TerrassaEscrit primer Terraça, després Tarrassa i, actualment, Terrassa. Vegeu la secció sobre el nom. és una ciutat de Catalunya a la comarca del Vallès Occidental que, juntament amb Sabadell, n'és la capital compartida. L'any 2005 va atènyer els 200.000 habitants. Segons l'INE, el 2024 el nombre d'habitants de la ciutat era de 228.785, és la ciutat més poblada del Vallès i la tercera de Catalunya.
És un important nus de comunicacions per carretera, autopista i ferrocarril; té diverses escoles universitàries i és seu d'un bisbat. En l'àmbit econòmic, Terrassa és una ciutat de marcat caràcter industrial, i va ser un dels principals centres d'industrialització durant la Revolució Industrial a Catalunya, en especial en el sector tèxtil. Aquesta herència encara forma part de l'ànima de la ciutat i l'arquitectura modernista industrial que li és pròpia la fa destacar al Vallès i al conjunt de Catalunya. En les darreres dècades, l'economia de la ciutat ha incorporat més activitats del sector serveis però sempre manté una pes industrial important, sobretot en el sector tecnològic.
Terrassa també és coneguda com a seu del Parc Audiovisual de Catalunya, un dels centres de producció audiovisual més importants del sud d'Europa. Per aquest fet va obtenir la distinció de Ciutat del Cinema de la UNESCO.
L'any 2024 la ciutat de Terrassa va rebre el Premi Europa atorgat pel Consell d'Europa per a ciutats amb un compromís excepcional amb els valors europeus.
Nom La primera documentació del topònim és en un document de Carlemany del 801 al·lusiu a la resistència davant les tropes musulmanes; el text, avui perdut, es coneix gràcies a un altre del 844, de la cort franca de Carles el Calb. El document esmenta un Terracium Castellum, que, segons l'historiador local Salvador Cardús i Florensa, fa referència al castell de Terrassa, i significaria 'castell de terra', en referència al material de construcció.Arxiu municipal de Terrassa, El nom de Terrassa Posteriorment, l'any 879 es documenta castrum Terracia i, el 920, ja definitivament, Terracia, que en els textos catalans, a partir del , s'escriurà Terraça.
Fins al la forma aclaparadorament més habitual en els textos fou Terraça. A partir del , el català oriental neutralitza l'oposició entre e i a àtones (pronunciat [ə]) i entre ss i ç (pronunciat [s]), i això es comença a reflectir en l'ortografia a partir del , amb el sorgiment de les formes Terrassa, Tarraça i Tarrassa. A final del , la forma Tarrassa ja era la més habitual, i així, quan el castellà esdevé llengua imposada en la documentació a partir del , també s'adopta la grafia Tarrassa. A final del , Josep Soler i Palet rescata l'etimologia del topònim i promou l'ús de la forma Terrassa en català, que finalment fou reconeguda en les Normes ortogràfiques de Fabra. Acabat el franquisme, per acord del Consell de Ministres espanyol del 23 de juliol de 1977 (BOE del 23 de setembre de 1977) es va oficialitzar la forma Terrassa.
Posteriorment a l'oficialització de la forma Terrassa, hom ha suggerit que la forma conseqüent amb els criteris de l'ortografia del català, tenint en compte que l'etimologia Terracia és segura, seria més aviat Terraça. Aquesta reivindicació, de moment, no ha tingut gaire recorregut.
D'altra banda, Terrassa s'aixeca sobre el lloc de l'antiga Ègara, motiu pel qual, ocasionalment i sobretot en contexts poètics i publicitaris, també rep aquest nom.
Geografia Llista de topònims de Terrassa (muntanyes, serres, collades, indrets, rius, fonts, edificis).
