miniatura|Mapa històric d'Etiòpia (anomenada llavors "Abissínia") el 1771 La història d'Etiòpia és la de l'estat independent més antic d'Àfrica i una de les històries més llargues del món. Etiòpia té una de les històries més extenses com a nació independent dins el continent. Única entre els països africans, la monarquia etíop va mantenir la seva llibertat enfront de les potències colonials durant els segles i , i fins i tot fou capaç d'expandir-se en la dècada de 1880-1890, en què es produí el repartiment d'Àfrica entre les potències colonitzadores europees. La sola excepció a la seva independència fou l'ocupació italiana (1936-1941). Etiòpia, fins al , fou coneguda amb el nom d'Abissínia.
El 17 de juliol de 1891 a Ejersa Goro, Etiòpia, neix Tafari Makonnen, el qual regnarà com a Haile Selassie i serà el darrer emperador d'Etiòpia.
El 1974, una junta militar marxistaleninista, el Derg, va deposar l'emperador Haile Selassie, que hi governava des de 1930, i hi va establir un estat socialista de partit únic. El règim va patir diversos cops d'estat cruents, aixecaments, una sequera generalitzada i un problema de refugiats en massa. Fou derrotat el 1991 per una coalició de forces rebels amb el nom de Front Democràtic Revolucionari Popular d'Etiòpia. El 1994 es va adoptar una constitució que havia de dur les primeres eleccions multipartidistes l'any següent. Una guerra fronterera amb Eritrea (nació que s'havia separat d'Etiòpia el 1992) va esclatar el maig del 1998. Això ha estat un cop fort per a l'economia nacional però ha enfortit la coalició governant.
Etiòpia és l'estat independent més antic d'Àfrica i un dels més antics del món. Juntament amb Libèria, és l'únic dels estats africans que mai ha format part d'un imperi colonial (exceptuant els cinc anys d'ocupació italiana, 1936-1941). En la seva història s'han entrecreuat influències d'Àfrica del Nord, l'Orient Mitjà i l'Àfrica subsahariana.
Orígens miniatura|Lucy, restes d'un Australopithecus afarensis L'ocupació humana a Etiòpia és més antiga que en gairebé qualsevol altra zona del globus, i és possible que l'aparició del modern Homo sapiens hagi tingut lloc en territori etíop.
Existeix certa confusió entre l'ús del terme Etiòpia en l'antiguitat i l'actual. Els antics grecs utilitzaven la paraula Aithiopia (Αἰθιοπία), que significa 'el país dels rostres cremats' (de αἴθω, aithô, 'cremar', i ὤψ, ôps, 'rostre') per referir-se a una àrea molt extensa, que abastava Núbia, Sudan, l'actual Etiòpia i part del desert de Líbia. En un sentit ampli, podia referir-se a qualsevol lloc d'Àfrica situat al sud d'Egipte. En aquest sentit és utilitzat el terme en nombrosos textos, incloent la Ilíada (I, 423).
Les primeres dades concernents a l'actual Etiòpia procedeixen de mercaders egipcis que la van visitar des de l'any 3000 aC, els quals donen a aquesta terra, al sud de Núbia i del Regne de Cuix, els noms de País de Punt i Yam. Era la "terra dels déus", on els egipcis es proveïen de perfums tals com encens i mirra, així com de banús, ivori i esclaus. L'expedició de la qual existeixen més dades és l'organitzada per la reina Hatshepsut, al , per obtenir mirra. No obstant això, les dades són confuses, i no permeten determinar la veritable localització d'aquests països ni les característiques dels seus habitants.
El Regne de Saba, esmentat en l'Antic Testament, és a vegades identificat com a Etiòpia, però és més freqüent l'opinió que estava situat al Iemen, com afirma la tradició àrab. Segons altres teories, seria un estat a cavall entre tots dos territoris. Segons la llegenda, explicada en el llibre sagrat Kebra Nagast, Menelik I, fill del rei Salomó d'Israel i de la reina de Saba, va ser el fundador de l'Imperi etíop.
