La Commonwealth of Nations (denominació anglesa equivalent a "Mancomunitat de Nacions"), més coneguda simplement com a Commonwealth o The Commonwealth i, abans, com a British Commonwealth of Nations, és una organització composta per l'associació de 53 estats independents que, excepte Moçambic i Ruanda, comparteixen lligams històrics amb el Regne Unit. El seu objectiu principal és la cooperació internacional en l'àmbit polític i econòmic i, des del 1950, ser-ne membre no implica cap mena de submissió envers la corona britànica (com si passa amb el Reialme de la Commonwealth). Amb l'entrada de Moçambic a l'organització s'ha afavorit el terme Commonwealth of Nations per subratllar-ne el caràcter internacionalista, tot i que la fórmula British Commonwealth ("Mancomunitat Britànica") es continua utilitzant per diferenciar-la d'altres organitzacions internacionals.
El càrrec de Cap de la Commonwealth és vacant des de la mort de la reina Elisabet II del Regne Unit. L'actual rei Carles III del Regne Unit és el cap d'estat dels 15 Reialmes de la Commonwealth, mentre que 36 estats membres són repúbliques i 5 tenen altres monarques.
Història Antecedents L'organització té els seus orígens en les Conferències Imperials creades el 1911 per substituir les antigues Conferències Colonials iniciades el 1887. En aquesta Conferència l'Imperi Britànic va reconèixer certs drets d'autonomia a les seves colònies. El terme "Commonwealth of Nations" hauria estat utilitzat per primer cop per Archibald Primrose, cinquè comte de Rosebery, que va ser Primer Ministre entre el 1894 i el 1895 durant una visita a Austràlia.Though the modern Commonwealth is just 60 years old, the idea took root in the 19th century, Commonwealth Secretariat.
El 1917 Jan Christian Smuts va presentar una proposta on va encunyar el terme de British Commonwealth of Nations i va preveure les futures relacions constitucionals i els reajustaments de l'Imperi.F. S. Crafford, Jan Smuts: A Biography (2005) pàg. 121 Smuts va argumentar amb èxit que l'Imperi hauria d'estar representat a la important Conferència de Pau de París del 1919 tant per delegats dels dominis com de la Gran Bretanya.F. S. Crafford, Jan Smuts: A Biography (2005) pàg. 142El Jurament de Lleialtat ( Oath of Allegiance) que es va incloure a la Constitució de l'Estat Lliure d'Irlanda contenia una menció a la inclusió d'Irlanda a ”Mancomunitat Britànica de Nacions” (... and her adherence to and membership of the group of nations forming the British Commonwealth of nations.)
Llista d'estats membres organitzat per continent Data d'ingrés Àfrica Botswana1966 Camerun1995 Gàmbia2018 Ghana1957 Kenya1963 Lesotho1966 Malawi1964 Maurici1968 Moçambic1995 Namíbia1990 Nigèria1960 Ruanda2009 Seychelles1976 Sierra Leone1961 Sud-àfrica1931 Swazilàndia1968 Tanzània1961 Uganda1962 Zàmbia1964Amèrica Antigua i Barbuda1981 Bahames1973 Barbados1966 Belize1981 Canadà1931 Dominica1978 Grenada1974 Guyana1966 Jamaica1962 Saint Kitts i Nevis1983 Saint Lucia1979 Saint Vincent i les Grenadines1979 Trinidad i Tobago1962Àsia Bangladesh1972 Brunei1984 Índia1947 Malàisia1957 Maldives1982 Pakistan1947 Singapur1965 Sri Lanka1948Europa Malta1964 Regne Unit1931 Xipre1961Oceania Austràlia1931 Fiji1997 Kiribati1979 Salomó1978 Nauru1999 Nova Zelanda1931 Papua Nova Guinea1975 Samoa1970 Tonga1970 Tuvalu1978 Vanuatu1980