Terrassa és al sud del massís de Sant Llorenç del Munt, damunt un con de dejecció al·luvial per on drenen les rieres del Palau a l'oest i de les Arenes a l'est, a 277 metres sobre el nivell del mar. El terme municipal, el més extens i poblat de la comarca, limita al nord amb els de Matadepera, Mura i Vacarisses; a l'est amb Sabadell i Castellar del Vallès; al sud amb Sant Quirze del Vallès, Rubí i Ullastrell, i a l'oest amb Viladecavalls i Vacarisses. Les zones forestals ocupen el sector més nord-occidental del terme; la part septentrional s'integra dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
Clima El clima de Terrassa és el clàssic de la depressió prelitoral a l'altura de Barcelona, a mig camí entre la suavitat de la costa i dels extrems de la depressió central. Per raó de l'alçada al voltant dels 300 msnm, a l'hivern es veu poc afectada pel fenomen de la inversió tèrmica, habitual a les fondalades del Vallès. L'excepció es dona als barris de les Fonts i Can Parellada cap als 200 msnm, on les temperatures acostumen a ser uns quants graus més baixes a la matinada durant els períodes anticiclònics. D'altra banda, les màximes es queden més curtes a peu de muntanya, sobretot cap a ponent on la Serralada Prelitoral perd alçada en direcció al Llobregat i per on s'aboca el fred de l'interior. Aquí és on treu el cap «La Vacarissana», una boira que com el seu nom assenyala rau a Vacarisses fins a mig matí a l'hivern.
Si l'hivern sol ser sec, algunes vegades més que l'estiu, la primavera és plujosa sobretot entre abril i maig. L'estiu, encara que calorós, no és tan sec com hauria de ser un estiu típicament mediterrani (Csa) i això situaria el clima de Terrassa a fregar dels climes subtropicals d'estiu plujós (Cfa) segons la Classificació climàtica de Köppen.
La tardor és més plujosa que la primavera, però amb menys dies de precipitació, el que significa més pluges torrencials. Prova i conseqüència d'això va ser la dramàtica riuada del 25 de setembre 1962, amb una precipitació de 223 mm en 24 hores i la nevada del dia de Nadal dos mesos més tard, encara que les precipitacions en forma de neu siguin un fenomen que només s'enregistra una mitjana de dos dies l'any i en quantitats habitualment anecdòtiques. Un altre episodi va ser l'aiguat del 20 de setembre del 1971, amb grans destrosses però només una víctima mortal.
Història miniatura|Mapa de Terrassa en l'època medieval. Les primeres notícies de l'actual Terrassa provenen de l'època dels romans, que fundaren la ciutat d'Ègara vora el torrent de Vallparadís prop d'un antic poblat ibèric, Egosa, del qual s'han trobat algunes restes ceràmiques i monedes. Pels volts del torrent també s'han trobat algunes restes paleolítiques, prop d'on actualment hi ha el conjunt de les esglésies de Sant Pere (la Seu d'Ègara), i el castell cartoixa de Vallparadís.
miniatura|El castell de Vallparadís Durant l'edat mitjana, la vila, emmurallada, va créixer al voltant de la plaça Major (actualment plaça Vella) i del castell palau,Castells catalans, Castell-palau de Terrassa i fou conquerida pel Lluís I el Pietós i incorporada al regne franc el 801 durant la campanya que dugué a la conquesta de Barcelona, arran de la qual el castell fou destruït pels musulmans en la ràtzia de Mussa ibn MussaAmics de l'art romànic, Les Esglésies de Sant Pere de Terrassa el 856. Tot i això, la major part del terreny fora muralla era propietat dels Terrassa, que posseïen el castell de Vallparadís. L'any 1384 gràcies a un privilegi reial atorgat pel rei Pere III el Cerimoniós s'establí el Consell de la Universitat de la Vila i el terme de Terrassa, màxim òrgan de govern de la ciutat que serà abolit amb els Decrets de Nova Planta de 1716.
El 3 de setembre de 1713, durant la guerra de Successió espanyola, l'expedició del diputat militar Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot va arribar a Terrassa amb l'objectiu de reclutar homes per atacar el cordó borbònic que assetjava Barcelona. En aquella jornada, els expedicionaris catalans es van fortificar al coll Cardús per sorprendre la columna borbònica que els perseguia. El contingent francoespanyol, dirigit per Feliciano Bracamonte i format per uns quatre mil efectius, va esquivar l'atac i va obligar els homes de Berenguer i Nebot a fugir. miniatura|L'època romànica a Terrassa s'explica breument en el llibre Les Esglésies romàniques de Terrassa de l'any 1936, que van editar el Centre Excursionista i el Club Pirenec de la mateixa ciutat. Quan la tropa borbònica entrà a Terrassa, bona part de la població es resguardava al convent de Sant Francesc. No obstant això, aquell vespre van morir vint-i-dos habitants, l'església del Sant Esperit va ser saquejada i, la vila, incendiada. L'endemà, 4 de setembre, la soldadesca va tornar a cremar Terrassa i només la pluja va evitar danys majors. En total, fins a cent cinc edificis van quedar afectats pel foc, aproximadament una tercera part de la vila.
