La Campanya de Birmània al teatre del sud-est asiàtic de la Segona Guerra Mundial es va combatre entre la Commonwealth britànica, Xina i els Estats Units contra l'Imperi Japonès, Siam, l'Exèrcit d'Independència Birmà i l'Exèrcit Nacional Indi. Les forces de la Commonwealth provenien principalment del Regne Unit, l'Índia britànica i Àfrica.
La campanya té una sèrie de fites notables. Les característiques geogràfiques de la regió implicaven que factors com el clima, les malalties i el terreny tenien un gran efecte sobre les conseqüències. La mancança d'infraestructures de transport va fer que es posés èmfasi en l'enginyeria militar i en el transport aeri per moure les tropes i portar-los subministraments, així com per després evacuar els ferits. La campanya també va ser políticament complexa, perquè britànics, americans i xinesos tenien prioritats estratègiques diferents.
El clima de la regió és dominat per l'estació de pluges monsòniques, que només permetien guerrejar de manera efectiva durant la meitat de l'any. Això, combinat amb altres factors com les fams i els desordres a l'Índia britànica i el fet que els aliats donessin prioritat a la derrota de l'Alemanya Nazi va fer que la campanya es prolongués en el temps i es dividís en quatre fases: la invasió japonesa, que comportà l'expulsió de les tropes britàniques, índies i xineses el 1942; els intents fallits dels Aliats de portar a terme diverses ofensives a Birmània, des de la darreria de 1942 i fins a l'inici de 1944; la invasió japonesa de l'Índia, que fracassà després de les batalles d'Imphal i Kohima; i, finalment, l'ofensiva aliada que permeté reconquerir Birmània des de la darreria de 1944 fins a mitjan 1945.
La importància de Birmània per als Aliats i els Japonesos raïa en el fet que era l'única via de comunicació important amb Xina, que es trobava aïllada pel Japó al nord, est i sud.
Conquesta japonesa de Birmània Els objectius japonesos a Birmània estaven limitats a l'inici a la captura de la capital i principal port marítim del país, Yangon. Així es tancaria l'accés dels subministraments cap a la Xina i tindrien un valuós baluard per defensar les conquestes japoneses a Malàisia i a les Índies Orientals Neerlandeses. El Quinzè Exèrcit japonès, a les ordres del tinent general Shojiro Iida, consistia inicialment en només dues divisions d'infanteria, es desplaçà a través del nord de Tailàndia (país que havia signat un tractat d'amistat amb Japó) i llançà un atac a través dels passos muntanyencs coberts per la jungla cap a la província meridional birmana de Tanintharyi el gener de 1942.
Els japonesos van atacar amb èxit a través del pas de Kawkareik i van capturar el port de Moulmein i les fonts del Riu Salween després de superar una feble resistència. Van avançar cap al nord, passant pel flanc de les diverses posicions defensives britàniques. Tropes de la 17a Divisió Índia van intentar retirar-se a través del riu Sittang, però els japonesos van arribar al pont vital abans que els indis i van destruir el pont el 22 de febrer.
La pèrdua de dues brigades de la 17a divisió volia dir que Rangun no podria ser defensada. El general Archibald Wavell, comandant en cap del Comandament ABDA, ordenà no obstant que Rangun havia de ser defensada mentre que esperava reforços substancials des de l'Orient Mitjà. Encara que van arribar algunes unitats, els contraatacs van fracassar i el nou comandant de l'Exèrcit de Birmània, el general Harold Alexander, ordenà que s'evacués la ciutat el 7 de març, després que el port i la refineria de petroli haguessin estat destruïdes. Les restes de l'Exèrcit de Birmània van dirigir-se cap al nord, escapant amb penes i treballs de quedar encerclats.
