Els ratpenats (Chiroptera), dits igualment voliacs i muricecs, entre altres noms, són un ordre de mamífers placentaris del superordre dels laurasiateris. Gràcies a les seves extremitats anteriors en forma d'ales, són els únics mamífers capaços de volar, cosa que fan amb més agilitat que la majoria dels ocells. Tenen els dits units pel patagi, una membrana fina. El ratpenat més petit, que segons el criteri que es faci servir també és el mamífer vivent més menut, és el craseonicteri de nas porcí, amb una llargada de 29-34 mm, una envergadura de 150 mm i un pes de 2-2,6 g. Els més grossos són les guineus voladores, entre les quals destaca la guineu voladora de les Filipines, que assoleix una envergadura d'1,7 m i un pes d'1,6 kg.
N'hi ha unes 1.400 espècies, que representen un 20% de totes les espècies de mamífers i en fan el segon ordre més gran d'aquesta classe, després dels rosegadors. Durant molt de temps estigueren repartits en dos subordres: els megaquiròpters, que es nodreixen majoritàriament de fruita, i els microquiròpters, que fan servir l'ecolocalització per caçar i orientar-se. Tanmateix, estudis duts a terme a principis del han desembocat en una nova divisió en yinpteroquiròpters (que agrupen els megaquiròpters amb els microquiròpters rinolofoïdeus) i yangoquiròpters. Bona part dels ratpenats són insectívors i la majoria dels altres són frugívors o nectarívors.
Alguns, com els vampirs, són hematòfags. S'han estès gairebé arreu del món i han ocupat una varietat de nínxols ecològics diferents. Els ratpenats tenen un rol ecològic vital com a pol·linitzadors de flors i també tenen un paper important en la dispersió de llavors. Moltes plantes tropicals en depenen completament. Els ratpenats tenen les potes anteriors transformades en ales i alguns es guien i cacen per ecolocalització.Nowak, R. M. (1994). Walker's Bats of the World, The Johns Hopkins University Press.
A causa dels costums nocturns de la majoria d'espècies i l'ancestral misteri de com podien «veure-hi» en la foscor, sovint se'ls ha considerat i encara se'ls considera sinistres criatures de la nit i, amb poques excepcions (com la Xina, on són un símbol de felicitat i prosperitat), a gran part del món els ratpenats han suscitat temor en els éssers humans al llarg de la història. A més de ser icones del cinema de terror, apareixen en molts mites i llegendes i sovint se'ls associa amb els vampirs.
Etimologia i nomenclatura La paraula ratpenat, atestada des del , és una combinació de rat (masculí de rata) i pennat, que ve directament del mot llatí pennatus i que es pot traduir per ‘proveït de plomes’ o ‘proveït d'ales’. Així doncs, en el seu conjunt significa ‘rata amb ales’.
Les denominacions d'aquests mamífers en la llengua catalana són molt nombroses i diverses. S'han documentat ratpenà, ratpanat, ratpenac, ratpenard, ratpinyat, ratvolant, ratpelat, rampenat, rampanat, rampenà, rampenac, rampenart i rampenall d'oli. Les formes que canvien la primera te per una ema són especialment comunes al nord dels Països Catalans, des de l'Anoia fins a Andorra, la Cerdanya i el Rosselló. En la major part del territori, la paraula rata es manté en femení i dona les formes ratapinyada, ratapinyaca, ratapinyara, ratapinyarda, ratapinyat, rataspinyada, ratapenà, ratapanà, ratapenada, ratapanada, ratampanada, ratapenarra, ratapenat, ratapenata, ratapenyada, ratapinat, ratapela, ratapelada, rataespinyada, rataempanada, ratetapenà, ratetapenada, ratapenella (o simplement penella), ratapinella, ratapetenera, rapetenera, rapetenea, ratapenera, ratapanera, ratapaniquera, ratapatxet, ratapatxec, ratacatxet, ratapeixet, ratabernat, rataplomall, rataplana, rataplanera, ratapà i rapatà. En alguns indrets del País Valencià es fan servir rató i ratot. Hi ha parlars que inverteixen l'ordre dels components, com a l'Alt Pallars (pena-rat) i parts rurals de Mallorca (pinya-rata). A la Vall d'Aran se'n diu rata-cauba, ratacauda, arrata-cauda i ratacaula per influència del mot francès chauve-souris. És possible que en derivi el nom ratacalda, documentat a la vall d'Àneu i el Pont de Suert. A la Vall d'Aran, les denominacions catalanes es fan servir en paral·lel amb noms occitans com tinoséla, tinhoséla i sinhaudéra.
