Els mamuts (Mammuthus) són un gènere de proboscidis extints que es caracteritzaven per tenir llargs ullals corbs i, en les espècies septentrionals, un espès pelatge. Aparegueren a Àfrica durant el Miocè superior, fa uns 7 milions d'anys, i des d'allí passaren a Àsia, Europa i, finalment, Nord-amèrica. L'última població de mamuts subsistí a l'illa de Wrangel fins fa només 3.700 anys. Se'n coneix una dotzena d'espècies diferents, tot i que el nombre exacte varia d'una font a l'altra. Es discuteix quina fou la causa de l'extinció dels mamuts, tot i que el més probable és que fos una combinació de diversos factors.
Etimologia El nom rus dels mamuts, del qual deriva el seu nom en altres llengües, és мамонт. мамонт deriva de l'antic rus маммот i aquest al seu torn és probablement un manlleu de la llengua vogul. Els mansis es referien als mamuts com a «talps de terra» o «excavadors», car es pensaven que eren criatures vivents que vivien en túnels subterranis i que morien si els tocava la llum del Sol. Segons aquest poble, és per aquest motiu que mai no es trobaven mamuts en vida.
Descripció Els mamuts eren proboscidis molt grossos, de mida molt superior a la dels elefants d'avui en dia. L'espècie més grossa, el mamut colombí, atenyia una alçada de com a mínim cinc metres a l'espatlla. Els mamuts probablement tenien un pes d'entre sis i vuit tones, però alguns mascles excepcionalment grans podrien haver sobrepassat les dotze tones. El 2005 es descobrí un ullal de mamut de 3,3 metres de longitud a Illinois. Tanmateix, la majoria d'espècies de mamut no eren pas més grans que l'elefant asiàtic actual. S'han trobat fòssils d'espècies de mamuts nans a les illes Santa Bàrbara (M. exilis), Sardenya (M. lamarmorai) i Creta (M. creticus). També existí una raça de mamuts llanuts nans a l'Illa de Wrangel, al nord de Sibèria, dins del cercle polar àrtic.
Segons els científics, els avantpassats del mamut i els moderns elefants s'originaren a l'Àfrica equatorial. Els mamuts emigraren cap al nord fa entre 2 i 1,2 milions d'anys, just quan, a conseqüència del canvi climàtic, les temperatures patiren un fort descens. Els mamuts llanuts de les zones fredes s'adaptaren al fred durant el Plistocè; tenien un tipus de sang, amb un tipus d'hemoglobina que alliberava oxigen a temperatures molt baixes, que els permetia mantenir la seva temperatura corporal en condicions òptimes per sobreviure al clima rigorós de l'Àrtida. Els elefants, en canvi, no s'adaptaren al fred per no tenir aquesta mena d'hemoglobina. Els canvis són semblants als observats en altres animals de sang calenta que viuen en climes àrtics, com el ren o el bou mesquer.
Els mamuts que vivien a les regions més fredes tenien unes orelles que només mesuraven la cinquena part de les dels elefants asiàtics. Aquesta adaptació al fred permetia reduir la pèrdua de temperatura gràcies a la menor superfície exposada a l'ambient. Els mamuts que vivien a les regions més càlides devien tenir orelles més grans.
Com en els elefants d'avui en dia, la probòscide dels mamuts era mòbil i prènsil i estava molt ben adaptada per dur a terme moviments precisos com ara arrancar plantes individuals del terra i portar-les a la boca. També les utilitzaven per ruixar-se amb aigua per banyar-se o amb fang per protegir-se de mosquits i altres insectes.
