La guerra del Golf de 1991 va ser un conflicte bèl·lic entre Iraq i una coalició de forces de 34 estats sota un mandat de les Nacions Unides i liderades per l'exèrcit dels Estats Units. Les hostilitats, anomenades pels americans Operació Tempesta del Desert, van començar el gener de 1991 i van aconseguir l'objectiu aliat inicial d'expulsar els iraquians de Kuwait. La Guerra del Golf va acabar el 28 de febrer de 1991 amb la rendició de l'Iraq.
Causes L'origen de la guerra va ser la invasió iraquiana, ordenada pel president Saddam Hussein, de Kuwait al qual considerava part del territori iraquià. La invasió es va materialitzar el 2 d'agost de 1990. L'exèrcit iraquià, dirigit pel dictador Saddam Hussein, va envair en un sol dia el veí Kuwait. L'objectiu era apoderar-se del petroli kuwaitià per eixugar les despeses i els desastres de la llarga guerra mantinguda amb l'Iran (1980-1988) que li havia costat mig milió de baixes. Ajuntant les seves reserves de cru a les kuwaitianes, Bagdad controlava el 20% de totes les del món. La invasió fou condemnada per les Nacions Unides, amb la Resolució 660 del Consell de Seguretat.
D'altra banda, Saddam necessitava èxits en política internacional, ja que la Guerra Iran-Iraq havia quedat en taules: no hi havia acord de pau, no tornaven el 60.000 presoners iraquians i es continuava mantenint en peu de guerra un exèrcit d'un milió d'homes. En un moment en què la guerra freda semblava finalment desactivada, els occidentals s'enfrontaven a una crisi inesperada en un dels antics "taulers secundaris".
El 29 de novembre es va aprovar la resolució 678 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que fixà un ultimàtum perquè l'Iraq abandonés Kuwait abans del 15 de gener de 1991, autoritzant l'ús de tots els mitjans necessaris si no es compleix.
Operació tempesta del desert miniatura|Operacions durant la guerra. La reacció estatunidenca i de part del món àrab va ser ràpida i enèrgica. Els primers van començar a enviar tropes a l'Aràbia Saudita només sis dies després de la invasió i la Lliga Àrab va condemnar l'acció iraquiana vuit dies després. Sobre aquestes accions es va organitzar una enorme coalició internacional antiiraquiana, amb el suport de l'ONU. Les tropes dels Estats Units representaven un 74% del milió de soldats de la Coalició, el desplegament militar més important des de la Segona Guerra Mundial contra el mig milió de soldats iraquians i milers de tancs i avions de combat. Amb l'URSS col·laborant en el Consell de Seguretat de l'ONU, semblava haver-se convertit en un instrument realment útil per imposar un Nou Ordre Mundial.
La suposada amenaça d'un nou xoc petrolier contribuïa a la resolució mostrada pels occidentals. Però, sobretot, existia una clara voluntat de corregir l'equilibri de forces en el sempre inestable Orient Mitjà, després de la descongelació de l'Europa oriental.
El 15 de gener va expirar l'ultimàtum de l'ONU i l'Iraq va refusar retirar-se, així que el 17 de gener va començar l'ofensiva aliada amb una campanya massiva de bombardejos aeris i llançament de míssils des de vaixells contra infraestructures militars a l'Iraq i Kuwait. Els atacs inicials es van dur a terme amb míssils de creuer BGM-109 Tomahawk llançats des de vaixells, bombarders camuflats Lockheed F-117 Nighthawk amb bombes guiades per làsers, i aeronau armades amb míssils antiradar. Aquests primers atacs permeteren als caça bombarders guanyar la superioritat aèria sobre el país per continuar atacant amb bombes guiades centres de comandament i control iraqians, instal·lacions de comunicacions, magatzems de subministrament, i forces de reforç. El 18 de gener l'Iraq llança els primers míssils Scud contra Israel i l'Aràbia Saudita amb l'objectiu de trencar la coalició aliada.
