Santa Eulàlia és un barri de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès). Pertany al Districte III. Limita a l'est amb la ciutat de Barcelona, amb la qual comparteix el carrer de la Riera Blanca, al nord amb el barri de la Torrassa, a l'oest amb els barris de Sant Josep i Centre, i al sud amb els del Gornal i Granvia Sud.
En aquest barri hi ha un dels nuclis històrics de l'Hospitalet: l'antiga església de Santa Eulàlia de Provençana, consagrada inicialment l'any 1101. Al seu voltant se situen els orígens de la ciutat, perquè la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana és l'origen del municipi. Tanmateix, sense que se'n coneguin les causes, no es va consolidar un poblament agrupat al seu voltant. Aquesta església es conserva: és d'estil romànic i al timpà hi ha una data: 1201. L'advocació del temple és la que donà nom al barri. Fou restaurada en el ; aquesta església és a l'extrem occidental del barri.
El carrer de Santa Eulàlia, que és la prolongació de la carretera de la Bordeta de Barcelona, l'avinguda del Carrilet, nascuda gràcies al soterrament de les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat, i el carrer de l'Aprestadora, que travessa, al sud del barri, una antiga zona industrial transformada en l'actualitat, essencialment, en residencial, responen a antiquíssimes vies de comunicació i ara són els principals eixos viaris i de comunicació del barri.
Dades bàsiques El barri té 1,63 km² de superfície. La població l'any 2021 era de 44.728 habitants, amb una densitat de 27.434 h/km². La renda per capita l'any 2016 era de 12.386€, per sobre de la mitjana local.
Història miniatura|esquerra|Església nova de Santa Eulàlia de Provençana, d'estil neoromànic i consagrada el 1957Església nova de Santa Eulàlia de Provençana a poblesdecatalunya.cat L'actual carrer Santa Eulàlia és un dels principals protagonistes de la història del barri i la ciutat. És d'època romana i anava des de Bàrcino (Barcelona) fins a Cornelianum (Cornellà) i el Delta, que era el port principal de la colònia romana, ja que molts vaixells fondejaven en els sorrals del Delta. El podem considerar el ramal costaner de la Via Augusta. Pels voltants de l'ermita hi havia el senyal de la milla 4 d'aquest camí romà. Per això, a la vall del Torrent Gornal se li va dir durant molts segles “Vall de Quart”.
Algunes restes arqueològiques semblen indicar l'existència d'una vil·la romana on després es construí l'església. La troballa més important fou la d'una escultura que representa un cap de Medusa, que actualment es troba al Museu Arqueològic de Catalunya a Barcelona. Aquesta figura era un gorgoneion, un monument funerari.
La petita església, d'estil romànic, dedicada a Santa Eulàlia fou consagrada el 1101. En la seva portada, però, indica una altra data, la de 1201, probablement la d'una restauració. Era el centre d'una parròquia, anomenada “Provintiana”, que anava des de S. Pere Màrtir fins al mar, i des del Castell del Port, fins al Llobregat. És a dir, una demarcació molt semblant al tradicional terme municipal de l’Hospitalet. La denominació “Provintiana” del territori corresponent, més o menys, a l’Hospitalet, és dels voltants de l'any 900. Aleshores, a aquestes divisions territorials se les anomenava parròquies, senyorius, etc. Avui les anomenem municipis.
Mentre el nucli anomenat “Pobla de l’Hospitalet” es consolidà a finals del s. XV i el s. XVI i construí la seva pròpia església, el temple de Sta. Eulàlia passà a ser una ermita gradualment abandonada. La història de l'espai on després sorgirà el barri de Sta. Eulàlia fins al s. XIX és sobretot una història de cicles agraris anuals. Les terres, deltaiques, eren molt fèrtils i dedicades bàsicament a cereals i llegums. També eren terres insalubres, ja que hi havia basses d'aigua naturals, el que provocava que el paludisme fos endèmic en tot el Delta.
