La dinastia Ming (en xinès tradicional i simplificat: 明朝; en pinyin: Míng Cháo) o Imperi de la Gran Ming (xinès tradicional: 大明國; xinès simplificat: 大明国; pinyin: Dàmíng Guó), va ser la dinastia governant de la Xina des de 1368 fins a 1644, i aparegué després del col·lapse provocat pels mongols al final de la dinastia Yuan. Amb els Ming es visqué «una de les èpoques de la història humana amb més ordre en el govern i més estabilitat social». Va ser l'última dinastia a la Xina governada per l'ètnia dels han.L'anterior dinastia Yuan era d'origen mongol i la posterior dinastia Qing va ser manxú. Els Ming, en canvi, eren de l'ètnia majoritària "han". Tot i que la capital Pequín va caure el 1644 davant la revolta encapçalada per Li Zicheng, que fou aviat substituït per la dinastia manxú Qing, els règims lleials al tron Ming, anomenats en conjunt el Ming del Sud, va sobreviure fins a 1662.
El poder Ming va fer possible la construcció d'una gran flota marítima i un exèrcit d'un milió de soldats.Ebrey (2006), 271. Tot i que el comerç marítim privat i les missions oficials procedents de la Xina havien existit ja en dinasties anteriors, al , la flota que existí sota el comandament de l'almirall musulmà i eunuc Zheng He va superar tot el que s'havia vist amb anterioritat. Hi va haver grans projectes de construcció, inclosa la restauració del Gran Canal, de la Gran Muralla i la creació de la Ciutat Prohibida de Pequín durant el primer quart del . Les estimacions de la població en el període tardà dels Ming es mouen entre els 160 i els 200 milions d'habitants.Per a una estimació a la baixa de la població, vegeu , i per a una estimació a l'alta, La dinastia Ming es considera sovint com un punt culminant de la civilització xinesa i una dinastia en la qual sorgiren els primers indicis del capitalisme.Li & Zheng (2001), p. 950.
L'emperador Hongwu, que governà del 1368 al 1398, va tractar de crear una societat en la que fomentà l'autosuficiència de les comunitats rurals de manera que no tinguessin cap necessitat d'establir una relació comercial amb els centres urbans. La seva reconstrucció de la base agrícola de la Xina i l'enfortiment de vies de comunicació a través d'un sistema de missatgeria militaritzat. Com que s'aconseguí un gran excedent agrícola aquest podria ser venut en mercats situats al llarg de les rutes. La cultura rural i el comerç van rebre la influència de les tendències urbanes. Les classes superiors de la societat, consagrada com una aristocràcia acadèmica, també es van veure afectades per aquesta nova cultura basada en el consum. En un trencament amb la tradició, les famílies de comerciants va començar a formar candidats per convertir-se en estudiosos i funcionaris, i adoptar els trets culturals i les pràctiques típiques de l'aristocràcia. Paral·lelament, aquesta tendència també influí en la filosofia social i política, la burocràcia i les institucions governamentals, i també en les arts i la literatura.
Al l'economia Ming va rebre l'impuls pel comerç marítim amb els portuguesos, espanyols i neerlandesos. La Xina es va convertir en un gran centre de comerç mundial de mercaderies, plantes, animals i d'aliments dins el gran esdeveniment comercial conegut com el gran intercanvi colombí. El comerç amb les potències europees i amb els japonesos generà l'arribada de grans quantitats de plata que arribà a substituir el coure i els bitllets de paper que eren el mitjà de canvi comú a la Xina. Ja durant les darreres dècades del govern dels Ming, el flux d'argent a la Xina va disminuir, soscavant així els ingressos de l'Estat i, de fet, de tota l'economia Ming. Aquest mal a l'economia es va veure agreujat pels efectes d'una Petita Edat de Gel que afectà especialment a l'agricultura, amb l'arribada de desastres naturals, males collites i epidèmies sobtades. El consegüent trencament de l'autoritat i la pèrdua del suport de la gent va permetre que alguns dirigents rebels, com és el cas de Li Ming Zicheng, poguessin desafiar l'autoritat.
