El príncep (Il Principe) és un tractat de política escrit per Nicolau Maquiavel (1469 - 1527), el qual ha estat traduït al català per Jordi Moners i Sinyol, i Carme Arenas. Pere Coromines va començar a traduir El príncep durant la segona dècada del , però el va abandonar ràpidament. Va deixar alguns experiments de traducció per part del Tractat de Maquiavel: la dedicatòria i els tres primers capítols.
miniatura|Retrat pòstum de Nicolau Maquiavel per Santi di TitoL'obra, redactada el 1513, va fer que Maquiavel no pogués acabar el llibre Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi fins al primer semestre de 1514; fou dedicada a Llorenç de Mèdici, a qui va adreçat també el darrer capítol (cap. ), escrit versemblantment al mateix temps que la dedicatòria per exhortar-lo a alliberar i unificar políticament Itàlia. El príncep fou publicat pòstumament el 1532 i representa una fita en el desenvolupament d'una concepció realista de la política. L'obra ha estat considerada com el punt de partida de la ciència política moderna, ja que Maquiavel, fonamentant-se en el naturalisme renaixentista, trenca la dependència de la política amb la moral, amb la religió o amb la idealització. I realitza una anàlisi i una descripció de la societat que es basa en la realitat efectiva, segons principis realistes i immanents i mostra com esdevenir i mantenir-se príncep, analitzant exemples de la història antiga i la història italiana de l'època. Com que l'obra no donava consells morals al príncep com els tractats clàssics dirigits als reis i, al contrari, aconsellava en determinats casos accions contràries a la bona moral, sovint se l'acusava d'immoralisme, i això donà lloc a l'epítet maquiavèl·lic. No obstant això, l'obra ha gaudit d'una gran posteritat i ha estat elogiada i analitzada per molts pensadors.
Gènesi Circumstàncies d'escriptura miniatura|Retrat d'un cavaller conegut com a Cèsar Borja, Altobello Melone, 1500-1524, oli sobre tela
Del 1498 al 1512, Maquiavel va ser funcionari de la República de Florència, en particular com a legat de potències estrangeres com França, Alemanya, o al servei de Cèsar Borja.
El novembre de 1512, pocs mesos després de l'establiment d'una monarquia a Florència pels Mèdici, va ser desposseït del seu càrrec; al desembre, després del descobriment d'una trama republicana dels seus amics, va ser empresonat i després exiliat a la seva granja de Sant'Andrea a Percussina. És allà on escriu El príncep. La redacció està gairebé acabada el desembre de 1513, com ho demostra la carta que Maquiavel va dirigir al seu amic Francesco Vettori:
Però, en la mateixa carta, anuncia que l'obra encara no està acabada i «encara em diverteixo augmentant-la i polint-la.»
L'obra en conjunt s'hauria compost entre juliol i desembre de 1513, amb algunes addicions o alteracions posteriors, com la dedicatòria escrita entre 1515 i 1516. L'obra es va publicar el 1532, després de la mort de Maquiavel (1527).
Funció miniatura|Titus Livi La funció de l'escriptura dEl príncep, per a Maquiavel, és discutida per la crítica: mentre es va acceptar convencionalment que l'obra era el resultat d'una inspiració sobtada, per tornar al favor de la monarquia, Claude Lefort la considera una obra a llarg termini, fruit de l'experiència pràctica de Maquiavel, de la seva lectura d'historiadors antics, així com de la lectura de Política d'Aristòtil.
Basa les seves afirmacions, en primer lloc, en la carta a Vettori: després sobre els informes diplomàtics de Maquiavel, esbossos del Pensament global del príncep; i, finalment, sobre la dedicatòria de l'obra en què Maquiavel no es proposa l'objectiu d'afalagar el príncep sinó establir un pensament polític basat en la història: «No trobareu en aquesta obra, ni un estil brillant i pompós, ni cap d'aquests ornaments amb què els autors intenten embellir els seus escrits. Si us agrada aquest treball, només serà per la gravetat i el tema».