A finals del s. XVIII, alguns grans propietaris del Delta van plantejar la possibilitat de construir un canal de regadiu. El Canal de la Infanta s'inaugurà el 1819. Partia de Molins de Rei i travessava el terme municipal de l’Hospitalet uns metres per sobre del camí a Cornellà, en els primers contraforts del Samontà. Poc després de creuar la Riera Blanca girava cap el mar. El canal va permetre, amb una densa xarxa de séquies, que la Marina de l’Hospitalet esdevingués terra de regadiu. Els cereals tradicionals deixaren part del seu espai a l'arròs, al blat de moro i finalment a les hortalisses, al voltant del 1900.
L'hostal de la Bordeta fou creat en la segona meitat del i es va mantenir, amb les transformacions arquitectòniques i jurídiques necessàries, fins a finals del . Treia profit de la proximitat del camí amb Barcelona, i dels avantatges fiscals de ser a la banda hospitalenca de la frontera. Durant molt de temps dels segles XIX i XX, els productes que entraven a Barcelona havien de pagar uns impostos, “els consums” en uns punts de vigilancia, “els burots”. Fins i tot, a finals del XIX, el contraban era un negoci florent. En les darreres dècades fou conegut com a Cal Ramonet.
A l'espai de l'actual barri de Sta. Eulàlia van aparèixer, a finals del s. XVIII, els “prats d'indianes”, extensions on es blanquejaven al sol peces de tela (les indianes) elaborades en les manufactures tèxtils de Barcelona. Signifiquen la primera manifestació d'allò que transformarà profundament el barri : la industrialització. Tenim notícia que al barri hi havia el Prat de la Manta i el Prat dels Maons.
Darrere dels prats d'indianes van arribar, en les dècades del 1840 i el 1850, les primeres indústries, que feien el mateix que els prats d'indianes però amb mètodes químics i mecànics. Vers el 1853-1854, s'instal·laren dues indústries de blanqueig i aprest de teles : la d'Antonio Pareto (on hi ha la televisió local) i “La Aprestadora Española, S.A.” (on hi ha el conjunt residencial Granvia Center). En aquesta última s'instal·là el primer generador d'energia de vapor de la ciutat.
L'any 1831 s'instal·là un molí fariner en el salt del Canal de la Infanta de la Riera Blanca i del 1856 és la primera notícia de la fàbrica de maons refractaris de Pau Cucurny, que creiem que era una mica més avall, al costat de l'hostal.
L'altra gran novetat de la modernitat, el ferrocarril, esdevingué una de les fites que delimitaven el barri. El 1854 s'inaugurà la línia de ferrocarril de Barcelona a Martorell, i el 1881 la línia de Vilanova. Gràcies a una guia-cicerone del ferrocarril, tenim un relat, escrit per Victor Balaguer, de com era el lloc en aquells anys.
També d'aquelles èpoques (1853-54) són les primeres vagues obreres en aquestes fàbriques. Les reivindicacions eren la reducció de la jornada a 11 hores diàries, pujada de sou i llibertat d'associació. Els primers obrers ja tenien clar que l'única possibilitat de millorar les seves condicions era unint-se i negociant col·lectivament. Aquest primer moviment obrer era, de fet, el de Sants.
La industrialització és un fenomen que va acompanyat d'un procès de migracions del camp a la ciutat, de persones que passen de treballar de l'agricultura a la indústria. Sants fou un dels principals escenaris de la industrialització barcelonina (“Güell, Ramis y Cia”, el “Vapor vell”, de 1840, “La España Industrial, S.A.”, de 1847, etc.) i passà d'uns 2.000 habitants en 1835 a tenir-ne 8.000 el 1860. La majoria d'aquestes persones vivien al llarg de la carretera de Madrid i del camí vers l’Hospitalet. El petit barri sorgit al voltant d'aquest últim camí era conegut com la Bordeta. Doncs bé, la Bordeta va créixer i, en algun moment de la dècada del 1840, travessà la invisible frontera municipal i van aparèixer els primers edificis i habitants d'allò que, amb el temps, serà Sta. Eulàlia.
No tots els edificis s'instal·laren al llarg del camí de Cornellà. Alguns ho van fer als costats d'un altre camí que partia de la Riera Blanca i travessava la Marina per sota de l'anterior, i que era conegut en aquells temps com “carretera del mig”. Fou en aquest camí que s'ubicaren les indústries abans esmentades (Aprestadora i Pareto).
