LOrganització Mundial de Comerç (OMC) és una organització internacional que supervisa els acords comercials en definir les regles del comerç entre els estats membres. L'OMC és el successor de l'Acord General d'Aranzels i Comerç (GATT, per les seves sigles en anglès) i té com a propòsit el reduir o eliminar completament les barreres internacionals al comerç.
La seu de l'OMC es troba al Centre William Rappard, a Ginebra, Suïssa. El març de 2013, Roberto Azevêdo en va ser escollit director general. L'OMC té 164 membres,Membres i observadors Pàgina w eb oficial de l'OMC. (en anglès) que representen més del 95% del total del comerç mundial i 30 observadors, la majoria candidats a l'adhesió. Tots els membres de l'OMC han de concedir-se els uns als altres l'estatus de nació afavorida, per tal que (amb excepcions) les concessions comercials que concedeix un membre a un altre, siguin concedides a tots els membres de l'organització.
Orígens L'OMC es va crear l'1 de gener de 1995 per a reemplaçar a l'Acord General de Tarifes i Comerç (GATT), el qual era una sèrie de tractats de la postguerra que intentaven facilitar el comerç lliure entre les nacions. El principis i els acords del GATT van ser adoptats per l'OMC, la qual va rebre l'encàrrec d'expandir-los. A diferència del GATT, l'OMC té una estructura institucional.
L'OMC és el successor efectiu i esperat de l'anticipada Organització Internacional de Comerç, la qual hauria d'haver reemplaçat al GATT. La Conferència de Comerç i Ocupació de l'Havana el març de 1948 havia acordat crear l'Organització Internacional de Comerç, però aquesta proposta va ser bloquejada pel Senat dels Estats Units.
Context històric El GATT (Acord General sobre Aranzels i Comerç) va ser creat l'any 1947 com a resposta al període de proteccionisme, devaluacions competitives i controls de capitals del període d'entreguerres que es considera va ser un dels factors que va portar a la Segona Guerra Mundial. Després de l'adopció de l'Smoot-Hawley Tariff Act als Estats Units, que va incrementar els aranzels dels Estats Units entre el 38% -52%, com a mesura de represàlia, els socis comercials dels EUA li van imposar restriccions comercials. Això va provocar un efecte dominó pel qual els fluxos comercials es desviaven a altres països, es prenien mesures proteccionistes en aquests, i al seu torn mesures de represàlia addicionals es prenien.
Un cop acabada la guerra, els líders polítics mundials van voler establir una sèrie d'organitzacions internacionals que reduïssin la possibilitat que es repetís de nou el conflicte. Aquestes organitzacions internacionals van ser creades per controlar les relacions internacionals i monetàries (Nacions Unides i FMI) i per al control de les relacions comercials (l'Organització Internacional del Comerç, OIC).
Es va considerar que un augment del comerç incrementaria les rendes reals i que la garantia d'un accés no discriminatori als mercats internacionals reduiria la possibilitat de conflictes polítics o que les disputes comercials poguessin crear-los.
El GATT va ser el resultat de les converses entre 23 països (12 països industrialitzats i 11 en desenvolupament)Els 23 països van ser: Austràlia, Bèlgica, el Brasil, Burma, Canadà, Ceilan, Xile, Xina, Cuba, Txecoslovàquia, Estats Units, França, l'Índia, Líban, Luxemburg, Països Baixos, Noruega, Nova Zelanda, Pakistan, Regne Unit, Rhodèsia, Síria i Sud-àfrica. Posteriorment, la Xina, el Líban i Síria van abandonar les converses. que van tenir lloc en paral·lel a les converses per a la creació de l'OIC. Les negociacions que van tenir lloc a l'Havana l'any 1947 no van donar els seus fruits a causa de la reticència del Congrés dels Estats Units a ratificar l'acord. Finalment, el GATT va ser l'únic resultat dels acords i aquest va impulsar la reducció d'aranzels entre els estats membres.
A partir d'aquí, i d'acord amb el funcionament típic dels tractats, es van succeir una sèrie de rondes de negociació que anaven canviant o afegint determinats aspectes al GATT. Per exemple, el 1962 es va signar el Multifibres Agreement que deroga determinades restriccions quantitatives en el sector tèxtil de l'aplicació de les reduccions aranzelàries (és a dir, que en aquests sectors no s'aplicarien aquestes reduccions). Entre 1973 i 1979 es va celebrar la Ronda de Tòquio.Hoekman, B.; Kostecki, M.M. (2001). The Political Economy of the World Trading System: WTO and Beyond. Oxford University Press.
Estructura organitzativa miniatura|esquerra|El Centre William Rappard, seu de l'OMC La Conferència Ministerial és el màxim òrgan decisori, habitualment es reuneix cada dos anys i és formada per tots els membres de l'organització, tant estats com unions duaneres.
El Consell General actua en nom de la Conferència General essent l'òrgan suprem de l'OMC, es reuneix regularment i és format pels representants dels governs dels estats membres, habitualment ambaixadors. El Consell General també pot constituir-se en Òrgan de Solució de Diferències i en Òrgan d'Examen de les Polítiques Comercials.
Del Consell General depenen directament diferents Comitès especialitzats en àrees com per exemple Comerç i Medi Ambient, Comerç i Desenvolupament, Acords Comercials Regionals o Balança de Pagaments i diversos Grups de treball. La declaració de Doha va crear el Comitè de Negociacions comercials.
També en depenen el Consell del Comerç de Mercaderies, el Consell per als Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual que Afecten el Comerç i el Consell del Comerç de Serveis.
Funcions L'OMC té dues funcions bàsiques: ser un fòrum de negociació per a les discussions de les regles del comerç existents i futures ser un àrbitre i donar solucions a les disputes comercials entre els membres.
