El Festival de la Cançó d'Eurovisió és un concurs musical televisiu que té lloc anualment, des de la seva creació l'any 1956 (excepte l'any 2020, quan va ser cancel·lat per la pandèmia de coronavirus que va afectar greument Europa), i que està produït per la Unió Europea de Ràdio i Televisió (EBU - UER), a través dels ens públics de televisió que hi actuen com a membres actius d'aquesta organització. Al festival hi participen els països d'Europa, Austràlia, Canadà i Israel.
Cada televisió escull un artista o grup que la representi amb una cançó, la qual haurà de ser interpretada en directe durant el concurs i retransmesa per totes les radiodifusores que hi participen. Abans de poder formar part de la gran final, tots els països participants (menys el Regne Unit, França, Itàlia, Espanya, Alemanya i el país amfitrió) hauran de classificar-se a través de dues semifinals. Ja en la final, un cop han actuat tots els representants, es dona un període per tal que els teleespectadors votin la seva actuació preferida; des de 2009 els països també empren jurats que decideixen el 50% de la votació final. Els vots es recompten a cada país de forma independent, i s'organitzen en 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 10 i 12 punts, corresponents a les deu actuacions més votades a cada país pel conjunt del seu jurat i el seu televot.
El concurs s'ha celebrat ininterrompudament des de 1956. L'octubre de l'any 2005 se'n va celebrar el 50è aniversari amb un show en què es va recordar la memòria de l'esdeveniment i es va escollir quina havia estat la millor cançó de la seva història (Waterloo del grup suec ABBA). Aquest bagatge i els èxits que ha anat assolint, han produït la creació del moviment «eurofan», que actualment compta amb una gran quantitat de llocs web dedicats al Festival i permeten el seu seguiment durant tot l'any i no només les setmanes prèvies a l'esdeveniment, com passava anteriorment. D'ençà llavors s'hi van incorporar nous estats fins a assolir la xifra rècord de 43 participants en les edicions de 2008 i 2011. L'any 2015, la UER va convidar a participar per primer cop una televisió de fora del seu àmbit de radiodifusió, la SBS australiana, cosa que va tornar a fer amb la inclusió de la CBC canadenca l'any 2027.
Des d'un punt de vista sociològic se l'ha considerat en gran manera un fenomen kitsch de l'esfera geopolítica i musical per al públic de masses, en el qual els estats pretenen mostrar un patriotisme tradicional embolcallat en una estètica de consumisme televisiu, simplificat a l'absurd o proper al terme pejoratiu de leuro-trash.
El català no va ser present a les cançons presentades fins al seu debut en 2004 amb Marta Roure i la cançó «Jugarem a estimar-nos» en representació de Ràdio i Televisió d'Andorra, tot i que aquesta no el va emetre, en col·laboració amb la televisió pública catalana TV3. En 1968 Joan Manuel Serrat i Teresa havia pretès cantar La, la, la en català però Televisió Espanyola s'hi va negar.
Orígens i història
A l'Europa de postguerra, on començava a establir-se la Guerra Freda que marcaria les dècades següents, la Unió Europea de Radiodifusió (UER) —amb base a Suïssa— va posar en marxa la idea d'un festival de la cançó internacional on els països membres de les aliances polítiques i militars de l'Europa Occidental (Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer i Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord) poguessin participar en un programa de televisió, que seria transmès simultàniament als països de la UER.
No obstant això, el Festival de la Cançó d'Eurovisió va ser ideat a inicis de 1955 per l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), prenent com a model el festival de bandes militars de França conegut com Les Nuits de l'Armée, que s'havia celebrat entre 1952 i 55.
En els anys 1955 i 1956, el Comitè de Cultura i Informació Pública de l'OTAN va emetre diversos documents classificats on dona les ordres i condicions per a la creació del «Festival de Música de l'Atlàntic Nord», que seria retransmès a través de la xarxa de transmissió d'Eurovisió a la part d'Europa sota el control otanista, com a mitjà de propaganda cultural i ideològica favorable a la mateixa organització militar.
Fins als 2020, es creia que Eurovisió havia nascut als despatxos amb Marcel Bezençon liderant el projecte. Després d'unes filtracions, es va determinar que Eurovisió hauria nascut de la idea d'un Festival de la Cançó de l'Atlàntic Nord i qui hi hauria al darrere estaria l'organització de l'OTAN, amb clars objectius propagandístics donant imatge de fortalesa de les potències europees, alhora fent propaganda de l'estat nació.
Fundació La UER va ser fundada el 12 de febrer de 1950 per 23 radiodifusores d'Europa occidental i la conca del Mediterrani. La paraula "Eurovisió" va ser utilitzada per primera vegada pel periodista britànic George Campey al diari britànic Evening Standard el 1951, quan es va referir a un programa de la British Broadcasting Corporation (BBC) retransmès per la televisió neerlandesa. Després de diversos esdeveniments retransmesos internacionalment a través de la seva xarxa (també anomenada Eurovisió) a principis dels anys cinquanta, inclosa la coronació d'Elisabet II el 1953. El gener de 1955 es va formar un comitè de la UER, encapçalat per Marcel Bezençon, per investigar noves iniciatives de cooperació entre emissores, que va aprovar per a un estudi més aprofundit un concurs de cançons europees a partir d'una idea inicialment proposada pel director de la Radiotelevisione italiana (RAI), Sergio Pugliese. L'assemblea general de la UER va acordar l'organització del concurs de cançons a l'octubre de 1955, amb el títol inicial de Gran Premi d'Europa, i va acceptar una proposta de la Corporació de Radiodifusió Suïssa (SRG SSR) per acollir l'esdeveniment a Lugano a la primavera de 1956. El Festival de Música de Sanremo italià, que se celebra des del 1951, es va utilitzar com a base per a la planificació inicial del concurs, amb diverses esmenes i addicions atesa la seva naturalesa internacional. El Festival de la Cançó d'Eurovisió es va desenvolupar com una manera de posar a prova la televisió transnacional en directe, promoure la televisió i fomentar la producció de cançons originals.
