miniatura|Salinitat mitjana anual de la zona superficial dels oceans del món.World Ocean Atlas - 2005 La salinitat és el contingut de sals dissoltes en algun líquid, particularment, en l'aigua. En un sentit tècnic, es parla de salinitat referint-se al contingut de sals dissoltes en l'aigua intersticial dels sòls o bé al contingut de sals solubles en els sòls (vegeu salinització). En oceanografia, el terme salinitat és una magnitud que es refereix a la quantitat de sals dissoltes en l'aigua de mar. Aquesta magnitud, junt amb la temperatura, determina la densitat de l'aigua tradicionalment emprada per a calcular la magnitud dels corrents marins.
Tradicionalment, es definia la salinitat com el contingut de sals dissoltes expressat en g/kg o bé en parts per mil (‰). Des del S. XVIII es coneix que un kilogram d'aigua de mar té al voltant de 35 g de sals dissoltes. També se sap que els components principals de la sal dissolta en l'aigua de mar, el clorur i el sodi. mantenen una proporció constant entre ells i amb la resta dels elements més abundants.
Des de fa molt de temps se sap que evaporar l'aigua i pesar el residu sòlid no és un mètode adequat per a la determinació del contingut de sals en l'aigua de mar. En canvi, la concentració dels halurs, és a dir, clorur més bromur i iodur (denominada clorinitat quan és expressada en g de clor per kg d'aigua) ha estat emprada per a determinar la salinitat de l'aigua de mar.
Des de primers del S. XX, la salinitat ha estat determinada per comparació entre la clorinitat d'una mostra d'aigua de mar i la clorinitat d'una aigua de mar artificial amb clorinitat i salinitat determinades o estàndard denominat "aigua de Copenhaguen". La relació entre la conductivitat de la mostra d'aigua de mar i la de l'aigua estàndard també ha estat emprada per a determinar la salinitat.
L'any 1978 un Grup d'experts va redefinir la salinitat en una Escala Pràctica de Salinitat com a relació de conductivitats entre una mostra d'aigua de mar i una solució estàndard de KCl. Tot i que l'escala de salinitat quedava fixada en unitats pràctiques de salinitat (UPS o Practical salinity scale,PSS, en anglès) els oceanògrafs químics mantenien que, tractant-se d'una relació de conductivitats, no podia tenir unitats. Les unitats pràctiques de salinitat s'ha definit com la relació de la de la mostra d'aigua marina amb una solució estàndard de KCl.Unesco (1981). The Practical Salinity Scale 1978 and the International Equation of State of Seawater 1980. Tech. Pap. Mar. Sci., 36Unesco (1981). Background papers and supporting data on the Practical Salinity Scale 1978. Tech. Pap. Mar. Sci., 37 Encara que la UPs és una quantitat sense dimensions, la "unitat" normalment s'anomena PSU.Unesco (1985). The International System of Units (SI) in Oceanography. Tech. Pap. Mar. Sci., 45
Ara, el mateix Grup d'experts proposa una modificació significativa de la definició de salinitat i de la seva escala que permeti calcular, mitjançant algoritmes encara no desenvolupats, les propietats termodinàmiques (densitat, entropia, entalpia, calor específica, etc.) de l'aigua de mar. Per a poder arribar a aquesta precisió, cal passar de la definició basada en la relació de conductivitats expressada en UPS (que és una funció de la conductivitat elèctrica, temperatura i pressió) a l'escala de salinitat absoluta (SA) definida com la massa de material dissolt per unitat de massa d'aigua de mar. La salinitat absoluta, a diferència de la salinitat pràctica, té un comportament dit conservatiu, és a dir que no canvia quan es produeix la barreja turbulenta d'aigües diferents.
Sòls salins
La salinització dels sòls és el procés d'acumulació en el sòl de sals solubles en aigua. Pot donar-se de manera natural, quan es tracta de terres baixes i planes que són periòdicament inundades per rius o afluents; o també si el nivell de les aigües subterrànies és poc profund i l'aigua que ascendeix per capil·laritat conté sals dissoltes. La causa de la salinització del sòl és una aportació de sals més gran que la descàrrega; normalment l'aigua amb sals dissoltes és la que aporta aquestes sals.
Es defineix sòl salí com un sòl amb excés de sals solubles.En general, la sal predominant és el clorur de sodi (NaCl), raó per la qual també s'anomena sòl salí-sòdic. Exemples de sòls salins naturals es troben en les costes marítimes on els terrenys s'inunden des del mar, on el vent arrossega gotes d'aigua salina terra endins i/o el flux subterrani del mar penetra en l'aqüífer intern. També en els deserts, hi ha sòls salins degut a l'alta evaporació de l'aigua.
Les sals poden trobar-se en diversos estats en el sòl: precipitades, en solució i/o adsorbides. L'equilibri entre aquests tres estats és molt variable i depèn de diversos factors com: Factors externs determinaran si el grau de sals precipitades és major que el de salts dissoltes, o viceversa. Durant el període sec disminueix el nombre de sals en solució del sòl. En canvi, durant el període humit, augmenta el nombre de sals precipitades en forma de cristalls o adsorbides.
La salinitat del sòl es mesura en termes de concentració c en grams de sals dissoltes per litre d'aigua del sòl (g/l), però també es pot mesurar com conductivitat elèctrica σ de la solució en dS/m. La conversió que s'utilitza típicament com aproximació és: σ = (5/3)·c
La relació varia una mica depenent de la composició del sòl i de les sals, però la desviació normalment és menys del 10%.
