miniatura|Bombycilla garrulus a Ontario, Canadà Locell sedós europeu Rev. 11 setembre 2023 (Bombycilla garrulus) és un ocell passeriforme de la família dels bombicíl·lids (Bombycillidae). És que cria als boscos del nord de la regió Paleàrtica i Amèrica del Nord. Habita els boscos temperats i els boscos tropicals i subtropicals de frondoses humits de les planes. El seu estat de conservació es considera de risc mínim.

És de la mida d'un estornell i té principalment un plomatge de color gris beix groguenc, marques negres a la cara i una cresta punxeguda. Les ales estan acolorides de blanc i groc brillant, i les puntes d'algunes plomes tenen l'aspecte sedós vermell que donen a aquesta espècie el seu nom comú. Les tres subespècies existents mostren només petites diferències d'aspecte. Les femelles són semblants als mascles, tot i que els exemplars joves tenen els caràcters menys marcats i tenen poques o cap punta de les ales ceroses. Encara que la distribució de l'ocell sedós europeu s'encavalca amb la de l'ocell sedós americà i l'ocell sedós del Japó, es distingeix fàcilment d'ells per les diferències de mida i plomatge.

L'hàbitat de reproducció són els boscos de coníferes, generalment a prop de l'aigua. La parella construeix un niu folrat en forma de copa en un arbre o arbust, sovint a prop del tronc. La posta de 3-7 ous és incubada només per la femella durant 13-14 dies fins a l'eclosió. Els pollets són altricials i nus, i són alimentats pels dos progenitors, al principi sobretot amb insectes, però més endavant majoritàriament amb fruita. Comencen a volar al voltant dels 14-16 dies després de sortir de l'ou. Molts ocells abandonen la seva zona de nidificació a l'hivern i migren cap al sud. En alguns anys, un gran nombre d'ocells sedosos europeus van molt més enllà del seu rang de distribució hivernal normal a la recerca de fruita, la qual constitueix la major part de la seva dieta.

Els ocells sedosos europeus poden ser molt mansos a l'hivern, entrant a ciutats i jardins a la recerca de menjar, sent les baies de moixera de guilla, una de les seves preferides. Poden metabolitzar l'alcohol produït en la fruita en fermentació, però, tot i això, poden intoxicar-se, de vegades mortalment. Altres riscos inclouen la depredació per aus rapinyaires, la infestació per paràsits i els xocs amb cotxes o finestres. L'elevat nombre d'individus d'aquesta espècie i l'àrea de reproducció tan gran fan que la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura la classifiqui com de risc mínim.

Taxonomia Els bombicíl·lids són una família, Bombycillidae, d'ocells de cua curta amb un plomatge suau, una cresta al cap i ales i cues amb estampats característics. Hi ha tres espècies d'ocell sedós: l'europeu, l'americà o dels cedres i el del Japó. Els estudis d'ADN i les característiques compartides, com ara una mida relativament gran, les parts inferiors grises i els patrons de la cua similars, fan pensar que els ocells sedosos del Japó i els europeus estan més estretament relacionats dins del gènere. Tot i que només l'americà i l'europeu solen tenir puntes vermelles a les plomes de les ales, aquesta característica la mostra ocasionalment el del Japó, fet que suggereix que originalment es tractava d'una característica de tota la família que s'ha perdut en una espècie, en lloc d'un indicador d'una relació estreta. L'anàlisi d'ADN confirma que l'americà es va separar aviat dels altres membres de la família. Fora del gènere, es creu que els parents més propers dels ocells sedosos són els papamosques sedosos, el cigua de les palmeres i l'hipocoli gris, tots els quals de vegades s'han inclòs a la família Bombycillidae.

