El Tractat d'Utrecht, també anomenat Pau d'Utrecht o Tractats d'Utrecht i Rastatt, són un seguit de tractats de pau multilaterals signats entre la Corona de Castella, el Regne de França i els seus enemics bèl·lics a Utrecht (Províncies Unides, actualment els Països Baixos) el març i l'abril de 1713 que donaren lloc al final de la Guerra de Successió espanyola. Amb aquest tractat Felip d'Anjou fou reconegut com a rei de la corona castellana, i a canvi es formalitzà la pèrdua de les possessions europees de dita corona, que van restar a mans dels àustries, i també de territoris com Gibraltar i Menorca, que restaren a mans angleses. A més, la Corona d'Aragó perdé la seva sobirania, que a partir de llavors restà sota mans castellanes. En resum, el tractat va suposar canvis geopolítics importants en tot el panorama europeu; es va haver de complementar, però, amb el Tractat de Rastatt (març 1714) i el Tractat de Baden (setembre 1714). Tot i que amb el tractat es donava per acabada la guerra, els enfrontaments bèl·lics continuaren fins al setembre de 1714 i els borbons no es feren amb tots els territoris revoltats fins al juliol de 1715 (Mallorca).
Antecedents històrics miniatura|300px|Europa en 1701 a l'inici de la Guerra de Successió Les arrels de la Guerra de Successió, i per tant, del Tractat d'Utrecht, s'ha de cercar a mitjans del amb la Pau de Westfàlia (1648) i la Pau dels Pirineus (1659), que posa en rellevància el domini de l'hegemonia francesa envers la monarquia hispànica, posant fi al model hispànic incapaç de mantenir un imperi tan gran. De l'altra banda, els francesos i els anglesos estaven enfrontats pel control del tràfic de pells a les colònies que el Regne de França i el Regne d'Anglaterra tenien a l'Amèrica del Nord, conflicte agreujat al voltant del 1670, mentre Carles II de Castella governava des del 1665. Carles II d'Àustria ja mostrava contratemps en la seva descendència des de bon principi pel seu precari estat de salut, i ben aviat tant França com Àustria van començar a posicionar-se davant el fet successori. Així, els prínceps europeus feia temps que havien començat a negociar com es repartirien els territoris de la monarquia castellana, com ho mostra un acord el 1668 entre Leopold I i Lluís XIV per tal de dividir-se l'imperi castellà en cas de conflicte dinàstic. De fet Gran Bretanya va veure aquests acords de repartiment amb bons ulls, ja que seria una manera de solucionar el problema de la successió espanyola. Finalment, Carles havent-se casat dues vegades, va morir l'any 1700 sense descendència, situació que va plantejar el problema de la successió a la corona.
Carles II de la Casa dels Habsburg al seu darrer testament constava com a hereu de la corona el Duc d'Anjou, futur Felip V, net de Lluís XIV de França, de la Casa dels Borbons. Davant d'aquesta situació, Leopold I d'Àustria (Habsburg) va reclamar el tron per al seu fill segon l'Arxiduc Carles d'Àustria, adduint llaços de sang. Tot i que durant els primers mesos no hi hagué una presa de decisió ferma davant aquest panorama, britànics i holandesos s'adonaren que la decisió de la monarquia hispànica els perjudicaria i afavoriria notablement a França.
Els catalans, tot i que inicialment van reconèixer Felip V, finalment van optar per la candidatura de l'Arxiduc Carles. Al mateix temps, el Regne d'Anglaterra i les Províncies Unides temien una hegemonia borbònica que fes de la Corona de Castella i França un bloc potent, dirigit pel monarca francès. Aquest fet hipotètic podria trencar l'equilibri europeu, de tal manera que Anglaterra, les Províncies Unides i Dinamarca van constituir la Gran Aliança de la Haia el 1701 per evitar que el Borbó Felip V accedís al tron. És així que catalans i anglesos es van trobar lluitant al mateix bàndol.
Primeres converses per assolir la pau La Guerra de Successió Espanyola va ser molt llarga (1702-1714), per això que Lluís XIV entre mitjans i finals del conflicte intentava algun apropament per tal de posar fi a una guerra que s'estava saldant amb unes pèrdues humanes i monetàries importants. Un dels primers apropaments va tenir lloc el 1709. Tot i la superioritat militar francesa, l'hivern de 1709 a França fou especialment cruent, amb dues glaçades consecutives que van fer malbé les collites de cereals. Això va produir fams i mortaldats que van derivar a revoltes populars. Era un esdeveniment més dins la guerra, el qual empitjorà més la crisi econòmica que patia França. Per la qual cosa a la primavera Lluís XIV es veié obligat a reunir els seus consellers per tal d'accedir a la petició de negociar amb els aliats. Lluís XIV volia cercar la pau, i va enviar a la Haia al secretari d'Estat, el marquès Torcy. Els preliminars de la pau es van concretar en 42 punts, on restaven reflectits l'atribució de la monarquia hispànica amb Nàpols i Sicília a l'Arxiduc Carles d'Àustria i l'ordenació de fer fora del tron hispànic a Felip d'Anjou, entre d'altres. Tot i les dificultats franceses, Lluís XIV no va acceptar aquestes condicions tan humiliants, però va ser, en suma, un primer apropament que va evidenciar les necessitats de Lluís XIV de posar fi al conflicte i la intransigència aliada a les conversacions. El 3 de gener de 1710, però, es va tornar a les conversacions a Geertruidenberg de la mà de Torcy, i on la diplomàcia francesa cercava que Felip d'Anjou obtingués compensacions territorials com Nàpols, Sicília i Sardenya. Els aliats no estaven disposats a modificar els preliminars de la Haia, i incidien en l'evacuació militar francesa del Regne de Castella i l'abandonament del tron de Felip d'Anjou. El consell d'Estat de la Monarquia francesa es va reunir el 26 de març, decidint que Felip d'Anjou renunciaria al tron a canvi del Regne de Nàpols, però davant la contínua intransigència aliada, el consell decidí l'11 de maig no emprendre cap mesura militar per fer fora Felip V, però sí que acceptaria pagar als aliats perquè lluitessin contra ell –mitjançant un subsidi de 500.000 lliures mensuals. Aquesta darrera proposta no va satisfer els aliats —sobretot als holandesos— i Lluís XIV va posar fi a les dites conversacions. Els aliats estaven massa segurs de la superioritat militar sobre els borbons, però no esperaven que a partir d'aleshores els borbons i partidaris d'aquests foren obtenint un seguit de victòries que posessin el conflicte a favor seu.