Reglaments del Festival Cada ens públic estatal que sigui membre actiu de la UER pot participar-hi. L'únic requisit previ i indispensable és que cada televisió participant es comprometi a retransmetre en directe la semifinal on participa i/o vota, i la gran final. Cada televisió interessada a participar envia la seva preinscripció a la UER durant la tardor prèvia al Festival, amb l'opció de retirar-la abans del termini establert, que sol fixar-se pels voltants de Nadal. Un cop passat aquest termini, la UER fa pública la llista definitiva de participants; qualsevol retirada després d'aquest punt comporta una multa per la televisió implicada, i pot, fins i tot, significar el veto a futures participacions des de tres a cinc anys, segons les circumstàncies.
La reglamentació bàsica del Festival es pot resumir actualment en:
Les cançons participants han de tindre una durada màxima de tres minuts. En el moment de l'actuació, la cançó podrà ser interpretada amb un màxim de sis persones sobre l'escenari. Cap persona que estigui a l'escenari durant l'actuació pot ser menor de setze anys. Tampoc es permet la presència d'animals vius. Les cançons no poden contenir missatges de tipus polític o comercial, ni que es considerin ofensius de cap manera. La lletra de les cançons poden estar escrites en qualsevol idioma (des de 1999), incloent-hi idiomes imaginaris, però en cap cas s'accepten cançons completament instrumentals (sense lletra). La música ha de ser gravada prèviament (des de l'any 1999; abans s'emprava una orquestra en directe). Les veus, tant dels cantants principals com dels corus, han de ser obligadament en directe. Cal elaborar prèviament un videoclip per poder promoure la cançó durant les setmanes prèvies al concurs, als diferents mitjans europeus (televisions, ràdios, internet, etc.). Cada ens està obligat actualment a dedicar una secció a les seves pàgines web oficials als diferents aspectes de la seva participació, on donarà a conèixer els detalls de la seva candidatura.
Per assegurar que tots els requisits es compleixin, les cançons passen un control a la televisió pública i un de final i vinculant, de la mà de la mateixa UER. El fet de guanyar el Festival implica que la televisió triomfadora s'encarregarà d'organitzar la següent edició al seu país, tot i que pot renunciar-hi per motius econòmics. Aquest fet, comporta un important impuls econòmic pel país; d'aquí que cada any se celebri una autèntica competició entre països, que tradicionalment ha estat titllada de polititzada.
Organització del Festival La televisió organitzadora acorda amb la UER una seu i un pressupost pel Festival. Les seus han passat d'ésser petits estudis a grans estadis o pavellons esportius recentment, per poder acollir la gran demanda de fans que volen veure el Festival en viu. Originàriament, el Festival constava d'una única gala on competien de l'ordre d'entre deu i vint països, segons les edicions. Però des de la integració dels països de l'antic bloc comunista a la UER, la creixent demanda de les seves televisions per participar-hi va fer impossible que tots els països participessin en una única gala.
Així doncs, des del 2004 es van implementar les semifinals com a rondes de classificació per a la gran final. Des de l'any 2008 se celebren dues semifinals: una en dimarts i l'altra en dijous. Excepte els països del "Big Five" (Alemanya, Espanya, França, Itàlia i el Regne Unit) i el país amfitrió, la resta de participants es divideix per sorteig entre les dues semifinals. De cada semifinal es classifiquen deu països per a la final, on s'incorporen els membres del "Big Five" i el país amfitrió. La final sempre té lloc en dissabte, durant el mes de maig.
El sorteig de la composició de les semifinals té lloc al gener previ al Festival, un cop es coneix la llista definitiva de participants. La UER agrupa els semifinalistes en diversos pots segons els seus patrons de vot, per evitar la creació de blocs geopolítics dins de cada semifinal que poguessin afavorir excessivament determinats països.
Història del Festival El Festival va néixer el 1956 inspirat en Festival de la cançó de Sanremo italià, de gran èxit. Els fundadors varen ser Suïssa, que el va organitzar a Lugano, Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. La suïssa Lys Assia va ser la primera guanyadora amb la cançó Refrain. Als anys següents, se'n varen anar afegint els països del bloc occidental europeu: el Regne Unit, Dinamarca i Àustria varen debutar el 1957; Mònaco el 1959; Suècia i Noruega el 1960; Espanya, Finlàndia i Iugoslàvia (l'únic país del bloc comunista que hi va participar) el 1961; Portugal el 1964 i Irlanda el 1965, assolint la xifra de 18 països participants.
Durant la dècada de 1960 s'assagen diversos sistemes de puntuació, que no acaben de convèncer els responsables del Festival. Així, al Festival de 1969 celebrat a Madrid, es donarà la circumstància de què quatre països empaten en primera posició, i sense mecanismes de desempat, s'atorga el premi ex aequo a Espanya, França, el Regne Unit i els Països Baixos. Aquest fet provoca la protesta dels països escandinaus i Portugal, que no participaran al Festival de 1970. Mentrestant, el Festival, que des de 1968 ja s'emetia en color per als països que disposaven d'aquesta tecnologia, havia donat a llum a les seves primeres estrelles, per exemple, la italiana Gigliola Cinquetti, guanyadora el 1964, o la britànica Sandie Shaw que s'havia endut el primer lloc al Festival de 1967.