Surtsey és una illa volcànica situada a l'arxipèlag de Vestmannaeyjar, a la costa sud d'Islàndia. Surtsey és el punt més al sud d'Islàndia. Es va formar en una erupció volcànica que va començar 130 metres per sota del nivell del mar, i va arribar a la superfície el 14 de novembre de 1963. L'erupció va durar fins al 5 de juny de 1967, quan l'illa va assolir la seva mida màxima de 27 km². Des d'aleshores, l'erosió de les onades ha fet que l'illa disminuís constantment de mida: el 2012, la seva superfície era de 13 km². L'estudi més recent mostra l'elevació màxima de l'illa a 155 m sobre el nivell del mar. El 2008, la UNESCO va declarar l'illa com a Patrimoni de la Humanitat, en reconeixement del seu valor científic.
L'illa rep el nom de Surtr, un gegant de la mitologia nòrdica. Va ser estudiat intensament per vulcanòlegs durant la seva erupció, i després per botànics i altres biòlegs, per mantenir el seguiment de la colonització biològica de l'illa. Surtsey formen part del sistema volcànic submarí Vestmannaeyjar, part de la dorsal mesoatlàntica. Es calcula que Surtsey romandrà per sobre del nivell del mar durant 100 anys més.
Geologia Formació +Esquema d'una erupció surtseyana200x200px1: Núvol de vapor d'aigua2: Jet de cendres xippressoides3: Cràter4: Aigua5: Capes de lava i cendra6: Estrats7: Magma conduït8: Cambra de magma9: Col·lumna de lava L'erupció va ser inesperada i va començar uns dies abans que es fes evident a la superfície. El fons del mar al lloc d'erupció es troba a 130 metres per sota del nivell del mar i, a aquesta profunditat, les explosions volcàniques són suprimides i dissipades per la pressió i densitat de l'aigua. A poc a poc, a mesura que els fluxos van acumular un muntatge de material que s'acostava al nivell del mar, les explosions ja no van poder ser reduïdes pels factors mencionats i van sortir a la superfície.
Els primers indicis perceptibles de l'activitat volcànica es van registrar a l'estació sísmica de Kirkjubæjarklaustur, Islàndia, del 6 al 8 de novembre, que va detectar tremolors febles derivats d'un epicentre aproximadament al sud-oest a una distància de 140 km, la ubicació actual de Surtsey. Una altra estació de Reykjavík va registrar tremolors encara més febles durant deu hores el 12 de novembre en un lloc no determinat, quan l'activitat sísmica va cessar fins al 21 de novembre. Aquell mateix dia, la gent de la ciutat costanera de Vík, a 80 km, va registrar nivells elevats de sulfur d'hidrogen. El 13 de novembre, un vaixell de pesca, equipat amb termòmetres sensibles, va anotar les temperatures del mar a 32 km del centre d'erupció com a 24 ° C, més altes que les aigües circumdants.
Erupció a la superfície miniatura|La columna de cendra de Surtsey s'aixeca sobre l'illa recentment formada. A les 07:15 hora local, el 14 de novembre de 1963, el cuiner de l'Ísleifur II, un vaixell d'arrossegament que navegava per les aigües properes a l'erupció, va veure una columna ascendent de fum al sud-oest del vaixell. El capità va pensar que podria haver estat un vaixell al foc i va ordenar a la seva tripulació que investigués. En canvi, es van trobar amb erupcions explosives que desprenien columnes negres de cendra, cosa que indicava que una erupció volcànica havia començat a penetrar a la superfície del mar. El mateix dia a les 11:00, la columna eruptiva havia assolit diversos quilòmetres d'alçada. Al principi, les erupcions es van produir en tres obertures separades al llarg del nord-est mitjançant una fissura tendent al sud-oest, però cap a la tarda les columnes d'erupció separades s'havien fusionat en una al llarg de la fissura en erupció. Durant la setmana següent, les explosions van ser contínues i, al cap d'uns pocs dies, la nova illa, formada principalment d'escòria, mesurava més de 500 metres de longitud i havia arribat a una altura de 45 metres.
