va ser un filòsof alemany pertanyent a l'idealisme.
Va rebre la seva formació en el Tübinger Stift (seminari luterà adscrit a la Universitat de Tübingen), on va fer amistat amb el futur filòsof Friedrich Schelling i el poeta Friedrich Hölderlin. Posteriorment, va treballar com a professor en diverses universitats del món alemany, com ara les de Jena, Heidelberg o Berlín.
El van fascinar les obres de Spinoza, Kant i Rousseau, així com la Revolució Francesa, la qual va acabar rebutjant quan va caure en mans del terror jacobí. Se'l considera l'últim dels més grans metafísics. Va morir víctima d'una epidèmia de còlera, que va fer estralls durant l'estiu i la tardor del 1831.
Considerat per la història clàssica de la filosofia com el representant de la cimera del moviment vuitcentista alemany de l'idealisme filosòfic i com un revolucionari de la dialèctica, hauria de tenir un impacte profund en el materialisme històric de Karl Marx. Hegel és cèlebre com a filòsof molt fosc, però molt original, transcendent per a la història de la filosofia i que sorprèn cada nova generació. La prova està que la profunditat del seu pensament va generar una sèrie de reaccions i revolucions que van inaugurar tota una nova visió de fer filosofia, que comprèn l'explicació del materialisme marxista, el preexistencialisme de Søren Kierkegaard, la fuita de la metafísica de Friedrich Nietzsche, la crítica a l'ontologia de Martin Heidegger, la filosofia de Jean-Paul Sartre, el pensament nietzscheà de Georges Bataille i la teoria de la desconstrucció de Jacques Derrida, entre d'altres. Des dels seus principis fins als nostres dies, els seus escrits continuen tenint gran repercussió, en part donada a les múltiples interpretacions possibles que tenen els seus textos.
Formació Hegel va assistir al seminari de Tubinga, amb el poeta èpic Friedrich Hölderlin i l'idealista objectiu Schelling. Tots tres van estar atents al desenvolupament de la Revolució Francesa i van col·laborar en una crítica de les filosofies idealistes d'Immanuel Kant i el seu seguidor, Fichte.
Pensament Intentarà crear una ciència filosòfica construint el darrer dels grans sistemes filosòfics creats per un sol individu (possiblement el més complex de tots). La raó és essencialment acció i, per això, la filosofia no consistirà en res més que no sigui qüestionar-se per la raó. La raó s'ha convertit així en l'objecte d'estudi (a més a més de subjecte que coneix). L'ésser té un procés d'evolució constant, seguint el mètode dialèctic, i és aquesta evolució la història de l'absolut. La filosofia és el darrer estadi de l'evolució. És la raó que es comprèn a si mateixa. En aquesta troba l'autoconsciència, la racionalitat i el coneixement en plenitud. Les diverses filosofies són fases de la filosofia fins a arribar al seu moment culminant: la filosofia de Hegel.
Després de Hegel, la filosofia perdrà indefinidament el seu caràcter sistemàtic i el filòsof es convertirà en historiador de la filosofia. Hegel sembla ser el darrer dels filòsofs sistemàtics, i esdevingué certa, en part, la seva darrera afirmació: «I després de mi... el caos». És estrany com d'un filòsof tan sistemàtic s'esdevingué, en comptes d'un pensament sistemàtic continuador, l'existència d'un pensament tan crític i demolidor...
A partir del seu pensament, es van crear dues escoles diferenciades: la dreta hegeliana (poc important i gens innovadora, que volia utilitzar el pensament de Hegel per a demostrar l'existència d'un déu personal i una ànima immortal) i l'esquerra hegeliana, crítica amb l'obra de Hegel, però inspirada en aquesta, amb Feuerbach i Karl Marx com a màxims exponents, i crítica amb la societat i amb la religió.
Obra Se sol considerar com a primera obra realment important de Hegel la seva Fenomenologia de l'esperit (1807), si bé prèviament va publicar algunes altres obres, com La Constitució d'Alemanya (1802), en què reflecteix el trist estat romanogermànic d'aquella època. El sistema que proposa per a Alemanya i el ressentiment que aquí expressa pels altres països d'Europa, llevat d'Itàlia que, segons Hegel, comparteix el destí d'Alemanya, fa d'aquesta obra un estrany presagi de la Segona Guerra Mundial.
Actualment, la Fenomenologia de l'esperit és considerada la més important obra de Hegel. Mentre vivia, va publicar també la Ciència de la lògica (1812-1816), lEnciclopèdia de les ciències filosòfiques (1817, amb diverses reedicions posteriors) i la Filosofia del dret (1821). Diverses altres obres sobre la filosofia de la història, religió, estètica i la història de la filosofia es van recopilar a partir dels apunts dels seus estudiants i es van publicar pòstumament, Lliçons sobre filosofia de la història universal i Proves de l'existència de Déu, entre aquestes.
Teoria Les obres de Hegel tenen fama de difícils per l'amplitud dels temes que pretenen abastar. Hegel va introduir un sistema per a entendre la història de la filosofia i el món mateix, anomenat sovint dialèctica: una progressió en la qual cada moviment endavant sorgeix com a solució de les contradiccions inherents al moviment anterior. Per exemple, la Revolució Francesa constitueix per a Hegel la introducció de la veritable llibertat en les societats occidentals per primera vegada en la història escrita.