L'origen del nom muricec, que deriva de la paraula llatina mus (‘ratolí’) i l'adjectiu cec, rau en la creença popular que els ratpenats no hi veuen. En són variants moricec, municec, monicec, mulicec, murixec, morixec, moritxet, morixet, murcec, murcegot, muixirec, esmuricec i guritzec, així com les formes valencianes meridionals almocígol, almorcígol i almorzígol, que incorporen l'article definit àrab, al-. Les variants moceguello, mociguello, moceguillo, muriciego, moriciego, moliciego i muciego, documentades a les contrades limítrofes amb l'espai lingüístic castellà, possiblement evolucionaren sota la influència de la paraula castellana murciélago, que vol dir el mateix. Per altra banda, el fet que siguin animals voladors ha propiciat denominacions com voliac, esvoliac, esvoriac, muriac, muniac i muliac, que de vegades es barregen amb muricec per formar paraules com volicec, vulicec, vuricec, vulixec, esmuriec, esmoriec, esmuriac i esmoriac.
Altres noms documentats són vespertilió, que té a veure amb els seus hàbits vespertins; eixoreac, del llatí medieval sorex (‘ratolí’); marracatà, d'etimologia desconeguda; aucell de nit, que sorgeix d'una identificació errònia d'aquests animals com a ocells; i aucell del dimoni, que reflecteix la superstició que els envolta. Per acabar, de tant en tant es coneixen com a quiròpters, l'adaptació catalana del seu nom científic, Chiroptera, que és una combinació de les paraules gregues χείρ (khir), que vol dir ‘mà’, i πτερόν (pteron), que vol dir ‘ala’.
Descripció Juntament amb els ocells i els ja extints pterosaures, els ratpenats són un dels tres únics grups d'animals vertebrats capaços de volarBob Holmes: "How bats made the leap from gliding to flying". New Scientist, vol 199, núm. 2.664, pàg. 16 (12 juliol 2008) (altres mamífers, com els lèmurs voladors i els esquirols voladors, es limiten a planar). Per a aconseguir-ho, han desenvolupat una sèrie de trets destinats a permetre el vol. Tret del polze, tots els dits estan particularment allargats i sostenen una fina membrana de pell, flexible i elàstica, que garanteix la sustentació. La membrana està formada per dues capes de pell que recobreixen una capa central de teixits innervats, vasos sanguinis i fibres musculars.
Anatomia exterior La mida dels ratpenats varia entre el craseonicteri de nas porcí, que mesura 29-33 mm de llarg, pesa dos grams i és el mamífer més petit conegut; i la guineu voladora de les Filipines, el ratpenat més gros, que té una envergadura de 170 cm i pot assolir un pes de 1.200 g. Altres ratpenats grossos són la guineu voladora d'ulleres, la guineu voladora de l'Índia o la guineu voladora de Livingstone. Malgrat el seu nom, els megaquiròpters no són sempre més grossos que els microquiròpters, car algunes espècies només mesuren sis centímetres de llarg i són més petits que els microquiròpters grossos.
Els ratpenats passen gran part de la seva vida penjats al revés de branques o dels sostres de les coves on viuen. Les potes han experimentat una inversió de 180° en la seva posició en comparació amb les dels éssers humans, una adaptació per a penjar-se cap per avall. Quan els ratpenats estan penjats, el seu pes exerceix una tracció sobre els tendons que manté les urpes en posició d'enganxada. Això els permet no gastar energia encara que romanguin penjats durant molt de temps. Una altra adaptació que els permet romandre cap per avall molt de temps és que, mentre que la resta de mamífers tenen vàlvules unidireccionals per a evitar que la sang flueixi cap enrere només a les venes, els ratpenats també tenen aquest mecanisme a les artèries.