La força aèria estava constituïda per més de 2.500 avions de combat, dels quals 1.800 nord-americans, que lluitaren contra una força iraquiana d'aproximadament 500 Mig-29 i caces Dassault Mirage F1. Les principals batalles van ser combats aeris i terrestres en la frontera d'Iraq i Kuwait o amb el límit amb Aràbia Saudita. Els Fairchild Republic A-10 Thunderbolt II atacaren les forces blindades iraquianes amb metralladores Gatling GAU-8 Avenger i míssils AGM-65 Maverick en suport de les tropes de terra nord-americanes, i els helicòpters d'atac disparaven míssils AGM-114 Hellfire i BGM-71 TOW. La flota aliada també usà els bombarders AWACS i Boeing B-52 Stratofortress.
El 24 de febrer va comença l'ofensiva terrestre de la coalició, en la que les forces internacionals avancen amb rapidesa trencant les línies de defensa iraquianes, i el 26 de febrer Saddam Hussein ordena la retirada de les seves tropes de Kuwait. En la fugida, l'exèrcit iraquià encén centenars de pous de petroli kuwaitians, suposant una gran pèrdua econòmica i greus conseqüències mediambientals. El 27 de febrer el president dels Estats Units, George H. W. Bush, declara l'alliberament de Kuwait i l'anunci d'un alto el foc imminent. El 28 de febrer s'atura tota activitat militar a les 08:00 (hora local), l'Iraq accepta totes les resolucions de l'ONU, marcant la fi oficial de les hostilitats actives i el 3 de març els líders militars d'ambdós bàndols signen oficialment les condicions de l'alto el foc permanent a la base de Safwan, a l'Iraq.
La guerra va ser curta però no tant com confiaven les forces aliades, ja que l'equipament de l'Iraq era millor del que havien previst. L'objectiu de derrocar a Saddam Hussein no es va aconseguir. Més de 88.000 missions de combat foren dutes a terme per forces aliades amb més de 88.000 tones de bombes deixades caure al final de la cinquena setmana. La guerra no es va estendre més enllà a despit del llançament per part d'Iraq de míssils del tipus Scud que van impactar a ciutats d'Israel. El cost econòmic de la guerra es calcula pels aliats al voltant de 61.100 milions de dòlars (la major part d'aquest import el van pagar els altres països aliats, no els Estats Units). No es coneixen les dades del cost econòmic de les operacions militars empreses per l'Iraq. A més es van cremar els pous de petroli de Kuwait amb danys ambientals afegits als econòmics.
Hi va haver un control informatiu estricte per part de les autoritats militars (iraquianes i aliades) en aquesta primera guerra que es presentava com la primera guerra transmesa en directe per televisió.
Participació de la coalició miniatura|Tropes de la coalició d'Egipte, Síria, Oman, França i Kuwait durant l'Operació Tempesta del Desert Els membres de la coalició incloïen Argentina, Austràlia, Bahrain, Bangladesh, Bèlgica, Canadà, Txecoslovàquia, Dinamarca, Egipte, França, Alemanya, Grècia, Hondures, Hongria, Itàlia, Japó, Kuwait, Luxemburg, Marroc, els Països Baixos, Nova Zelanda, Níger, Noruega, Oman, Pakistan, les Filipines, Polònia, Portugal, Qatar, Romania, Aràbia Saudita, Senegal, Sierra Leone, Singapur, Corea del Sud, Espanya, Suècia, Síria, Turquia, els Emirats Àrabs Units, el Regne Unit i els Estats Units. Els Estats Units tenien 700.000 soldats.Gulf War coalition forces (latest available) by country
Alemanya i el Japó van proporcionar assistència financera i van donar material militar, tot i que no van enviar assistència militar directa. Això més tard es va conèixer com a diplomàcia de talonari.
