Enterrament a Ornans (en francès Un enterrement à Ornans) és un dels quadres més coneguts del pintor francès Gustave Courbet. Està realitzat amb la tècnica de la pintura a l'oli i mesura 315 centímetres d'altura i 668 d'amplada. Va ser pintat el 1849, i actualment es troba exposat al museu d'Orsay de París.
La pintura va ser presentada al Saló de París de 1850, provocant un escàndol, ja que havia donat el tractament, en format i estil, d'una pintura d'història però sobre un fet que no era sinó un «episodi banal», un enterrament de poble, és a dir, una escena de gènere. Aquesta pintura va marcar el naixement del veritable realisme.
Context històric Courbet va realitzar Enterrament a Ornans el 1850, un període tan crucial a la història de França com per a la història de l'art modern. Lluís Felip I de França va ser deposat el 1848, i a l'any següent, Lluís Napoleó Bonaparte, futur Napoleó III, va ser elegit president de la República Francesa.
El 1850, especialment durant la Revolució Industrial, els impulsos espirituals dels romàntics esdevenen obsolets davant del ràpid desenvolupament de les tècniques de producció i el sorgiment d'una nova societat. Es formen aleshores dues classes socials paral·leles amb aspiracions contràries: la burgesia es converteix en la classe dominant, i tendeix a imposar la seva política i moral, mentre que la classe obrera cerca d'expressar les seves demandes. Els intel·lectuals, com ara Karl Marx i Pierre-Joseph Proudhon -que era amic de Courbet, qui el 1865 en va pintar un retrat-, van començar a desenvolupar els fonaments de la doctrina socialista. En aquest context social, els artistes no són necessàriament al costat de la classe treballadora i la seva lluita (Courbet participarà en la Comuna de París solament el 1871), però estan en contra de la burgesia, que rebutja les noves formes de l'art. L'artista veritablement innovador tendeix a aïllar-se i marginar-se ell mateix: després de la forma de vida bohèmia i lliure dels artistes romàntics, a la fi del va aparèixer la imatge de l'artista maleït, que no està al servei de les institucions i dels poderosos com abans, i que només és entès per una petita elit intel·lectual i artística.
Classificació de l'obra Coubert en aquesta la seva obra mestra transmet amb el màxim realisme possible un funeral. Possiblement es tracta del funeral del seu propi avi matern, republicà convençut, constatant-se la presència de dos amics jacobins, encara que ell mateix apareix a l'extrem esquerre com a testimoni. Hi assisteix tota la comunitat, des dels representants de l'ajuntament fins a les ploramorts oficials, passant pels gentilhomes i la família del pintor. També un gos perdiguer no vol perdre's l'esdeveniment i es presenta en primer pla. Per comentaris del mateix pintor sabem que tota la població d'Ornans, petita població propera a Besançon i poble natal del pintor,Bárbara Eschenburg e Ingeborg Güssow, «El Romanticismo y el Realismo » en Los maestros de la pintura occidental, Taschen, 2005, pág. 444, va voler posar per al quadre, resultant un conjunt de quaranta-sis persones a mida natural representades amb enormes dosis de veracitat. Es pot dir que aquesta obra és un pamflet del nou estil artístic defensat per Courbet, considerat com un art científic, naturalista, anticlàssic, antiacadèmic, progressista i social, l'única font del qual havia de ser l'observació directa del natural. Les figures formen un grup compacte, i es retallen sobre les planes muntanyes de la localitat, representades en diverses actituds i postures, tractant-se d'una de les millors galeries de retrats de la història de l'art.
