Les esglésies de Sant Pere de Terrassa (Seu d'Ègara) són un conjunt monumental format per les esglésies romàniques de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, situades a la confluència dels torrents de Vallparadís i Monner, a l'antic nucli visigòtic d'Ègara, origen del poble de Sant Pere de Terrassa, avui barri terrassenc.
Són testimoni de la seu episcopal del bisbat d'Ègara, constituït cap a l'any 450. Sobre una basílica paleocristiana es va construir l'antiga Catedral d'Ègara. Quan el bisbat va desaparèixer al , el conjunt va perdre poder i l'antiga catedral va ser reconstruïda amb unes dimensions molt menors, ja de factura romànica. L'espai és actualment ocupat per l'església de Santa Maria, del , on s'hi va instal·lar una canònica augustiniana provinent de l'abadia de Sant Ruf d'Avinyó, a França, que hi romandria fins al 1592.
Pel que fa a l'església de Sant Pere, parròquia de Terrassa, va perdre la condició parroquial l'any 1601, quan el priorat i la parroquialitat van ser traslladats al Sant Esperit de Terrassa, tot i que la va recuperar al . Al primer terç del les tres esglésies van ser objecte d'estudi i restauració per part de Josep Puig i Cadafalch, que també va fer excavacions a Santa Maria i Sant Miquel. El conjunt fou declarat monument nacional del 1931 i bé d'interès historicoartístic el 1985.
El conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere i el patrimoni arqueològic i artístic que contenen constitueixen un element excepcional del patrimoni històric i artístic català, ja que abasta un període ininterromput que va des de l'època ibèrica fins a l'actualitat. Són considerades el conjunt artístic més important de la ciutat i una de les joies de l'art romànic català. Durant els primers anys del segle XXI van ser objecte d'una important reordenació museogràfica, inaugurada l'octubre del 2009. Actualment formen part del Museu de Terrassa.
Història El bisbat d'Ègara miniatura|Mosaic amb paó, de l'antiga Seu d'Ègara
Durant el procés de romanització de la península Ibèrica es van crear diversos assentaments al llarg de tot el territori. L'Ègara romana fou fundada com a municipi per l'emperador Vespasià (69-79 dC), i les institucions centrals del municipi eren situades on actualment hi ha les esglésies de Sant Pere. Aquesta teoria està basada en l'existència de dos pedestals epigràfics reaprofitats per a la reconstrucció de l'església de Santa Maria, així com les restes d'una vil·la romana i diversos enterraments trobats, que fan pensar en l'existència d'una necròpoli.
El municipi va arribar a la màxima esplendor amb la creació del bisbat d'Ègara com a seu episcopal, cosa de la qual es té constància escrita des de l'any 450, com una segregació del bisbat de Barcelona, duta a terme pel bisbe Nundinari, amb què es constitueix un nou centre de poder religiós i administratiu. Es creu que es va triar Ègara per la seva importància com a municipi i la seva situació geogràfica en l'època de les invasions bàrbares. El mes de gener de l'any 615 s'hi va celebrar el Concili d'Ègara, un concili provincial de la Tarraconense al qual hi van assistir catorze bisbes.
El bisbat d'Ègara perduraria fins a la invasió sarraïna, al . El 711 va tenir lloc la batalla de Guadalete, que significaria el final del regnat visigot i l'inici del domini àrab. El rastre del bisbat es perd durant la invasió sarraïna del segle VIII: la presència d'un delegat de Joan d'Ègara al Concili de Toledo, l'any 693, és l'últim fet contrastat de la seva existència.
Construcció dels edificis miniatura|Antiga postal de les esglésies de Sant Pere de Terrassa La seu del bisbat es va construir en un turó situat entre els dos braços d'un torrent, probablement vora l'emplaçament del centre de l'antiga Ègara romana, damunt una església paleocristiana de la qual encara es conserven restes. Era l'època en què el cristianisme passava de ser religió tolerada a finalment oficial.