Després de la guerra de Successió, arran de la victòria de Felip V d'Espanya, Terrassa com a la resta de Catalunya va patir una repressió ferotge, es van imposar noves autoritats, es van suprimir els Consells com a òrgan de poder local i es va decretar la constitució de l'Ajuntament, un òrgan propi de Castella. A nivell de població, els efectes de la guerra van comportar una disminució del 32% d'habitants.
Durant la Tercera guerra carlina, el 22 de juliol de 1872 una partida de 500 carlins encapçalada per Joan Castells va arribar en tren i va atacar Terrassa per recaptar la contribució de la vila a l'esforç de guerra, però les autoritats es van negar al pagament i en l'assalt a l'ajuntament, en el que van obtenir un botí de sis-centes pessetes, els assaltants van perdre set homes i els defensors, dos.
Amb el temps, el terme forà de la vila va acabar formant el municipi de Sant Pere de Terrassa (1800), amb el cap al petit nucli crescut entorn de l'antiga Ègara. El 1877, Alfons XII va concedir a la vila el títol de ciutat; pocs anys més tard (1891), el castell palau, abandonat i molt malmès, fou enderrocat i només se'n va conservar la torre mestra, coneguda com la torre del Palau.
miniatura|Santa Maria, una de les tres esglésies que conformen el conjunt monumental de la Seu d'Ègara Durant el Terrassa va ser una de les ciutats on la revolució industrial va tenir una major incidència, amb un gran nombre de fàbriques i indústries dedicades al sector tèxtil. Avui en dia encara perviuen molts edificis modernistes d'aquella època, com el Vapor Aymerich, Amat i Jover, actual Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (1907), la Masia Freixa (1907), el Mercat de la Independència (1908), la Casa Alegre de Sagrera (1911), l'edifici de l'Ajuntament (1902), l'Escola Industrial (1904), el Teatre Principal (1911), el Gran Casino (1920) i el Parc de Desinfecció (1920), per citar-ne només els més destacats.
L'1 de juliol de 1904 la ciutat de Terrassa s'annexionà part del terme del poble de Sant Pere, que tenia 4.400 habitants l'any 1900. Sabadell se n'annexionà una altra part (la Creu Alta, Ca n'Oriac...) i Rubí una altra (Castellnou).
miniatura|Catedral del Sant Esperit L'any 2004 el Vaticà va crear el nou bisbat de Terrassa, com a segregació del bisbat de Barcelona, juntament amb el bisbat de Sant Feliu, i utilitza la basílica del Sant Esperit com a nova catedral. No és la primera vegada que Terrassa és seu d'un bisbat. A mitjan , l'any 450, ja hi havia el bisbat d'Ègara, on se celebrà l'any 614 el Concili d'Ègara, i que va perdurar fins a la invasió sarraïna, el 718. La seu de l'antic bisbat d'Ègara es trobava on avui hi ha el conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere.
Barris de Terrassa (nucli urbà i voltants)
miniatura|La Rambla d'Ègara el 1890 miniatura|Can Vinyals, al carrer Major, el 1928 miniatura|L'Estació del Nord el 1920 miniatura|El raval de Montserrat el 1930
Districte 1 - Centre (2,25 km² – 36.137 hab.)
Antic Poble de Sant Pere (0,08 km² – 616 hab.) Cementiri Vell (0,35 km² – 6.796 hab.) Centre (1,36 km² – 19.116 hab.) Plaça de Catalunya – Escola Industrial (0,21 km² – 5.115 hab.) Vallparadís (0,25 km² – 4.494 hab.)
Districte 2 - Llevant (1,45 km² – 23.402 hab., 96 dels quals disseminats)
Ca n'Anglada (0,54 km² – 14.183 hab.) Montserrat (0,12 km² – 1.648 hab.) Torre-sana (0,41 km² – 6.694 hab.) Vilardell (0,04 km² – 781 hab.) Polígons industrials: Sector Montserrat (0,34 km²)