369px|miniatura|Dibuix de la plaça Naqsh-e Jahan als voltants de l'any 1839 La història d'Esfahan és la història de la ciutat d'Esfahan i de la seva regió. És molt extensa per la seva condició de ciutat central de Pèrsia i de capital en alguns períodes.
Història antiga El territori d'Esfahan fou part del Regne d'Elam. Després fou una de les principals ciutats de Mèdia amb el nom d'Aspandana. Dels medes va passar als perses aquemènides, d'aquests als grecs macedonis sota Alexandre el Gran, i després fou part del regne asiàtic d'Antígon el Borni i de Seleuc i l'Imperi Selèucida; dels selèucides passà a mans dels parts arsàcides i fou el centre d'una important província.
Els arsàcides foren eliminats pels perses sassànides sota els quals fou governada pels anomenats "espuhrans", o membres de les set grans famílies de l'imperi. En aquest tremps fou un centre militar amb poderoses fortificacions; hi havia un nombre rellevant de jueus i cristians en l'època sassànida. Sota els sassànides la ciutat es deia Djay. Quan s'acostaren els àrabs estava sota comandament d'un dels quatre pashospans perses, i després d'alguns combats va capitular a canvi d'un tribut anual.641/642 segons al-Tabari, i 644 segons l'escola de Bàssora, que atribueix la seva conquesta a Abu Musa al-Ashari, que també va conquerir Nihawand. Sota els àrabs el nom Djay es va perdre i va predominar el d'Esfahan, 'Els exèrcits'.
Califa Sota el Califat dels raixidun i els omeies va dependre del govern de Bàssora o del de l'Iraq. El 687 - 688 fou assetjada pels azraquites (kharigites extremistes), però foren derrotats per Attab ibn Waraka i rebutjats cap a Fars i Kirman. Després del 694 el nomenament dels governadors d'Esfahan va correspondre a al-Hajjaj, el governador de Kufa. El 744 - 745 el rebel alida Abd-Al·lah ibn Muàwiya va ocupar la ciutat i la conservà dos anys fins que en fou desallotjat per Amir ibn Dabara, que hi va proclamar la restauració dels omeies. El 747 els rebels abbàssides manats per Khataba, general d'Abu-Múslim, va derrotar a la rodalia un exèrcit omeia i el 748 un potent exèrcit omeia manat per Amir ibn Dabara fou derrotat altre cop al mateix lloc. El 749 la ciutat va caure en mans dels abbàssides i en foren nomenats governadors.
Sota els abbàssides fou atacada el 755 - 756 per Júmhur ibn al-Ijil, revoltat contra el califa al-Mansur. El 804 - 805 la regió de Qom fou separada de la província. Després de la guerra civil que va acabar el 813, fou part del govern d'Hasan ibn Sahl de Khorasan; del 815 al 817 s'hi va patir una gran fam i en els anys següents la recaptació va baixar considerablement. Vers el 833 els khurramites que operaven a l'Azerbaidjan es van estendre a Esfahan i fou necessari enviar un exèrcit per restablir-ne la tranquil·litat.
El 867 Abd-al-Aziz ibn Abi-Dulaf, governador del Jibal, va rebre el govern d'Esfahan; el seu fill Dulaf el va succeir i hi va morir el 878 - 879 en lluita contra un rebel;El safàrida Yaqub ibn al-Lyayth dominà la ciutat vers 875, però els dulàfides en van conservar el govern sota Yaqub i després sota Amr ibn al-Layth, que va succeir al seu germà. el seu germà i successor Ahmad derrotà a Esfahan al safàrida Amr el 886 - 887 per ordre del califa. Ahmad va morir el 894 - 895 i la successió fou disputada pels seu germà Bakr i el seu fill Umar, que finalment s'hi imposà després de força temps de lluita; els dos, que se sàpiga, foren lleials al califa. En pujar al poder el darrer dulàfida al-Hàrith, el califa va voler recuperar el Jibal, i pogué derrotar a al-Harith el 897 - 898; el dulàfida va morir a causa d'una caiguda del cavall durant la batalla.
El 907 - 908, amb suport dels kurds, es va revoltar el governador Abd Allah Ibrahim al-Mismai, que feia uns cinc anys que exercia. El califa va enviar un exèrcit dirigit per Badr al-Hammami que sufocà al rebel·lió. Badr va assolir el govern fins al 912, en què el va succeir el daylamita Ali ibn Wahsudan, que va rebre el govern d'Esfahan i Fars. El 913 el samànida Ahmad II ben Ismail (907-914) hi va fer reconèixer la seva autoritat però per poc de temps, i després de la seva mort (914) va passar a un governador abbàssida de nom Ahmad Saluk, que es va revoltar (916) i resultà mort en la lluita. Altres governadors califals van ser nomenats i gaudiren d'àmplia autonomia.