La relació entre el nou barri i Sants era tan intensa i evident que, el 1872, una majoria de veïns de Sta. Eulàlia i de Collblanc van demanar d'integrar-se en el municipi contigu.
Així doncs, entre el 1840 i el 1860 va néixer Santa Eulàlia, amb dos eixos transversals que ja en aquells anys foren batejats com carrers Sta. Eulàlia i Aprestadora.
El 1873, les buides naus de La Aprestadora van ser parcialment ocupades per Marquès, Caralt i Cia, conegut popularment com "el cànem", perquè es tractava d'una fàbrica que treballava amb aquesta matèria primera. Aquesta i d'altres noves indústries impulsaren la construcció d'habitatges per als treballadors immigrants del camp, i el desenvolupament urbanístic del nou barri. El 1877 es crearen nous carrers, els que coneixem com Salvadors, Maluquer i Cavall Bernat. El 1886 s'obrí el carrer Comerç i el 1890 el carrer Agricultura (actual Gral. Prim). Foren els primers que van unir els dos eixos transversals del barri. El mateix 1890 es creà el carrer Muns, que unia Agricultura i Comerç. Des d'aquest nucli el barri va anar creixent.
Encara que el creixement de Sta. Eulàlia, durant la dècada del 1920, fou important, no fou explosiu com el de Collblanc-La Torrassa. Malgrat tot, l'onada immigratòria també s'hi va notar. A més, a diferència de Collblanc- La Torrassa, Santa Eulàlia sempre conservà el caràcter mixt residencial/industrial. Alguns exemples : “Catalana de Gas y Electricidad” el 1882, “Can Trias”, coneguda como “les sangoneres”, el 1903, “Can Trinxet” el 1905, que no va parar de créixer fins al 1916, o la Fundició Escorsa, de 1917. Can Trinxet i Can Trias, del sector tèxtil, foren les indústries més importants de la ciutat durant la primera meitat del s. XX, i Escorsa fou la metal·lúrgica més gran de l’Hospitalet.
A més d'aquestes activitats industrials, des de finals del s. XIX es van instal·lar en diversos barris de l’Hospitalet, pero sobretot a la part sud de Santa Eulàlia, els escombriaires. Aquests homes recollien escombraries de Barcelona i les portaven als seus patis, on les classificaven per vendre-les o per engreixar porcs. En aquella època (1881), també s'hi va instal·lar una indústria química, la matèria primera de la qual eren els cadàvers d'animals (era coneguda com "el Canyet").
La composició de la població de Santa Eulàlia en les primeres dècades del segle XX era majoritàriament de classe obrera industrial i jornalera agrícola. Les condicions de vida de la classe treballadora en aquella època eren molt dolentes i precàries. El raval industrial i obrer de la Bordeta-Sta. Eulàlia va estar implicat en totes les mobilitzacions populars de la naixent àrea metropolitana de Barcelona; per exemple el motí contra les quintes del 1870, les vagues obreres i camperoles de 1872-73, 1882, 1890-93…
El 1890, fou un dels llocs on es va celebrar per primera vegada el 1er de maig. Les mobilitzacions obreres tenien a Santa Eulàlia un aspecte particular : hi havia també atacs contra els “burots”, aquella mena de duana que obligava a pagar per passar certes mercaderies entre Sants (Barcelona, des del 1897) i l’Hospitalet. Aquesta situació fronterera, per cert, afavoria les activitats relacionades amb el contraban.
Santa Eulàlia passà de 1.000 a 10.000 habitants entre 1900 i 1936, amb una extraordinària acceleració arran del desenvolupament industrial iniciat per la Gran Guerra de 1914-18. El Carrilet, inaugurat en 1912, millorà les comunicacions del barri, que no parava de créixer en direcció a ponent. El carrer Igualtat és de 1907, el de Buenos Aires de 1911, el d'Àngel Guimerà és de 1914, i el 1924 Amadeu Torner demanà d'urbanitzar les seves terres a tocar de l'antiga església. La importància creixent de Santa Eulàlia i Collblanc- La Torrassa va fer que s'allargués el Metro Transversal fins al barri l'any 1932. El metro sortia per primera vegada de Barcelona.