De la mateixa manera, si bé es va considerar que la redacció del príncep s'encreuava en el temps amb la dels Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi, Lefort, basat en un estudi de Hans Baron, considera que El príncep era anterior als Discursos, en particular, la frase del segon capítol que al·ludeix a un treball sobre les repúbliques seria un afegit després de la primera redacció d'El príncep. Per tant, Claude Lefort dona a l'obra el doble estatus de pensament profund i pensament primari.
Tesi política dEl príncep == Tot i les conviccions republicanes de Maquiavel, El príncep defensa una tesi absolutista del poder polític, com a solució a la debilitat i fragmentació dels petits estats italians, que pogués fer front a les potents monarquies francesa i espanyola. És en aquest context que cal interpretar la figura del príncep nou que reclama un estat nacional italià fortament cohesionat.
== Estructura == Escrita en italià toscà, l'obra consta de 26 capítols. Està dividida en quatre parts principals:
Al primer capítol, classifica els diferents estats segons dos tipus principals: repúbliques i monarquies, aquestes últimes hereditàries o noves. En aquesta ocasió, l'assaig evoca els fets recents que sacsegen Itàlia al Quattrocento, en particular les accions de Cèsar Borja per establir-se a Romanya i les intrigues dels Sforza en el Milanesat amb l'objectiu d'expulsar-ne els Visconti. Als capítols II a XI, l'autor estudia els diversos mitjans per adquirir i conservar els principats, sobretot li interessen els principats nous. En el capítol IX, fa referència als principats eclesiàstics i mostra el seu menyspreu per la política temporal de l'Església (el llibre va estar sempre a l'Índex de llibres prohibits per la Santa Inquisició). Als capítols XII a XIV, s'aborden qüestions militars, Maquiavel es pronuncia en particular a favor d'un reclutament forçós en detriment de l'ús de mercenaris sempre susceptibles de causar més mal que bé al príncep. I les armes, les considera imprescindibles, així com que el príncep estigui al front de l'exèrcit. Els capítols XV a XXIII exposen l'essència del que la posteritat ha interpretat i retingut sota el nom de maquiavel·lisme: consells desproveïts de qualsevol moralisme relatius a la conservació del poder. També el comportament del príncep respecte a súbdits i amics. Fa una política realista conscient que les aparences són sovint més efectives que la sinceritat, que a vegades la moral haurà de deixar-se de banda a favor dels interessos col·lectius, i que el governant ha de procurar sobretot no ser odiat pel seu poble. Els capítols XXIV a XXVI revelen les intencions de l'autor: aquests consells han de permetre alliberar i unificar Itàlia. Estudia la situació contemporània de la Itàlia de la seva època per procurar-ne la regeneració. En aquest aspecte, la posteritat s'ha burlat de Maquiavel, considerant que ell, «l'oportunista», «el maquiavèl·lic», no pretenia realment descriure la política, sinó únicament crear «una eina» a favor de la Itàlia oprimida pels estrangers (i no un escrit realment dedicat a tothom que en volgués fer ús, és a dir, a tota la humanitat).
En definitiva, encara que Maquiavel no dubta de la validesa de la moral, la subordina a la raó d'estat. Tanmateix, destaca que el príncep no és l'amo del principat, sinó el seu servidor. Maquiavel veu un model contemporani de l'estat nou en la figura de Cèsar Borja.
=== Dedicatòria: Nicolau Maquiavel a Llorenç II de Mèdici === miniatura|Retrat de Llorenç II de Mèdici, de Rafael : el Llorenç el Magnífic en qüestió no és el Llorenç el Magnífic que va morir el 1492, sinó el seu net, duc d'Urbino, fill de Pere i nebot de Lleó X, pare de Caterina de Mèdici.