Els mamuts adults feien servir la trompa per a consumir uns 180 kg d'aliment al dia. Ingerien gairebé qualsevol tipus de material vegetal, tot i que el seu menjar preferit era l'herba. Menjaven altres parts de les plantes, com ara les fulles i l'escorça dels arbres, a l'hivern, quan la capa de neu cobria l'herba. La dificultat de mastegar herba (a causa de la seva riquesa en silici, que desgasta la dentadura), feu que els mamuts, igual que els elefants, desenvolupessin dents molars especialitzades, amb una superfície recoberta de petites crestes d'esmalt. Les dents posteriors dels mamuts, és a dir, les premolars i les molars, eren vint-i-quatre en total al llarg de la vida, tot i que només n'hi havia dotze com a màxim en un mateix moment. Les molars pesaven fins a 2 kg. A mesura que les dents es desgastaven, eren substituïdes per dents que creixien més enrere. L'examinació de les seves molars també permet saber que eren animals de creixement lent que no assolien la maduresa sexual fins aproximadament els vint anys. Quan els sis conjunts de molars que un mamut tenia al llarg de la seva vida s'havien desgastat, l'animal moria car ja no podia alimentar-se. Aquest procés solia durar entre seixanta i setanta anys.
Com els elefants actuals, els mamuts estaven dotats d'ullals formats per les dues dents incisives superiors. Els ullals dels mamuts eren més grans que el dels seus parents actuals i la seva forma també era diferent. Aquests ullals solien mesurar uns dos metres i mig i pesar a prop de cinquanta quilograms, però es coneixen casos en què arribaren a cinc metres de llarg i un pes de més de vuitanta quilograms. Quan naixien, les cries de mamuts no tenien ullals. A l'edat de sis mesos els sortien uns ullals de llet de només cinc centímetres de llargària que eren substituïdes per ullals permanents un any més tard. Aquests ullals permanents no cessaven de créixer fins a la mort de l'animal.
Les pintures rupestres permeten saber quelcom sobre els mamuts que mai no s'hauria pogut descobrir a partir dels seus esquelets: les pintures prehistòriques presenten els mamuts amb una esquena corbada, mentre que els fòssils semblen indicar que l'esquena d'aquests proboscidis era plana. Aquesta esquena corbada es devia a una gepa de greix, múscul o pèl que els mamuts tenien a l'esquena. La cua dels mamuts era més curta que la dels elefants.
Basant-se en estudis dels seus parents propers, els elefants actuals, els mamuts probablement tenien un període de gestació de vint-i-dos mesos i donaven a llum a una única cria per ventrada.
Comportament L'estructura social dels mamuts era probablement la mateixa dels elefants asiàtic i africà, amb ramats composts de femelles encapçalades per una matriarca i els mascles que vivien sols o en grups petits després d'arribar a la maduresa sexual. Un cop abandonaven el ramat en què s'havien criat, els mascles es dedicaven a buscar femelles d'altres grups per aparellar-s'hi. Tant l'aparellament com els naixements tenien lloc en una època curta de l'any a causa de la curta estació estival de l'estepa de mamuts, permetent que les cries nasquessin a l'època de l'any en què hi havia més abundància d'aliment.
Les trompes dels mamuts, un exemple de dimorfisme sexual car eren més grans en els mascles que en les femelles, estaven adaptades per combats entre mascles. Aquests lliuraven combats per les femelles en què intentaven ferir l'oponent a les parts vulnerables de l'espatlla i el tòrax mitjançant els seus ullals. És probable que la possibilitat de quedar greument ferit fes que no hi hagués combats desiguals. Es coneix un cas en què dos mamuts estaven tan igualats que els seus ullals es quedaren encallats els uns amb els altres i, incapaços de separar-se, ambdós mamuts moriren de fam.
Els mamuts migraven dues vegades a l'any, una cap al nord (a la primavera) i una cap al sud (a la tardor). Els mascles solitaris feien el viatge sols, però els ramats ho feien guiats per la femella matriarca, normalment un dels animals més vells del grup. L'experiència de les matriarques era essencial perquè la migració tingués èxit.
Hàbitat miniatura|Extensió màxima del gel glacial a la zona àrtica durant el Plistocè En temps de la transició entre Pliocè i Plistocè, els continents es trobaven pràcticament a la mateixa posició que actualment. Les plaques tectòniques sobre les quals reposen probablement no s'han mogut més de 100 km en relació les unes amb les altres des de principis del Plistocè.