El 927 - 928 la va ocupar Mardawidj ibn Ziyar, que hi va deixar com a governador Ahmad ibn Kayghulugh; el 931 la va perdre davant el daylamita Lashkari, però Ahmad la va reconquerir i va matar a Lashkari.No devia ser, doncs, el gilanita Lashkari ibn Mardi, que actuava el 937 i 938 i hauria mort a Armènia. El califa hi va nomenar governador Mudhàffar ibn Yaqut, que no va poder prendre'n possessió i Mardawij hi instal·là un forta guarnició (932). Poc després el califa al-Qàhir va escriure a Mardawidj i li va proposar el seu reconeixement com a governador de Rayy i Jibal (Qazwin i Qom) a canvi d'evacuar Esfahan, cosa que fou acceptada i el califa hi envià com a governador Muhàmmad ibn Yaqut,Possible germà de Mudhàffar ibn Yaqut. que va poder entrar pacíficament a la ciutat.
Buwàyhides L'any següent el cap militar daylamita Alí ibn Buya (conegut després en la història com Imad-ad-Dawla), governador de Karadj, que havia reunit una tropa important i moltes riqueses arrabassades als khurramites, en saber que Mardawidj planejava assassinar-lo, marxà cap a Esfahan, que ara estava dominada per Yaqut,Hi apareix esmentat com a Yaqut i no com Ibn Yaqut. governador abbàssida; les forces d'aquest eren superiors en nombre a les d'Ali, però a l'hora de la lluita van desertar. Esfahan fou breument ocupada, però Yaqub refusà rendir-se i, en acostar-se les forces de Mardawidj,Manades pel seu germà Wuixamguir. Ali va haver d'evacuar la ciutat, que va passà provisionalment a mans de Mardawidj. Ali va haver de fugir, tanmateix, de Karadj, però s'apoderà de la fortalesa d'Arradjan, entre Fars i Khuzistan, on es va mantenir rebel (933). La deposició del califa al-Qàhir va permetre a Mardawidj conservar Esfahan.
El 934, Imad-ad-Dawla, amb l'ajut de Zaid ibn Ali al-Naubandagani, un ric terratinent, expulsà de Fars el governador del califa, el mateix Yaqut, tot i l'ajut que aquest havia rebut del governador califal autònom de Bàssora, Abu Abd Allah Ahmad ibn al-Baridi. El maig o juny del 934 va entrar a Siraz. Amenaçat per diversos enemics, va aconseguir del califa el nomenament oficial com a governador (mukta) de Fars (setembre o octubre del 934), per tot seguit intentar negociar amb Mardawidj.
Assassinat aquest darrer per les tropes turques, Imad-ad-Dawla envià al seu germà Hasan (conegut després com a Rukn-ad-Dawla) a Esfahan (936). Inicialment els ziyàrides dirigits per Wuixamguir ibn Ziyar (germà de Mardawidj), ocupats lluitant contra els samànides, van oposar mínima resistència a Esfahan, que fou ocupada per Rukn-ad-Dawla, però diversos conflictes en les forces buwàyhides i un contraatac de Wuixamguir van obligar a Rukn-ad-Dawla a evacuar (939) la ciutat, que quedà en mans del ziyàrida. Tot i que Ali (Imad-ad-Dawla) no va enviar gaire suport al seu germà, aquest passà a l'ofensiva i va reconquerir Esfahan (940) i, després de derrotar a Wuixamguir en una batalla, va entrar a Rayy (que els ziyàrides havien arrabassat als samànides).
Hasan (Rukn-ad-Dawla) governà a Esfahan fins a la seva mort el 976, excepte dues breus ocupacions: la primera el 950 - 951 per part de les forces samànides del Khorasan manades pel governador d'aquest província Mansur ibn Karategin; la segona el 954, també procedent del Khorasan, manada pel poderós noble iranià i governador samànida de la província, Bu Ali Čaghani.Aquesta segona vegada Esfahan fou saquejada.