A la Declaració Balfour de 1926 de la Conferència Imperial, la Gran Bretanya i els seus dominis van acordar que eren "en igualtat de condicions, sense camp mena de subordinació en qualsevol aspecte dels seus afers interns o externs, però units per la lleialtat comú a la Corona i lliurement associats com a membres de la Mancomunitat Britànica de Nacions". Aquests aspectes de la relació entre Gran Bretanya i les seves colònies i ex-colònies es van formalitzar finalment a l'Estatut de Westminster del 1931 que creava la Commonwealth. Austràlia, Nova Zelanda i Terranova van haver de ratificar l'estatut per tal que entrés en vigor. Austràlia ho va fer el 1942 i Nova Zelanda el 1947, però Terranova no ho va fer mai i el 1949 va esdevenir una província del Canadà. miniatura|Ministres dels 5 primers estats membres a l'any 1944
Les colònies accedeixen a la independència Després de la Segona Guerra Mundial, l'Imperi Britànic va ser progressivament desmantellat quedant només 14 Territoris Britànics d'Ultramar, encara avui dia en poder del Regne Unit. L'abril de 1949, a la Declaració de Londres, la paraula "britànica" va desaparèixer del nom de l'organització que va passar de dir-se 'British Commonwealth' a 'Commonwealth of Nations' per tal de reflectir la nova situació.Modern Commonwealth turns 60 Birmània (ara anomenada Myanmar, independent el 1948), i Aden (Integrat el 1967 al Iemen del Sud) són els únics estats que van ser colònies britàniques durant la guerra que no s'han unit a la Commonwealth després de la seva independència. Entre els antics protectorats britànics i mandats que mai van arribar a ser membres de la Commonwealth hi ha Egipte (independent el 1922), Iraq (1932), Transjordània (1946), el Mandat Britànic de Palestina (part del qual es va convertir en l'estat d'Israel el 1948), Sudan (1956), Somàlia Britànica (que va passar a formar part de Somàlia el 1960, encara que el 1991 es va declarar independent com a Somalilàndia i va sol·licitar ser a la Commonwealth com a observador), Kuwait (1961), Bahrain (1971), Oman (1971), Qatar (1971), i els Emirats Àrabs Units (1971).
Membres amb un Cap d'Estat diferent del monarca britànic El cas dels països amb constitucions que no preveien la compartició del monarca britànic com a Cap d'Estat però que volien continuar essent membres de la Commonwealth va aparèixer el 1948 quan el Parlament d'Irlanda va adoptar una llei que atribuïa tots els poders de cap d'Estat al President irlandès en detriment de la Corona BritànicaSecció 1 de la Republic of Ireland Act del 1948. i, per tant, deixava de ser membre de la Commonwealth atès que compartir el monarca britànic com a cap d'estat era una condició per ser-ne membre. El Parlament del Regne Unit va aprovar el 1949 una llei, la Ireland Act, que oferia els ciutadans de la República d'Irlanda un estatus similar al dels ciutadans de la Commonwealth.
El problema va ser tractat l'abril del 1949 a una reunió de primers ministres de la Commonwealth a Londres. En virtut d'aquesta reunió es va proclamar la Declaració de Londres del 28 d'abril, on es va convenir que quan l'Índia es convertís en una república, el gener de l'any següent (1950), acceptaria el monarca britànic com un "símbol de la lliure associació de les nacions independents membres i, com a tal, Cap de la Commonwealth". Els altres països de la Commonwealth, al seu torn, reconeixien la continuïtat de l'Índia com a membre de l'organització. A causa de la insistència del Pakistan, el cas de l'Índia no va ser considerat com un cas excepcional i es va assumir que altres estats rebrien el mateix tracte que a l'Índia.
La Declaració de Londres del 1949 és considerada sovint com el punt de partida de la Commonwealth moderna. Seguint el precedent de l'Índia, altres nacions es van convertir en repúbliques o monarquies constitucionals amb els seus propis monarques, mentre que alguns pocs països conservaven el mateix monarca del Regne Unit. El monarca de cada Regne de la Commonwealth, encara que sigui la mateixa persona, és considerat com una persona jurídica diferent per a cada regne.
