Otto Eduard Leopold von Bismarck-Schönhausen, duc de Lauenburg i príncep de Bismarck (Schönhausen, 1 d'abril de 1815; Friedrichsruh, 30 de juliol de 1898), va ser un estadista i polític prussià i després alemany.
Va ser al mateix temps Ministre-President del regne de Prússia del 1862 al 1890, canceller de la confederació d'Alemanya del Nord de 1867 a 1871, abans d'esdevenir canceller del nou Imperi alemany el 1871, càrrec que va ocupar fins al 1890, tot i conservant la seva posició com a ministre-president de Prússia. Té un paper determinant en la unificació alemanya.
Al començament de la seva carrera política, Bismarck es va fer un nom en defensar els interessos dels junkers, petita noblesa prussiana, la qual era part del sector conservador. Va ser nomenat ministre-president de Prússia el 1862. Dins el conflicte constitucional prussià, va lluitar contra els liberals per mantenir la primacia de la monarquia. També ministre d'Afers estrangers, va provocar la guerra dels Ducats i la guerra austroprussiana entre el 1864 i el 1866 i, per tant, va imposar la supremacia de Prússia a Alemanya. La guerra francoprussiana del 1870 resol la qüestió alemanya aplicant la solució petita-alemanya, defensada per Prússia, i condueix a la unificació alemanya el 1871. Després, en termes de política exterior, tracta d'establir un equilibri entre les grans potències europees a través d'un sistema d'aliances.
En política interna, a partir del 1866, Bismarck es va unir primer als liberals moderats, fet que va conduir a la votació de moltes reformes, com la institució del matrimoni civil, que trobava la resistència dels catòlics, els quals s'hi van oposar fermament instituint la política de Kulturkampf. Des de 1878 es va separar dels liberals i va tornar a aliar-se amb els conservadors. Durant aquesta fase, es promulguen les lleis del proteccionisme i l'intervencionisme estatal. També es crea un sistema de seguretat social. La dècada del 1880 està marcada principalment per lleis antisocialistes. El 1890, les diferències d'opinió de Bismarck amb el nou emperador Guillem II van portar a la seva marxa.
Després de la seva dimissió, Bismarck continua exercint un paper polític, criticant l'acció del seu successor. També escriu les seves memòries, que influeixen fortament en la imatge de l'opinió pública alemanya.
Fins a mitjan , els historiadors alemanys jutgen en la seva gran majoria la seva acció d'una manera positiva, essent aquesta, en aquest període nacionalista, associada amb la unificació d'Alemanya. No obstant això, després de la Segona Guerra Mundial, els crítics van augmentar: va ser acusat de ser responsable, com a fundador de l'Imperi alemany, del fracàs de la democràcia a Alemanya. Altres enfocaments més moderns de la història, però, intenten posar l'acció de Bismarck, amb les seves virtuts i defectes, en el context del seu temps amb l'estructura política que hi havia aleshores.
Biografia Bismarck el 1873|miniatura|esquerra Pertanyia a una família de Junker, la petita noblesa agrària alemanya. El seu pare, Karl Wilhelm Ferdinand von Bismarck, obligà el jove Otto a estudiar Dret. Passà una joventut despreocupada i plena de mostres d'immaduresa. Ingressà a l'administració prussiana el 1835, concretament, a la prefectura d'Aquisgrà. El seu casament amb Maria von Thadden va fer centrar el cap al futur canceller i des d'aquell dia s'interessà per la política en la qual començà a iniciar-se.
Fou elegit diputat el 1847 en el parlament de Prússia; en un primer moment la seva actuació política prengué un to clarament conservador: va ser partidari de reprimir el moviment revolucionari del 1848 i amb habilitat acceptà el fre d'Àustria a una primera forma d'unitat nacional alemanya (Olmütz, 1850). Evolucionà del conservadorisme a ultrança cap a posicions més diplomàtiques i es lliurà a la causa de la unificació alemanya (segon Reich). Al setembre del 1862 esdevingué primer ministre i ministre d'afers estrangers de Guillem I de Prússia.