L'ocell sedós europeu va ser descrit per Carl Linnaeus en la seva 10a edició del Systema Naturae de 1758 com Lanius garrulus.Linnaeus (1758) p. 95. Però van ser traslladats al seu propi gènere, Bombycilla, per Louis Jean Pierre Vieillot el 1808.Vieillot (1808) p. 88. El nom del gènere Bombycilla prové del grec bombux, "seda" i del llatí modern cilla, «cua» ;Jobling (2010) p. 74. aquesta és una traducció directa de l'alemany Seidenschwanz, "cua de seda", i fa referència al plomatge suau i sedós de l'ocell.Holloway (2003) p. 39. El nom de l'espècie garrulus és llatí i significa parlador i va ser aplicat a aquest ocell, com "Garrulus Bohemicus", per Conrad Gessner l'any 1555;Jobling (2010) p. 171.Gessner (1555) p. 27. el terme és una referència a una suposada semblança amb el gaig eurasiàtic (Garrulus glandarius) més que no pas a les vocalitzacions de l'ocell sedós.

Hi ha tres subespècies reconegudes:

B. g. garrulus (Linnaeus, 1758): la subespècie nominotípica, cria a l'Europa del nord des de Noruega fins als Urals. B. g. centralasiae (Poliakov, 1915): viu des dels Urals cap a l'est de tot el nord d'Àsia. B. g. pallidiceps (Reichenow, 1908): cria al Nord-oest de Nord-amèrica.

Les diferències entre aquestes formes són petites i clinals, i l'espècie podria ser considerada probablement com a monotípica. El registre fòssil inclou dipòsits del Plistocè del Regne Unit i dels Carpats.Főzy & Szente (2013) p. 395.

Descripció alt=a spread wing with yellow white and red markings|miniatura|Les puntes de les ales vermelles són distintives L'ocell sedós europeu és de la mida d'un estornell de llargada amb uns 32 a 35.5 cm d'envergadura i un pes mitjà de 55 g. És de cua curta, principalment de color gris marronós, i té una cresta conspícua al cap. El mascle de la subespècie nominal té una màscara negra a través de l'ull i una gola negra. Hi ha una ratlla blanca darrere del bec i una corba blanca sota l'ull. La part inferior del ventre és de color castany i hi ha zones de color canyella al voltant de la màscara. La gropa és grisa i la cua acaba en una banda de color groc brillant amb un ampli marge negre per sobre. Les ales són molt distintives; les plomes de vol són negres i les primàries tenen marques que produeixen una franja groga i "hams" blancs a l'ala tancada. Les plomes secundàries de l'adult acaben en llargs apèndixs vermells amb l'aspecte de lacre o cera de segellat. Els ulls són marró fosc, el bec és principalment negre i les potes són de color gris fosc o negre. En vol, els grans estols d'ocells amb les ales llargues i la cua curta tenen una certa semblança amb els de l'⁣estornell comú, i el seu vol és igualment ràpid i directe. S'enfila fàcilment entre arbustos i arbres, però només es mou per terra.Snow & Perrins (1998) p. 1113–1115.

Les plomes suaus i denses es mantenen en bon estat mitjançant el poliment i la cura. Les puntes ceroses vermelles són els extrems estesos i aplanats dels eixos de plomes, pigmentats amb astaxantina i tancats en una funda transparent. Un estudi de l'ocell sedós americà va demostrar que les puntes vermelles són poques o absents fins al tercer any de vida d'aquesta espècie relacionada. Totes les ales adultes tenen una muda completa anualment entre agost i gener. Els joves muden al mateix temps, però conserven el seu vol i algunes altres plomes de les ales.

La femella és molt semblant al mascle, però té una banda terminal groga més estreta a la cua, una vora inferior menys definida a la gola negra i marques de les ales una mica menys distintives. Els joves són més apagats que els adults, amb les parts inferiors més blanques, només unes poques puntes de les ales vermelles, sense negre a la gola i una màscara facial negra més petita. En comparació amb la subespècie nominotípica, la subespècie B. g. centralasiae és més pàl·lida, més grisa i té una mica de color marró vermellós darrere del bec. La subespècie americana B. g. pal·lidiceps té més coloració a les galtes i al front que la forma nominal i, d'altra manera, és generalment més apagada.

