La Gran Depressió va iniciar-se l'any 1929 amb la major recessió econòmica mundial de la història moderna, tant en profunditat com en duració. La manca de planificació del sistema capitalista feia consubstancial l'aparició de crisis cícliques: a una fase d'alça de preus, beneficis i producció, en succeïa una altra de depressió, amb caiguda dels preus i de la producció, que ocasionaven l'atur forçós. Al llarg del aquestes crisis es van anar produint, però el 1929 la crisi va ser quelcom més que una frenada al sistema. L'impacte va ser tan profund que va arribar a canviar la situació econòmica mundial, que descansava en la confiança il·limitada en el capitalisme liberal.
No hi ha consens sobre les causes, però la majoria dels autors coincideixen a afirmar que la crisi del 29 tingué els seus orígens en la sobreproducció de mercaderies i en la forta especulació de capitals que caracteritzaven l'economia mundial després de la Primera Guerra Mundial. S'originà inicialment als Estats Units d'Amèrica, a partir del crac borsari del 24 d'octubre de 1929 (l'anomenat "Dijous Negre") a Wall Street.
Des dels Estats Units es va estendre a la resta del món capitalista. La crisi provocà grans taxes de desocupació: Catorze milions de persones als Estats Units, sis a Alemanya i tres al Regne Unit. A Austràlia, la taxa de desocupació va ser fins i tot més gran que als Estats Units i al Regne Unit junts. S'estima que la cinquena part de la població britànica vivia per sota del llindar de pobresa a la meitat de la dècada de 1930.
L'elecció com a president de Franklin Delano Roosevelt i l'establiment del New Deal el 1932 marcà l'inici del final de la Gran Depressió als Estats Units. No obstant això, a Alemanya, la desaparició del finançament exterior, a principis de la dècada de 1930, i l'augment de les dificultats econòmiques, van propiciar l'aparició del nacional-socialisme i l'arribada al poder d'Adolf Hitler.
miniatura|Nens malalts i famolencs a Oklahoma, 1935. Els problemes econòmics de la pau miniatura|Bitllet alemany de 5.000 milions de marcs (Papiermark) del 1923 És difícil assenyalar el conjunt de factors que originaren la recessió, tot i que la Primera Guerra Mundial i la consegüent caiguda del sistema monetari internacional, basat en el patró or, hi tingueren un paper preponderant. El finançament d'aquest conflicte bèl·lic va deixar sense reserves d'or a les principals potències europees, concentrant-se aquest als Estats Units i a França, i amb un deute considerable, que encara s'hauria d'aprofundir més amb les tasques de reconstrucció. Aquests forts desequilibris convertiren en inviable el sistema del patró or, vigent fins aleshores. També ocasionaren una dependència financera d'Europa respecte a l'altre costat de l'oceà Atlàntic, que ajudà a la propagació de la crisi.
L'abundància d'or permeteren uns tipus d'interès baixos als Estats Units,Per als Estats Unts, els anys 20, van ser de gran prosperitat gràcies al seu control del 50% de les reserves d'or i a les enormes sumes que molts Estats europeus li havien de pagar com a retorn dels crèdits de guerra que facilitaren la bonança econòmica dels anys 20, així com la realització de nombroses inversions a una Europa necessitada per la reconstrucció. El 1919 els EUA no tenien competidor com a prestadors: fins aquell any havien prestat a Europa 6.000 milions de dòlars; només entre 1921 i 1928 la quantitat va pujar a 8.500, i els EUA va passar d'ésser deutora a ser creditora del Vell Continent. Sobre aquesta base, els estats europeus van negociar entre ells préstecs a curt termini, en molts dels casos utilitzant part dels capitals percebuts com a préstecs dels EUA. Així, el ressorgiment de l'economia europea s'establia, a mitjans dels anys vint, sobre bases ben febles.