La religió i la mort miniatura|Hamlet i Horaci al cementiri, de Delacroix, on mostra un crani simbòlic A l'Enterrament a Ornans es barregen els temes de la mort i de la religió mitjançant l'enterrament, un ritu funerari ocupa un lloc fonamental unint en el dolor una comunitat pobletana. Més enllà del ritu religiós en si mateix, l'univers de l'obra està carregat de símbols relacionats amb la religió i la mort:
Als Evangelis apòcrifs es diu que «quan Crist va agonitzar, la terra va tremolar, es va esquinçar i va fer brollar el crani d'Adam, enterrat des de feia mil·lennis». Courbet ha representat en el quadre un crani a la dreta de la fossa. També es troba aquest crani simbòlic a Hamlet i Horaci al cementiri, pintat per Delacroix el 1839, solament deu anys abans.Sérullaz, Maurice (1989) pàg. 102-103 Aquesta mateixa calavera, així com els ossos en creu i les llàgrimes que figuren a la tela mortuòria, significarien que «l'iniciat renaixerà a una nova vida», en una al·lusió de Courbet a la sorda i secreta tradició maçònica a la població d'Ornans. El gos també tindria una càrrega simbòlica. De fet, a diverses societats és l'animal que acompanya l'home a l'altra vida i està present sovint a les cerimònies sagrades, per exemple, de l'antic Egipte o dels inques.
Descripció El suport és una tela que mesura 3,24 metres d'alt per 6,63 metres d'amplada. Està pintat a l'oli.
miniatura|En primer pla, dues dones identificades com familiars directes del pintor És una composició oberta. La composició ve determinada per les figures representades de peu, a mida natural, que estan dispostes una al costat de l'altra, a manera de fris, imitant els sarcòfags de l'antiguitat romana. El fris que formen els personatges, proper al que s'anomena una isocefàlia, segueix la mateixa ondulació rítmica que la serralada del Jura, que serveix de fons i que era el paisatge autèntic d'Ornans. Els personatges estan posats sense cap mena de jerarquia, però les dones es mantenen separades dels homes a la dreta. L'horitzontalitat dels dos penya-segats del fons i dels núvols es contraposa amb la verticalitat dels personatges.
La perspectiva ve donada pel clarobscur, els diferents plans en què es distribueixen les figures i la seva superposició i el fons amb els penya-segats que s'alcen darrere els personatges.
La línia de l'horitzó està per damunt dels caps dels assistents a l'enterrament. No hi ha una simetria clara. L'estructura compositiva de la pintura té el seu centre en l'acció que té lloc a l'única obertura existent a la línia dels penya-segats.
La llum és barroca, inspirada lleugerament en Caravaggio. Cerca contrasts entre el primer pla, on està el taüt i els religiosos que fan la cerimònia, i la franja de personatges vestits de negre. La llum no s'utilitza per accentuar el dramatisme dels personatges, sinó per donar corporeïtat i volum als cossos. Al quadre domina una llum crepuscular que accentua la solitud del paisatge.
Utilitza una gamma cromàtica molt reduïda per afegir dramatisme a l'escena. Predomina el color negre i el blanc, també hi ha vermells a les togues i els birrets dels macers, on es veu la influència de Velázquez i Zurbarán. El color blanc predomina a les persones i als objectes del primer pla, com la sèrie de petites taques blanques (els mocadors, els colls de les camises, les còfies i el gos) que s'expandeixen per tot el quadre. Al costat d'aquests colors predominen una sèrie de tons terrosos i verds del paisatge que donen unió al quadre.
