miniatura|Mapa del genocidi armeni (1915) El genocidi armeni (en armeni: Հայոց Ցեղասպանություն Hayoċ Ċełaspanuṫun; en turc: Ermeni Soykırımı o Ermeni Tehciri), també nomenat holocaust armeni, o Gran Crim (armeni: Մեծ Եղեռն Mec Yełeṙn), va ser un conjunt de matances i deportacions massives de població armènia de l'actual territori de Turquia efectuades per l'Imperi Otomà entre 1915 i 1923, especialment durant el règim dels Joves Turcs. És considerat el segon genocidi modern, després de l'extermini dels hereros de Namíbia per part d'Alemanya, i el primer a utilitzar un sistema complex de deportació i extermini.
Es va caracteritzar per la seva brutalitat en les massacres, i la utilització de marxes forçades amb les deportacions en condicions extremes, que generalment portava a la mort a molts dels deportats. Altres grups ètnics cristians també van ser massacrats per l'Imperi Otomà durant aquest període, entre ells els assiris i els grecs pòntics. Alguns historiadors consideren que aquests actes van ser part de la mateixa política genocida. Moltes comunitats de la diàspora armènia al voltant del món van arribar a existir com a resultat directe del genocidi.
La data del començament del genocidi se situa el 24 d'abril de 1915, arran de l'ordre del gran visir del sultanat, Mehmet Talat Paixà, de deportació i d'execució d'entre 600 i 800 intel·lectuals i prohoms de les elits armènies a Istanbul en l'anomenat «Diumenge roig». El govern central, amb la Llei provisional de deportació, del 29 de maig de 1915, fixa la deportació sense els mitjans per a la seva subsistència, i la seva espoliació. Tots els homes entre 20 i 45 anys, susceptibles d'organitzar una resistència armada i d'aliar-se amb Rússia, són condemnats a treballs forçats i, la majoria, assassinats pels camins. La marxa forçada dels armenis per centenars de quilòmetres, que va travessar zones desèrtiques, va provocar que la major part dels deportats morís víctima de la fam, la set i les privacions, alhora que els supervivents eren robats i violats pels gendarmes que havien de protegir-los, sovint acompanyats per bandes d'assassins i bandolers.
La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considera que hi va haver un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia. En l'actualitat, la República Turca segueix negant oficialment l'existència històrica del genocidi armeni, i atribueix la massacre d'aquest poble a lluites interètniques, malalties i la fam en el període confús de la Primera Guerra Mundial.
Els investigadors han considerat, en general, que fou el primer genocidi modern; de fet, és el segon cas de genocidi més estudiat, després de l'Holocaust. El 2021, amb el reconeixement oficial fet pel president Joe Biden el 24 d'abril del mateix any als Estats Units, eren 30 els països que han reconegut oficialment el genocidi.
Terminologia El genocidi armeni va tenir lloc pròpiament abans de l'encunyació del terme «genocidi». Les paraules i frases utilitzades pels relats contemporanis per a caracteritzar l'esdeveniment inclouen «massacres», «atrocitats», «anihilació», «holocaust», «l'assassinat d'una nació», «extermini de races» i «crim de lesa humanitat». Raphael Lemkin va encunyar el terme «genocidi» el 1943, amb el destí dels armenis al cap; després va explicar que «va succeir tantes vegades... Els va succeir als armenis, després Hitler va entrar en acció».
Els supervivents del genocidi van usar diversos termes armenis per a nomenar l'esdeveniment. Mouradian escriu que Yeghern («crim»/«catàstrofe»), o variants com Mets Yeghern («gran crim») i Abrilian Yeghern («el crim d'abril») van ser els termes més utilitzats.Khatchig Mouradian, Explaining the Unexplainable: The Terminology Employed by the Armenian Media when Referring to 1915 , The Armenian Weekly, 23 September 2006. El nom Aghed, generalment traduït com a «catàstrofe», va ser, segons Beledian, el terme més usat en la literatura armènia per a nomenar l'esdeveniment.Krikor Beledian, "L'expérience de la catastrophe dans la littérature arménienne", Revue d'histoire arménienne contemporaine, no. 1, 1995, p. 131.Martine Hovanessian, "Exil et catastrophe arménienne: le difficile travail de deuil," in William Berthomière and Christine Chivallon (eds.), Les diasporas dans le monde contemporain, Paris: Karthala-MSHA, 2006, p. 231. Després que el terme genocidi fos encunyat, es va usar també la paraula «Armenicidi» com a nom per al genocidi armeni.
Les obres que busquen negar el genocidi armeni sovint associen paraules qualificades amb el terme genocidi, com «anomenat», «al·legat» o «disputat», o el qualifiquen com a «controvèrsia», o ho descarten com a «acusacions armènies», «reclams armenis» o «mentides armènies», o empren eufemismes per a evitar la paraula genocidi, com anomenar-ho «tragèdia per a tots dos costats» o «els esdeveniments de 1915».Erdoğan tells Germany to look at own 'genocide' history, Yeni Şafak, 6 June 2016. "...Armenian claims of "genocide" during the 1915 events", "Turkey denies the alleged Armenian "genocide", L'ús que va fer el president estatunidenc Barack Obama del terme Mets Yeghern en referir-se al genocidi armeni ha estat descrit com «un mitjà per a evitar la paraula genocidi».Ayda Erbal, "Mea Culpas, Negotiations, Apologias: Revisiting the 'Apology' of Turkish Intellectuals," in Birgit Schwelling (ed.), Reconciliación, sociedad civil y la política de la memoria: iniciativas transnacionales en el siglo XX, Bielefeld: Transcripción, 2012, p. 88: "Al parecer, no es consciente de que cualquier término usado para referirse a un crimen histórico de esta naturaleza necesariamente siempre esté 'politizado', cuando se usa en este contexto, al igual que cuando el presidente Obama usó el mismo término como un medio para evitar la palabra" genocidio ", Mets Yeghern deja de ser un término privado de luto comunal para los armenios, se convierte en otra cosa: un instrumento político en manos de otros."
