GCTE • GcoIL és un obrer metal·lúrgic, sindicalista i polític brasiler, que des del 1r de gener del 2023 exerceix com a president del país; càrrec que havia ocupat entre 2003 i 2010, cosa que el converteix en la primera persona a ser elegida tres vegades per al càrrec de president en la història del Brasil.
Biografia Infància i joventut Va néixer al districte de Caetés de la ciutat de Garanhuns, a l'estat de Pernambuco, el Brasil, a una família de camperols pobra i analfabeta. La seva data de naixença va ser col·locada com el 6 d'octubre però ell afirma haver estat nat, segons la memòria de la seva mare, el 27 d'octubre. Aristides Inácio da Silva i Eurídice Ferreira de Melo, el pare i la mare, van tenir sis fills més, en total quatre homes i tres dones, essent ell el més petit de tots. La seva família era Catòlica Romana.
Dues setmanes després de néixer, el seu pare es va mudar a São Paulo per treballar com a estibador al port de Santos. És per això que fins als seus cinc anys, Lula no va conèixer al seu pare. En una biografia autoritzada, va descriure el seu pare com un pou d'ignorància i alcohòlic. El desembre de 1952, quan Lula tenia només 7 anys, la seva mare va decidir mudar-se a São Paulo amb els seus fills per a retrobar-se amb el seu marit. Després d'un viatge de tretze dies en el remoc d'una camioneta, van arribar a Guarujá i van descobrir que Aristides havia format una segona família amb Valdomira. Ambdues famílies d'Aristides van viure conjuntament durant algun temps, però no es portaven bé, i quatre anys després, Eurídice es va mudar amb els seus fills a una petita habitació rere d'un bar en São Paulo. Després d'això, Lula rarament veia el seu pare, que es va convertir en un alcohòlic i va morir el 1978.
Des de petit és conegut pel sobrenom de Lula, diminutiu de Luís (o Luiz) molt comú a Brasil. Aquest mot també significa calamar en portuguès. Es va afegir el sobrenom oficialment al seu cognom l'any 1982.
Lula va tenir poca educació formal. No va aprendre a llegir fins als deu anys i va deixar l'escola després de segon grau per treballar i ajudar la seva família. La seva primera feina, als 12 anys, va ser com a enllustrador de sabates i venedor ambulant. Als 14 anys ja tenia una feina formal en un magatzem.
Obrer i sindicalista Als catorze anys va aconseguir un lloc en una planta de producció de cargols, on treballava dotze hores diàries després d'haver abandonat l'escola al cinquè curs, malgrat ser un excel·lent estudiant, a causa de la necessitat econòmica de la seva família. Al mateix temps, va realitzar un curs de torner mecànic de tres anys impartit pel Servei Nacional d'Indústria (SENAI), acabant-lo el 1963. L'any 1964, quan tenia 19 anys, va perdre el dit petit de la mà esquerra en un accident, mentre treballava en el torn de nit com a operari de premsa en una fàbrica de peces d'automòbil. Després de l'accident, va haver de recórrer a diversos hospitals abans de rebre atenció mèdica. Aquesta experiència va augmentar el seu interès per participar al Sindicat Obrer, on es va implicar en activitats sindicals i va ocupar diversos càrrecs sindicals importants. Aquell mateix any va tenir lloc el cop d'estat que va destituir João Goulart i va instaurar un règim militar.
En 1966 va començar a treballar a les Indústries Villares (a São Bernardo do Campo) on, malgrat que era un obrer despolititzat, es va iniciar en el sindicalisme pel fet que en 1968 el seu germà gran, Frei Chico, anomenat "José" i afiliat a l'il·legalitzat Partit Comunista del Brasil, va ser arrestat i torturat pels militars. A partir de llavors, Lula, va participar de forma activa en la vida sindical, repartint butlletins polítics produïts en clandestinitat on criticaven el règim militar, encapçalat pel mariscal Artur da Costa i Silva, a més de defensar els drets de les persones treballadores.