Maquiavel anuncia que fa un regal al príncep del que millor posseeix, és a dir, «el coneixement de les accions d'homes famosos». Nega utilitzar per agradar, com de costum, un estil ampul·lós:
=== I. Quants tipus de principats hi ha i per quins mitjans es poden adquirir ===Maquiavel estableix una taxonomia d'estats: són repúbliques o principats; els principats són hereditaris o nous; els nous principats són realment nous o són conquerits per un príncep hereditari; els nous principats conquerits per un príncep hereditari abans eren repúbliques o principats; i els mitjans per a la seva conquesta eren les armes del príncep conqueridor o bé les armes mercenàries, i sigui per fortuna sigui per valor.
=== II. Principats hereditaris ===El príncep hereditari té poques dificultats per mantenir el seu estat perquè té el suport del seu poble, cosa que explica Maquiavel:
=== III. Principats mixtos === esquerra|miniatura|Lluís XIIEl principat mixt és un nou principat «afegit com un membre a un altre». L'estatus del príncep és llavors difícil, perquè els seus enemics són tant els que es van beneficiar de l'antic ordre com els que el van ajudar a conquerir-lo i amb els quals no és capaç de complir les seves promeses ni és capaç d'atacar-les perquè «qualsevol poder que tingui un príncep a través dels seus exèrcits, sempre necessita, per entrar en un país, ser ajudat amb el favor dels habitants», com mostra l'exemple de Lluís XII ràpidament expulsat dels ducats.
Maquiavel prodiga els seus consells. Si l'estat conqueridor és proper a l'estat conquerit «per posseir-los amb seguretat, n'hi ha prou d'haver extingit l'estirp del príncep que n'era l'amo; i si, en la resta, els deixem la seva vella manera de ser, ja que els costums són els mateixos allà, els subjectes aviat viuen tranquil·lament».
En cas contrari, l'empresa és més delicada: el príncep haurà de viure en la seva nova possessió, suprimir les revoltes, evitar els excessos dels oficials, ser estimat o temutpel seu poble, resistir els atacs d'un altre estat. També ha d'establir colònies, que mantindran la influència dels seus antics estats sobre el nou i, en ser perjudicial només per a les poques persones que seran desallotjades pels colons, aquesta última serà ben rebuda per la població Això evita mantenir un exèrcit, que és alhora car i desagrada a la gent. Pel que fa a les relacions amb els països de la regió del principat conquerit, el príncep s'ha d'aliar amb els estats febles, sense augmentar-ne la força, i combatre amb la seva ajuda els estats poderosos.
=== IV. Per què els estats de Darios, conquerits per Alexandre, no es van revoltar contra els successors del conqueridor després de la seva mort ===miniatura|Jan Brueghel el Vell, La batalla de Gaugamela, 1602 Maquiavel se sorprèn que les conquestes fetes a Darios per Alexandre no es revoltessin després de la seva mort. Ho explica en considerar dos tipus d'estat: d'una banda, l'estat com el Regne de França, governat per «un príncep i els seus barons», el rang dels quals és independent de la voluntat del príncep. Es pot conquerir fàcilment perquè sempre és per ajudar el conqueridor baró hostil al príncep, però també es perd fàcilment, per la mateixa raó; d'altra banda, l'estat d'un cap, com Turquia, amb «un príncep i els seus esclaus», en què es pot disposar com a ministre a voluntat, sense conèixer cap oposició interna, no pot guanyar-se amb la victòria militar en una batalla campal, però es manté fàcilment per la mateixa raó.
«Ara, si tenim en compte la naturalesa del govern de Darios, veurem que s'assemblava al de Turquia: per tant, Alexandre va haver de lluitar contra totes les forces de l'imperi i va haver de derrotar primer el monarca en plena campanya durant la batalla de Gaugamela; però, després de la seva victòria i la mort de Darios, el conqueridor, per les raons que he explicat, va romandre tranquil com a posseïdor de la seva conquesta».