El regne d'Axum
miniatura|Obelisc a Aksum El primer estat conegut que pot situar-se amb certesa a l'actual Etiòpia és el Regne d'Axum, que pren el nom de la ciutat d'Axum, a l'Etiòpia actual. El seu origen, segons es creu, es troba en l'arribada al voltant de l'any 400 aC de colons provinents del sud-oest d'Aràbia. Des del , el Regne d'Axum es va convertir en la principal potència de la regió, com ho testifica el fet que el profeta persa Ragis el citi com un dels grans imperis de l'època, juntament amb Roma, Xina i Pèrsia. Se sap que Aksum va comerciar amb l'Índia i l'Imperi Romà d'Orient a través del port d'Adulis, a la mar Roja.
El cristianisme va ser introduït al país pel monjo sirià Frumenci, que posteriorment va ser consagrat bisbe d'Etiòpia per sant Atanasi, patriarca d'Alexandria. Frumenci va aconseguir la conversió del rei Ezana, del qual es conserven diverses inscripcions, anteriors i posteriors a la seva conversió al cristianisme. L'Església ortodoxa etíop, per tant, procedeix de l'Església ortodoxa copta d'Alexandria; com ella, va romandre fidel al credo monofisita, condemnat en el concili de Calcedònia (451). La conversió dels etíops va ser un procés lent. De l'època d'Ezana data també la difusió de l'escriptura ge'ez. L'idioma ge'ez va acabar substituint al grec en la litúrgia; encara avui és la llengua litúrgica de l'Església etíop.
El final del Regne d'Axum és tan misteriós com el seu començament. Sembla que, a partir del , l'avanç de l'islam va anar dificultant cada vegada més el seu comerç pel mar Roig, i obligà els etíops a replegar-se cap al sud. A l'interior el regne va subsistir, en franca decadència, tres segles més.
Queden algunes restes arqueològiques del Regne d'Axum, com els obeliscos d'Axum o de Matés, que són sens dubte monuments funeraris dels principals reis.
Imperi d'Abissínia
Enderrocament de la dinastia axumita Poc abans de l'any 1000 (potser vers el 960) un príncep no cristià de nom Yodit ("Gudit") va conspirar per matar tots els membres de la família reial axumita i establir-se com a sobirà. Segons la llegenda un dels membres de la família reial, un infant fill del rei, es va lliurar de la mort i fou portat al Sultanat de Shoa) pels seus fidels, i allí fou reconegut com a rei mentre Yodit va regnar uns 40 anys a la resta del regne i va transmetre la corona als seus descendents.
Dinastia zagwe Això va durar fins que durant el la finastia fou deposada per un senyor d'etnia agaw anomenat Mara Takla Haymanot, que va fundar la dinastia Zagwe i que es va casar amb una princesa descendent dels reis axumites. Un dels líders més destacats d'aquesta dinastia fou Gebra Maskal Lalibela, a qui històricament s'atribueix la construcció de les esglésies de pedra de Lalibela.
Dinastia salomònida Vers el 1270 una nova dinastia es va establir a les terres altes d'Abissínia, encapçalada per Yekuno Amlak, que va deposar el darrer sobirà Zagwe i es va casar amb una de les princeses de la nissaga (una filla del darrer rei); segons la llegenda aquesta dinastia era descendent en línia masculina dels reis axumites i, per tant, es restaurava la dinastia salomònica. Sota aquesta nova dinastia les províncies principals eren Tigre, Semien, Wagara, Lasta, Dambeya, Begemder, Angot, Gojjam, Amhara, Manz, Shoa, Gafat, Damot, Waj i Fatagar. L'estat no tenia una capital fixa sinó campaments itinerants anomenats ketema. El sobirà portava el títol de negus (nəgusä nägäst) que vol dir 'rei de reis' o 'emperador', i recaptava tribut a aquestes províncies i en altres on podia.
Guerres amb el Sultanat d'Adal Durant els segles , i , el control per les rutes comercials i l'expansió dels estats tributaris portà a nombrosos enfrontaments entre l'estat cristià dels salomònids i el Sultanat d'Adal, a la costa de Dankàlia i nord de Somàlia, hereu de l'estat d'Ifat, del qual abans fou part. Adal (amb Ifat) abraçava la part sud-est de la plana de Xoa i els pendents de la vall d'Awash. Els sobirans d'Adal es titulaven amirs o imams (en les cròniques abissínies se'ls esmenta com a negus). El 1332 el rei Amda Sion (1314-1344) va atacar Zeila i el sobirà adalita li va fer front i fou derrotat i mort.