Primer es va construir una basílica, i posteriorment una catedral, a l'espai actualment ocupat per l'església de Santa Maria i per l'antiga rectoria. El procés de construcció es va allargar més d'un segle. Es va construir també un santuari amb finalitats funeràries –l'actual església de Sant Miquel–, que disposava d'una cripta subterrània. Als voltants del recintes s'han trobat dos tipus de tombes distribuïdes de forma aparentment aleatòria. Unes, de forma rectangular, pertanyen a la necròpolis de l'època episcopal (). Les altres, de forma antropomòrfica, són més tardanes i corresponen a l'època carolíngia (segles IX-X). Gairebé totes són orientades cap a l'est, segons el simbolisme clàssic cristià.
Durant aquest període també es va bastir una església parroquial, l'actual església de Sant Pere. Posteriorment es va edificar el palau episcopal al costat de la catedral. Tot el conjunt d'edificis es va eixamplar progressivament amb el pas dels anys i la consolidació del poder episcopal. Prenia forma, així, un conjunt monumental que s'erigeix com una mostra única de l'art cristià occidental d'aquest període, el de màxima esplendor del bisbat d'Ègara. Les esglésies van quedar enllestides segons la forma actual cap als segles i i són de factura romànica, edificades sobre antics edificis preromànics de l'època visigòtica, quan la ciutat encara no era seu episcopal.
Canònica agustina i pèrdua de la parròquia miniatura|Abadia de Sant Ruf d'Avinyó A partir de l'any 1000 els comtats catalans ja tenen una consolidació més significativa, amb la frontera amb l'Àndalus cada vegada més lluny d'Ègara. La consolidació de la Corona d'Aragó obra una nova etapa històrica d'esplendor de Catalunya com a potència mediterrània, fet que permet que el conjunt d'esglésies experimenti diverses modificacions i reformes, incloent unes destacades pintures murals, fins que el 1112 es consagra l'església.
miniatura|Basílica del Sant Esperit, actual Catedral de Terrassa Al , a Santa Maria s'hi va instal·lar una canònica agustiniana provinent de l'abadia de Sant Ruf d'Avinyó, que va durar fins al 1592. Per la seva banda, l'església de Sant Pere d'Ègara, seu de la parròquia, va perdre la seva condició parroquial el 1601, en què va passar a la nova basílica del Sant Esperit del nucli de Terrassa, avui catedral del bisbat de Terrassa, fet que provoca que el conjunt entri en una certa decadència.
Les primeres recerques sobre la història del conjunt van ser iniciades des de la parròquia de Sant Pere mateix, amb personatges com el pare Francisco Diago (1603), el mossèn Joan Arnella –que hi va iniciar processos de restauració el 1611– o el pare Fèlix Torres i Amat, qui hi faria les primeres intervencions arqueològiques el 1818. Al Sant Pere va recuperar la parroquialitat. Declaració de monument i museïtzació Arquitectes, arqueòlegs i historiadors, entre els quals destaquen Francesc de Paula Villar, Lluís Muncunill, Josep Puig i Cadafalch, Josep de C. Serra Ràfols o Jordi Ambròs, van continuar les recerques sobre el conjunt monumental en diferents moments del , amb l'objectiu de descobrir la història de l'Ègara romana i del conjunt episcopal. En destaca especialment el treball de Josep Puig i Cadafalch, qui va realitzar un profund estudi historicoartístic del conjunt, així com una restauració i excavacions a Santa Maria i Sant Miquel. Puig i Cadafalch, que coneixia construccions com la font baptismal del patriarca Callisto, va aventurar que Sant Miquel –de planta quadrada amb creu grega inscrita i actualment considerada una església mausoleu– era un baptisteri i, en ocupar-se de la reconstrucció del conjunt episcopal d'Ègara, va afegir-hi una piscina central envoltada per les vuit columnes. Pere Antoni Ventalló va analitzar els elements constructius a l'interior de Sant Miquel abans de les intervencions de Puig i Cadafalch.
