miniatura|Representació de noh. El teatre noh, més rarament anomenat no (en japonès: 能, nō), és un dels tipus principals de teatre clàssic japonès, juntament amb el kabuki i el bunraku. S'originà a finals del i es va consolidar a partir del , mesclant formes populars i aristocràtiques. Els actors duen màscares per representar els personatges i certs estats d'ànim. Avui dia hi ha uns 1.500 actors professionals del teatre noh al Japó.
El teatre noh uneix dues tradicions: les pantomimes ballades i les cròniques versificades recitades per bonzos errants. Es representava els dies de festa als santuaris. Els seus actors, protegits per dàimios i shoguns, han transmès de pare a fill els secrets del seu art. El noh ha evolucionat de diverses maneres en l'art popular i aristocràtic. És la base d'altres formes dramàtiques com el kabuki.
Després que Zeami establís les regles del noh, el repertori es va fixar cap a finals del i encara es manté intacte. El noh és únic pel seu encant subtil (yūgen) i pel seu ús de màscares distintives. Quan es posen la màscara, els actors deixen simbòlicament la seva pròpia personalitat per encarnar els personatges que interpretaran. En lloc de narrar una trama complicada, el teatre noh, molt estilitzat i simplificat, desenvolupa emocions o atmosferes.
És un teatre cantat, però amb una tonalitat limitada, i la melodia no és el centre de la representació. L'escenari, de fusta, està decorat de manera molt senzilla amb la imatge d'un pi simbòlic. Els actors, amb vestits luxosos, entren i surten de l'escenari per un pont estret, anomenat hashigakari.
El noh va ser una de les primeres formes de drama registrades el 2008 (originalment proclamada el 2001) a la llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la UNESCO, essent un tipus de teatre nôgaku junt al kyōgen.« Le théâtre Nôgaku », patrimoine culturel immatériel sur le site de la Unesco
Definició i significat de la paraula noh El noh es pot definir com un «drama líric» sempre que la paraula drama s'entengui en el seu primer significat d''acció', essent el lirisme del noh principalment poètic i que només requereix ritme i timbres de la música.
La paraula noh prové d'un verb que significa 'poder, ser poderós, capaç de'; per tant, s'utilitza com a nom, amb el significat de 'poder, facultat, talent'.
El terme noh es va utilitzar molt aviat per designar el «talent» dels artistes, ballarins o intèrprets, dels quals eren capaços. En canviar el significat (talent> allò que es realitza amb talent> obra representada), es va arribar a designar molt ràpidament l'obra mateixa. És aquest darrer significat d''obra' el que Zeami Motokiyo dona a la paraula noh al Nôsakusho, dedicat a la manera de compondre els noh.
Història Orígens del noh miniatura|Dansa kagura interpretada per miko, ballarines d'un santuari xintoista. El teatre japonès té els seus orígens en danses rituals i coreografies sagrades xintoistes. L'entrada d'aquestes danses al folklore es va efectuar per la pèrdua gradual del seu significat religiós a favor d'una major estètica i refinament, en particular a iniciativa de la cort Imperial a partir del , així com la seva representació al món secular per a l'entreteniment dels homes i ja no només dels déus. Aquest procés de folklorització de tot un conjunt heterogeni de danses, farses i pantomimes va conduir al naixement, a partir del , del noh.
Entre els orígens del noh hi ha els ritus religiosos del kagura i les danses camperoles destinades a garantir bones collites i apaivagar els mals esperits. Des del , aquestes danses dels camps s'organitzaren als grans temples de les ciutats i sobretot a Kyoto, la capital Imperial; la gent del poble les anomenava dengaku. Molt populars durant els festivals estacionals xintoistes, aquests rituals màgics es van convertir gradualment en espectacles, amb actors que fan el paper de trasplantadors o propietaris de terres per obtenir més realisme. Cap al 1250, aquestes representacions s'anomenaven dengaku nô, per separar-les de les danses agràries primitives i provincials, i en el transcurs d'un segle, el dengaku nô es feia fora dels temples, representacions seculars molt apreciades per la gent del poble i els nobles cap a 1350.
