Kīlauea és un volcà escut actualment actiu situat a l'arxipèlag de Hawaii, i el més actiu dels cinc volcans que formen l'illa d'Hawaii.
esquerra|miniatura|Diagrama que mostra la migració de l'escorça terrestre sobre el punt calent de Hawaii. Situat al llarg de la riba sud de l'illa, el volcà té entre 300.000 i 600.000 anys d'antiguitat i va sorgir sobre el nivell del mar fa uns 100.000 anys. És el segon volcà més jove produït pel punt calent de Hawaii i el centre eruptiu actual de la cadena submarina Hawaii-Emperador. Per la poca prominència topogràfica i perquè les activitats coincideixen històricament amb les del Mauna Loa, el Kīlauea es considera un satèl·lit del seu veí més gros.
Estructuralment, el Kīlauea té una grossa caldera recentment formada caldera al cim i dues zones de rift actives, una que s'estén 125 km cap a l'est (rift est), i l'altra 35 km cap al sud-oest (rift sud-oest), com una falla activa de profunditat desconeguda que es mou verticalment a una velocitat mitjana de 2 a 20 mm per any.
El Kīlauea ha estat en erupció gairebé de forma contínua des de 1983 amb importants danys a propietats, inclosa la destrucció de la ciutat de Kalapana el 1990. El 3 de maig de 2018, es van obrir noves fissures de lava volcànica a la zona baixa de Puna, a la part baixa del cim. El nou episodi volcànic va ser acompanyat d'un fort terratrèmol de magnitud 6,9 i gairebé 2.000 residents van ser evacuats de Leilani Estates i de la zona adjacent dels jardins de Lanipuna. El 9 de maig de 2018, l'erupció havia destruït 27 cases a la subdivisió de Leilani Estates. El 17 de maig de 2018 a les 4.17 h, el volcà va esclatar violentament i va llençar cendra fins a 9.150 m d'altura.
Antecedents El Kīlauea té una història eruptiva llarga i activa; el nom significa «llançant» o «molt estès» en la llengua hawaiana, el que refereix a les efusions de lava freqüents.
miniatura|esquerra|Flux de lava pāhoehoe del volcà Kīlauea, prop de Kalapana, al sud del Parc Nacional dels Volcans de Hawaii (2017). miniatura|esquerra|Vista aèrea del volcà Kīlauea i del cràter Halemaumau (2010). Les primeres laves del volcà es remunten a l'etapa de pre-escut submarí, que s'han obtingut de les mostres dels vessants submergits mitjançant vehicles submarins operats remotament; s'han recuperat mostres d'altres fluxos en cilindres obtinguts en sondeigs del terreny. Les laves de menys de mil anys formen el 90% de la superfície del volcà. Les laves més antigues exposades es remunten a 2.800 anys.
La primera erupció ben documentada es va produir el 1823 (el contacte amb Occident i la història escrita de Hawaii van començar el 1778), i des d'aquest moment el volcà ha esclatat repetidament. La majoria de les erupcions històriques s'han produït al cim del volcà o a la zona del rift oriental, i són de caràcter prolongat i efusiu. Tanmateix, el registre geològic mostra que l'activitat explosiva i violenta abans del contacte amb els europeus era molt comuna i, el 1790, una d'aquestes erupcions va matar a més de 80 guerrers; si l'activitat explosiva comença de nou, el volcà seria molt més perillós per als éssers humans. L'activitat volcànica actual del Kīlauea es remunta al 3 de gener de 1983 i és, amb diferència, el seu període històric d'activitat més llarga, així com una de les erupcions més llargues del món; des del gener de 2011, l'erupció ha produït 35 km³ de lava que ha cobert 1.232 km² de terreny.
L'alt nivell d'activitat del Kīlauea té un gran impacte en l'ecologia de la muntanya, on el creixement de les plantes sovint s'interromp per una tefra fresca i pel diòxid de sofre volcànic a l'atmosfera, que produeix pluges àcides particularment en una zona àrida al sud de la zona del sud-oest del rift coneguda com el desert de Ka'ū. No obstant això, la flora silvestre roman en altres zones del volcà sense veure's afectada i és molt endèmica gràcies a l'aïllament del Kīlauea (i de l'illa d'Hawai) de la massa terrestre més propera.
Històricament, els cinc volcans de l'illa eren considerats sagrats per al poble hawaià, i en la mitologia hawaiana, el cràter Halemaumau del Kīlauea servia com a cos i llar de Pele, la deessa del foc, del llamp, del vent i dels volcans. William Ellis, un missioner anglès, va fer el primer registre escrit del Kīlauea i va passar dues setmanes viatjant al llarg del volcà.
Des de la fundació per Thomas Jaggar el 1912, l'Observatori Vulcanològic de Hawaii (Hawaiian Volcano Observatory, HVO), instal·lat a la vora de la caldera del Kīlauea, és el principal cos investigador i científic del volcà i de l'illa en general. El 1916, el president Woodrow Wilson va signar un projecte de llei que formava el Parc Nacional dels Volcans de Hawaii; des d'aleshores, el parc s'ha convertit en Patrimoni Mundial de la Humanitat i una destinació turística important, que atreu aproximadament 2,6 milions de persones cada any.
