Abraham ibn Daud (), també conegut com a RABaD IAcrònim de les seues inicials en hebreu. El numeral romà és posat per distingir-lo d'altres erudits amb les mateixes inicials (Jewish Encyclopedia). (Còrdova,Se sap que va nàixer en una ciutat del sud d'Al-Àndalus com Còrdova, Granada o Lucena, essent la més probable Còrdova, ja que estudià amb Baruk Isaac ibn Albalia, i aquest visqué molts anys i morí a Còrdova. (Díaz Díaz 1991: p. 140) (Fontaine 2015: «Biography».) ca. 1110 - Toledo, 1180), fou un historiador apologètic del judaisme i el primer filòsof jueu plenament aristotèlic.Sáenz-Badillos 1991: p. 158-159.Forcano i Aparicio 2003: p. 27.

Biografia Ibn Daud, de família originària de Jerusalem, naix, probablement, a la ciutat de Còrdova al voltant de 1110. Nebot i deixeble de Baruk bar Isaac ibn Albalia, cap de l'escola talmúdica de Còrdova, estudia àmpliament tant la cultura islàmica com la jueva del seu temps: la literatura àrab i la ciència islàmica, especialment la filosofia d'Al-Farabí i Avicenna; el pensament grec (Plató, Aristòtil, Hipòcrates, etc.); la poesia jueva, la Tanakh (Bíblia jueva), el Talmud i el pensament jueu, especialment a Saadia, Ibn Gabirol i Yehudà ha-Leví. També adquireix importants coneixements de medicina, matemàtiques i astronomia.Díaz Díaz 1991: p. 140.

Es va establir a Toledo vers el 1148, fugint dels almohades que havien envaït la península Ibèrica. En aquesta terra va escriure la major part de la seva obra. Ha estat identificat amb Avendaut,Díaz el confon amb un tal Salomon ibn Daud (Díaz Díaz 1991, p. 532-534). traductor de diverses obres filosòfiques i astronòmiques pertanyent a l'Escola de traductors de Toledo.Fontaine 2015: «Biography».

Abraham ibn Daud mor a Toledo el 1180 defensant la seva fe durant un pogrom:

Obra Les seves dues obres més importants, el Llibre de la tradició i La fe enaltida, foren escrites en la mateixa època i amb el mateix objectiu de defensar el judaisme rabínic, el primer mitjançant la història, i el segon, amb arguments filosòfics.Fontaine 2015: «Major Works».

Història Sefer ha-qabbalà (Llibre de la tradició) (ca. 1160).Ibn Daud — Bages Tarrida 1922. Aquesta obra és una defensa de la doctrina rabínica de la Tradició o Llei oral, entenen el Talmud com la veritable interpretació del text sagrat o Llei escrita (Torà); front els principis defensats per la secta caraïta, que des de la meitat del experimenta un fort creixement a Castella. Aquesta apologia de l'ortodòxia jueva fou continuada per Abraham ben Salomó ibn Torrutiel i Yosef ibn Saddiq d'Arévalo.García-Jalón de la Lama 1986. També inclou notícies de molts intel·lectuals jueus d'Al-Àndalus.Niclós Albarracín 2001: p. 162. Zijron divre Rom (Història de Roma). Original perdut, es conserva una traducció al llatí, Memoria rerum Romae, editada el 1724.Ibn Daud — Zeller 1724. Divre malke Yisrail gabayit shem (Història dels Reis d'Israel en l'època del Segon Temple). Obra perduda.

Filosofia al-ʿAqīda al-rafīʿa (La fe enaltida) (ca. 1160), original àrab no conservat. Existeixen dues traduccions a l'hebreu de finals del : Ha-emunà ha-rama, de Salomó ibn Labi, i Ha-emunà nissaʿa, de Samuel ibn Motot.

Abraham ibn Daud, en La fe enaltida, és el primer a introduir de forma sistemàtica l'aristotelisme musulmà d'Al-Farabí i Avicenna en la filosofia jueva. El seu pensament queda influït, a més a més, per Abu-Hàmid al-Ghazalí, crític d'Al-Farabí i Avicenna, i pel teòleg i polemista intijueu Ibn Hazm, entre els musulmans; i per Saadia i Yehudà ha-Leví, especialment, i per Bahya ibn Paquda, Yosef ibn Saddiq i Abraham ibn Ezra, entre el jueus.Fontaine 2015: «Sources».

La fe enaltida està estructurada amb un preàmbul i tres parts:Fontaine 2015: «Structure».Díaz Díaz 1991: p. 141-143. a. En el preàmbul l'autor indica l'objectiu que vol aconseguir, resoldre el problema del lliure albir o llibertat humana, però el llibre es desenvolupa amb la pretensió de provar la perfecta harmonia entre fe i raó, per tal d'obtenir la veritat. b. La primera part desenvolupa algunes qüestions de la física i metafísica aristotèlica: La substància i les categories, la matèria, la forma i els elements, el moviment i l'infinit, l'ànima, i les esferes celestials. c. La segona part s'ocupa de l'existència de Déu, la unitat, els atributs divins, la cosmologia i les intel·ligències celestials, la profecia, la defensa de la Torà, i l'angelologia i el problema del lliure albir. d. La tercera part s'ocupa de l'ètica.