A la cort Imperial Heian, les arts privilegiades eren el gagaku (música) i el bugaku (ball que acompanyava el gagaku), importats del continent asiàtic als segles i . Aquestes arts estaven pensades per ser harmonioses, elegants, refinades i destinades a un públic principalment aristocràtic. Gairebé al mateix temps, el sangaku també va arribar d'Àsia, una mena d'«espectacles de fira […] pantomimes còmiques, bromes rudimentàries, titellaires, narradors viatgers, ballarins que fan gestos per expulsar dimonis» d'essència purament popular. A partir del , el sangaku xinès es deia sarugaku ('cant o música de mico') i després sarugaku nô al Japó, que s'enriqueix amb el contacte amb la gent d'esquetxos còmics o imitacions.
L'últim pas abans de la formació de l'espectacle dramàtic real que és el noh va ser l'aparició del diàleg. Aquest últim va aparèixer principalment a les festes populars, els matsuri, on es van establir intercanvis parlats entre ballarins. Les companyies de sarugaku van adaptar notablement les llegendes tradicionals de les cerimònies religioses de Cap d'Any a diversos personatges que dialoguen. Durant el període Kamakura, les companyies de sarugaku interpretaven aquestes obres als temples del Japó.
Molt popular, profà i de vegades vulgar, el sarugaku nô ha tingut, com el dengaku nô, una importància primordial en el naixement del teatre japonès. De fet, Kan'ami i Zeami, els dos fundadors del noh, són ells dos líders d'una companyia de sarugaku. En aquest sentit, el noh es pot descriure com «l'últim avatar del sarugaku». Fins al , el noh també es coneix amb el nom de sarugaku no nō, o simplement sarugaku.
Kan'ami i Zeami miniatura|Escena de noh. Cap al 1350, el dengaku nô era apreciat per les elits per la seva tradició literària i poètica, mentre que el sarugaku nô era percebut com a més popular, fins i tot grotesc i vulgar. En els seus moments àlgids, els programes de dengaku nô eren elaborats amb molta cura (números dramàtics, danses, acrobàcies, acompanyament musical) i arribaven a un públic molt nombrós, des d'emperadors fins a badocs de festivals de camp. Aquesta situació va canviar durant una representació de sarugaku noh a la qual assistí el shōgun Ashikaga Yoshimitsu el 1374. Impressionat per l'actuació de l'actor, el va convidar al palau sota la seva protecció, malgrat les reticències de la seva cort. Aquest actor es deia Kan'ami Kiyotsugu i el seu fill, Zeami.
Kan'ami havia guanyat cert reconeixement per haver fet evolucionat la seva pràctica del sarugaku prenent prestats elements del dengaku per forjar el que més tard es va anomenar noh. El dengaku nô posava per damunt de tot la cerca d'un esteticisme molt refinat que els japonesos anomenen yūgen, l'«encant discret». Aquesta recerca del yūgen va conduir ràpidament el gènere a un manierisme extrem despullat d'originalitat. Kan'ami va tenir la idea de combinar per als seus drames lírics el yūgen amb la mímica dramàtica (monomane) del sarugaku, més aspra i impetuosa, adequada per a la posada en escena de personatges violents com guerrers i dimonis. També va fer evolucionar la música i el cant, inspirant-se en la música kusemai. Aquestes evolucions, perseguides i teoritzades pel seu fill Zeami, trencaven definitivament amb la tradició, ja que situaven la bellesa de l'espectacle davant les restriccions rituals i cerimonials: només l'art i l'estètica teatrals comptaven a partir de llavors, que no havien de complir els requisits religiosos. Aquesta manera teatral va ser un gran èxit amb la cort shogunal. Kan'ami va dirigir una de les set confraries (za) d'actors de sarugaku anomenada Yūzaki: sembla que molt ràpidament les altres sis confraries de sarugaku i les dues confraries de dengaku que hi havia al seu temps van desaparèixer o van copiar el seu noh.