El darrer emperador Ming, Chongzhen, es va suïcidar el 1644 quan els manxús van conquerir Beijing el 1644. En l'aspecte econòmic i cultural el Ming és el període en el qual la porcellana xinesa va arribar al punt de màxim refinament i importància, i la producció de ferro a la Xina era la major del món.
Fundació de la dinastia A partir de mitjan , molts dels desastres naturals seguits per revoltes camperoles, la guerra civil en contra de la dominació mongol i el mode de vida dels governants debilità el poder de la dinastia Yuan i posà fi al domini mongol de la Xina, que fugiren cap al que actualment és Mongòlia. El líder d'aquesta rebel·lió va ser Zhu Yuanzhang. La institucionalització de la discriminació ètnica contra els xinesos va despertar un fort ressentiment, però altres explicacions per entendre la desaparició del Yuan són l'existència d'un excés d'inflació, i massives inundacions del riu Groc que comportaren, com a conseqüència, l'abandonament de projectes de reg. En conseqüència, l'agricultura i l'economia van quedar arruïnades i va empènyer a la rebel·lió els centenars de milers de camperols cridats a treballar en la reparació dels dics del riu Groc.Gascoigne, 150.
Orfe des de la seva adolescència, Zhu Yuanzhang (朱元璋), el futur emperador Hongwu (洪武), va entrar en un monestir budista per evitar la fam, i el 1352 es va unir a l'exèrcit de Zixiang Guo, un dels líders dels Turbants vermells, un potent moviment rebel, alguns dels quals eren membres de la Secta del lotus blanc. Més tard, quan es va convertir ja en un líder rebel, es va trobar amb un erudit confucià que el va instruir sobre els assumptes d'estat. A continuació, reconvertit en un defensor del confucianisme i de les convencions del neoconfucianisme, i especialment com un rebel molt popular. Malgrat els seus humils orígens, es va convertir en el mascaró de proa del moviment patriòtic en contra de l'envellida dinastia Yuan. Una vegada va triomfar la revolta, va ser nomenat emperador el 23 de gener de 1368 i va establir la seva capital a Nanjing, que ell anomenà Yingtianfu (应天府), i adoptà com a nom del seu país, Hongwu.
La tradició popular sosté que va escollir el nom de la seva dinastia, Ming ("llum") per a continuar rebent el suport popular com a "Rei de la Llum", ja que inspirava als moviments religiosos maniqueus que donaren suport a la revolta. Feia més de mil anys que el fundador d'una dinastia no provenia de la classe camperola; el primer va ser l'emperador Gao Zu de la dinastia Han.
Atès que els invasors mongols, fins i tot rebutjats, seguien sent un perill molt present, Hongwu no recolzà la posició clàssica confuciana que considera que els militars són una classe inferior als buròcrates, que són els que han de controlar-los. Mantenir un exèrcit fort era simplement indispensable quan els mongols encara eren una amenaça. El nom "Hongwu" significa "un gran exèrcit" i reflecteix l'augment del prestigi dels militars.
Per contra, es compartia plenament l'aversió al comerç confucià i s'encoratjava l'establiment de comunitats agrícoles independents. La gestió feudal de la terra que havia existit sota la dinastia Song i Yuan va ser suprimida amb la creació de la nova dinastia. Grans propietats van ser confiscades pel govern, fragmentades i arrendades; i es va prohibir l'esclavitud. Després de la mort de l'emperador Yongle (Yung-ho), els petits propietaris independents ja formen la major part de la població agrària.
L'administració miniatura|Estàtua de Yongle, el tercer emperador de la dinastia Ming. Sota el regnat de Hongwu, els buròcrates mongols i els dels grups ètnics que no pertanyien als han, que havia dominat el govern durant gairebé un segle, van ser substituïts per xinesos han. Es restaura i renova el sistema tradicional d'exàmens, el personal és seleccionat d'acord amb el seu mèrit i el seu coneixement de la literatura i la filosofia. Els candidats a llocs de funcionari civil o militar han de passar un examen de coneixements dels clàssics xinesos. L'elit confuciana, marginada sota el regnat dels mongols, va recuperar el seu paper dins l'organització de l'estat.