Mort Rukn-ad-Dawla, va passar al seu fill Muàyyid-ad-Dawla (976-984), sota l'autoritat del cap de família, el seu germà gran Àdud-ad-Dawla. Va tenir com a wazir Ismail ibn Abbad, que va tenir un govern encertat. El seu germà Fakhr-ad-Dawla (que conservà el mateix wazir) va governar Esfahan (984-997) i a la seva mort el 997 el va succeir el seu fill de 4 anys Majd-ad-Dawla, que va governar sota tutela de la seva mare. El 1006 el jove sultà es va voler desfer de la tutela materna sense èxit.
El 1007 Abu-Jàfar Muhàmmad ibn Duixmanziyar, conegut pel seu làqab d'Alà-ad-Dawla, el cosí (fill de l'oncle) de la regent, fou nomenat governador d'Esfahan, que l'administrà de manera intermitent fins a la seva mort el 1041 - 1042, però en fou expulsat quatre vegades: el 1016 - 1017 pel buwàyhida Ibn Fulad, fins que la va reconquerir el 1021 - 1022; i el 1029, quan l'ocupà el gaznèvida Masud I ibn Mahmud, que hi va deixar un governador, però quan se'n va anar esclatà una revolta popular i el governador va morir: hi hagué de retornar Masud i feu una matança entre la població, per acabar perdent la ciutat l'any següent enfront d'Alà-ad-Dawla; el 1030 fou expulsat per Anushirwan ibn Manushihr ibn Kabus amb suport de les forces gaznèvides, però la recuperà el 1032 i va aconseguir ser reconegut al cap de poc per Masud I ibn Mahmud de Gazni a canvi d'un tribut; la darrera vegada en fou el 1033 o 1034, quan els gaznèvides l'en expulsaren per no pagar el tribut, i es retirà a Firaydan i Khansar, on va reunir forces amb les quals reconquerí Esfahan el 1035 - 1036; a més a més, el 1027 - 1028 Esfahan fou assetjada durant uns quatre mesos per l'ispahbad del Tabaristan Ali ibn Umran i per Manučir o Manushihr ibn Kabus, però no la van poder ocupar. Amb Massud ibn Mahmud de Gazni van arribar a la zona els primers contingents ghuzz, establerts llavors a la regió de Dinawar, contra els quals Alà-ad-Dawla va haver de combatre el 1038 - 1039.
Seljúcides A la mort d'Alà-ad-Dawla el va succeir el seu fill Fararmuz ibn Muhammad (1041 - 1042) i a l'any següent (1042 - 1043) Toghrul Beg el seljúcida avançà cap a Esfahan i va rebre tribut de Fararmuz, que va fer llegir la khutba en el seu nom. Però quan Toghrul se'n retirà, Fararmuz es va aliar al buwàyhida Abu-Kalijar i va bandejar al seljúcida; aquest retornà el 1046 - 1047 i va assetjar la ciutat; Fararmuz es va tornar a sotmetre en les mateixes condicions que abans i altra vegada quan Toghrul en marxà el va desconèixer. Toghrul va retornar per tercera vegada el 1050 i assetjà Esfahan, que va capitular al cap d'un any (maig del 1051). El sultà seljúcida nomenà un governador i va eximir la ciutat d'impostos per tres anys. La ciutat prosperà i Toghrul hi va instal·lar la seva capital (fins aleshores a Rayy). Fou governada directament pels sultans i mai no fou concedida en ikta o feu. Fou ocupada per Kawurd ibn Čaghri Beg, pretendent al sultanat, a la mort d'Alp Arslan (15 de desembre de 1072), però no va tenir èxit en la seva reclamació. La ciutat prosperà fins a la mort de Màlik-Xah I el 1092; després, com que restava la capital, fou encara políticament valuosa, però menys important econòmicament. S'hi van produir alguns pogroms i repressions contra els ismaïlites que, sota el daï Abd-al-Màlik ibn Attaix, havien establert sòlides posicions a Esfahan.
A la mort de Màlik-Xah el seu fill Mahmud ibn Màlik-Xah de 4 anys fou reconegut a Bagdad per la vídua Turkhan Khatun i pel favorit Taj-al-Mulk, mentre l'altre favorit Nidham-al-Mulk afavoria a Barkyaruq, fill de Zubayda Khatun. Aquest fou fet presoner però alliberat pels mamelucs de Nidham-al-Mulk i es va fer fort a Esfahan; Turkhan Khatun i Taj-al-Mulk es van dirigir a aquesta ciutat i Barkyaruq l'abandonà, però tot seguit va retornar per posar-hi setge. La sobtada mort de Turkhan Khatun li va permetre recuperar la ciutat.