Avanç japonès cap a la frontera índia Després de la caiguda de Rangun, els aliats intentaren mantenir les posicions a la Birmània septentrional, després d'haver estat reforçats pel Cos Expedicionari Xinès a Birmània. Els japonesos també havien estat reforçats amb dues divisions, fent així possible la conquesta de Singapur, i derrotaren al recent organitzat Cos de Birmània i al Cos Xinès. Els aliats també hagueren de fer front a un creixent nombre d'insurgents birmans i l'administració civil s'esfondrà. Amb les seves rutes de subministrament tallades, els comandants aliats finalment decidiren evacuar les tropes de Birmània.
La retirada tingué lloc enmig de circumstàncies molt difícils, amb refugiats afamats i ferits i malalts avançant per camins primitius cap a l'Índia. El Cos de Birmània aconseguí fer la major part del camí fins a Imphal, a Manipur (Índia) just abans de l'inici de la temporada del monsó, al maig de 1942, tot i perdre la major part del seu equip i transport. Allà, es trobaren a cel ras enmig de pluges torrencials i en unes circumstàncies extremament insalubres. Les autoritats civils i l'exèrcit a l'Índia van respondre molt lentament a les necessitats de les tropes i dels civils refugiats.
Donada la mancança de comunicacions, quan els britànics es retiraren de Birmània, gairebé cap dels xinesos no en sabia pas res. Adonant-se que no podrien guanyar sense el suport britànic, part de les tropes xineses, comandades per Chiang Kai-shek, van retirar-se cap a l'Índia, on van quedar sota el comandament del general nord-americà Joseph Stilwell. Després de recuperar-se van ser reequipats i reentrenats per instructors estatunidencs. La resta de les tropes xineses van provar de retornar a Yunnan a través de remotes muntanyes boscoses, morint almenys la meitat d'ells.
L'exèrcit tailandès penetra a Birmània El 21 de desembre de 1941 se signà una aliança entre Tailàndia i Japó. Al passat, aquella zona havia format part del Regne d'Ayutthaya. Tres divisions d'infanteria i una de cavalleria tailandeses, amb grups blindats de reconeixement com a punta de llança i amb el suport de la força aèria iniciaren el seu avanç cap a Birmània el 10 de maig, on van enfrontar-se a la 93a Divisió Xinesa. Kengtung, l'objectiu principal, va ser capturada el 27 de maig. Noves ofensives llançades al juny i al novembre van expulsar finalment als xinesos cap a Yunan.
El límit entre les operacions japoneses i tailandeses generalment va ser el Salween. No obstant això, la zona al sud dels Estats Shan, coneguda com els Estats Karenni, la pàtria dels karenni, va romandre sota control japonès.
Reversos aliats de 1942-1943 miniatura|Avanç japonès a Birmània, 20 de gener-19 de març de 1942 Els japonesos van esperar la fi del monsó per renovar l'ofensiva. Van instal·lar un règim birmà nominalment independent sota la presidència de Ba Maw, i van reformar l'Exèrcit Independent Birmà sota unes bases més regulars com l'Exèrcit Nacional Birmà sota Aung San. A la pràctica, tant el govern com l'exèrcit estaven estrictament controlats per les autoritats japoneses.
Al bàndol aliat, les operacions birmanes durant la resta de 1942 i 1943 van ser frustrants. La Gran Bretanya només podia mantenir tres campanyes actives, i per manca de recursos era impossible llançar ofensives immediates a l'Orient Mitjà i a l'Extrem Orient; i per tant, d'acord amb la política d'«Alemanya primer» adoptada a Washington i a Londres, es donà prioritat a l'Orient Mitjà.
Els moviments aliats també es van veure dificultats pels desordres a l'Índia oriental en aquells moments. Hi hagué protestes violentes del moviment Quit India a Bengala i Bihar,Bayly and Harper (2005) Forgotten Armies: Britain's Asian Empire and the War with Japan (London: Penguin Books)pp.247-249 que requerien un gran nombre de tropes britàniques per suprimir-los. També hi va haver la desastrosa fam de Bengala, que comportà la mort de tres milions de persones per la fam i la malaltia. En aquestes condicions de caos va ser difícil millorar les inadequades línies de comunicació cap al front a Assam, o usar les indústries locals per a l'esforç de guerra. Els esforços per millorar l'entrenament de les tropes aliades necessità temps per esdevenir efectiva, i a les zones exteriors, les malalties endèmiques i la moral baixa també van fer la seva contribució per reduir la força i l'efectivitat de les unitats de combat.