Per la varietat dels temes tractats, La fe enaltida ha estat considerada com una autèntica enciclopèdia de filosofia. Així, els principals temes desenvolupats i estudiats són: Harmonització raó i fe. La veritable filosofia no contradiu la revelació, i utilitza l'exegesi bíblica per demostrar-ho. Però, mentre la fe ofereix el coneixement des d'un principi i sense cap esforç (la revelació), la raó filosòfica sols aconsegueix el coneixement mitjançant una cerca fatigosa.Díaz Díaz 1991: p. 141. El deure de cada jueu, per Ibn Daud, és trobar aquesta harmonia.Jewish Encyclopedia: «His Position as Philosopher». Substància i accident. Tot el que existeix o és substància o és accident, i sols una de les dues. La forma i la matèria, els dos components dels éssers físics, són substàncies.Fontaine 2015: «Substance, Accident, and Natural Philosophy». Ànima. L'activitat vital de l'ésser humà implica l'existència d'un principi extrínsec a la matèria, l'ànima immaterial. I aquesta ànima és immortal per exigències de la fe, en contra del principi aristotèlic de correlació entre matèria i forma.Díaz Díaz 1991: p. 142. Déu. Demostra l'existència de Déu seguint la teoria del moviment aristotèlic. Hi ha un primer motor, causa del dinamisme còsmic, un ésser existent per si mateix, immaterial, absolut, únic i simple, origen del moviment del món i de tot el que existeix. En ser impossible una sèrie causal infinita, al final de la mateixa s'arriba a l'origen de tot ésser i a la font de tota existència, és a dir, al Déu creador, aconseguint harmonitzar Ibn Daud, raó i fe.Díaz Díaz 1991: p. 141-142.Fontaine 2015: «God and Divine Attributes». Coneixement humà i Profecia. El coneixement és una facultat purament passiva, sols potència que necessita de l'adquisició de les formes o conceptes per a passar a intel·lecte actiu, i que pot perfeccionar-se mitjançant l'estudi. El pas de potència a acte necessita la intervenció de l'intel·lecte agent, entitat espiritual i supraindividual on està temporalment la veritat plena i la totalitat de les formes. La profecia és el grau suprem del coneixement humà i procedeix de l'acció de l'intel·lecte agent, però sols comprèn el fets futurs. Existeixen dos tipus de profecies, les naturals i les revelacions divines, i aquestes últimes són per permetre a Déu mitjançant homes determinats, ensenyar veritats i preceptes necessaris als jueus per aconseguir una major perfecció de vida.Díaz Díaz 1991: p. 142-143.Fontaine 2015: «Prophecy». Ètica. Barreja elements neoplatònics i aristotèlics. La virtut consisteix en l'equilibri entre les diverses parts de l'ànima i és el punt mig entre els extrems.Díaz Díaz 1991: p. 143. La saviesa és una virtut que pertany a la intel·ligència teòrica, però es la justícia i la perfecció moral la que permet a l'home arribar a la felicitat. La justícia és una virtut filosòfica però també un manament diví, ja que permet la relació de l'home amb Déu i la justificació del compliment dels manaments de la Torà.Fontaine 2015: «Ethics and Religious Practice».

Repercussió del seu pensament Tot i que no anomena explícitament a Ibn Daud en la Guia dels Perplexos, Maimònides coneix La fe analtida, com es veu per les coincidències entre les dues obres: algunes d'elles degudes a la utilització de les mateixes fonts, però altres relacionades amb l'exegesi bíblica clarament deutores d'Ibn Daud.Fontaine 2015: «Abraham Ibn Daud and Maimonides».

La fe analtida d'Ibn Daud és una incisiva, ferma i ben construïda apologia d'Aristòtil que qüestiona tants conceptes tradicionals del judaisme com després ho farà la Guia dels Perplexos de Maimònides, però sols fou coneguda per erudits i no arribà als jueus devots. Mentre Maimònides abans de la seva obra era conegut en tot el món jueu com a codificador i jurisprudent, i era El rabí, Ibn Daud sols era un historiador. Tot i el poc ressò de l'obra filosòfica d'Ibn Daud, al torna a ésser estudiada, com es demostra en l'aparició de dues traduccions a l'hebreu.

Astrologia Una obra sobre astrologia, escrita en 1180. Perduda.Segons Yosef ben Saddiq d'Arévalo (Gargatagli 1998: p. 19).

Religió Una obra contra els caraïtes. Perduda i sols mencionada pel mateix autor en el Sefer ha-qabbalà.Ibn Daud — Bages Tarrida 1922: p. 70.

Referències i notes

Bibliografia

→

Enllaços externs

Categoria:Escriptors andalusins Categoria:Jueus andalusins Categoria:Filòsofs andalusins Categoria:Historiadors andalusins Categoria:Filòsofs jueus medievals en hebreu Categoria:Filòsofs del segle XII Categoria:Historiadors dels jueus i el judaisme Categoria:Morts a Toledo Categoria:Historiadors andalusos Categoria:Filòsofs andalusos Categoria:Escriptors cordovesos Categoria:Escriptors jueus Categoria:Jueus espanyols Categoria:Escriptors del segle XII Categoria:Nascuts al segle XII