El cinema experimental és un art audiovisual situat entre les arts plàstiques i el cinema tradicional que fa servir un mitjà d'expressió artístic tot obviant el llenguatge audiovisual convencional: trenca les barreres del cinema narratiu estrictament estructurat i utilitza nous recursos per a expressar i fer sentir emocions, experiències i sentiments amb valor estètic i artístic. Empra efectes plàstics o rítmics lligats al tractament de la imatge i del so, sovint fora de normes i sense obeir regles predefinides. Per tant, es tracta d'un mètode de producció cinematogràfic que modifica rigorosament les convencions fílmiques i explora alternatives per a les formes de treball tradicionals. Moltes pel·lícules experimentals, especialment les primerenques, es relacionen amb arts d'altres disciplines, com ara la pintura, la dansa, la literatura i la poesia, i sorgeixen de la investigació i el desenvolupament de nous recursos tècnics.
El cinema experimental és un art al marge de la indústria i del sistema comercial que, per tant, no acostuma a estar lligat a les grans empreses ni es dirigeix a un públic ampli, sinó que s'enfoca a satisfer les necessitats d'un públic específic que comparteix, d'entrada, un interès per als productes que podrien ser qualificats, sense intenció pejorativa, com a marginals o també anomenats «de culte». De fet, tot i que algunes pel·lícules experimentals s'han distribuït per canals convencionals o fins i tot s'han realitzat en estudis comercials, la gran majoria s'han produït amb pressupostos molt baixos amb un equip mínim o amb una sola persona i s'han autofinançat o se'ls ha donat suport mitjançant petites subvencions. Els cineastes experimentals generalment comencen com a aficionats i alguns utilitzen les pel·lícules experimentals com a trampolí per a fer pel·lícules comercials o passar a posicions acadèmiques.
L'objectiu de films experimentals és generalment representar la visió personal d'un artista o promoure l'interès per les noves tecnologies, en comptes d'entretenir o generar ingressos, com és el cas de les pel·lícules comercials.
Una difícil classificació Com per a tota disciplina, la definició de cinema experimental està encara en discussió. Nombrosos termes han servit, de fet, per a designar tot o part del cinema experimental (també anomenat cinema pur, cinema absolut, cinema d'art, cinema underground, etc.).Diccionari Larousse del cinema, 1996, p.763. Es podria dir que una pel·lícula és experimental si ha estat concebuda fora de la gran indústria del cinema o bé si es tracta d'un film en què «les preocupacions formals són en un primer pla»,Dominique Noguez, «Què és el cinema experimental ? Éloge du cinéma expérimental, Paris, Centre Georges-Pompidou, 1979, p. 15. deixant al marge les preocupacions industrials, econòmiques, comercials, literàries, teatrals, narratives, etc. El cinema experimental, a més, també se'l distingeix per anar a contracorrent de les normes cinematogràfiques habituals, sobretot en matèria de duració, ja que engloba pel·lícules d'una durada entre 25 hores (Four Stars, d'Andy Warhol) i 1/24 de segon de narració (Empire, del mateix Warhol, una pel·lícula de vuit hores constituïda a partir de bobines enganxades que enquadren un pla fix l'Empire State Building).Diccionari Larousse del cinema, pàg. 764 i 2.263. El cinema experimental està lluny de tenir una definició unànime.
Origen, història i principals exponents Dues condicions van preparar l'Europa dels anys vint per a l'aparició del cinema experimental. En primer lloc, el cinema va madurar com a mitjà i la resistència contra l'entreteniment de masses minvà. En segon lloc, van sorgir els moviments d'avantguarda en les arts visuals gràcies a autors pictòrics dels corrents dadaistes i surrealistes de l'època en el cinema, que més tard contribuirien a la producció fílmica amb curts igualment dadaistes i surrealistes, com ara Hans Richter, Jean Cocteau, Marcel Duchamp, Germaine Dulac i Viking Eggeling.