A mesura que les erupcions van continuar, es van anar concentrant en un sol punt al llarg de la fissura i es va començar a crear l'illa de forma més circular. Al 24 de novembre, l'illa mesurava uns 900 per 650 metres. Les violentes explosions provocades per la trobada de lava i aigua de mar van fer que l'illa consistís en una pila fluixa de roca volcànica (escòria), que va ser erosionada ràpidament per les tempestes de l'Atlàntic Nord durant l'hivern. No obstant això, les erupcions van mantenir el ritme més que l'erosió de l'onada i, el febrer de 1964, l'illa tenia un diàmetre màxim de més de 1.300 metres.
Les explosives erupcions freomagmàtiques causades pel fàcil accés de l'aigua a les foses en erupció van llançar roques fins a un quilòmetre de distància de l'illa i van enviar núvols de cendra fins a 10 km a l'atmosfera. La pila fluixa de tefra no consolidada es dissipava ràpidament per culpa de la reducció del subministrament de magma fresc i sovint es veien grans núvols de pols que bufaven de l'illa durant aquesta etapa de l'erupció.
La nova illa va rebre el nom de Surtr, un gegant de la mitologia nòrdica (Surts és el cas genitiu de Surtr + ey, illa). Tres periodistes francesos representants de la revista Paris Match van aterrar allà el 6 de desembre de 1963, quedant-se uns 15 minuts fins que les explosions violentes els obligaren a desplaçar-se. Els periodistes van "reivindicar" la sobirania francesa sobre l'illa, però Islàndia va afirmar ràpidament que la nova illa li pertanyia.
Illa permanent Tanmateix, a principis de 1964, les erupcions contínues havien construït l'illa fins a tal mida que l'aigua del mar ja no podia arribar fàcilment a les foses i l'activitat volcànica va esdevenir molt menys explosiva. En canvi, les fonts i els cabals de lava van esdevenir la principal forma d'activitat. Això va donar lloc a una tapa dura de roca extremadament resistent a l'erosió que es va col·locar a sobre de bona part de la pila volcànica, cosa que va evitar que l'illa s'erosionés ràpidament. Les erupcions freqüents van continuar fins al 1965, moment en què l'illa va assolir una superfície de 25 km².
El 28 de desembre de 1963, l'activitat submarina al nord-est de Surtsey va causar la formació d'una cresta de 100 m d'alçada al fons del mar. Aquesta muntanya submarina es va anomenar Surtla, però mai va assolir el nivell del mar. Les erupcions a Surtla van acabar el 6 de gener de 1964 i, des de llavors, es van erosionar des de la seva profunditat mínima de 23 m a 47 m per sota del nivell del mar.Norrman, John & Erlingsson, Ulf (1992), "The submarine morphology of Surtsey volcanic group", Surtsey Research Progress Report X: 45–56, Consulta: 8 juliol 2008
Activitat volcànica posterior esquerra|miniatura|Surtsey el 1999 El 1965, l'activitat a l'illa principal va disminuir, però a finals de maig d'aquell any es va iniciar una erupció en una sortida a 6 km del nord de l'illa. Al 28 de maig, una illa va sorgir i va rebre el nom de Syrtlingur (Petit Surtsey). La nova illa va ser erosionada a principis de juny, però va reaparèixer el 14 de juny. Les erupcions a Syrtlingur eren a escala molt menor que les que havien format Surtsey, i la taxa mitjana d'emissió de materials volcànics era aproximadament una desena part de la taxa a la sortida principal. L'activitat va tenir una vida curta, fins que l'illot va assolir una superfície de 0,15 km². Un cop cessades les erupcions, l'erosió de les onades va desgastar ràpidament l'illa i va desaparèixer sota les ones el 24 d'octubre.
Durant el desembre de 1965, es va produir més activitat submarina a 9 km al sud-oest de Surtsey, i es va formar una altra illa. Va rebre el nom de Jólnir, i durant els vuit mesos següents va aparèixer i va desaparèixer diverses vegades. L'activitat a Jólnir era molt més feble que l'activitat a l'illa principal, i fins i tot més feble que la vista a Syrtlingur, però l'illa va acabar creixent fins a una mida màxima de 70 m d'alçada, cobrint una superfície de 3 km², a juliol i principis d'agost de 1966. Tot i que, com a Syrtlingur, però, després d'haver cessat l'activitat el 8 d'agost de 1966, es va erosionar ràpidament i va caure per sota del nivell del mar durant l'octubre de 1966.