Els dos germans Da Silva van ser elegits el 1969 per formar el Comitè Executiu del sindicat, amb José com a secretari d'àrea i Lula com a suplent.
El 1972 va ser elegit director del Departament de Protecció Social del sindicat, una posició sindical que va interrompre el seu treball a la cadena de muntatge. Aleshores ja era un respectat obrer pels seus esforços en favor dels drets dels treballadors, que anaven des de la reivindicació d'augments salarials i cobertura social a la formació professional i cultural dels treballadors metal·lúrgics de l'ABC paulista. El 1975 Lula va ascendir a la presidència del sindicat amb un arrasador 92% dels vots, convertint-se així en el líder d'aproximadament 100.000 treballadors. Al febrer de 1978 va ser reelegit amb un 98% dels vots. Va optar per una forta oposició a la dictadura governant, encapçalada en aquell moment pel general Ernesto Geisel.
Va ser el principal organitzador de les protestes i vagues d'obrers de São Paulo. El 1979 el Govern brasiler va aprovar una llei que prohibiria les aturades a aquells sectors de l'economia declarats "essencials". El 13 de maig, dies abans de l'assumpció de la prefectura de l'Estat pel general João Baptista Figueiredo, Lula va desobeir la llei cridant a una aturada general. Aquesta acció va fer que les autoritats ordenessin als vaguistes tornar a les seves fàbriques i el sindicat va ser intervingut. Aleshores va començar a gestar-se la formació d'un nou partit per trencar amb el bipartidisme imperant, un partit que defensés els treballadors. Es va formar així el 10 de febrer de 1980, al Col·legi Sion de São Paulo, amb el suport d'alguns polítics i intel·lectuals d'esquerres, el Partit dels Treballadors (PT), de tendència socialista, trotskista.
L'abril del 1980, Lula va ser el principal dirigent d'una vaga que va durar 41 dies, protesta brutalment reprimida, amb més de 300.000 treballadors paulistes adherits. Acusat de "desordre públic", un tribunal militar el va condemnar a una pena de 3 anys i 6 mesos de presó. Tot i això, la sentència va ser anul·lada en apel·lació. El 26 d'agost de 1983 es va produir una important fusió entre diversos sindicats paulistes i la Central Única de Treballadors (CUT), vinculada directament al PT, essent precisament un dels fundadors de la CUT. El gener de 1985, un col·legi electoral va designar Tancredo Neves com el primer president civil del Brasil en 21 anys, si bé va morir abans de prendre possessió. Va assumir el càrrec al seu lloc José Sarney. El 1986 Lula va ser elegit diputat i va formar part de l'Assemblea Constituent que va restablir la votació lliure i directa del president de la República.
Carrera política Va ser candidat a la presidència el 1989 (derrotat per Fernando Collor de Mello), el 1994 i 1998 (derrotat per Fernando Henrique Cardoso). Finalment, va vèncer en les següents eleccions celebrades l'any 2002, amb el major nombre de vots de la història democràtica brasilera (52,4 milions de vots) arribant al 61% dels vots. En les eleccions de 2006 va ser reelegit per un segon mandat com a president, que va acabar el 31 de desembre de 2010. Fou succeït per la seva ministra de la Casa Civil (cap de gabinet), Dilma Rousseff.
Se'l considera sovint com el polític més popular en la història del Brasil i, en el moment del seu mandat, un dels més populars al món. Els programes socials com Bolsa Família i Fome Zero són els segells distintius del seu temps al càrrec. Lula va tenir un paper destacat en l'evolució recent de les relacions internacionals, incloent-hi el programa nuclear de l'Iran i l'escalfament global, i va ser descrit com «un home amb ambicions atrevides d'alterar l'equilibri de poder entre les nacions». Va ser presentat per la revista Time com una de les 100 persones més influents del món per a l'any 2010, i ha estat anomenat «el polític més reeixit del seu temps». L'octubre de 2011, Lula - fumador des de feia 40 anys - va ser diagnosticat amb càncer de laringe i va iniciar el seu tractament de quimioteràpia. Es va recuperar amb èxit i va anunciar un retorn a la política.
