miniatura|Ger van Elk, Symmetry of Diplomacy, 1975, Groninger Museum. La diplomàcia és l'organització o procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat. Els diplomàtics són les persones que es dediquen professionalment a l'exercici de la diplomàcia.
Amb un ús informal es refereix a la qualitat de persuasió, i per extensió al tacte, l'habilitat a portar un afer delicat sense deixar esclatar un conflicte obert.
Definicions miniatura|Les Nacions Unides, amb seu a Nova York, és l'organització diplomàtica internacional més gran.El concepte de diplomacia té diferents accepcions d'acord al grau d'inclusió d'objectius major o menor i pràctiques que a través d'ella es desenvolupen. Es defineix com:
«El maneig professional de les relacions entre sobirans» (Cohen)
«Sentit comú i comprensió aplicats a les relacions internacionals. L'aplicació de la intel·ligència i el tacte a la direcció de les relacions oficials entre Governs d'Estats independents» (Nicolson)
«La conducció de les relacions internacionals per negociació, més que per la força, la propaganda, o el recurs del dret, i per altres mitjans pacífics - com recollir informació o generar bona voluntat- que són directes o indirectament dissenyats per promoure la negociació. Una activitat essencialment política i una institució del sistema internacional» (Berridge)
«El conjunt de regles i mètodes que permeten a un estat instrumentar les seves relacions amb altres subjectes del dret internacional amb el doble objecte de promoure la pau i conrear una mentalitat universal fomentant la cooperació amb els esmentats subjectes en els camps més diversos» (Cantilo)
La pràctica diplomàtica es remunta fins i tot a la Grècia clàssica i va evolucionar gradualment d'acord l'increment de les relacions internacionals, procés que s'intensifica en els nostres dies. La importància de la pràctica diplomàtica rau en la versatilitat de les funcions exercides pels ambaixadors residents, les funcions dels quals giren entorn de la generació d'informació fidedigna, la minimització de les friccions potencials i el foment de les relacions amistoses entre estats sobirans.
Es poden distingir quatre tipus: la diplomàcia bilateral, la diplomàcia ad hoc, la diplomàcia directa i aquella anomenada multilateral.
Etimologia i història del concepte La paraula diplomàcia deriva del mot diploma al seu sentit dacte jurídic. La paraula diplomàcia prové de diplomàtic, que al seu torn deriva del llatí diploma i aquest del grec διπλομα (diploma) compost de δίπλο (diplo), que significa doblegat en dos, i del sufix -μα (-ma), que fa referència a una cosa doblegada.
Un diploma és un document oficial, «una carta de recomanació o que n'atorgava una llicència o privilegi», remesa per l'autoritat suprema d'una entitat política sobirana a les autoritats d'una altra, per informar-los que el posseïdor exercia funcions de representació oficial i per sol·licitar-los certs privilegis per al funcionari en la jurisdicció del destinatari. L'esmentat document es caracteritzava per ser doblegat, i de vegades cosit, a raó de què el contingut era una comunicació privada entre el remitent i el destinatari. El document es lliurava doblegat, i contenia una recomanació oficial -amb certs poders- per a aquells funcionaris que es dirigien a un altre país o província d'un Imperi. El portador del plec o diploma era ipso facto un diplomàtic. En el seu procés evolutiu, una persona portadora d'un diploma («carta doblegada en dues parts») obtenia pel document oficial algun favor o privilegi, o es feia recomanar pel seu estat d'origen quan viatjava a les províncies.
Segles més tard, en transitar pel francès i l'anglès, el terme diplomàcia va ampliar el seu abast a altres activitats que guardaven relació amb el maneig de documents oficials entre sobirans. A França, la diplomatie feia referència «a tots els documents solemnes emesos per les cancelleries, especialment aquells que contenien acords entre soberans». No s'ha de confondre amb el terme diplomàtica (anglès diplomatics) que és la ciència de l'autenticació de documents que va ser conegut entre els governs europeus com a res diplomatica o assumptes diplomàtics, un element que queda «vital per al funcionament de qualsevol Servei Exterior eficient»".
Cap a finals del , van començar a utilitzar-se els vocables diplomatie, a França, i diplomacy, diplomat i diplomatist, al Regne Unit, amb referència al «maneig de les relacions i negociacions entre nacions a través d'oficials del govern». Des de llavors, en paraules d'alguns autors, un diplomàtic és «una persona autoritzada a negociar en nom d'un estat».
miniatura|Matrícula de cotxe oficial del cos diplomàtic espanyol En la forma actual la diplomàcia només existeix des del Renaixement, ja que segles abans els emissaris que enviaven els diferents estats eren només missatgers sense paper de negociador. A partir de l'edat moderna amb la teorització del dret dels estats (ius gentium) la diplomàcia es presenta com una alternativa a la guerra. Un destacat diplomàtic va ésser el cardenal Richelieu (1586-1642), primer ministre del rei Lluís XIII de França. Va ser ell qui va crear la noció de «raó d'estat» que privilegia la seguretat de l'estat i del territori per sobre d'altres prioritats.
Tipologia de les missions diplomàtiques Fins a la Primera Guerra Mundial va perviure la diplomàcia secreta, en què es considerava normal i desitjable que els compromisos, acords i pactes entre Estats no fossin coneguts ni pels altres estats ni per l'opinió pública interna. Des dels Catorze punts de Wilson i el final de la primera guerra Mundial es practica la Diplomàcia Oberta.