Les erupcions efusives a l'illa principal van tornar el 19 d'agost de 1966, amb els fluxos de lava fresca donant-li una major resistència a l'erosió. El tipus d'erupció va disminuir constantment, però, el 5 de juny de 1967, l'erupció va acabar. El volcà ha estat latent des de llavors. El volum total de lava que es va emetre durant l'erupció de tres anys i mig va ser d'aproximadament un quilòmetre cúbic i el punt més alt de l'illa va ser de 174 metres sobre el nivell del mar en el seu punt àlgid.
Des del final de l'erupció, l'erosió fet que l'illa disminueixi en mida. Una gran àrea del costat sud-est ha estat erosionada completament, mentre que un vessant de sorra anomenat Norðurtangi (punt nord) ha crescut al costat nord de l'illa. Es calcula que s'ha perdut aproximadament 0,024 km³ de material per erosió, cosa que representa aproximadament una quarta part del volum original sobre el nivell del mar de l'illa. La seva elevació màxima ha disminuït fins a 155 m.
Desenvolupament recent miniatura|L'illa de Surtsey el 1999 Després del final de l'erupció, els científics van establir una xarxa de punts de referència contra els quals van mesurar el canvi de forma de l'illa. En els vint anys següents al final de l'erupció, les mesures van revelar que l'illa estava constantment baixant i havia perdut aproximadament un metre d'alçada. La taxa de subsidència inicialment era d'uns 20 cm per any, però es va reduir fins a 1–2 cm a la dècada dels noranta. Va tenir diverses causes: assentament de la tefra solta que forma la major part del volcà, compactació dels sediments del fons marí que hi havia a sota de l'illa i deformació descendent de la litosfera a causa del pes del volcà.
Els volcans de l'arxipèlag de Vestmannaeyjar són típicament monogenètics, de manera que és probable que l'illa no s'ampliï en el futur gràcies a més erupcions. Els forts mars al voltant de l'illa l'han erosionat des de la seva aparició, i des del final de l'erupció s'ha perdut gairebé la meitat de la seva zona original. Actualment, l'illa perd aproximadament 10 hectàrees de superfície cada any.
Futur miniatura|Altres illes de l'arxipèlag mostren els efectes de segles d'erosió És probable que aquesta illa desaparegui del tot en un futur pròxim. La zona erosionada consistia principalment en tefres solts, fàcilment rendibles. La major part de la superfície restant està limitada per fluxos de lava durs, molt més resistents a l'erosió. A més, les reaccions químiques complexes dins del tuf solt a l'illa han format gradualment material de tocs altament resistent a l'erosió, en un procés conegut com a palagonització. A Surtsey, aquest procés ha passat bastant ràpidament, a causa de temperatures elevades no gaire per sota de la superfície.
Les estimacions de quant de temps sobreviurà Surtsey es basen en la taxa d'erosió vista fins als nostres dies. Suposant que la taxa actual no canvia, l'illa estarà majoritàriament al nivell del mar o per sota del 2100. Tanmateix, és probable que la taxa d'erosió es redueixi a mesura que s'exposi el nucli més dur de l'illa: alguns estudis apunten al fet que l'illa sobreviurà durant molts segles. Una idea del que semblarà en el futur la donen les altres illes petites de l'arxipèlag de Vestmannaeyjar, que es van formar de la mateixa manera que Surtsey fa milers d'anys i que s'han erosionat substancialment des que es van formar.
Biologia Assentament de la vida Surtsey va ser declarada reserva nacional el 1965, mentre l'erupció encara estava en progrés actiu. Avui només uns quants científics tenen permís per aterrar a Surtsey; l'única manera de veure-la és des d'un avió petit. Això permet la successió ecològica natural de l'illa sense que hi hagi interferències externes. El 2008, la UNESCO va declarar l'illa com a Patrimoni de la Humanitat, en reconeixement pel seu gran valor científic.
Vida vegetal