Una construcció geomètrica La pintura de Courbet obeeix a una construcció geomètrica: En primer lloc, si un segueix les línies formades pels penya-segats del fons i pels peus de la gent al primer pla (en blau), observa que el «cel», on segons la simbologia de la religió cristiana roman l'esperit dels mort, s'oposa a la «terra», on hi ha la fossa i on el cos físic serà enterrat. miniatura|center|600px|Composició geomètrica a lEnterrament a Ornans Per altra banda, el taüt s'inclina al llarg de la diagonal del rectangle format per l'horitzó i la vora inferior de la tela (línies grogues). El taüt té la mateixa inclinació que el braç horitzontal de la creu i, si s'allarga la diagonal, es descobreix que «es llença» cap al fosser i cap a la fossa on ha d'acabar enterrat. Finalment, el perllongament dels braços del santcrist (línia blanca inclinada) mostra una diagonal que creua el cel per damunt de la multitud. També es distingeix un eix (línia blanca vertical) que va des del terra (la «terra», el fossar…) fins al «cel»: passa a través del gerro de l'aigua beneita, aigua amb la qual el sacerdot pot batejar, pel cor del nen, que ha rebut el sagrament de la comunió, el portador de la creu, que ha rebut el sagrament del matrimoni i per fi el crucifix i el cos de Crist. Courbet, va representar el viatge de la vida mitjançant els sagraments cristians, des del naixement fins a la mort, i també la vida després de la mort. La creu del crucifix i la creu dibuixada amb ossos a la tela que cobreix el taüt (ressaltades en negre) formen dues creus fosques, clarament visibles sobre el fons clar: el símbol de la religió cristiana s'oposa a un símbol dels francmaçons.
Els personatges Els 27 personatges són tots habitants d'Ornans que Coubert va fer posar al seu taller. Separats, els homes a la part esquerra i les dones a la dreta, com es feia en aquella època dintre dels temples. Els homes porten vestits negres i molts d'ells barret de copa alta. Les dones porten còfies blanques i caputxes negres; moltes d'elles sostenen un mocador blanc a la mà per plorar el mort. A partir de les dades dels arxius municipals i d'actes notarials, els historiadors han pogut donar nom a gran part de tots els personatges.
Els quatre portadors: estan vestits amb guants blancs, roba de color negre i grans barrets amb les vores arrodonides. Porten el fèretre amb un llençol blanc que el rodeja i giren la cara cap al costat contrari (era costum exposar el cos durant alguns dies abans del funeral i potser l'artista representa així la pudor dels morts). (1) Era probablement un sabater artesà, (2) un agricultor propietari, (3) un músic (que també es troba a l'obra Després del sopar a Ornans, i (4) un propietari. Els dos últims són amics de Courbet. A l'extrem esquerre del llenç, darrere els portadors, (no surt en aquest esquema, però sí en el quadre sencer) és possible que estigui representat l'avi de Courbet que va morir un any abans.
Els cinc sagristans: que es troben darrere el sacerdot, a l'esquerra del taüt i vestits de blanc. (7) Un d'ells, que porta la creu, és un viticultor. Els altres dos (5) i (6) són, respectivament, un músic i un artesà sabater. El grup dels sagristans està «connectat» al cel a través de la creu, que sobrepassa la multitud i els penya-segats del fons.
Els dos escolans: el primer (8) mira cap a un personatge portador, a qui acaba de tocar el barret amb el seu ciri. El segon (9), al primer pla, és el que porta el gerro de l'aigua beneita.
El sacerdot (10): vestit amb gran pompa per al funeral llegeix els textos del seu breviari (llibre litúrgic que conté les oracions que s'han de llegir diàriament pels sacerdots) que sosté a la mà. Es troba enfront dels revolucionaris situats a l'altre costat de la fossa.
Els dos domers: són empleats laics de l'església, que garanteixen el bon desenvolupament de les cerimònies religioses. El de l'esquerra (11) és un enòleg, mentre que el de la dreta (12) és un humil sabater. El color vermell dels seus vestits i dels barrets fa que semblin sortits directament d'un quadre italià de l'Edat mitjana tardana. Tanmateix, a la sagristia de l'església d'Ornans es va trobar un d'aquests barrets. miniatura|center|600px|Personatges L'enterramorts: (13) Anthony Joseph Cassard, fill d'un sabater i que és un pobre camperol, ha deixat la seva jaqueta i la gorra de llana a les vores de la fossa que acaba d'obrir, com es veu pel color de la terra. Espera l'arribada del taüt i té un genoll a terra. Si la seva mirada, a mitjana alçada de la pintura, girada cap al grup dels oficiants i cap a la creu, ens porta al món espiritual de la cerimònia, la resta del seu cos ens porta cap a la part inferior del món i la realitat: l'enterrament del cadàver.