Les discòrdies sorgides entre Viena i Berlín, aprofitades per Bismarck, desembocaren en la Guerra austroprussiana: la batalla de Sadová (Königgratz), el 1866, fou netament favorable a les tropes prussianes de Moltke (Bismarck havia aïllat Àustria i s'havia aliat amb França i amb Itàlia). Així Prússia aconseguí una clara hegemonia mitjançant la creació de la Confederació d'Alemanya del Nord i del Zollverein.
Després lluità i guanyà a les tropes de Napoleó III en l'anomenada Guerra francoprussiana (1870). La victòria sobre Àustria i contra França li van permetre cloure la unitat amb l'annexió a Alemanya d'Alsàcia i Lorena i de proclamar, el 18 de gener de 1871, Kàiser d'Alemanya el rei Guillem I de Prússia. Començava el Segon Imperi Alemany o Segon Reich. Bismarck en fou nomenat canceller i rebé el títol de príncep.
Fins a l'any 1871 la política exterior del canceller prussià ha estat ofensiva (Guerra austroprussiana i Guerra francoprussiana), però amb la consecució de la unitat del territori alemany passà a ser defensiva, mantenidora de l'ordre polític i territorial del continent. Els seus esforços s'orienten a evitar qualsevol canvi que pugui afectar la posició avantatjosa del jove Imperi. Per aconseguir aquest objectiu realitzarà complexes maniobres diplomàtiques que, a vegades, vorejaran la guerra. En primer lloc, per consolidar el mapa polític continental, aïllarà França, la nació vençuda que ha vist la pèrdua d'una part del seu territori (Alsàcia i Lorena), per impedir-ne la seva aliança amb altres Estats i vigilar la seva recuperació militar amb la fita d'obstaculitzar qualsevol actitud de revenja. Malgrat algunes oscil·lacions, la política exterior de Bismarck tindrà en tot moment com a referència principal l'aïllament de França, vacil·lant entre una política dura (1871-1875) i una altra conciliadora (1877-1885), per tornar a una altra tibant (1886-1889). Bismarck, contra l'opinió del seu Estat major, preferia no prologar l'ocupació del territori francès i aconseguir el ràpid pagament de les indemnitzacions de guerra i la consegüent evacuació perquè comptava que l'ocupació germànica despertava la simpatia internacional pel vençut. Bismarck procedí a una elaborada construcció diplomàtica per evitar la conjunció d'un gran poder marítim (Gran Bretanya) amb un gran poder continental (Rússia), que amb la presumpta enemistat francesa forjaria un cercle terrible al voltant d'Alemanya. Bismarck aconseguí mantindré a França aïllada, a Anglaterra, amiga; i a les potències potencialment antagonistes de l'Imperi austrohongarès i Rússia com aïllades.Fernández, Antonio (1984). Historia del mundo contemporàneo. Barcelona: Vicens Vives. Pàgina 246.La contrapartida a la construcció diplomàtica germànica fou que França derivà la seva energia vers la consolidació d'un imperi colonial, Anglaterra gaudí d'una còmoda supremacia oceànica i imperial, i l'Imperi Austrohongarès i Rússia acabaren enfrontades. Després de 1890 l'obra de Bismarck s'ensorrà. miniatura|II Reich (1871-1918)
En política interior, del 1872 al 1880 Bismarck desencadenà el Kulturkampf ('lluita per la cultura') contra els catòlics, considerats adversaris de la unitat alemanya des del punt de vista del protestantisme prussià. En disconformitat amb el nou emperador Guillem II de Prússia, Bismarck dimití el 1890.
El canceller de ferro governà Alemanya com un veritable dictador, per bé que mantingué les formes democràtiques de la constitució de l'Imperi.
Procés d'unitat alemanya (1862-1870) lang=ca|miniatura|La Confederació Alemanya En aquest període Bismarck es dedica a un objectiu fonamental: realitzar la unitat en benefici de Prússia i amb exclusió de l'Imperi Austríac Per aconseguir-lo va emprar la formació d'un ministeri fort que governa superant la crítica de l'oposició liberal, la perfecta reorganització d'un exèrcit poderós sota la direcció de Helmuth von Moltke, l'acció diplomàtica per garantir la neutralitat favorable a Prússia de França i Rússia, i aconseguir l'aïllament diplomàtic de l'Imperi austríac. Per fer-ho possible calgué realitzar tres guerres successives entre 1864 i 1870.