El clima del Plistocè es caracteritzava per cicles glacials repetits en què les glaceres continentals arribaven fins al paral·lel 40 en alguns punts. Es calcula que, durant el màxim glacial, el 30% de la superfície de la Terra estava cobert de gel. A més, una zona de permagel s'estenia vers el sud des del límit de la capa de glaç, uns pocs centenars de quilòmetres a Nord-amèrica i més lluny a Euràsia. La temperatura anual mitjana al límit del glaç era de –6° C; al límit del permagel, de 0 °C.
Al sud de les capes glacials s'hi acumularen grans llacs perquè les vies de drenatge estaven blocades i l'aire més fred reduïa l'evaporació. El centre-nord de Nord-amèrica estava completament cobert pel llac Agassiz. Més de cent conques, ara seques o gairebé seques, estaven ben plenes a l'oest americà. El llac Bonneville, per exemple, es trobava on ara hi ha el Gran Llac Salat. A Euràsia s'hi desenvoluparen grans llacs com a resultat del drenatge de les glaceres. Els rius tenien un cabal més important i s'entrecreuaven. Els llacs africans estaven més plens, suposadament gràcies a una menor evaporació.
A causa del clima, més fred i més sec que avui en dia, els deserts eren més secs i extensos. Les precipitacions eren menors a causa de la reducció de l'evaporació oceànica i continental, per la qual cosa els boscos eren rars. L'ecosistema terrestre predominant eren les planes d'herba, els prats i les sabanes de salzes. Les estepes cobrien gran part de la zona subglacial a Euràsia.
Les condicions climàtiques feien possible una diversitat vegetal que suportava moltes espècies diferents d'animals que normalment habitarien en zones diferents. Espècies que actualment viuen al nord, com els lèmmings, convivien amb espècies que actualment viuen al sud, com les mofetes. R. Dale Guthrie argumenta que la llarga temporada de creixement de les plantes del Plistocè era més favorable a la diversitat que a l'homogeneïtat. Això és perquè aquests ecosistemes eren millors pels animals no especialitzats que necessitaven menjar diferents tipus d'animals per alimentar-se correctament.
La vasta regió que s'estenia des de l'oest d'Europa, a través de Sibèria i fins a Alaska i el Yukon, rep el nom d'«estepa de mamuts». L'abundància d'herba, fòrbies i lamiàcies hi creà un ecosistema d'estepa especialment favorable pels grans mamífers. La flora del Plistocè era especialment nutritiva perquè el clima rigorós obligava les plantes a acumular fibres i carbohidrats per sobreviure.
Extinció La majoria de mamuts s'extingiren a les darreries de l'últim període glacial. Encara no s'ha trobat una explicació definitiva de la seva extinció. Una petita població sobrevisqué a l'illa de Sant Pau (Alaska) fins a voltants del 6000 aC i els mamuts nans de l'illa de Wrangel no s'extingiren fins a voltants del 2000 aC. Hi ha diverses teories per explicar l'extinció dels mamuts en concret i l'extinció de la megafauna del Plistocè en general, però el més probable és que l'extinció no es degués a una única causa sinó a una combinació de diversos factors.
Canvi climàtic Fa uns 13.000 anys, la temperatura i la humiditat globals començaren a augmentar, permetent la migració de vegetals comestibles vers el nord. Durant un temps, els grans mamífers del nord pogueren aprofitar aquest increment en l'aliment disponible, però finalment el canvi climàtic esdevingué perjudicial per ells. Les noves condicions climàtiques donaven avantatge als arbres, que prosperaren a expenses de les plantes baixes de les quals s'alimentaven els mamuts i altres mamífers grans. Alguns dels animals, com els bisons i els ants, s'adaptaren a la nova situació, però d'altres, com els mamuts, quedaren delmats i acabaren extingint-se. miniatura|Variació de les temperatures al llarg dels últims dotze mil anys, incloent-hi l'òptim climàtic de l'Holocè.