Altres estats musulmans eren Harar, una ciutat estat i centre comercial i de propaganda musulmana. A l'oest d'Adal (Ifat), el Regne de Dawaro que dominava gran part de l'Etiòpia del sud, especialment la moderna regió d'Arussi, i limitava amb el Sultanat de Bale o Bali i els principats menors de Sharkha i Arababni, situats entre Dawaro i l'estat musulmà d'Hayda, a l'extrem oest format pel territori de Sidama i Gurage. Entre tots els estats musulmans dominaven un territori major que l'emperador cristià, però aquest tenia un domini més homogeni. Amda Sion va derrotar a Ifat (Adal) i a Hayda i va conquerir aquests estats i després la plana fins a l'Awash. Aquestes victòries van portar molts conversos al cristianisme i s'hi van construir nombroses esglésies. Amda Sion va ser considerat sant i el seu nom inscrit al senkessar (llista de sants o Sinaxari). Tot i les seves victòries, els musulmans van poder recuperar bona part dels territoris perduts.
El fill i successor d'Amda Sion, Saifa Arad (1344-1372) va revenjar-se de les persecucions dels cristians a Egipte (on fins i tot el patriarca copte fou empresonat) perseguint els comerciants egipcis a Abissínia. El seu fill David I (1382-1411) es va reconciliar amb Egipte i va intercanviar regals amb el sultà; va rebre una delegació de l'Església copta; però sota el seu fill Yeshak (1414-1429) altre cop va esclatar el conflicte, i el negus va buscar l'ajuda dels "francs" (en aquest cas, dels catalans) a favor dels coptes d'EgipteHasan Habashi, tesi doctoral, Universitat de Londres. i va amenaçar de desviar el curs del Nil.
Intervenció portuguesa i guerra contra Grañ d'Adal Durant el es donà l'establiment de relacions diplomàtiques entre Portugal i l'Etiòpia cristiana. La primera missió diplomàtica important, encapçalada pel fidalgo Rodrigo da Lima va arribar al mar Roig el 1520. Quan l'ambaixada va deixar el país, el 1526, al Sultanat d'Adal la dinastia Walasma va ser enderrocada (el sultà es va refugiar a Harar) i el poder va passar a un capitost somali, Ahmad Grañ, que va agafar el títol d'imam.Shihab al-Din, Futuh al-Habasha, ed. R. Basset. Instigant a la guerra santa, unint àfars i somalis en una força militar considerable, i aprofitant els instints de saqueig de la seva gent, va fer la guerra a Abissínia. El 1529 Grañ va obtenir una gran victòria sobre el negus Lebna Dengel, però no va poder aprofitar la situació, ja que les seves tropes es van desbandar. Finalment el 1531, reorganitzades les seves forces, Grañ va envair Abissínia: cremà centenars d'esglésies i monestirs i obligà milers de cristians a convertir-se a l'islam. Així el 1531 va dominar Dawaro i Xoa, i el 1533 Amhara i Lasta; Bale (Bali) i Hayda amb Gurage i Sidama van quedar també en aquest temps en mans de Grañ.
Claudius o Galawdewos (1540-1559) va viure el moment més complicat de la monarquia, però se'n va sortir mercès a l'ajut portuguès, que va enviar 400 soldats dirigits per Cristovão de Gama, que va desembarcar a Massawa el 1541 i van ser acollits pel governador provincial que resistia a Debaroa. Els portuguesos van avançar de la costa cap a l'interior. Per dues vegades es van enfrontar els portuguesos i les forces de Grañ, però sense resultats decisius.
Ahmad va demanar ajut al paixà otomà de Zabid al Iemen, que va enviar al general Ozdemir i un grup de mosqueters, amb ajut del qual va poder derrotar els portuguesos (agost del 1542) i hi morí Cristovão de Gama, però després de la victòria, els mosqueters otomans van sortir del país. El negus Galawdewos, unit a les restes dels mosqueters portuguesos (uns 200), va iniciar un atac i va obtenir una decisiva victòria a Zantera (batalla de Wayna Daga, prop del llac Tana, febrer del 1543) i Ahmad va morir en aquest combat i el seu exèrcit de nòmades es va dispersar.
Un nebot de Grañ va atacar un altre cop Abissínia, però fou derrotat per Galawdewos, que va avançar cap a Adal i la va assolar. El 1559 Galawdewos va atacar Harar, la principal plaça forta musulmana de la regió, però fou rebutjat i mort en l'atac.