La Terra és el tercer planeta del sistema solar atenent la seva proximitat al Sol i l'únic astre que se sap que té vida. Un 29% de la seva superfície és coberta per terra en forma de continents i illes i un 71% per aigua, la major part de la qual es troba als mars i els oceans, que formen la hidrosfera conjuntament amb els llacs, els rius i altres masses d'aigua dolça. Gran part de les regions polars està coberta de gel. La capa exterior de la Terra es divideix en nombroses plaques tectòniques rígides que es mouen per la superfície al llarg de períodes de molts milions d'anys. El seu interior roman actiu, amb un nucli intern sòlid, un nucli extern líquid que genera el camp magnètic de la Terra i un mantell convectiu que impulsa la tectònica de plaques.
L'atmosfera de la Terra es compon majoritàriament de nitrogen i oxigen. L'energia solar incideix amb més intensitat a les regions tropicals que a les polars i és redistribuïda per la circulació atmosfèrica i oceànica. El vapor d'aigua té una presència important a l'atmosfera, on forma núvols que cobreixen la majoria del planeta. Els gasos amb efecte d'hivernacle, com el diòxid de carboni, atrapen una part de l'energia solar prop de la superfície. El clima de cada regió ve determinat per la latitud, el terreny i l'altitud, així com les eventuals masses d'aigua pròximes i els seus corrents. Els fenòmens meteorològics extrems, incloent-hi els ciclons tropicals, les tronades i les onades de calor, poden afectar gairebé totes les contrades del món i tenen un impacte significatiu sobre els organismes que habiten la Terra.
La Terra, un el·lipsoide d'aproximadament 40.000 km de circumferència, és el planeta més dens del sistema solar, així com el més gran i massiu dels planetes tel·lúrics. Orbitant a uns vuit minuts llum del Sol, triga un any (aproximadament 365,25 dies) a completar una revolució al voltant de l'astre rei.
El planeta es va formar fa aproximadament 4.600 milions d'anys, i hi va aparèixer vida al cap de 1.000 milions d'anys. La biosfera de la Terra ha alterat significativament l'atmosfera i altres condicions abiòtiques, permetent la proliferació d'organismes aeròbics i la formació de la capa d'ozó que, juntament amb el camp magnètic terrestre, bloqueja la radiació solar perjudicial. Les propietats físiques de la Terra, així com la seva història geològica i òrbita, han permès que la vida persisteixi durant aquest període. S'espera que el planeta pugui tenir vida durant com a mínim 500 milions d'anys més.
La Terra interacciona amb altres objectes de l'espai, especialment el Sol i la Lluna. Actualment, la Terra completa una òrbita al voltant del Sol un cop cada 366,26 vegades que gira sobre el seu propi eix, que és equivalent a 365,26 dies solars o un any sideri. L'eix de rotació de la Terra està inclinat 23,4° respecte a la perpendicular del pla orbital, produint variacions estacionals a la superfície del planeta amb un període d'un any tropical (365,24 dies solars). L'únic satèl·lit natural de la Terra, la Lluna, que va començar a girar al seu voltant fa uns 4.530 milions d'anys, crea les marees, n'estabilitza la inclinació axial i alenteix gradualment la rotació del planeta. Fa entre 3.800 i 4.100 milions d'anys, nombrosos impactes d'asteroide durant el Gran Bombardeig Tardà van provocar canvis significatius a l'ambient de la superfície.
Tant els recursos minerals del planeta, com els productes de la biosfera, contribueixen recursos que s'utilitzen per alimentar la població mundial. Aquests habitants s'agrupen en uns 200 estats independents, que interaccionen per mitjà de diplomàcia, comerç i accions militars. Les cultures humanes han desenvolupat visions molt diverses del planeta, incloent-hi personificacions com una deïtat, una creença en una Terra plana o com al centre de l'Univers.
Composició i estructura
La Terra és un planeta terrestre, la qual cosa significa que és un cos rocós, en lloc d'un gegant gasós com Júpiter. És el més gran dels quatre planetes terrestres del sistema solar en mida i massa. D'aquests quatre planetes, la Terra també té la densitat més gran, la gravetat superficial més alta, el camp magnètic més fort i la rotació més ràpida. També és l'únic planeta terrestre amb tectònica de plaques activa.