Kan'ami va morir el 1384, i va ser el seu fill Zeami, criat a la cort del shogun, qui va prendre el seu relleu al palau al capdavant de la nova escola d'actors de noh Kanze (Kanze-ryū) i qui va tenir una importància decisiva en l'establiment del noh i més generalment del teatre clàssic japonès. Lluny d'estar satisfet amb el repertori del seu pare, va reescriure i arreglar aquestes obres a la seva manera i també va treure del repertori de dengaku. De fet, va donar al seu teatre una importància creixent i després preponderant a un principi que va anomenar sōō, la «concordança» entre l'autor i el seu temps, entre l'autor i l'actor, i entre l'actor i el seu públic. Així, no només va reescriure totes les obres del repertori al seu gust, sinó que va animar els actors a escriure o improvisar, per tal de satisfer un públic ara divers i exigent. Històricament, Zeami és l'autor més prolífic de noh amb un centenar obres, gairebé la meitat del repertori conegut i interpretat avui, i també va llegar els seus tractats que teoritzaven el noh mentre el practicava.
Noh i shoguns alt=Premier plan à gauche: l'acteur s'avance sur le pont; à droite, les spectateurs vus de dos. Au fond, musiciens accroupis.|miniatura|Escena de noh des del costat, on l'actor Sakurama Kyusen fa de guerrer. Zeami va conservar el seu prestigi a la cort sota els shoguns Ashikaga Yoshimitsu, Ashikaga Yoshimochi i Ashikaga Yoshikazu. Però, mentre envellia, el shogun Ashikaga Yoshinori va despatxar Zeami i el seu fill i els va prohibir l'accés al palau. Entre els possibles successors de Zeami hi havia el seu fill, Motosama, molt dotat segons el seu pare, però que va morir jove el 1432, el seu alumne i gendre Komparu Zenchiku i el seu nebot Saburō Motoshige On'ami. Va ser aquest últim, un molt bon actor i hàbil cortesà, qui va obtenir el favor del shogun i el càrrec de Zeami al palau. Zeami, però, després de la mort del seu fill, va escollir Komparu Zenchiku com el seu successor, un dels mestres de noh amb un estil complex i subtil, autor de diverses obres de noh i tractats tècnics. Zenchiku era un actor menys brillant que On'ami, però un autor erudit versat en poesia tradicional i teologia budista. Aquesta elecció, que no va seguir ni els vincles de sang ni la preferència del shogun, va provocar una ruptura entre les escoles Kanze (dirigides per On'ami per decisió del shogun) i Komparu. Zeami es va exiliar el 1434 i va morir el 1444 a Kyoto, on va poder tornar poc abans del final de la seva vida. Sota la direcció de l'escola Kanze d'On'ami, les representacions de noh van continuar sent molt populars: el seu estil molt viu era més acord amb el gust de l'època.
Alguns bons autors van donar vida al noh, encara molt popular, als segles i , però amb menys talent que els precursors. Les noves obres del repertori eren més dramàtiques, esplèndides i accessibles, mentre que les companyies aficionades que actuaven espontàniament obtenien un cert èxit. La Guerra Ōnin (1467 - 1477) i el consegüent debilitament del poder dels shoguns van suposar un greu cop per al noh. Per sobreviure, els descendents d'On'ami i Zenchiku Komparu van intentar arribar a un públic més gran introduint més acció i més personatges.
El renaixement del noh, però, va tenir lloc sota els auspicis dels dàimios Oda Nobunaga (1534 - 1582) i Toyotomi Hideyoshi (1537 - 1598), sent aquest últim un gran aficionat a la pràctica del noh, qui va assegurar la protecció de les companyies. Va ser d'acord amb les seves preferències estètiques (les de la classe dels samurais) que es va crear l'escola (ryū) Kita, a més de les quatre escoles tradicionals.
Des del període Edo, altres tipus de teatres van agafar el relleu del noh amb un immens èxit popular, principalment el bunraku i el kabuki.
Teatre noh als temps moderns