Austràlia Austràlia va contribuir amb un Grup de Tasques Naval, que formava part de la flota multinacional al Golf Pèrsic i al Golf d'Oman, sota l'Operació Damask. A més, es van desplegar equips mèdics a bord d'un vaixell hospital estatunidenc, i un equip de busseig naval va participar en el desminament de les instal·lacions portuàries de Kuwait després del final de les operacions de combat. Les forces australianes van experimentar uns quants incidents durant les primeres setmanes de la Campanya Tempesta del Desert, inclosa la detecció d'importants amenaces aèries de l'Iraq com a part del perímetre exterior de la Força de Batalla Zulu; la detecció de mines flotants al mar i l'assistència al portaavions USS Midway. La Força australiana també es va veure exposada a un gran risc pel que fa a l'amenaça de les mines marines, amb HMAS Brisbane evitant per poc una mina. Els australians van tenir un paper important en l'aplicació de les sancions imposades contra l'Iraq després de la invasió de Kuwait. Després del final de la guerra, Austràlia va desplegar una unitat mèdica de l'Operació Hàbitat al nord de l'Iraq com a part de l'Operació Proveir Comfort.
Argentina miniatura|Helicòpter Alouette III de l'Armada Argentina a bord USNS Confort, febrer de 1991
L'Argentina va ser l'únic país sud-americà que va participar en la Guerra del Golf de 1991. Va enviar un destructor, l'ARA Almirante Brown (D-10), una corbeta, l'ARA Spiro (P-43) (posteriorment substituïda per una altra corbeta, l'ARA Rosales (P-42)) i un vaixell de subministraments, l'ARA Bahía San Blas (B-4), per participar en el bloqueig de les Nacions Unides i l'esforç de control marítim del Golf Pèrsic. L'èxit de l'Operació Alfil, amb més de 700 intercepcions i 25.000 km de navegació en el teatre d'operacions i va ajudar a superar l'anomenada síndrome de Malvines.
Més tard, els EUA van classificar l'Argentina com un important aliat no pertanyent a l'OTAN a causa de les seves contribucions durant la guerra.
Canadà El Canadà va ser un dels primers països a condemnar la invasió de Kuwait per part de l'Iraq i ràpidament va acceptar unir-se a la coalició liderada pels Estats Units. L'agost de 1990, el primer ministre Brian Mulroney va comprometre les Forces Canadenques a desplegar un Grup de Tasques Navals. Els destructors HMCS Terra Nova i HMCS Athabaskan es va unir a la força d'interdicció marítima amb el suport del vaixell de subministrament HMCS Protector a l'Operació Fricció. El Grup de Treball Canadenc va liderar les forces logístiques marítimes de la coalició al Golf Pèrsic. Un quart vaixell, HMCS El Huron va arribar al teatre d'operacions després que les hostilitats haguessin cessat i va ser el primer vaixell aliat a visitar Kuwait.
Després de l'ús de la força autoritzat per l'ONU contra l'Iraq, les Forces Canadenques van desplegar un esquadró de CF-18 Hornet i CH-124 Sea King amb personal de suport, així com un hospital de campanya per atendre les víctimes de la guerra terrestre. Quan va començar la guerra aèria, els CF-18 es van integrar a la força de la coalició i van proporcionar cobertura aèria i van atacar objectius terrestres. Aquesta va ser la primera vegada des de la Guerra de Corea que les Forces Armades Canadenques van participar en una ofensiva. L'únic CF-18 Hornet que va registrar una victòria oficial durant el conflicte va ser un avió implicat a l'inici de la batalla de Bubiyan contra la Marina iraquiana.
França miniatura|Soldats francesos i americans inspeccionant un tanc iraquià Tipus 69 destruït per la Divisió Francesa Daguet durant l'Operació Tempesta del Desert
El segon contingent europeu més gran era el de França, que va comprometre 18.000 soldats. Operant al flanc esquerre del XVIII Cos Aerotransportat dels Estats Units, la força de l'exèrcit francès era la Divisió Daguet, que incloïa tropes de la Legió estrangera francesa. Inicialment, els francesos operaven de manera independent sota comandament i control nacional, però es coordinaven estretament amb els nord-americans (a través del CENTCOM) i els saudites. El gener, la Divisió va passar a estar sota el control tàctic del XVIII Cos Aerotransportat. França també va desplegar diversos avions de combat i unitats navals. Els francesos van anomenar la seva contribució Opération Daguet.
Itàlia