Forma miniatura|esquerra|Comparació dels planetes interiors (d'esquerra a dreta): Mercuri, Venus, la Terra i Mart La forma de la Terra és molt propera a la d'un esferoide oblat, una esfera aixafada al llarg de l'eix de pol a pol de tal manera que hi hagi un bony al voltant de l'equador. Aquest bony és degut a la rotació de la Terra, i fa que el diàmetre a l'equador sigui 43 km més gran que el diàmetre dels pols. El diàmetre mitjà de l'esferoide de referència és d'uns 12.742 km, que és aproximadament 40.000 km/π, ja que el metre es va definir originalment com a 1/10.000.000 de la distància de l'equador al pol Nord passant per París (França).
La topografia local es desvia d'aquest esferoide ideal, tot i que a escala global aquestes desviacions són diminutes: la Terra té una tolerància d'una part de cada 584, o 0,17%, de l'esferoide de referència. És menys, per tant, que la tolerància del 0,22% permesa en boles de billar. Les desviacions locals més grans a la superfície rocosa de la Terra són el mont Everest (8.848 m sobre el nivell del mar local) i la fossa de les Mariannes (10.911 m sota el nivell del mar local). A causa de la deformació equatorial, les localitzacions de la superfície més llunyanes del centre de la Terra són els pics del Chimborazo a l'Equador i Huascarán al Perú.
+ Composició química de l'escorçaCompostFórmulaComposicióContinentalOceànicDiòxid de siliciSiO₂60,2%48,6%Òxid d'aluminiAl₂O₃15,2%16,5%Òxid de calciCaO5,5%12,3%Òxid de magnesiMgO3,1%6,8%Òxid de ferro(II)FeO3,8%6,2%Òxid de sodiNa₂O3,0%2,6%Òxid de potassiK₂O2,8%0,4%Òxid de ferro(III)Fe₂O₃2,5%2,3%AiguaH₂O1,4%1,1%Diòxid de carboniCO₂1,2%1,4%Diòxid de titaniTiO₂0,7%1,4%Pentaòxid de difòsforP₂O₅0,2%0,3%Total99,6%99,9%
Composició química
La massa de la Terra és d'aproximadament 5,98 kg. Està composta principalment de ferro (32,1%), oxigen (30,1%), silici (15,1%), magnesi (13,9%), sofre (2,9%), níquel (1,8%), calci (1,5%), i alumini (1,4%); l'1,2% restant consisteix en quantitats en traces d'altres elements. Es creu que la regió del nucli està formada principalment de ferro (88,8%), amb quantitats inferiors de níquel (5,8%), sofre (4,5%), i menys d'un 1% d'elements en traces.
El geoquímic F. W. Clarke va calcular que poc més d'un 47% de l'escorça de la Terra consisteix d'oxigen. Els components de les roques més comunes de l'escorça terrestre són gairebé tots òxids; el clor, el sofre i el fluor són les úniques excepcions importants i la seva quantitat total en qualsevol roca és generalment molt menys que un 1%. Els principals òxids són la sílice, l'alúmina, òxids de ferro, calç, magnesi, potassa i sosa. La sílice funciona principalment com a àcid, formant silicats, i tots els minerals més comuns de les roques ígnies són d'aquesta naturalesa. D'un càlcul basat en 1.672 anàlisis de tota mena de roca, Clarke va deduir que el 99,22% estaven compostes d'11 òxids (vegeu la taula). La resta de constituents només es troben en quantitats molt petites.
+ Composició de la Terra en massa Ferro34,6% Oxigen29,5% Silici15,2% Magnesi12,7% Níquel2,4% Sofre1,9% Titani0,05% Altres elements3,65%
Estructura interna
L'interior de la Terra, com el de tots els planetes terrestres, es divideix en capes segons les seves propietats químiques o físiques. Tanmateix, al contrari que la resta de planetes terrestres, té un nucli intern i extern distingits. La capa exterior de la Terra és una escorça de silicats, damunt d'un mantell sòlid altament viscós. L'escorça està separada del mantell per la discontinuïtat de Mohorovičić, i el gruix de l'escorça varia de mitjana: 6 km sota els oceans i 30-50 km als continents. L'escorça i la part freda, rígida i superior del mantell superior es coneix col·lectivament com a litosfera. A sota de la litosfera hi ha l'astenosfera, una capa de viscositat relativament baixa. A sota el mantell, hi ha un nucli extern líquid extremadament poc viscós al damunt d'un nucli intern sòlid. El nucli intern pot girar a una velocitat angular lleugerament més alta que la resta del planeta, avançant de 0,1 a 0,5° cada any.