Hongwu aconseguí reforçar el seu control sobre tots els aspectes de govern perquè així ningú aconseguís el poder suficient per a destronar-lo. Per fer front a les amenaces externes, va tractar de millorar les defenses de les fronteres del nord del país. A l'interior, concentrà més poder sota les seves mans. Va suprimir la Secretaria de l'Imperi, que va ser la principal virtut de l'anterior administració, després de sufocar una conspiració de la qual va acusar el seu primer ministre. Amb anterioritat, quan la situació de l'emperador era tradicionalment hereditària, el lloc de primer ministre va ser creat per tal de garantir un nivell de continuïtat, i la suficient competència en el govern en cas d'incapacitat dels emperadors corresponents. Però Hongwu, a la recerca d'una autoritat absoluta, va suprimir el lloc i va eliminar l'única protecció contra la incompetència d'un emperador. El seu fill petit, Jianwen, el va succeir, però el tron va ser usurpat ràpidament pel seu oncle, Zhu Di, que regnà amb el nom d'emperador Yongle (Yung-lo) des de 1402 fins al 1424.
Havent pres nota de les dificultats que provocaren els eunucs a la cort dels Song, Yongle va prendre nombroses mesures en contra d'ells; va reduir-ne el nombre, els prohibí que poguessin posseir documents, creà mecanismes perquè fossin analfabets i eliminà els que interferien en els assumptes d'Estat. La seva aversió se simbolitza en una placa que hi havia el seu palau on quedava escrit: "L'eunuc no té res a veure amb l'administració." Malgrat els seus esforços, durant el regnat del seu successor els eunucs van recuperar una certa influència.
El poder es va fer cada vegada més autocràtic, encara que Hongwu es va veure obligat a seguir utilitzant el que ell va anomenar els "grans secretaris", individus que ajudaven la burocràcia per a gestionar l'abundant paperassa, documents entre els quals hi havia peticions i recomanacions pel tron, respostes als edictes imperials, informes de diversos tipus i arxius fiscals.
L'administració va passar un període de reformes entre els anys 1450 i 1550. Durant els regnats de Chenghua i Hongzhi, hi va haver un desig d'institucionalitzar les pràctiques administratives, amb relació a la selecció del personal, els procediments que regeixen la presentació d'escrits al tron, la funció dels censors que, entre altres qüestions, supervisaven el treball dels seus companys. La justícia també estava ben codificada; institucions com la cort imperial, les sessions en les que s'explicaven els llibres clàssics a l'emperador i els principis de la fiscalitat es consolidaren durant la segona meitat del .
Les directrius sobre dret administratiu estan recollides en el llibre Da Ming Huidian (大明会典)(Col·lecció de Lleis), publicat per primera vegada el 1503. El poder militar va donar pas a una burocràcia civil; el nomenament per mèrits en benefici del sistema de concursos a través del sistema d'exàmens imperials, i a finals del XV i principis del els jinshi (doctors) predominen dins el govern. L'administració de les províncies també viu un augment del nombre de funcionaris públics, amb càrrecs com els xunfu (governadors) i els zongdu (governador general). El paper dels "grans secretaris" dins el govern es va convertir en predominant a partir del 1520 i fins a finals del . El desenvolupament de faccions durant el regnat de Jiajing també condueix a una ràpida rotació d'alts càrrecs administratius.Histoire du Monde. Col·lecció dirigida per George Jehel, a Édition du temps, p. 322
L'educació també es va transformar lentament, amb una davallada del Col·legi Imperial, especialment a partir de mitjan a causa de la venalitat dels títols acadèmics, i un descens de la qualitat de les escoles públiques locals a favor del desenvolupament de les acadèmies privades (shuyuan) que apareixen al llarg del , i l'increment dels preceptors particulars.