La història del cinema experimental comença, doncs, amb el precinema i evoluciona fins a l'actualitat. Aquesta branca artística, però, va romandre, des de l'aparició del cinema comercial i industrial cap als anys 30, absent de la història oficial del cinema. No va ser fins al 1930, quan es publicà per primer cop la revista Experimental Cinema, que el terme va aparèixer directament. Paradoxalment, amb l'arribada del digital als anys 2000, aquest format sortí de l'ombra gràcies, sobretot, a les noves tecnologies de visualització i de realització en directe que permeteren una col·laboració extensa amb altres disciplines com ara la música i la dansa. Avui dia, una obertura possible a aquest món es troba en l'art contemporani, sota el format d'instal·lació de vídeo o de pel·lícula, o d'inversió directa a les sales de projecció.
Amb molt poques excepcions, entre elles Curtis Harrington, els artistes implicats en aquests primers moviments experimentals van romandre fora de la indústria comercial principal del cinema i l'entreteniment. Alguns van esdevenir professors per a compartir els nous estudis fílmics i, a partir del 1966, molts es van passar al camp universitari per a impartir docència en universitats com les de Nova York, l'Institut de les Arts de Califòrnia, el Massachusetts College of Art a Massachusetts o la Universitat de Colorado a Boulder.
Com a màxims exponents del cinema experimental cal destacar les produccions de Dudley Murphy i Man Ray, que van crear la pel·lícula Ballet Mécanique (1924), descrita com a dadaista, cubista o futurista; de Duchamp, que filmà la pel·lícula abstracta Anémic Cinéma (1926); d'Alberto Cavalcanti, que va dirigir Rien que les heures (1926); de Walter Ruttmann, director de Berlín, simfonia d'una gran ciutat (1927); i de Dziga Vertov, que va filmar L'home de la càmera (1929). Generalment, però, es considera que la pel·lícula experimental més famosa és Un chien andalou (1929), de Luis Buñuel i Salvador Dalí.
Exhibició i distribució A partir del 1946, Frank Stauffacher va dirigir el programa Art in Cinema per a donar a conèixer pel·lícules experimentals i d'avantguarda al Museu d'Art Modern de San Francisco.
Del 1949 al 1975, el Festival Internacional del Cinema Experimental de Knokke-het-Zoute, situat a Bèlgica, es va convertir en el festival de cinema experimental més important del món i permeté, entre altres fites, descobrir les avantguardes americanes l'any 1958 gràcies a les pel·lícules de Brakhage i de molts altres cineastes europeus i americans.
Del 1947 al 1963, el Cinema 16 amb seu a Nova York funcionà com a principal expositor i distribuïdor de pel·lícules experimentals als Estats Units. Sota el lideratge d'Amos Vogel i Marcia Vogel, Cinema 16 va prosperar com una societat sense ànim de lucre compromesa amb l'exhibició de pel·lícules documentals, d'avantguarda, científiques, educatives i de representació per a un públic cada vegada més nombrós.
El 1962, Jonas Mekas i una vintena de cineastes més van fundar The Film-Makers' Cooperative a Nova York, i aviat es van formar cooperatives d'artistes similars en altres llocs: Canyon Cinema a San Francisco, London Film-Makers' Co-op a Londres i el Canadian Filmmakers Distribution Center al Canadà. Seguint el model del Cinema 16, les pel·lícules experimentals s'exposaven principalment fora de sales comercials, en petites societats de cinema, microcinemes, museus, galeries d'art, arxius o festivals de cinema.
Principals manifestacions El cinema experimental es desenvolupà en el context de moviments contraris a la cultura de diversa tipologia:
Estètics: les avantguardes artístiques de principis del . Polítics: cinema d'agitació del 1968, el cinema de propaganda. Filosòfics-teòrics: l'estructuralisme, el cinema feminista i el cinema homosexual. Culturals: lunderground i els moviments de la contracultura.