Actualitat L'ingrés de Moçambic el 1995 va desencadenar una polèmica internacional, ja que l'antiga colònia portuguesa de l'Àfrica no tenia nexes amb la mancomunitat britànica i la maniobra es va qualificar com una mena de neoimperialisme cultural i econòmic en una regió sota el flagell de la pobresa. La secretaria general de l'organització ho va justificar adduint l'aparent cooperació de Moçambic en la croada de la Commonwealth contra el racisme a l'Àfrica, particularment a Sud-àfrica i a Zimbàbue. Per evitar situacions similars, a partir de la cimera d'Edimburg, el 1997, l'organització va limitar la pertinença a l'organització només a aquells estats que posseeixin algun vincle constitucional amb els ja pertanyents a la Commonwealth i que es comprometin a respectar les seves normes i convencions.
A hores d'ara la Commonwealth no té constitució de cap mena però els seus membres es comprometen a complir voluntàriament la Declaració de Principis de la Commonwealth signada a Singapur el 1971 i ratificada en la Declaració d'Harare vint anys més tard. En termes generals la Declaració reconeix la importància de la democràcia i el bon govern, el respecte als drets humans, la igualtat entre l'home i la dona, el respecte a les lleis i el desenvolupament socioeconòmic sostenible. El finançament de l'organització prové dels governs respectius, que hi participen amb una quota calculada a partir del producte interior brut i de la població de cada estat membre.
Objectius i activitats Els objectius de la Commonwealth van ser descrits per primer cop el 1971 a la Declaració de Singapur, que comprometia a la Mancomunitat amb la institució de la pau mundial, la promoció de democràcia representativa, la llibertat individual, la recerca de la igualtat i l'oposició al racisme, la lluita contra la pobresa, la ignorància i la malaltia, i el lliure comerç. A aquests objectius es van afegir l'oposició a la discriminació per motius de gènere a la Declaració de Lusaka del 1979 i la sostenibilitat del medi ambient a la Declaració de Langkawi del 1989. Tots aquests objectius es van veure reforçats a la Declaració d'Harare del 1991.
Els actuals objectius prioritaris de la Commonwealth són a la promoció de la democràcia i el desenvolupament, com s'indica en la Declaració d'Aso Rock (Nigèria) del 2003, que es va basar en les de Singapur i Harare i va aclarir els termes de referència, establint: "Estem compromesos amb la democràcia, la bona governació, els drets humans, la igualtat de gènere i una distribució més equitativa dels beneficis de la globalització."
El lloc web de la Commonwealth llista les seves àrees de treball com: Democràcia, Economia, Educació, Gènere, Governabilitat, Drets Humans, Dret, Petits Estats, Esport, Sostenibilitat, i Joventut.
La Commonwealth s'ha caracteritzat per ser un fòrum internacional on economies molt desenvolupades, com el Regne Unit, Austràlia, Canadà, Singapur i Nova Zelanda, i països dels més pobres del món buscaven arribar a acords per consens. Aquest objectiu ha estat de vegades difícil d'aconseguir, com per exemple els desacords sobre Rhodèsia cap a la fi dels anys 1960 i durant els anys 1970 o sobre l'apartheid a Sud-àfrica als anys 1980 que va portar a un refredament de les relacions entre el Regne Unit i els membres africans.
A través d'un fons separat de contribucions voluntàries dels governs de la Commonwealth es manté un programa de desenvolupament per a joves entre 15 i 29 anys, el Commonwealth Youth Programme, que funciona com una divisió de la Secretaria i té oficines a Gulu (Uganda), Lusaka (Zàmbia), Chandigar (Índia), Georgetown (Guyana) i Honiara (Illes Salomó).
Organització
Cap de la Commonwealth Segons el que estableix la Declaració de Londres, la reina Elisabet II és el Cap de la Commonwealth. Tanmateix el seu successor no esdevindrà automàticament cap de l'organització. El càrrec és simbòlic i representa la lliure associació de membres independents. D'altra banda, quinze membres de la Commonwealth, reconeixen la reina britànica com el seu Cap d'Estat, aquests països són coneguts com els Reialmes de la Commonwealth (Commonwealth realms). Entre la resta de membres la majoria, trenta-quatre, són repúbliques i només cinc tenen monarques de les diferents dinasties.
Conferència de Caps de Govern