Els símbols valencians són allò que es pren com a signe o representació de València o del País Valencià. A causa de la història i de les vicissituds compartides a través de molts segles, una gran part dels símbols tradicionals del País Valencià coincideixen amb els d'Aragó, Catalunya i les Illes Balears. Això és sovint causa de controvèrsies que provenen de les dificultats de conciliar certes percepcions culturals, històriques i lingüístiques de la que era l'antiga Corona d'Aragó i de les zones de parla catalana. Dos dels símbols més importants en són també dos dels més polèmics: la senyera i el valencià.
El símbol valencià més antic és el penó de la Conquesta de València, que data des del 1238, any de la conquesta de la ciutat de València i per tant, contemporani amb la creació del Realme de València, considerat per molts com el naixement del poble valencià com a tal.
Aquest penó, al seu torn, prové de l'escut de la Corona d'Aragó, que segons la llegenda, data del . Hom diu que els Quatre Pals (o quatre barres) foren el resultat de fer passar quatre dits de Carles el Calb, Carles II de Francia Occidentalis, tacats de sang sobre l'escut d'or de Guifré el Pelós com a recompensa per haver lluitat valerosament contra els sarraïns. Açò vol dir que des del primer moment, el Regne de València comparteix aquest símbol amb els altres territoris de la Corona d'Aragó.
Símbols polèmics miniatura|Penó de la Conquesta, conservat a l'Arxiu Històric Municipal de València miniatura|esquerra|La Senyera es baixa pel balcó de l'Ajuntament de València. Processó Cívica del Nou d'Octubre, 2005 A causa de la història i de les vicissituds compartides a través de molts segles, una gran part dels símbols tradicionals del País coincideixen amb els d'Aragó, Catalunya i les Illes Balears. Això és sovint causa de controvèrsies que provenen de les dificultats de conciliar certes percepcions culturals, històriques i lingüístiques de la que era l'antiga Corona d'Aragó i de les zones de parla catalana. Dos dels símbols més importants en són també dos dels més polèmics: la senyera i el valencià.
La senyera miniatura|Estàtua de Jaume el Conqueridor a la plaça d'Alfons el Magnànim, (València), simbolitza el naixement del Regne de València miniatura|esquerra|La batalla d'Almansa, recreada per Ricardo Balaca en 1862, marca el final del Regne La bandera de València i la bandera del País Valencià, inspirada en el Penó de la Conquesta, que duu, a més de les barres daurades i roges de la Senyera Reial, la corona reial sobre fons blau, és a hores d'ara l'única legal i vigent com a bandera autonòmica del País Valencià; tanmateix, tant al nord de Sagunt com a les comarques al sud de Gandia, és molt habitual veure la senyera sense blau, penjada de molts balcons durant festes, i fins i tot és present a la façana d'alguns ajuntaments; al capdavall, la bandera d'alguns municipis és una senzilla senyera sense corona, mentre quasi tota la resta en té que afegeix alguna vora, dibuix, castell o escut a la senyera. Malgrat la semblança transparent entre les dues banderes, han esdevingut autèntics símbols polítics, amb la dreta enarborant en general la senyera coronada i oficial, mentre l'esquerra i l'independentisme valencià sol preferir la senyera nua. Aquesta confrontació simbòlica data des de la declaració de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià, i simbolitza dos corrents que en termes molt generals rebutgen, o busquen, l'acostament amb Catalunya i amb el concepte dels Països Catalans. Tot açò duu a l'existència de dues diades, l'oficial Nou d'Octubre, on onegen la senyera coronada; i la Diada del 25 d'abril, que aplega els que s'identifiquen amb la senyera nua.
El valencià miniatura|Imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona del País Valencià, a l'ofrena de les Falles a la ciutat de València miniatura|esquerra|Sant Jordi és patró d'Alcoi i moltes altres poblacions, gràcies a la llegenda de Sant Jordi Matamoros Al , València esdevé clau dins de la història de la llengua i la cultura valencianes gràcies al segle d'or valencià, moment àlgid d'aquestes dues, i és on es produí moltes de les grans obres literàries en valencià, alhora que n'era el moment de major projecció internacional amb els papes Borja: és famosa la frase que proferí el cardenal Pietro Bembo en arribar el primer Borja al papat: «Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani!» ('Oh Déu, l'Església romana en mans dels catalans!') Una altra fita valenciana en la història de la llengua era la Bíblia Valenciana, la primera en valencià, feta al País Valencià.
Des d'aleshores, el valencià, és, i ha sigut, per a molts valencians el símbol més important de valencianitat, i és abanderat amb gran orgull pel poble valencià tant en el dia a dia com en els actes més simbòlics com ara les diades i les festes; no debades, fins els sectors més tradicionalistes fan publicar els fullets de Falles en valencià, així com tots els parlaments i manifestacions festeres del País també s'hi desenvolupen íntegrament. Emperò, el fet que el valencià és una llengua compartida complica la seua plena acceptació com a símbol valencià. L'acceptació, o no, d'aquesta unitat enfronta els qui volguessen crear una identitat valenciana privativa, i amb ella, una llengua pròpia, i aquells —seguidors, alguns, de Joan Fuster— qui vol veure el català com a ens vertebrador d'un territori cultural comú en un sentit més o menys ampli.
Tanmateix el català del País Valencià —el valencià— ha produït un ampli ventall d'expressions i paraules que són habitualment relacionades amb el País tant per gent de fora com pels valencians mateixos, com ara la interjecció xe (semblant a l'ebrenc «xeic» i que és un dels sobrenoms del València CF), la caiguda de la de intervocàlica en mots com «mascletaes», l'ús intensiu de diminutius, especialment amb un sentit familiar i afectuós, com ara «xicotet», «xicoriutiu» i «antiu», un ric vocabulari agrícola i culinari com ara espencat, mullaor, dacsa, «gambes de muntanya», etc.