Geologia Configuració
De la mateixa mantera que tots els volcans hawaians, el Kīlauea es va crear a mesura que la placa tectònica del Pacífic es va traslladar cap al punt calent de Hawaii del mantell subjacent de la Terra. Els volcans de l'illa de Hawaii són la prova més recent d'aquest procés que, des de fa més de 70 milions d'anys, ha creat la cadena submarina Hawaii-Emperador de 6.000 km. La visió predominant, encara que no completament resolta, és que el punt central a estat molt estacionari dins del mantell del planeta durant molt de temps, si no almenys durant tota l'era cenozoica. Tanmateix, mentre que el plomall de mantell hawaià és ben entès i estudiat extensament, la naturalesa dels punts calents continua sent bastant enigmàtica.
miniatura|esquerra|La cadena de muntanyes submarines creades al fons de l'oceà Pacífic a mesura que la placa del Pacífic s'ha anat traslladant cap al punt calent de Hawaii durant milions d'anys és coneguda com la cadena submarina Hawaii-Emperador El Kīlauea és un dels cinc volcans superficials que conformen l'illa d'Hawai'i, creat pel punt calent de Hawaii. El volcà més antic de l'illa, Kohala, té més d'un milió d'anys, i el Kīlauea, el més jove, es creu que té entre 300.000 i 600.000 anys; El Lōihi Seamoun, al flanc de l'illa, és encara més jove però encara no ha sortit a la superfície. Per tant, el Kīlauea és el segon volcà més jove de la cadena submarina Hawaii-Emperador, una cadena de volcans escut i muntanyes que s'estenen des d'Hawaii fins a la fossa de Kurils-Kamtxatka, a Rússia.
Seguint el model de la formació dels volcans hawaians, el Kīlauea va començar com un volcà submarí, es va consolidar gradualment a través d'erupcions subaquàtiques de lava de basalt alcalí abans de sortir a la superfície del mar amb una sèrie d'erupcions explosives fa uns 50.000 a 100.000 anys. Des de llavors, probablement l'activitat del volcà ha estat com l'actual, un corrent continu d'erupcions efusives i explosives del mateix patró que l'activitat en els últims darrers tres-cents anys.
Amb 600.000 anys com a màxim, el Kīlauea és un volcà bastant jove en comparació amb la resta dels volcans hawaians; el volcà més antic de l'illa, al nord-oest del Kohala, va experimentar gairebé 900.000 anys d'activitat abans d'extingir-se. Probablement l'activitat futura del volcà serà molt semblant a la que ha tingut durant els últims 50.000-100.000 anys; l'activitat hawaiana i explosiva continuarà augmentant al cim del Kīlauea, construirà les zones de rift i omplirà i farcirà la caldera.
Estructura
El Kīlauea ha estat actiu al llarg de la seva història. Des de 1918, l'únic període de descans del Kīlauea va ser una pausa de divuit anys, entre 1934 i 1952. La major part del Kīlauea consisteix en fluxos de lava solidificats, intermitents amb cendres volcàniques disperses i tefra procedents de les erupcions explosives de baix volum. Gran part del volcà està cobert pels fluxos històrics, i el 90% de la superfície data dels últims 1.100 anys. El Kīlauea es va construir des del fons marí amb el temps, i per tant, gran part del volum romàn sota l'aigua; la superfície fora de l'aigua es presenta en forma d'escut descentralitzat suaument inclinat i allargat amb una superfície d'aproximadament 1.500 km², que representa el 13,7% de la superfície total de l'illa.
El Kīlauea no té una prominència topogràfica, i només apareix com una protuberància al costat sud-est del proper Mauna Loa; per això, tant els hawaians nadius com els primers geòlegs el van considerar un satèl·lit actiu del seu veí més gran. Tanmateix, l'anàlisi de la composició química de la lava dels dos volcans mostra que tenen cambres de magma separades i, per tant, són diferents. No obstant això, la proximitat ha donat lloc a una tendència històrica en què l'alta activitat d'un els dos volcans coincideix aproximadament amb una baixa activitat en l'altre. Quan el Kīlauea estava inactiu entre 1934 i 1952, el Mauna Loa es va tornar actiu, i quan el segon es va mantenir tranquil des de 1952 fins a 1974, el Kīlauea va iniciar l'activitat. Però això no sempre ha sigut així; l'erupció de 1984 del Mauna Loa va començar durant una erupció del Kīlauea, però no va tenir cap efecte discernible sobre l'erupció del Kīlauea, i la inflació actual del cim del Mauna Loa, una indicació d'una erupció futura, va començar el mateix dia que els fluxos de lava nous del cràter Puu Ōō del Kīlauea. El 2002, Kīlauea va experimentar un episodi efusiu d'alt volum al mateix temps que el Mauna Loa va començar a inflar-se. Aquesta comunicació inesperada és l'evidència de les interaccions a nivell de la vora de la regió entre el Mauna Loa i el Kīlauea, tot i que aquests dos volcans es consideren relativament independents entre ells. Els geòlegs han suggerit que els «polsos» de magma que entren al sistema de magma més profund del Mauna Loa podrien haver augmentat la pressió a l'interior del Kīlauea i desencadenar les erupcions concurrents.
El Kīlauea té una gran caldera al cim, que mesura 4 × 32 km amb parets de fins a 120 m d'altura, esquerdada per fluxos de lava al costat sud-oest. Es desconeix si la caldera sempre hi era o si es tracta d'una característica relativament recent, i és possible que hagi passat per tota la història eruptiva del Kīlauea; el que es coneix és que probablement es va formar al llarg dels últims cinc-cents anys, i que la forma actual és el resultat d'una erupció particularment poderosa el 1790. Una característica important dins de la caldera és el cràter Halemaumau, un gran cràter de subsidència i un dels centres de erupció més històrics del Kīlauea. El cràter té aproximadament 920 m de diàmetre i 85 m de profunditat, però ha canviat de forma àmpliament a través de la seva història eruptiva; el sòl del cràter Halemaumau està cobert principalment per fluxos de lava de l'erupció més recent, el 1974.