La distribució de l'ocell sedós europeu se superposa a la dels dos altres membres del gènere. L'ocell sedós americà és més petit que l'europeu; té les parts superiors més marrons, la part inferior de la cua blanca i una línia blanca per sobre del pegat de l'ull negre. Els adults d'ocell sedós americà tenen el ventre groguenc i a totes les edats tenen ales amb un dibuix menys fort que els europeus.Snow & Perrins (1998) p. 1113–1115. L'ocell sedós japonès es distingeix fàcilment dels seus parents; té una banda terminal vermella a la cua, la màscara negra s'estén per la part posterior de la cresta i no hi ha cap ratlla groga ni puntes vermelles a les ales.Brazil (2009) p. 312.

La veu de l'ocell sedós europeu és un trinat alt sirrrr. És menys vacil·lant i de to més baix que el de l'ocell sedós americà,Snow & Perrins (1998) p. 1113–1115.Sibley (2000) p. 423. i més llarg i de to més baix que la crida de l'ocell sedós japonès.Brazil (2009) p. 312. Altres crits són només variants de la vocalització principal; els pollets utilitzen una versió més tranquil·la per cridar als pares, i les veus de festeig, també fetes durant la construcció del niu, tenen un rang de freqüències especialment gran. Encara que no és una veu com a tal, quan un estol s'enlaira o aterra, les ales emeten un so característic que es pot escoltar a 30 m de distància.

Distribució i hàbitat alt=conifer woodland and river|miniatura|El bosc de coníferes septentrional és l'hàbitat de cria. L'ocell sedós europeu té una distribució circumpolar i es reprodueix a les regions del nord d'Euràsia i d'Amèrica del Nord. A Euràsia, el seu límit nord de nidificació es troba poc abans del límit arbori, aproximadament a l'isoterma dels 10. °C al juliol, i es reprodueix al sud localment fins a uns 51 °N.Snow & Perrins (1998) p. 1113–1115. La majoria dels ocells es reprodueixen entre els 60 i els 67 °N, arribant als 70 °N a Escandinàvia. La subespècie nord-americana es reprodueix a les zones nord-oest i centre-nord del continent, la seva distribució s'estén cap al sud més enllà de la frontera dels EUA a les Muntanyes Rocalloses.Sibley (2000) p. 423.

L'ocell sedós europeu és migrador que abandona la major part de l'àrea de reproducció a mesura que els individus es mouen cap al sud amb l'arribada de l'hivern. La migració comença al setembre al nord de l'àrea de cria i un mes més tard més al sud. Els ocells eurasiàtics solen hivernar des de l'est de Gran Bretanya —passant pel nord d'Europa occidental i central, Ucraïna, Kazakhstan i el nord de la Xina— fins al Japó. Els individus reproductors nord-americans tenen tendència a anar més al sud-est, molts ocells hivernen al sud-est del Canadà, amb nombres més petits als estats nord-centrals i nord-est dels Estats Units. Els ocells no solen tornar als mateixos llocs d'hivernada en anys successius. Un ocell hivernant a Ucraïna es va trobar 6.000 km a l'est, a Sibèria, l'any següent.Snow & Perrins (1998) p. 1113–1115.Newton (2010) p. 406. alt=waxwings in a bare tree|miniatura|Un estol a l'hivern a Polònia Alguns anys, l'ocell sedós europeu irromp al sud de les seves zones d'hivernada normals, de vegades en gran nombre. Les fruites de què s'alimenten i depenen els ocells a l'hivern varien en abundància d'un any per l'altre, i en els anys pobres, especialment els que segueixen una bona collita l'any anterior, els estols es desplacen més al sud fins a aconseguir un subministrament adequat.Newton (2010) p. 393–395. Hi restaran fins que s'acabi el menjar i tornaran a continuar endavant.Newton (2010) p. 403. En la que pot ser la irrupció més gran mai a Europa, a l'hivern del 2004-2005, només a Alemanya es van registrar més de mig milió d'ocells sedós europeu. Aquesta invasió va seguir una temporada de reproducció inusualment càlida i seca. El 1908 es va registrar un estol de la subespècie nord-americana de 60 a 90 m d'ample que trigava de dos a tres minuts a passar per sobre l'observador.