Va ser empresonat l'abril de 2018 per unes polèmiques acusacions de corrupció, que considera amb motivació política, i ha denunciat l'ús de la judicatura per a castigar les veus dissidents. El novembre de 2019, va ser alliberat per decisió del Tribunal Suprem del Brasil que estableix que els condemnats no comencin a complir la sentència fins que sigui ferma.
Un cop dissolt el règim militar, a les eleccions constituents del 15 de novembre de 1986 el Partit dels Treballadors va ser el partit d'esquerres més votati amb un 6,9% dels vots, obtenint 16 diputats. En les eleccions municipals el PT va aconseguir guanyar trenta-sis alcaldies en ciutats com a São Paulo, Pôrto Alegre o Vitória. Durant la segona volta de les eleccions presidencials celebrades el 17 de desembre de 1989, el candidat Fernando Collor de Mello, de tendència dretana, es va imposar davant de Lula. Va ser la primera vegada en la història del Brasil que un candidat a la presidència procedia del món sindical. Al seu programa va presentar un pla de salari mínim per als treballadors, una solució contra la inflació i una reforma agrària.
1989, primera candidatura com a presidenciable El 1989 es van celebrar eleccions directes a la presidència de la República. Lula, juntament amb Leonel Brizola, va ser candidat a president, liderant totes les enquestes fins a setmanes abans de l'elecció. Lula era vist com el més d'esquerres dels dos, defensant una reforma agrària immediata i un impagament del deute extern. Les eleccions, però, les va guanyar Fernando Collor de Mello amb el 53% dels vots. El candidat conservador del Partit de la Renovació Nacional (PRN) va rebre un fort suport d'una part de la classe mitjana i els industrials, aparentment intimidats davant la perspectiva que Lula, com a sindicalista, governés des de paràmetres excessivament esquerrans un cop pres el poder.
Els mitjans de comunicació vinculats a l'esquerra i l'oposició van afirmar que el resultat de les eleccions presidencials del 1989 havia estat manipulat per certs sectors dels mitjans de comunicació alineats amb la dreta conservadora. Finalment va quedar demostrat que Collor de Melo va iniciar una campanya de difamació contra Lula, presentant als espais de publicitat electoral gratuïta a una antiga parella del sindicalista amb qui havia tingut una filla. Segons ella, Lula li havia proposat avortar després de quedar embarassada. La dona era de raça negra, per la qual cosa Collor de Mello va acusar Lula de racista.
La clau de la campanya va estar a l'últim debat televisiu entre els candidats (en horari de màxima audiència) en què es va concedir més temps a Collor de Melo que a Lula. També es va parlar en aquest sentit de la interrupció del servei de transport públic urbà en àrees de baixa renda, dificultant el trasllat d'electors afins a Lula fins a les taules electorals, així com el fingit segrest del notable empresari Abílio Diniz, en vigílies de les eleccions.
1994, segona candidatura com a presidenciable El 1991 el president Collor de Mello, que provenia d'una tradicional família de polítics i empresaris del sector de les comunicacions, va ser denunciat per corrupció activa i passiva juntament amb l'empresari i secretari de campanya Paulo César Farias. L'escàndol va provocar una àmplia mobilització social en allò que va ser conegut com el moviment Cara Pintada, on Lula va tenir un paper destacat en les protestes. Al punt àlgid, les protestes pacífiques van reunir més de 50.000.000 de brasilers, fins llavors mai vist, exigint la destitució parlamentària del president. Finalment, i per la pressió social sobre els congressistes, Collor de Mello va dimitir al seu càrrec el 29 de desembre del 1992 i Itamar Franco es va encarregar de completar el seu mandat. En la seva gestió va comptar amb Fernando Henrique Cardoso com a ministre d'Hisenda, que va posar en marxa el Pla Reial, amb què es va donar solució a la hiperinflació crònica del Brasil, a més d'estabilitzar la moneda nacional.