El conjunt fou declarat monument nacional el 1931, i bé d'interès historicoartístic el 1985. Avui dia les esglésies són una de les sis seccions del Museu de Terrassa, que inclou edificis com el Castell Cartoixa de Vallparadís, la Casa Alegre de Sagrera, la Torre del Palau, el Centre d'Interpretació de la Vila Medieval de Terrassa i el Claustre del Convent de Sant Francesc.
Pla Director miniatura|Santa Maria des de la nova passera construïda per franquejar el parc de Vallparadís El 1991 es va celebrar el Primer Simposi Internacional sobre les Esglésies de Sant Pere de Terrassa, que va tancar-se demanant una recerca arqueològica extensiva que permetés una nova anàlisi exhaustiva del complex. L'any 1995, per iniciativa de l'Ajuntament de Terrassa, es va iniciar un projecte de desenvolupament cultural i integració urbana del conjunt, del qual va sorgir el 1998 el Pla Director de les Esglésies de Sant Pere, amb la col·laboració de la Parròquia de Sant Pere, el Bisbat de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, el Ministeri de Cultura, el Ministeri de Foment i la Caixa de Terrassa. El Pla Director va ser redactat per un equip tècnic del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, format per Antoni Navarro, Alfred Pastor, Eduard Riu i Albert Sierra; pel director del Museu de Terrassa, Domènec Ferran, i per l'arquitecte Pere Riera.
En aquest pla s'emmarcava un projecte de restauració del conjunt, amb l'objectiu d'augmentar el coneixement científic de l'espai, procurar la seva difusió, ordenar la restauració dels edificis i l'adequació del conjunt a la visita. Les obres van incloure les següents actuacions: restauració de les cobertes de l'església de Sant Pere, restauració de l'església de Sant Miquel, passera sobre el parc de Vallparadís, excavació arqueològica de tot el conjunt, restauració de la rectoria, restauració de l'església de Santa Maria i restauració i consolidació del retaule de l'església de Sant Pere.
Després d'anys d'actuacions i d'11 milions d'euros de cost, l'octubre de 2009 es va reobrir l'espai amb una nova reordenació museogràfica, on es va donar un paper important a l'antiga rectoria remodelada, actualment centre d'interpretació del conjunt. A l'acte hi van assistir el llavors president de la Generalitat, José Montilla, acompanyat del conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, l'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, i el president de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué, entre altres personalitats.
El 2014, el retaule dels sants Abdó i Senén de Jaume Huguet va ser retornat a l'església de Santa Maria de Terrassa després de ser restaurat al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya
Edificis El fet singular d'aquest monument arquitectònic és que és un complex format per tres construccions, és a dir, un conjunt monumental, que ja va ser dissenyat com a tal des dels seus inicis pràcticament, i que s'ha mantingut fins a l'actualitat, amb canvis arquitectònics i estructurals per adaptar el conjunt a les necessitats de cada època. El complex es divideix en les restes de l'antiga catedral i baptisteri (actuals església de Santa Maria, edifici d'acollida de visitants i rectoria), a mà dreta; l'edifici funerari (actual església de Sant Miquel), al davant; i l'església parroquial (Sant Pere) a l'esquerra. L'accés es troba a l'oest del conjunt. El recinte limita amb els carrers de Josep Rigol i Fornaguera (nord) i de la Rectoria (sud). El pont de Sant Pere, del , comunica el conjunt amb la ciutat. El 2004 es va construir una nova passarel·la per comunicar el conjunt amb la part est de la ciutat, que passa per damunt del parc de Vallparadís. miniatura|center|500px|Imatge del conjunt
Antiga Catedral miniatura|Restes de mosaic de la primitiva basílica cristiana, davant l'església de Santa Maria