Símbols històrics miniatura|El monestir del Puig és un dels més simbòlics de tots els llocs de culte valencians miniatura|esquerra|Barraca de l'Horta de València, construcció simbòlica dels voltants de València Algunes institucions valencianes, com ara els furs de València, que serà el dret foral aplicat a tot el regne fins a la seua fallida, i la Generalitat Valenciana, que és el màxim òrgan de poder valencià des de l'inici del regne fins avui en dia, són valorades com a símbols històrics del País Valencià.
Potser més que en altres països, els fets històrics hi són molt significants. El País Valencià n'és un dels pocs que té tant data de naixement com de defalliment, el 9 d'octubre de 1238, quan es conquerí la ciutat de València i hi entrà Jaume I, i el 25 d'abril de 1707, quan a la batalla d'Almansa les forces valencianes van ser vençudes pels exèrcits castellans durant la Guerra de Successió Espanyola. Ambdues són commemorades cada any i comporten una gran càrrega política. Així és que tant al 9 d'octubre de 1935 com al mateix dia de 1977 València viu les manifestacions més grans de la seua història en favor d'un estatut d'autonomia.
Símbols històrics de caràcter militar miniatura|El rat penat s'identifica amb València i gran part del País Valencià. Heràldicament és una mutació del drac de Sant Jordi, un altre símbol ben present arreu del País. miniatura|esquerra|Espardenyes de vetes. A part del penó, altres símbols, com la llegenda alcoiana de Sant Jordi Matamoros i l'homenatge que es ret a Jaume el Conqueridor, commemoren les guerres contra els musulmans que alhora permeten néixer, en el seu lloc, el regne de València, i la subseqüent repoblació de terres valencianes pels primers cristians. Les lluites de «moros i cristians» a les festes populars de la Vila Joiosa, Alcoi, Albaida, Villena, el Verger i un llarg etcètera també són símbols d'evident caràcter bèl·lic que commemoren el naixement de l'antic Regne de València.
El Cant dels maulets és, per a alguns, simbòlic de la caiguda del Regne de València atès que foren els maulets els defensors del País Valencià a la batalla d'Almansa. La cremada subseqüent de viles i ciutats valencianes com Xàtiva, com també catalanes, va donar lloc a un sobrenom per als oriünds d'estes poblacions: el dels socarrats. També és de valor simbòlic el Centenar de la Ploma, la guàrdia de la senyera de la ciutat de València.
Símbols literaris miniatura|Foguera de Sant Joan en una platja de la Marina Alta miniatura|esquerra|Figura de la morera durant la Muixeranga d'Algemesí Entre els lletraferits més simbòlics del País, hi ha Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Fuster, Vicent Andrés i Estellés, Enric Valor, Miguel Hernández, Vicent Blasco Ibáñez. Pel que fa a creacions literàries, és famós arreu el Tirant lo Blanc.
Símbols arquitectònics miniatura|Els castells de focs, els masclets i les traques són molt estimats per tots els valencians, i el seu ressò és habitual al llarg de l'any en tota festa o celebració miniatura|esquerra|Bous al carrer a Albocàsser
Fins a la construcció de la Ciutat de les Arts i les Ciències, és possible que no hi haguera un sol edifici representatiu del País Valencià en el món; per bé o per mal, aquest conjunt d'edificis futuristes ha esdevingut simbòlic de València.
Tanmateix, les novel·les valencianes del elevaren la humil barraca de l'Albufera i l'Horta fins a esdevenir simbòlic del camp valencià, i la van anomenar barraca valenciana. Altres edificis molt simbòlics són les portes de Serrans, el Micalet de la Seu, el castell de Santa Bàrbara a Alacant, el Fadrí a Castelló, el barranc de Sinc a Alcoi o la basílica de Santa Maria d'Elx.
Símbols religiosos miniatura|Moros i Cristians en les festes de Callosa d'en Sarrià miniatura|esquerra|El massís del Montgó és un dels cims més coneguts del paisatge valencià
Símbols valencians ancestrals, com la Mare de Déu dels Desemparats i sant Vicent Ferrer, i altres Mares de Déu i sants, així com el pesebre, la Pasqua, la Nit de Reis i les celebracions de Nadal, es deriven tots de la doctrina cristiana. D'altra manera, les evidències suggereixen que les festes de foc que coincideixen amb festes cristianes, com les Falles per Sant Josep, o les Fogueres per Sant Joan, són de procedència pagana i no directament cristiana.
La tradició cristiana ha tingut un arrelament profund al llarg dels segles, ençà la conquesta, i prova d'açò són les nombroses representacions litúrgiques que hi ha arreu, entre elles la Passió de Torreblanca i el Misteri d'Elx. També en són testimonis els romiatges populars que apleguen milers de persones, com ara el de la Santa Faç, el de la Magdalena o el dels Pelegrins de les Useres fins a Sant Joan de Penyagolosa. Encara una altra prova de la intensitat del catolicisme valencià són els fets històrics al voltant de l'expulsió dels moriscs, que provocaven por entre els valencians cristians per la seua fe encara musulmana; i de nou, les agressions històriques contra les jueries que varen conduir finalment a l'expulsió dels jueus.
Fins a l'era recent, les esglésies o catedrals eren al centre de la vila i constituïen l'eix principal de la vida urbana, mentre l'altre era el camp o la mar. Al i abans, la conquesta del Regne carregava amb un paper religiós, aquell d'haver cristianitzat el País Valencià. Durant els anys del franquisme s'insistia molt en aquest aspecte religiós.