Guerra dels Ducats
La primera ocasió es plantejà amb motiu de la qüestió dels ducats de Slesvig i Holstein contra Dinamarca, l'any 1864. Davant la voluntat del rei de Dinamarca d'incorporar aquests ducats al seu regne, El Protocol de Londres de 1852 havia disposat que Slesvig quedés unit al Ducat de Holstein, que era membre de la Confederació Germànica i von Bismarck va persuadir Francesc Josep I de la Casa d'Àustria per defensar junts el Protocol de Londres. Bismarck reclama a la Dieta de Frankfurt la intervenció militar. La ràpida victòria d'Àustria i Prússia a la Guerra dels Ducats comporta que Slesvig resti sota administració prussiana i Holstein sota la de l'imperi austríac. Aviat, però sorgiran diferències entre els dos estats administradors.
Guerra austroprussiana miniatura|Bismarck i Napoleó III després de la derrota i captura del darrer.
Davant les diferències per l'administració dels ducats, Bismarck es reuneix amb Napoleó III per aconseguir la neutralitat de França i s'assegura l'aliança d'Itàlia que aspira a la incorporació de Venècia. El mes de juny de 1866, Bismarck demana l'exclusió de l'Imperi Austríac de la Confederació i ocupa Holstein. Aquest fet desencadena la Guerra austroprussiana. La iniciativa i les victòries corresponent als prussians i als seus aliats. La batalla de Sadowa (o Sadová) ocorreguda el 3 de juliol de 1866, va permetre un avanç considerable en el procés de la unificació alemanya, consolidant l'hegemonia prussiana dintre dels estats alemanys en detriment de l'Imperi Austríac. La pau de Praga, signada el mes d'agost de 1866, representa un gir important en la història d'Alemanya: Prússia s'annexiona Hannover, Hessen, Frankfurt i els ducats de Slesvig i Holstein; l'Imperi Austríac reconeix la dissolució de la Confederació Germànica i la seva exclusió de l'estat alemany; Itàlia, per la seva banda, aconsegueix de l'Imperi Austríac cessió del territori de Venècia; a més Bismarck conclou amb els estats del sud d'Alemanya -Regne de Baviera, Regne de Württemberg, Gran Ducat de Baden i Gran ducat de Hessen- un acord pel qual es restaura el Zollverein, o unitat econòmica i militar. En aquells moments, juliol de 1867, la Confederació alemanya engloba a 23 estats alemanys sota l'hegemonia prussiana. La Constitució donava una estructura federal a la unió, el seu president era el rei Guillem I de Prússia, el canceller federal era Bismarck, i disposava d'una Cambra triada per sufragi universal amb poders limitats, i d'un Consell federal on estaven representats els prínceps i les ciutats de la unió; el govern federal residia a Berlín, i l'exèrcit seguia el model prussià; la Constitució assegurava el predomini de Prússia a la Confederació. Amb aquestes mesures la unitat econòmica i militar de la petita Alemanya de 1848 estava ja realitzada a l'entorn de Prússia, mancava només la unitat política, per aquest motiu calia una guerra contra França.
Guerra francoprussiana
L'ocasió per al conflicte es presentà amb motiu de la candidatura Hohenzollern al tron vacant d'Espanya, on Bismarck maniobra per aconseguir que Napoleó III aparegui com l'agressor. El 17 de juliol de 1870, França declara la guerra a Prússia i als estats alemanys aliats del sud. La Guerra francoprussiana es desenvolupa entre agost de 1870 i gener de 1871 i constitueix una victòria total de Bismarck: França resta aïllada diplomàticament i amb un exèrcit mal preparat, mentre Prússia disposa d'un magnífic exèrcit ben organitzat sota la direcció de Helmuth von Moltke i, a més, compta amb el suport dels estats alemanys del sud. El desenvolupament de la guerra és totalment favorable a Prússia. Després de la batalla de Sedan, Napoleó III capitula.