+ Capes geològiques de la Terraframeless|center|Tall des del nucli a l'exosfera. No a escalaTall des del nucli a l'exosfera. No a escala. (Cliqueu per ampliar)ProfunditatkmCapaDensitatg/cm³0-60Litosfera És la part més superficial que es comporta de manera elàstica. Comprèn l'escorça i la porció superior del mantell.—0-35 Escorça És la capa més superficial. Està composta per basalt en les conques oceàniques i per granit en els continents.2,2-2,935-60 Mantell superior S'inicia a la Moho, que està a una profunditat mitjana de 6 km sota l'escorça oceànica i a una profunditat mitjana de 35,5 km sota l'escorça continental.3,4-4,4 35-2890 Mantell És una capa intermèdia entre l'escorça i el nucli. Arriba fins a una profunditat de 2.900 km. Està compost per peridotita.3,4-5,6100-700 Astenosfera És la porció del mantell que es comporta de manera fluida.—2890-5100 Nucli extern Part externa del nucli, que és líquida.9,9-12,25100-6378 Nucli intern Part interna del nucli, que és sòlida.12,8-13,1
Escalfor L'escalfor interna de la Terra prové d'una combinació d'escalfor residual de l'acreció planetària (un 20%) i escalfor produïda per mitjà de radioactivitat (80%). Els principals isòtops que produeixen escalfor són el potassi 40, urani 238, urani 235, i tori 232. Al centre del planeta, la temperatura pot ser de 7.000 K i la pressió pot arribar a 360 GPa. Com que gran part de l'escalfor prové de radioactivitat, els científics creuen que al principi de la història de la Terra, abans que els isòtops amb períodes de semidesintegració curts s'haguessin esgotat, la producció d'escalfor de la Terra hauria estat molt més gran. Aquesta producció d'escalfor addicional, dues vegades l'actual fa 3.000 milions d'anys, hauria augmentat la temperatura de la Terra, incrementant els ritmes de tectònica de plaques, permetent la producció de roques ígnies com les komatites que no es formen avui en dia.
+ Isòtops que generen més escalfor avui en dia Isòtop Alliberament d'escalforW/kg isòtops Període de semidesintegracióanys Concentració mitjana del mantellkg isòtop/kg mantell Alliberament d'escalforW/kg mantell 238U 235U 232Th 40K
La pèrdua mitjana d'escalfor de la Terra és de , que suposa una pèrdua global de . Una part de l'energia termal del nucli es transporta cap a l'escorça per mitjà de plomes del mantell. Aquestes plomes poden produir punts calents.
Hidrosfera
L'abundància d'aigua a la superfície de la Terra és una característica única que distingeix el «planeta blau» de la resta del sistema solar. La hidrosfera de la Terra consisteix en els oceans, que tècnicament conté totes les altres superfícies del món, incloent-hi mars interiors, llacs, rius, i aigües subterrànies d'una profunditat de fins a 2.000 m. La posició sota l'aigua més profunda és la fossa Challenger de la fossa de les Mariannes a l'oceà Pacífic amb una profunditat de 10.911,4 m.
La massa dels oceans és d'aproximadament 1,35 tones, o 1/4400 de la massa total de la Terra. Els oceans cobreixen una àrea de 3,618 km² amb una profunditat mitjana de 3.682 m, resultant en un volum estimat d'1,332 km³. Si tota la terra de la Terra s'expandís uniformement, l'aigua pujaria a una altitud de més de 2,7 km. Un 97,5% de l'aigua de la terra és salada, mentre que el 2,5% restant és aigua dolça. Gran part de l'aigua dolça, un 68,7%, és actualment gel.