Tanmateix, precisament per la seva novetat absoluta, és també absolutament radical: d'una banda, l'augment abrupte de violència que va caldre per a fer la revolució no pot deixar de ser el que és, i, per altra banda, ja ha consumit el seu oponent. La revolució, per tant, ja no té cap on tornar-se més que al seu propi resultat: la llibertat conquerida amb tantes penúries és consumida per un brutal regnat del terror. La història, això no obstant, progressa aprenent dels seus propis errors: només després d'aquesta experiència, i precisament per aquesta, pot postular l'existència d'un estat constitucional de ciutadans lliures, que consagra tant el poder organitzador benèvol (suposadament) del govern racional i els ideals revolucionaris de la llibertat i la igualtat. «En el pensament és on resideix la llibertat».
En les explicacions contemporànies del hegelianisme, per a les classes preuniversitàries, per exemple, la dialèctica de Hegel sovint apareix fragmentada, per comoditat, en tres moments anomenats tesi (en el nostre exemple, la revolució), antítesi (el terror subsegüent) i síntesi (l'estat constitucional de ciutadania lliure). No obstant això, Hegel no va usar personalment aquesta classificació en absolut; va ser creada anteriorment per Fichte en la seva explicació més o menys anàloga de la relació entre l'individu i el món. Els estudiosos seriosos de Hegel no reconeixen, en general, la validesa d'aquesta classificació, encara que probablement té algun valor pedagògic, com en la tríada dialèctica, que s'utilitza per a fer referència a la materialització ontològica de la dialèctica en forma d'una concepció de la realitat com a procés circular,La imatge del cercle és emprada pel mateix Hegel: en tant que l'infinit és una Totalitat, tot està relacionat en oposició, per la qual cosa el Tot es troba en moviment i devenir. procés desenvolupat en tres moments i mogut pel principi de la contradicció.
Hegel es va valer d'aquest sistema, la dialèctica, per a explicar tota la història de la filosofia, de la ciència, de l'art, de la política i de la religió, però molts crítics moderns assenyalen que Hegel, sovint, sembla passar per alt les realitats de la història per tal de fer encaixar el seu motlle dialèctic. Karl Popper, crític de Hegel en La societat oberta i els seus enemics, opina que el sistema de Hegel constitueix una justificació tènuement vetllada del govern de Frederic Guillem III de Prússia i que la idea hegeliana de l'objectiu ulterior de la història és arribar a un estat que s'aproxima al de la Prússia del decenni del 1831. Aquesta visió de Hegel com apologista del poder estatal i precursor del totalitarisme del va ser criticada minuciosament per Herbert Marcuse en Raó i revolució: Hegel i el sorgiment de la teoria social, argüint que Hegel no va ser apologista de cap estat ni forma d'autoritat senzillament perquè aquests existissin; per a Hegel, l'estat ha de ser sempre racional. Arthur Schopenhauer menyspreà Hegel per l'historicisme d'aquest i va qualificar l'obra de Hegel de pseudofilosofia.
La filosofia de la història de Hegel està també marcada pels conceptes de les «astúcies de la raó» i la «burla de la història»; la història condueix els humans que creuen conduir-se a si mateixos, com a individus i com a societats, i castiga les seves pretensions de manera que la història-món es burla d'ells produint resultats exactament contraris, paradoxals, als pretesos pels seus autors, encara que finalment la història es reordena, i en un bucle fantàstic retrocedeix sobre si mateixa i amb la seva burla i paradoxa sarcàstica, convertida en mecanisme de xifratge, crea també ella mateixa sense voler-ho, realitats i símbols ocults al món i accessibles només als cognoscitius, és a dir, a aquells que volen conèixer.
Lògica L'acte mateix del coneixement és la introducció de la contradicció. El principi del tercer exclòs, alguna cosa o és A o no és A, és la proposició que vol rebutjar la contradicció i, en fer-ho, incorre precisament en contradicció: A ha de ser + A o -A, amb la qual cosa ja queda introduït el tercer terme, A que no és ni + ni - i pel mateix és + A i -A. Una cosa és ella mateixa i no és ella, perquè en realitat tota cosa canvia i es transforma ella mateixa en una altra cosa. Això significa la superació de la lògica formal i l'establiment de la lògica dialèctica.
Totes les coses són contradictòries en si mateixes i això és profund i plenament essencial. La identitat és la determinació del simple immediat i estàtic, mentre que la contradicció és l'arrel de tot moviment i vitalitat, el principi de tot automoviment, i només allò que tanca una contradicció es mou.
La imaginació corrent capta la identitat, la diferència i la contradicció, però no la transició''' de l'un a l'altre, que és el més important, com una cosa es converteix en l'altra.
Causa i efecte són moments de la dependència recíproca universal, de la connexió i concatenació recíproca dels esdeveniments, baules en la cadena del desenvolupament de la matèria i la societat: la mateixa cosa es presenta primer com a causa i després com a efecte.
Cal fer consciència de la intercausalitat, de les lleis de connexió universal objectiva, de la lluita i la unitat dels contraris i de les transicions i les transformacions de la natura i la societat. La totalitat de tots els aspectes del fenomen, de la realitat i de les seves relacions recíproques, d'això està composta la veritat.
La realitat és la unitat de l'essència i l'existència. L'essència no està darrere o més enllà del fenomen, sinó que pel mateix que l'essència existeix, l'essència es concreta en el fenomen. L'existència és la unitat immediata de l'ésser i la reflexió: possibilitat i accidentalitat són moments de la realitat que constitueixen l'exterioritat del real i, per tant, són qüestió que afecta el contingut, perquè en la realitat es reuneix aquesta exterioritat, amb la interioritat, en un moviment únic i es converteix en necessitat, de manera que el necessari és mitjançat per un cúmul de circumstàncies o condicions.
La quantitat es transforma en qualitat i els canvis s'interconnecten i provoquen els uns amb els altres. Les matemàtiques no han aconseguit justificar aquestes operacions que es basen en la transició, perquè la transició no és de naturalesa matemàtica o formal, sinó dialèctica.