta de Pan típica de la música dels Andes. Molt poc se sap sobre la música que hi havia al continent americà abans de l'arribada dels espanyols. Les antigues civilitzacions mesoamericanes dels maies i els asteques tocaven instruments entre els quals s'inclouen el tlapitzalli (flauta), el teponatzli (tambor de fusta), una espècie de trompeta feta de cargol de mar, diversos tipus de sonalls i raspes, i el huehuetl (timbal).
Els primers escrits dels colonitzadors espanyols indicaven que la música asteca era plenament religiosa, i era executada per músics professionals; alguns instruments eren considerats sagrats, i els errors en l'execució era castigat perquè representar una ofensa als déus. Algunes representacions pictòriques indiquen que l'execució amb conjunts instrumentals era bastant corrent. Instruments similars es troben entre els inques, que tenien una àmplia varietat de zampoñas i ocarines.
La música indígena d'alguns països andins (Equador, Perú i Bolívia), tendeix a la utilització prominent d'instruments de vent usualment elaborats amb fusta i canyes, així com amb ossos d'animals. El ritme, habitualment, és mantingut amb tambors coberts amb fusta i cuirs, que interpreten patrons rítmics simples i ritmes variats. Això és acompanyat amb instruments de l'estil de sonalls fets de peülles, còdols o llavors. Els instruments de corda d'origen europeu i mediterrani han tingut adaptacions locals com són el charango i la mandolina.
Orígens miniatura|Desfilada de garifunes L'arribada dels espanyols i la seva música marca l'inici de la música llatinoamericana. En les èpoques immediatament anteriors, a Espanya i Portugal havia existit una coexistència de diversos grups ètnics, incloent àrabs, moros del nord d'Àfrica, gitanos, jueus i cristians, cadascú amb les seves pròpies manifestacions musicals, fet que va contribuir a l'evolució de la música primigènia llatina. Molts instruments i estils musicals dels moros van passar a formar part de la cultura espanyola; per exemple, l'estil de cant nord-africà nasal i l'ús freqüent de la improvisació. De l'Europa continental, Espanya va adoptar la tradició francesa dels trobadors, que durant el va formar una part important de la cultura espanyola. D'aquesta herència es va mantenir el format de la décima, un tipus de composició lírica, que es manté com a part fonamental de la música llatinoamericana, i que està present en el corrido, el bolero i el vallenato.
Alguns pobles moderns d'Amèrica Llatina són essencialment africans, com els garifunes o caribs negres d'Amèrica Central. Llur música reflecteix l'aïllament de la influència europea. Tanmateix, en general, els esclaus africans van arribar al continent americà i van modificar llurs tradicions musicals, i adaptar els estils rítmics africans a les cançons europees, i viceversa.
Música popular per països Argentina miniatura|Joves treballadors ballen un tango i escolten un bandoneonista a Buenos Aires, cap al 1900. El tango és potser l'estil musical més famós de l'Argentina, i és conegut al món sencer. Altres ritmes inclouen la chacarera, la cueca, la zamba i el chamamé. Entre els ritmes moderns es poden nomenar el cuarteto, la cúmbia i les seves derivacions. El rock argentí va començar a ser popular durant la dècada del 1980, estenent-se posteriorment per la resta de Llatinoamèrica.
Bolívia La música de Bolívia és una de les més representatius entre tots els estils musicals nacionals de Sud-amèrica. Posterior al període nacionalista dels anys 50, les cultures quítxua i aimara van aconseguir una major i millor acceptació; com a conseqüència, els estils de música representatius van tenir un període de fusió gradual amb el pop. Los Kjarkas van jugar un rol important en aquesta fusió. Altres formes de música nativa, com el huayño i la dansa de Caporal saya tenen una gran difusió.
Brasil Brasil és un país extens geogràficament i divers en l'aspecte cultural. Té una llarga història de desenvolupament musical, que abasta des d'un estil innovador d'inicis del segle XX com la samba fins a la moderna música popular brasilera i el tropicalisme. La bossa nova i el latin hass són coneguts internacionalment.