L'abundància de diners també facilitaren l'inici de diverses bombolles especulatives, la més destacada de les quals va produir-se a la Borsa de Wall Street a partir de l'especulació de capitals.
A Europa, la completa caiguda del sistema monetari vigent ocasionà importants trastorns. Els bancs centrals, habituats a l'escassesa de l'or i ofegats pel deute públic, no trobaren una disciplina monetària adequada, generant importants hiperinflacions. Aquestes foren de gran gravetat a les antigues potències centrals, especialment a Àustria i Alemanya, a conseqüència del Tractat de Versalles.
L'articulat del Tractat de Versalles fixava que una comissió, l'any 1921, havia de determinar la indemnització de guerra que havia de satisfer Alemanya. Les quantitats fixades foren excessives. A més, les potències aliades deuen a Anglaterra 1.300 milions de lliures, Rússia en deu 650 milions i Alemanya 1.450 com indemnització. A la vegada, Gran Bretanya té un deute amb els Estats Units de 850 milions de lliures. França havia contret un deute altíssim amb les empreses i el govern dels Estats Unitats, deute que havia de satisfer mitjançant un pagament conjunt amb Anglaterra. Aquest pagament per extingir-lo obligava a dedicar la meitat del pressupost de l'Estat. Per aquest motiu es decidí a extorsionar a Alemanya: al·legant una insignificant diferència de lliurament en fusta, el 9 de gener de 1923, l'exèrcit francès ocupa el Rhur. El govern alemany ordena la resistència passiva. Tanmateix, el govern francès va reconèixer més tard que aquell any havia obtingut mil tres-cents milions de francs. Però a Alemanya la pèrdua dels rendiments de la seva zona industrial més important va provocar una inflació gegantina, el marc perd tot el seu valor. A Alemanya l'enfonsament del poder adquisitiu i del valor de la moneda va ser dramàtic: així una lliura de mantega que el mes de febrer de 1923 costava 7.000 marcs passà el 5 de novembre de 1923 a 210.000 milions de marcs; o bé, el mateix any, circulaven segells de 2.000 milions de marcs.
Els signes precursors de la depressió A partir de l'any 1925 l'economia mundial viu en un ambient d'optimisme, però hi ha dos processos que no poden mantenir-se de forma indefinida: la superproducció i l'especulació.
La superproducció es considera unànimement com la causant de la depressió que s'inicia l'any 1929. Durant la Gran Guerra els Estats d'ultramar havien desenvolupat determinats sectors industrials amb la fita de suplir les importacions europees. Acabada la guerra, la producció industrial europea i extraeuropea se sumen, sense que de forma paral·lela augmenti el consum; aquest estat de sobreproducció general provoca un augment continuat dels estocs. L'any 1925 alguns productes bàsics no són obtinguts en quantitats molt superiors a l'època de preguerra; en canvi altres, el petroli, els instruments elèctrics, la seda artificial, assenyalen uns índexs molt més elevats. De les estadístiques es dedueix que l'increment de producció europea fins a l'any 1925 mantenen un ritme regular; en canvi a partir del 1925, amb una Europa ja recuperada, s'incrementa la seva producció en un context mundial de creixement continuat.Fernández, Antonio (1984): Historia del mundo contemporáneo. Barcelona: Vicens Vives, pàgina 367.
Al costat de la superproducció industrial cal sumar-hi les collites agrícoles excepcionals. Els preus van poder mantenir-se gràcies als acords internacionals, però en produir-se la crisi financera es van estripar aquests convenis i van aparèixer en el mercat súbitament els romanents acumulats, fet que va comportar un enfonsament ruïnós dels preus. Jacques NeréNeré, Jacques (1970): 1929: anàlisis y estructura de una crisis. Madrid: Guadiana no compartí aquesta tesi i documenta que alguns estocs van continuar augmentant, és el cas del cotó, i que la crisi és més aviat de subconsum relatiu que de superproducció: els seus orígens serien més socials que econòmics. En qualsevol cas, sigui que la producció agrícola és excessiva, sigui que la capacitat adquisitiva és dèbil i el consum baix, els romanents agrícoles van venir a afegir-se als excedents dels productes industrials.