Diverses organitzacions internacionals han estudiat les atrocitats, totes determinant que el terme «genocidi» descriu encertadament la «massacre otomana d'armenis el 1915–16». Entre les organitzacions que afirmen aquesta conclusió es troben el Centre Internacional de Justícia Transicional, l'Associació Internacional d'Investigadors del Genocidi i la Subcomissió de Prevenció de Discriminacions i Protecció de les Minories de les Nacions Unides.
El 2005, l'Associació Internacional d'Erudits pel Genocidi va afirmar que les proves acadèmiques van revelar que el «govern dels joves turcs de l'Imperi Otomà va començar un genocidi sistemàtic dels seus ciutadans armenis, una població cristiana minoritària i desarmada. Més d'un milió d'armenis van ser exterminats per matança directa, inanició, tortures i marxes forçades». L'IAGS també va condemnar els intents turcs de negar la realitat objectiva i moral del genocidi armeni. El 2007, la Fundació Elie Wiesel per a la Humanitat va publicar una carta signada per 53 premis Nobel que reafirmava la conclusió dels erudits del genocidi que els assassinats d'armenis el 1915 constituïen genocidi.
Bat Ye'or ha suggerit que «el genocidi dels armenis va ser una jihad». Ye'or sosté la jihad i el que ella anomena «dhimmitude» per a estar entre els «principis i valors» que van portar al genocidi armeni.Ye'or, Bat. Islam and Dhimmitude. Madison, New Jersey: Fairleigh Dickinson University Press, 2002, p. 374. Aquesta perspectiva és qüestionada per Fà'iz el-Ghusein, un testimoni àrab beduí de la persecució armènia, el tractat de la qual de 1918 tenia com a objectiu «refutar per endavant les invencions i calúmnies contra la fe de l'Islam i contra els musulmans en general... El que els armenis han sofert és per a ser atribuït al Comitè d'Unió i Progrés... Això es deu al seu fanatisme nacionalista i la seva gelosia dels armenis, i només a aquests; la fe de l'Islam és innocent de les seves accions».: Arnold Toynbee escriu que «els joves turcs van fer que el panislamisme i el nacionalisme turc treballessin junts per a aconseguir les seves finalitats, però el desenvolupament de la seva política mostra que l'element islàmic està retrocedint i que el nacionalista està guanyant terreny».Toynbee, Arnold Joseph. Turkey: a Past and a Future. 1917, p. 22–23. Toynbee i diverses altres fonts informen que molts armenis es van salvar de la mort en casar-se amb famílies turques o convertir-se a l'islam. Preocupat que els occidentals consideressin l'«extermini dels armenis» com «una taca negra en la història de l'Islam, que les edats no esborraran», El-Ghusein també observa que molts conversos armenis van ser condemnats a mort.: En un cas, quan un líder islàmic va apel·lar als conversos armenis que se separen de l'Islam, El-Ghusein cita a un funcionari del govern com responent que «la política no té religió», abans d'enviar als conversos a la mort.:
Context històric i antecedents La població armènia a l'Imperi otomà miniatura|280x280px|La major part de la població armènia es concentrava a l'est de l'Imperi otomà La part occidental de l'Armènia històrica, coneguda com a Armènia occidental, havia quedat sota jurisdicció otomana per la Pau d'Amasya (1555) i estava permanentment separada d'Armènia oriental pel Tractat de Zuhab (1639). A partir de llavors, la regió es va denominar alternativament com a Armènia «turca» o «otomana». La gran majoria d'armenis es van agrupar en una comunitat semiautònoma, el millet armeni, dirigit per un dels caps espirituals de l'Església Apostòlica Armènia, el Patriarca armeni de Constantinoble. Els armenis es concentraven principalment a les províncies orientals de l'Imperi Otomà, encara que també es trobaven grans comunitats a les províncies occidentals, així com a la capital, Istanbul.
La comunitat armènia estava formada per tres denominacions religioses: catòlica armènia, protestant armènia i apostòlica armènia, l'Església de la gran majoria dels armenis. Sota el sistema de millet, es va permetre a la comunitat armènia establir un autogovern, amb escassa ingerència del govern otomà. La majoria dels armenis, aproximadament el 70%, vivien en condicions pobres i perilloses al camp, a excepció dels rics, de la classe amira amb seu a Istanbul, una elit social els membres de la qual incloïen als duzians (Directors de la Casa de la Moneda Imperial), els balyans (Cap Imperial dels arquitectes) i els dadians (Superintendent de molins de pólvora i gerent de fàbriques industrials). Les xifres del cens otomà xoquen amb les estadístiques recopilades pel Patriarcat d'Armènia. Segons aquest últim, hi havia gairebé tres milions d'armenis vivint a l'imperi el 1878 (400.000 a Istanbul i els Balcans, 600.000 a Àsia Menor i Cilícia, 670.000 a Armènia Menor) i l'àrea prop de Kayseri i 1,3 milions a Armènia occidental).