El problema no natural de la salinització es dona en els terrenys regats, ja que l'aigua de reg sempre conté una mica de salinitat i la concentració en el sòl augmenta contínuament per l'evapotranspiració. En agricultura, salinitat o salinització del sòl és la presència de quantitats excessives de sal. La terra pot tenir quantitats de sals superiors a les suportades pels conreus per dues raons principals: Sal present ja des de l'origen del sòl. Per exemple per l'evaporació d'una zona que era marítima en anteriors eres geològiques com és el cas de la conca del riu Ebre on a més pluviometria inferior a l'evaporació no elimina la sal. Terrenys salinitzat per acció humana. En totes les zones àrides i semiàrides i ja des de les antigues civilitzacions mesopotàmiques, s'han salinitzat terrenys quan s'ha regat amb la quantitat justa per les necessitats de les plantes o el drenatge era deficient. Totes les aigües de reg tenen una determinada concentració de sal i si no es prenen precaucions acaben acumulant-se en el terreny al llarg d'any de regar.
Una conseqüència de la salinització del sòl és la pèrdua de fertilitat, el que perjudica o impossibilita el cultiu agrícola. És comú frenar o revertir el procés mitjançant costosos "rentats" dels sòls per a lixiviar les sals, o bé, canviar el conreu a cultius que tolerin millor la salinitat.
Efectes de la salinitat Cada planta té una resistència determinada a la salinitat fins i tot algunes viuen només en ambients força salins que no suportaria cap altra i s'anomenen halòfites. Entre els conreus, habitualment els de tendència xeròfila també són els que suporten més salinitat aquest és el cas de la palmera datilera, el magraner i l'esparreguera i en sentit contrari es comporten els originaris de zones humides com la maduixera. Davant d'un contingut de sals en el terra superior a un determinat nivell i variable per a cada espècie, la planta acumula sal en el seu organisme que no pot excretar (excepte en algunes halòfiles) i disminueix el rendiment o acaba morint.
En els Països Catalans els sòls salins són molt comuns en totes les zones amb pluviometries inferiors als 500 litres anuals. Només en els regadius és possible eliminar gran parts de les sals de l'horitzó instaurant durant uns quants anys el conreus de l'arròs que inunda tot el terreny i fa percolar la sal. Cal també fer un sistema de drenatge que elimini la sal.
En el cas de plantes confinades en un test o contàiner el substrat (torba, fibra de coco, etc.) pot quedar salinitzat si drena malament i/o l'aigua té excessiva concentració de sal.
Efectes de la salinitat en propietats químic-físiques de l'aigua La quantitat de sals en solució afecta diversos processos físics importants, així com propietats importants de l'aigua i de substàncies dissoltes en aigua com ara: densitat, viscositat, tensió superficial, pressió osmòtica, punt de fusió, punt d'ebullició i solubilitat de gasos.
Densitat Les masses d'aigua salada tendeixen a desenvolupar una estratificació termal amb més facilitat que les masses d'aigua dolça. La raó és que els canvis en densitat generats al llarg d'un gradient de temperatura són més pronunciats en aigua salada que en aigua dolça (Figura 1).
miniatura|Figura 1: Efecte de canvis de temperatura en la densitat de l'aigua salobre (salinitat 7%)
D'altra banda, segons augmenta la concentració de sals dissoltes, disminueix la temperatura a la qual s'assoleixen la densitat màxima i el punt de congelació de l'aigua (Figura 2). Atès que les sals no poden acomodar dins l'estructura látice del gel, la seva presència tendeix a inhibir la congelació. Per aquest motiu, aigües amb una salinitat d'un 3,2% comencin a congelar a -1.74 °C. Segons l'aigua es comença a congelar s'exclouen les sals, de manera que l'aigua romanent en estat líquid presenta una salinitat gran i per tant, un punt de congelació menor. En conseqüència, no li podem assignar un punt de congelació fix a l'aigua de mar.
És important anotar que no hi ha un punt d'inflexió a 4 °C, temperatura a la qual s'observa la densitat màxima d'aigua dolça. miniatura|esquerra|Figura 3. Perfils verticals de densitat, salinitat i temperatura en aigües oceàniques de diferents latituds. miniatura|Figura 2: Efecte de la salinitat sobre el punt de congelació de l'aigua i sobre la temperatura a la qual l'aigua aconsegueix la seva major densitat.
En el cas de l'aigua de mar, l'alta concentració de les sals sembla prevenir l'expansió de volum que s'observa en aigua pura segons aquesta s'acosta al seu punt de congelació. I L'aigua de mar, amb una salinitat mitjana de 3,5% augmenta en densitat segons la temperatura disminueix fins que arriba al seu punt de congelació.
L'aigua de mar és, doncs, significativament més densa que l'aigua dolça, pel fet que les sals dissoltes incrementen la densitat de l'aigua. La diferència en densitat entre cossos d'aigua que presenten diferències substancials en salinitat és patent en aquelles àrees on aigua dolça, provinent d'un riu, entra a l'oceà. En aquestes àrees conegudes amb el nom d'estuaris, es forma una capa superficial d'aigua dolça que es barreja molt lentament amb l'aigua de mar. L'aigua salada, sent més densa, s'estén per sota del corrent d'aigua dolça, formant una falca d'aigua de mar. Aquesta falca es pot desplaçar corrent amunt en el riu, depenent de la morfometria de l'estuari, la velocitat i turbulència del flux d'aigua dolça, i l'alçada i energia de l'onatge en el mar.