A més, l'OMC també s'encarrega de revisar i difondre les polítiques comercials nacionals, i a garantir la coherència i la transparència de les polítiques comercials a través de la vigilància i de la formulació de polítiques econòmiques globals. Una altra de les prioritats de l'OMC és l'ajuda al desenvolupament als països menys avançats i de baixos ingressos en vies d'adaptar-se a les normes a través de la cooperació tècnica i la capacitació.
L'OMC és també un centre d'investigació i anàlisi econòmica, fa avaluacions periòdiques de la situació del comerç mundial a les seves publicacions anuals i als informes d'investigació sobre temes específics que realitza. Finalment, l'OMC coopera estretament amb els dos organismes creats pels acords de Bretton Woods, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.
Negociacions Les decisions de l'OMC com per exemple els acords adoptats o les revisions, són determinades pel consens. Això no vol dir que es trobi unanimitat; només és necessari que cap membre no consideri que la decisió sigui inacceptable per a objectar.
L'avantatge del consens és que promou els esforços per a trobar una decisió acceptable per a tots. Les desavantatges són que cal molt temps per a negociar i arribar al consens, i que els acords finals utilitzen un llenguatge ambigu en els punts de contenció, la qual cosa fa que la interpretació sigui difícil. Richard Steinberg (2002) va argumentar que encara que el model de consens de l'OMC proveeix una base legal per a la negociació, els acords tendeixen a afavorir els Estats Units i a Europa. Les negociacions de Seattle (1999) i Cancun (2003), per exemple, van fracassar, ja que els països en vies de desenvolupament es van refusar a acceptar les condicions proposades.
La ronda de negociacions actuals, la ronda de Doha, va començar a Qatar, el novembre de 2001. Les conversacions han estat molt controvertibles i no s'ha arribat a cap acord, encara que hi ha hagut més oportunitats de negociacions a Cancun, Ginebra i París.
Resolucions de disputes Com la majoria de les organitzacions internacionals, l'OMC no té gran poder per a obligar els països a adoptar les seves resolucions i decisions quan un membre té una disputa amb un altre. Si les decisions no es compleixen, l'OMC pot autoritzar "mesures de represàlia", però no hi ha cap mètode efectiu per a forçar el compliment de les resolucions. Això vol dir que els estats econòmicament poderosos poden ignorar les regles i les decisions que afavoreixen als països dèbils, i aquests no tenen el poder per a danyar ni obligar els estats grans, com per exemple els Estats Units i Europa. Un exemple són els subsidis al cotó dels Estats Units que han estat declarats il·legals, però que encara continuen.
Principis del comerç internacional L'OMC estableix un marc per a les polítiques comercials, definint les regles del joc de la política comercial, un conjunt de principis legals que són la base del sistema internacional de comerç.B. Hoekman, The WTO: Functions and Basic Principles, 42 Hi ha cinc principis que són d'especial importància per entendre l'OMC i àdhuc el seu predecessor (el GATT):
No discriminació. Té dos components principals: la clàusula de la nació més afavorida i la clàusula del tractament nacional. Totes dues formen part de les principals normes de l'OMC sobre els béns, els serveis i la propietat intel·lectual, però el seu abast exacte i la seva naturalesa difereixen segons les àrees. La clàusula de la nació més afavorida fa que els membres de l'OMC hagin d'aplicar les mateixes condicions al comerç amb qualsevol dels altres membres de l'OMC, és a dir, un membre de l'OMC està obligat a atorgar les condicions més favorables que hagi atorgat a un altre estat per al comerç d'un determinat tipus de producte a tots els altres membres de l'OMC. És a dir, no pot aplicat aranzels més elevats dels que aplica a l'estat més afavorit amb qui té un acord de comerç sobre un determinat producte. La clàusula de tractament nacional té per objectiu lluitar contra el proteccionisme, de manera que els productes importats, un cop adquirits, no siguin tractats de manera discriminatòria, sinó de la mateixa manera que els nacionals. Liberalització progressiva del comerç: Una manera d'incentivar el comerç és la de reduir les barreres aranzelàries i altres mesures com per exemple les prohibicions o les limitacions de la importació mitjançant quotes. L'objectiu de lOMC és fer-ho de manera gradual i mitjançant negociacions. Quan va començar l'activitat del GATT les negociacions se centraven exclusivament en aspectes aranzelaris, a partir de la dècada del 1980 es van començar a incloure altres tipus de barreres i nous elements com els serveis i la propietat intel·lectual. Els acords permeten una liberalització gradual i tenint en compte diferents velocitats per a països en desenvolupament. Previsibilitat: El sistema de comerç internacional creat a partir de la institucionalització de l'OMC persegueix que l'entorn on els desenvolupen els negocis comercials sigui estable i previsible, de manera que les empreses tinguin la seguretat que les condicions no canviaran arbitràriament ni de sobte. D'aquesta manera es pretén fomentar les inversions, generar llocs de treball i que els consumidors es puguin beneficiar de la competència, i, en teoria, de preus més baixos. Fomentar la competència lleial: El sistema de comerç que promou l'OMC permet els aranzels i en algunes circumstàncies d'altres formes de proteccionisme. Les normes no s'adrecen a l'assoliment del comerç lliure sinó a aconseguir una competència oberta, lleial i sense distorsions. Normes com les de la no discriminació o relatives al dumping (exportació a un preu inferior al cost per guanyar quota de mercat) o els subsidis pretenen aconseguir unes condicions equitatives en el comerç. Però també hi ha normes que permeten als governs fer front als danys causats pel comerç deslleial, per exemple per mitjà del cobrament de drets addicionals d'importació.