Malgrat el desfasament entre producció i vendes les cotitzacions dels valors en borsa no deixa de pujar gràcies a la inflació del crèdit. Es reparteixen grans beneficis perquè les despeses de producció s'afronten mercès a préstecs bancaris; però era una situació artificial que no podia mantenir-se sempre.
L'onada d'especulació es va iniciar amb sòls i terrenys que permetien plusvàlues en zones de vacances i de sol: el boom especulatiu de Florida n'és un clar exemple car l'increment de compravendes de solars i edificis fou notable durant els anys 1925 i 1926. Els inversors, obsedits pels guanys a curt termini, col·loquen els seus diners en sectors abans deprimits –ferrocarrils i serveis públics-, on esperen un període d'expansió de beneficis elevats. Bona part de les compres es fan a terminis, és a dir, amb diners a préstec. Capitals flotants, a la recerca del màxim guany, passen de Londres a Nova York. L'interès puja del 3,32 al 8,62 durant el període 1925 a 1929; fet que va fer difícil altres préstecs productius i, per tant, drena recursos de capital no cap a inversions sinó cap a préstecs especulatius. El diner dels bancs dona suport de forma preferent als brokers, als corredors de borsa. En conseqüència es culpa a la depressió a un sistema bancari que orientava els seus fons per donar suport als especuladors en lloc d'invertir en sectors realment productius.Fernández, Antonio (1984): Historia del mundo contemporáneo. Barcelona: Vicens Vives, pàgina 368.
El crac miniatura|Evolució de l'índex Dow Jones durant el Crac del 29
De forma progressiva, els Estats més importants fixaren la paritat de la seva moneda amb l'or. Però moltes, acostumades al seu prestigi monetari del passat, sobrevaluaren les seves respectives monedes. Aquest cas era especialment notori amb la lliura esterlina, degut principalment a les pressions de Winston Churchill. Amb unes monedes europees sobrevaluades, s'incrementà el flux d'or cap als Estats Units.
A més, els importants guanys que l'especulació a la Borsa estava generant dugué a moltes persones a endeutar-se per a comprar accions, de forma que a poc a poc pujaren els tipus d'interès i s'incrementà encara més el flux d'or. Aquesta creixent inversió en Borsa va anar deixant sense finançament ni consumidors als sectors productius (especialment els europeus) als quals estaven lligades les accions. La borsa seguia amb la seva tendència alcista, augmentant així la ja sorprenent alta sobrevaloració de les accions.
Tanmateix, des de 1928, la indústria de la construcció experimenta una certa contracció, no alarmant, però ja suposa el primer signe de la recessió. Tanmateix l'eufòria alcista de la borsa continua de manera general. El mes de setembre de 1929 la tendència general de la Borsa de Nova York, orientada fins aquell moment a l'alça, s'estabilitza: era un reflex del descens d'alguns preus, com els de l'acer i el coure, i la reducció del benefici d'algunes empreses. Es comença a vendre, però els especuladors encara compren. La darrera setmana d'octubre, inesperadament, esclata. Des del dia 21 l'acumulació d'ordres de venda fan baixar els valors, però aquesta tendència és encara mantinguda per les ordres de compra de la Banca Morgan. El 24 d'octubre (dijous negre), 13 milions de títols són llançats al mercat a baix preu i no troben comprador; així, en poques hores, milers d'accions es van convertir en paper mullat, per causa de l'allau de venedors que volien desprendre's del valors i davant la inexistència de compradors. El dia 29 són 16 milions de valors els que apareixen en el mercat; el pànic ha provocat una febre venedora; en molt pocs dies, segons l'índex de valors industrials del «New York Times», les cotitzacions perden 43 punts, anul·lant els guanys dels dotze mesos precedents.