Entre els instruments que tocaven els pobles nadius de la selva tropical brasilera hi havia tipus de xiulets, flautes, trompetes, tambors i maraques. Gran part de la música folklòrica de la zona imita el so de la selva amazònica. Quan van arribar els portuguesos al Brasil, els indígenes que van contactar amb ells van desenvolupar una sèrie de flautes de canya i de vent i instruments de percussió. Els missioners jesuïtes van introduir cançons que utilitzaven la llengua tupí, amb lletres cristiana, en un intent de convertir la gent al cristianisme,Música de Brasil a fmpsd.ab.ca i també va introduir el cant gregorià, la flauta, l'arc i el clavicordi.
La primitiva música en el que ara és el territori del Brasil va ser la dels pobles nadius de la zona. Poc se sap sobre la seva música, ja que no hi ha registres escrits d'aquesta època. Amb l'arribada dels europeus, la cultura brasilera va començar a prendre forma com una síntesi dels estils musicals nadius amb la música portuguesa i la música africana.
A principis del segle 20, la samba va començar a desenvolupar-se a partir de choro, en els barris de Rio de Janeiro, zones habitades principalment per negres pobres descendents d'esclaus. La popularitat de la samba ha anar augmentat durant el .
L'esport afro-brasiler de la capoeira mai es juga sense l'acompanyament de la seva pròpia música, que és generalment considerada com una forma de la música popular de pregunta i resposta. Els principals instruments de la música de capoeira inclouen el berimbau, l'atabaque i el pandero. Les cançons de la capoeira podien ser improvisades en el moment, o poden ser cançons populars compostes per grans mestres, i sovint inclouen narracions sobre la història de la capoeira, o sobre les obres dels grans mestres.
Xile La música de Xile reuneix tant l'esperit dels aborígens andins de l'altiplà com els ritmes colonials espanyols. La cueca és el ball nacional de Xile, mentre que el moviment musical de la nova cançó xilena i el rock nacional sorgits al perduren com a ritmes típics del país.
Colòmbia La cúmbia és originalment un estil colombià de música popular, àmpliament exportat a la resta de Llatinoamèrica, especialment a Perú, Mèxic, Xile i Argentina. El vallenato també és un altre dels típics ritmes del país. La cúmbia està relacionada amb altres estils de la regió costanera atlàntica, com el porro, la puya i el bullerengue, usualment producte d'una barreja d'influències negres, indígenes i espanyoles.
Costa Rica La música de Costa Rica és representada per expressions musicals com el tambito, la parrandera, el vals, el bolero, la quadrilla, el calipso, el chiquichiqui, i el mento. Són sorgits dels processos migratoris i els intercanvis històrics entre indígenes, europeus i africans. Alguns instruments típics són el quijongo, la marimba, l'ocarina, el bajo de cajón, el sabak, les flautes de canya, l'acordió, la mandolina i la guitarra.
Cuba Cuba ha produït molts dels estils musicals més estesos pel món, així com un nombre important de músics de renom en una varietat de ritmes, entre els quals es poden nomenar el canto nuevo, el txa-txa-txa, el mambo, la Nueva Trova i el son cubà.
La música cubana és l'expressió dels ritmes portats a l'illa especialment pels colonitzadors espanyols i pels negres esclaus procedents d'Àfrica. També, en menor mesura, hi ha una certa influència asiàtica, amb la inclusió de la corneta xinesa en la conga dels carnavals, un fet que va començar amb l'arribada dels primers immigrants xinesos a l'illa. El 1850 van arribar a Cuba 150.000 xinesos. Segons l'origen de les seves influències, podríem fer una divisió fonamental entre la música euro-cubana i la afro-cubana, i d'una molt extensa derivació de totes dues, amb les seves variades manifestacions populars a través dels anys i per les quals la música de Cuba ha estat sempre reconeguda a través del món i per moltes generacions.
Qualsevol classificació que es pretengui fer de la música cubana dependrà més aviat del grau de barreja entre les influències europees i africanes que es descobreixin en ella. Ara bé, reduir-la a aquesta classificació seria massa simple, ja que en realitat la música cubana és el ric i complex resultat de la fusió creativa d'aquestes dues fonts, al qual s'ha addicionat històricament la influència de les més diverses cultures i tendències musicals.
La música tradicional o folklòrica cubana es classifica en el complex del punt, el complex de la rumba, el complex del danzón i el complex del son. La música tradicional té gèneres que estan també immersos dins la música popular, el qual inclou el complex de la cançó, la salsa, el rock i el hip hop.