Cap El cap dels ratpenats difereix considerablement d'una espècie a una altra. El cap de molts ratpenats recorda el d'altres animals (com ara ratolins), però tenen estructures especials. Molts tenen làmines nasals o altres estructures a la cara, que serveixen per a emetre o potenciar els ultrasons. Les orelles, que en moltes espècies són molt grosses, sovint estan dotades de solcs o arrugues, a més d'un tragus, que és un lòbul de pell que millora la capacitat d'ecolocalització. La idea que en els ratpenats el sentit de la vista està poc desenvolupat a causa de la importància de l'ecolocalització ha estat descartada per experiments del comportament. Els microquiròpters tenen una visió dicromàtica en blanc i negre, mentre que els megaquiròpters hi veuen en color. Segons les investigacions més recents, algunes espècies també hi veuen en llum UV, que és reflectida per certes flors, ajudant els ratpenats a trobar nèctar. A més, els ratpenats disposen d'un sentit de magnetorecepció. En viatges llargs, s'orienten amb les línies del camp magnètic terrestre, de manera similar als ocells migratoris i molts altres animals. Tanmateix, no es coneix com funciona la magnetocepció en els ratpenats.
Les dents dels microquiròpters s'assemblen a les dels animals insectívors. Estan molt afilades per tal de penetrar el dur exoesquelet dels insectes o la pell de la fruita. En canvi, les dents dels megaquiròpters estan adaptades per a mossegar la pell dura d'alguns fruits. Els ratpenats tenen generalment entre 32 i 38 dents, de les quals estan especialment desenvolupades les dents canines. L'evolució de diferents modes d'alimentació ha fet aparèixer diferents configuracions dentals i en aquest ordre de mamífers es coneixen unes 50 fórmules dentàries diferents. El vampir comú, amb vint dents, és una de les espècies de quiròpter amb menys dents.
Ales Els ratpenats són un dels exemples de la gran varietat de possibilitats de desenvolupament que poden tenir les potes dels tetràpodes. Tots els dits de les potes anteriors estan especialment allargats, excepte el polze; això serveix per a sostenir el patagi, una extensa i fina membrana de pell, flexible i elàstica, que és la que produeix la sustentació. El patagi està format per una capa central de teixits plens de nervis, vasos sanguinis i fibres musculars, recoberta a les dues bandes per capes de pell. El patagi es divideix en uropatagi (la part que va des del coll fins al primer dit), dactilopatagi (entre els dits), plagiopatagi (entre l'últim dit i les potes posteriors) i uropatagi (la part anterior del cos, entre les potes posteriors).
miniatura|Esquelet d'un ratpenat de musell llarg Els ossos dels dits dels ratpenats són molt més flexibles que els d'altres mamífers. Una de les raons és que el cartílag dels dits manca de calci i altres minerals a prop del seu extrem, cosa que els permet torçar-se més sense trencar-se. El perfil transversal dels ossos dels dits també és aplanat, en lloc de ser circular com en els éssers humans, cosa que els fa encara més flexibles. La pell de les membranes alars és molt més elàstica i es pot estirar molt més del que és habitual en els mamífers.
Com que tenen ales molt més primes que les dels ocells, els ratpenats poden maniobrar molt més ràpidament i precisa que les aus. La superfície de les ales també està dotada de receptors sensibles al tacte en petits bonys anomenats cèl·lules de Merkel, presents en la majoria de mamífers. Tanmateix, aquestes zones sensibles són diferents en els ratpenats, car cada bony té un pèl minúscul al centre, cosa que el fa encara més sensible i que permet al ratpenat detectar i recollir informació sobre l'aire que flueix sobre les seves ales. La membrana alar de les espècies que utilitzen les ales per caçar preses té un tipus addicional de cèl·lula receptora, que és sensible a l'estirament de la membrana. Aquestes cèl·lules estan concentrades a les parts de la membrana en què els insectes impacten amb l'ala quan els ratpenats els capturen.