No obstant això, els aliats aconseguiren portar a terme dues operacions durant l'estació seca de 1942-43. La primera va ser una ofensiva de petita escala a la regió costanera d'Arakan a Birmània. L'Exèrcit Oriental Indi intentà reconquerir la península de Mayu i l'illa de Akyab, que tenia un important aeroport. Una divisió avançà cap a Donbaik, a escasses quilòmetres del final de la península, però van ser aturats per un petit però ben entrenat grup de japonesos. En aquesta etapa de la guerra, els aliats encara no tenien ni els mitjans ni l'habilitat tàctica per superar els ben construïts bukers japonesos. Els repetits atacs britànics i indis fracassaren amb alt nombre de baixes. Els reforços japonesos arribaren des de la Birmània Central i travessaren rius i passos de muntanyes que els aliats donaven per infranquejables, per colpejar a l'exposat flanc esquerre Aliat i aconseguir que moltes unitats s'haguessin de retirar. Els exhausts britànics van ser incapaços de mantenir cap línia defensiva, i es van veure obligats a abandonar molt equipament i retirar-se gairebé fins a la frontera índia.
La segona acció va ser molt més controvertida. A les ordres del Brigadier Orde Wingate, una unitat de llarga penetració coneguda com els Chindits s'infiltrà a través de les línies del front japoneses, i penetrà profundament a Birmània amb l'objectiu inicial de tallar la principal línia ferroviària de Birmània que comunicava el país de nord a sud, en una operació amb nom clau operació Bolquers. Uns tres mil homes van penetrar a Birmània en diverses columnes. Van aconseguir causar danys a les comunicacions japoneses al nord de Birmània durant dues setmanes, però van patir un gran nombre de baixes. Encara que els resultats finals operatius van ser qüestionats, l'operació s'usà per efectes de propaganda, particularment per insistir en el fet que els soldats britànics i indis podien viure, moure's i lluitar a la jungla de manera tan efectiva com els japonesos, contribuint molt en la restauració de la moral entre les tropes Aliades.
Canvi d'equilibri (1943-1944) Entre desembre de 1943 i novembre de 1944, l'equilibri estratègic de la campanya de Birmània canvià decisivament. Les millores en el lideratge aliat, en l'entrenament i la logística, juntament amb una major potència de foc i la creixent superioritat aèria, donaren una confiança als Aliats que anteriorment els havia mancat. A Arakan, el 15è Cos va resistir un atac japonès contraatacant després, mentre que la invasió japonesa de l'Índia desembocava en grans pèrdues.
Estratègia aliada miniatura|esquerra|Lord Mountbatten, el Comandant Suprem Aliat, amb el general nord-americà Douglas MacArthur. L'agost de 1943 els aliats van crear el Comandament del Sud-est Asiàtic, (SEAC, de l'anglès: South East Asia Command), un nou comandament combinat responsable del Teatre del Sud-est Asiàtic, a les ordres de l'Almirall Lluís Mountbatten. L'entrenament, equipament, salut i moral de les tropes Aliades que formaven part del Catorzè Exèrcit britànic del tinent general William Slim va anar millorant, igual que la capacitat de les línies de comunicació a l'Índia nord-oriental. Una innovació va ser l'ús extens dels avions per transportar i subministrar a les tropes.
El SEAC va haver d'acomodar diversos plans rivals, molts dels quals van haver de ser abandonats per manca de recursos. Desembarcaments amfibis a les illes Andaman i a Arakan (Operació Artificier) van ser abandonats quan les llanxes de desembarcament van haver de dirigir-se a Europa perquè eren necessàries per al desembarcament de Normandia.