El cinema corporal comprendria totes les tendències dels anys setanta, com el cinema del jo, els diaris filmats, els films militants, el cinema underground, el cinema de la materialitat i tots aquells que reivindiquen una experiència fílmica personal. El cinema estructural comprendria les grans avantguardes dels anys vint, l'anomenat cinema estructural dels seixanta i altres aproximacions seriades o minimalistes, el lletrisme, el cinema conceptual, el cinema que interroga el mateix cinema i totes aquelles metodologies que reivindiquen el film de les formes. De tota manera, és obvi que hi ha molts cineastes que evidencien diferents aproximacions de les esmentades prèviament dins d'un mateix film o d'una obra a l'altra.
Característiques El cinema experimental engloba un ventall d'estils de producció cinematogràfica generalment força diferents, i sovint oposats, de les pràctiques del cinema comercial i documental convencional. Tot i que el concepte cobreix una àmplia gamma de pràctiques, una pel·lícula experimental es caracteritza sovint per l'absència de narrativa lineal, per l'ús de diverses tècniques abstractes (desenfocar, pintar o ratllar pel·lícules, editar ràpidament, etc.), per l'ús no diegètic del so i, fins i tot, per l'absència de banda sonora. L'objectiu és sovint situar l'espectador en una relació més activa i més reflexiva amb la pel·lícula.
Almenys durant la dècada del 1960, i fins a un cert punt, moltes pel·lícules experimentals van adoptar una postura d'oposició cap a la cultura dominant. És per això que la majoria d'aquestes pel·lícules es finançaren amb pressupostos molt baixos, s'autofinançaren o es finançaren amb petites subvencions, amb un equip mínim o amb un equip d'una sola persona, el cineasta. Moltes de les característiques més típiques del cinema experimental, com ara els enfocaments no narratius, impressionistes o poètics de la construcció de la pel·lícula, defineixen el que generalment s'entén com a tal.
La totalitat de les característiques d'aquest gènere, però, són difícils de concretar. José Antonio González, un autor mexicà, s'atreveix a definir el cinema experimental com «[…] un llenguatge cinematogràfic propi, que desenvolupa un art inseparable del mateix mitjà d'expressió. S'organitza d'acord amb una lògica que li és pròpia, la narració complexa, fragmentària, desconstruïda o inexistent. La concepció del film sembla aparèixer al llarg de l'experimentació i reflexió. D'altra banda, el rodatge i creació de guió són paral·lels, uns processos que es completen per a molts després de l'experiència de l'espectador. És per damunt de tot personal: el realitzador no sols integra totes les línies creatives del film sinó que moltes vegades les realitza ell mateix (càmera, so, edició, etc.)».
Així, doncs, i de manera general, es pot afirmar que el cinema experimental es caracteritza per:
Oferir un contingut narratiu que acostuma a ser insignificant, ja que la majoria del valor del film prové d'idees vinculades als somnis o als pensaments que es converteixen en l'únic tema de tota la pel·lícula. De tota manera, però, hi ha films que presenten molts temes sense relació aparent entre si. No disposar de continuïtat seqüencial, ja que aquest mètode crea una unió entre plans i els aporta un significat nou. Ampliar les dimensions de l'estructura narrativa coneguda fins a aquell moment, és a dir, evitar regir-se per les normes habituals pel que fa a estructura i sintaxi visual. Contraposar-se al cinema comercial de narrativa ortodoxa dirigit al gran públic. Voler donar visibilitat a les convencions socials i cinematogràfiques tot canviant les seves pròpies normes i models, per exemple, suprimint-les, afegint-les, invertint-les o reordenant-les. Treballar amb material aliè al propi per a revalorar i contextualitzar materials cinematogràfics desconeguts, procés anomenat metratge apropiat. Utilitzar el material cinematogràfic per a mostrar situacions internes. Incorporar el públic com a element indispensable per al desenvolupament del film i que, per tant, esdevé part de l'experiència fílmica.