A partir d'aquell moment, s'esdevingué una sèrie de fets favorables als borbons. El primer, a la tardor de 1710, segons Joaquim Albareda, moment en què "el conflicte internacional va emprendre un gir radical […] quan els tories assoliren la majoria al Parlament britànic". Aquest punt és important, doncs, perquè fins ara el Parlament britànic era presidit pels whigs, que eren favorables de la participació britànica al conflicte i de donar suport als catalans. Per contra, els tories ho eren de sortir del conflicte. El segon fet favorable als borbons fou al desembre de 1710, quan els austriacistes van patir una derrota a la Batalla de Villaviciosa a mans del militar Vendôme. De retruc, els britànics van començar a adoptar un pactisme amb França per tal d'afavorir els interessos comercials pels quals, en bona part, s'havien endinsat en el conflicte. Així doncs, s'iniciaria una nova fase per tornar a intentar converses per aturar les hostilitats. Els tories, d'aquesta manera, van iniciar una intensa campanya propagandística i converses secretes amb els francesos per plantejar un possible acord que permetés que Felip d'Anjou continués en el tron de la corona castellana a canvi de lliurar-los territoris europeus i americans. El tercer i darrer fet fou el 17 d'abril de l'any 1711, quan es va morir l'Emperador Josep sense descendència. Seria succeït per son germà, l'Arxiduc Carles, que passa a anomenar-se Carles VI d'Àustria. En un primer moment, els anglesos i els seus aliats varen témer que fos l'arxiduc qui trenqués l'equilibri europeu, perquè no es mostrava dispost a renunciar a la corona hispànica, a diferència de Leopold I i Josep I i, per tant, varen començar a negociar la pau.
El Tractat d'Utrecht Les negociacions secretes El gir radical que s'experimentà entre finals de 1710 i principis de 1711, van precipitar els esdeveniments. Va proporcionar motius als tories per abandonar el bàndol aliat i cercar les primeres converses –secretes– de pau, i tanmateix va fer que Lluís XIV deixés de pressionar Felip d'Anjou amb l'abandonament militar a la Corona de Castella. Lluís XIV es mostrava triomfant veient aquella victòria com «el gir decisiu de tota la guerra de Successió: el tron del meu net finalment assegurat, l'arxiduc desanimat...el partit moderat de Londres confirmat en el seu desig de pau».
Els plans dels tories a la tardor de 1710 es basaven a assolir una pau en unes condicions raonables per al seu país, assegurar les finances públiques i aturar el sector radical dels tories. Volien dur a terme una negociació secreta amb França, a banda dels aliats, sense alterar els acords que conformaven la Gran Aliança, fer que Felip V conservés el tron de la Corona de Castella i les Índies per tal que els britànics obtinguessin privilegis tant a Europa com a Amèrica, restablir en el tron britànic al pretendent Jaume III de Stuart, en el cas que no s'assolís un acord en el tema religiós (els jacobins tenien un pes important al Parlament anglès el 1710). Les aspiracions britàniques acabarien plasmant-se cinc dies després de la mort de l'emperador Josep I, el 22 d'abril de 1711, quan el ministre francès, el marquès Torcy, signà un document on els francesos deixaven de donar suport a Jaume III de Stuart en les seves aspiracions a succeir la reina Anna d'Anglaterra, reconeixien la successió de Jordi de Hannover, i asseguraven que les corones castellana i francesa no s'unificarien, entre d'altres. El 28 d'abril, François Gaulthier arribava a Londres amb l'acord. Un acord que es va transformar en tres documents que preconfigurarien els acords del Tractat d'Utrecht.
La reacció dels aliats davant el progressiu abandonament del Regne Unit fou entre sorpresa i consternació. El secretari d'Estat d'Itàlia, Juan Antonio Romeo y Andaraz, el marqués Erendazu, afirmava: «encara que és cert que les nostres coses no tenen un bon parer, avui no es pot fer un judici fix perquè les d'Anglaterra estan subjectes a mutació que d'un instant a un altre podem passar d'un estat infeliç a un altre de feliç. Si caigués el partit dominant –el dels tories– assoliríem el que volguéssim i sens dubte els francesos signarien aleshores la pau com volguéssim.». Els anglesos, a més, van començar a reduir notablement els ajuts econòmics a l'arxiduc Carles, però tot i així, potències marítimes com Gran Bretanya, volien que la guerra contínues a Catalunya per tal d'obtenir millors concessions en les negociacions de pau que s'estaven duent a terme. Aquesta decisió també la va adoptar –per majoria– la Cort de Viena, tot i que el príncep Eugeni de Savoia disposava d'una armada inferior a la borbònica pel fet de no poder confiar amb els anglesos, els holandesos i els prínceps alemanys.