Hi ha dos principals tipus de diplomàcia: la diplomàcia bilateral entre dos estats i la diplomàcia multilateral que implica molts estats (diplomàcia internacional) o uns quants estats (diplomàcia regional).
Diplomàcia secreta La diplomàcia secreta és una forma de diplomàcia, que va perviure pràcticament fins a la Primera Guerra Mundial, en la qual es considerava normal i desitjable que els compromisos, acords i pactes entre estats sobirans no fossin coneguts ni pels altres estats ni per l'opinió pública interna. El president dels Estats Units d'Amèrica Woodrow Wilson va tenir un paper destacat i molt actiu en la prohibició de la diplomàcia secreta. A la diplomàcia secreta s'oposa la diplomàcia oberta, comunament practicada avui, en la qual la norma és la publicitat dels tractats internacionals, sense perjudici, naturalment, de la reserva que ha de protegir la seva elaboració i negociació.
Diplomàcia Bilateral Davant d'Estats Eisemberg defineix les missions diplomàtiques permanents com el conjunt de la representació entre estats acreditant i receptor. La missió permanent és un òrgan en el qual es diposita potencialment tota la representació de l'estat acreditant, comprenent totes les funcions, activitats i poders, per temps il·limitat.
Aquest «conjunt de representació» s'integra amb elements materials (locals, arxius, documents, vehicles, diversos béns) i amb un grup de persones (els membres de la missió); així com, per l'estatut jurídic especial que els regula, que estableix els drets i les obligacions de la missió i dels seus membres, regulant a més la relació amb l'Estat acreditante i el receptor.
Les funcions de les missions diplomàtiques permanents davant dels estats s'enuncien (no taxativament) a l'article 3 de la Convenció de Viena de 1961 i són: la representació de l'estat acreditant, la protecció dels interessos d'estat acreditant i de seus nacionals, la negociació, l'observació per tots els mitjans lícits de les condicions i esdeveniments de l'estat receptor per a després informar d'ella al seu estat i el foment i desenvolupament de les relacions amistoses, diplomàtiques, econòmiques, culturals i científiques, etc.
Davant d'Organitzacions Internacionals miniatura|El Consell de seguretat de les Nacions Unides és un alt lloc de la diplomàcia internacional Es defineix les missions permanents davant de les Organitzacions Internacionals com l'òrgan encarregat de la representació i de la conducció de l'activitat diplomàtica entre un estat membre de l'organització, davant d'ella i en relació amb els altres estats membres. La missió permanent d'observació pot definir-se de la mateixa manera, encara que les seves comeses són més limitades, quan l'acredita un estat no membre de l'organització.
Les funcions de les missions davant de les Organitzacions Internacionals s'enuncien l'article 6 de la Convenció de Viena de 1975 i són: la representació de l'estat que envia, la negociació, l'observació i informació, la protecció dels seus interessos, així com l'enllaç amb l'organització.
Diplomàcia ad hoc A més de la diplomàcia a caràcter permanent, es parla de diplomàcia ad hoc quan es tracta de missions particulars. S'atorga als diplomates enviats ad hoc una representativitat per un temps i per a una comesa determinats. La seva missió i durada, siguin amples o restretes, es pacta amb l'estat receptor. Aquestes missions especials són definides per l'article 1 de la Convenció de Nova York de 1969.
Les funcions de les missions diplomàtiques especials «seran determinades pel consentiment mutu de l'estat que envia i de l'estat receptor». Les activitats de les missions especials es classifiquen en: funcions protocol·laries (rendir-se homenatges, participar en un canvi de govern, assistir a un casament real), funcions tècniques (coordinar activitats pesqueres, militars, comercials, etc.), funcions de naturalesa política (coordinar l'acció internacional dels estats, firmar un tractat, arreglar una aliança) i funcions tècniques amb un contingut marcat i una forta repercussió política, com per exemple la determinació d'una frontera).
Les funcions de les delegacions davant d'un congrés, un orgà de decisió o conferència són determinades per la naturalesa d'aquests i el motiu de la convocatòria. La funció d'una delegació diplomàtica ad hoc hi consisteix a participar en les trobades, reunions i deliberacions on representa l'estat que envia.
Diplomàcia multilateral miniatura|Seu de les Nacions Unides a Nova York La diplomàcia multilateral es practica des del al Congrés de Viena. Als darrers anys ha intervingut en la signatura de diversos tractats internacionals i en institucions com les Nacions Unides entre moltes altres. Refereix, per contraposició a la diplomàcia bilateral, a les relacions entre més de dos estats. Pot ésser de caràcter permanent o temporal; la primera és la forma d'activitat diplomàtica realitzada mitjançant les organitzacions internacionals, mentre que la segona es du a terme a través de conferències internacionals.
Diplomàcia de les ciutats La diplomàcia de les ciutats generalment entesa com a diplomàcia subnacional o paradimplomàcia, engloba totes aquelles pràctiques, processos i institucions amb les quals les ciutats desenvolupen relacions amb altres ciutats o actors a un pla internacional amb l'objectiu de representar-se a si matieixes o els seus interessos envers un altre. Vivint en un món globalitzat les ciutats han esdevingut actors claus en totes les àrees de desenvolupament considerant que un 55,7% de la población mundial viu a àrees urbanes. A dia d'avui la diplomàcia de les ciutats està caracteritzada per la creació d'organitzacion multilaterals de gran rellevància.
L'agent diplomàtic