Urà és el setè planeta del sistema solar atenent la seva proximitat al Sol. És un gegant de glaç gasós i de color blau verdós. Es compon majoritàriament d'aigua, amoníac i metà en fase supercrítica, que en astronomia es consideren «glaços» o compostos volàtils. La seva atmosfera presenta una complexa estructura de capes de núvols i té la temperatura mínima més baixa (−224 °C) de tots els planetes del sistema solar. Cada 17 hores i 14 minuts completa una rotació retrògrada al voltant del seu eix de rotació, que mostra una inclinació extrema, de 82,23°. Això fa que, en els 84 anys terrestres que triga a acabar una òrbita al voltant del Sol, cada pol resti contínuament exposat a la llum solar durant 42 anys i completament a les fosques durant els altres 42.
Fou anomenat en referència al déu grec del cel, Urà (dit igualment Úran o Úranos), que en la mitologia grega era el pare de Cronos (Saturn) i l'avi de Zeus (Júpiter). És el tercer planeta més gros i el quart més massiu del sistema solar. La seva composició química és semblant a la de Neptú, però diferent de la dels gegants gasosos més grossos, Júpiter i Saturn, per la qual cosa els científics sovint es refereixen a Urà i Neptú com a «gegants de glaç» per distingir-los dels altres gegants gasosos. Es creu que els núvols més baixos es componen d'aigua i els més alts de metà. En canvi, l'interior del planeta consisteix principalment de glaços i roca.
Com els altres planetes gegants, Urà té un sistema d'anells, una magnetosfera i nombrosos satèl·lits. El sistema d'Urà té una configuració única respecte als altres planetes perquè el seu eix de rotació està molt tombat, gairebé fins al seu pla de revolució al voltant del Sol. Per tant, els seus pols nord i sud es troben on la majoria dels altres planetes tenen l'equador. Vistos des de la Terra, els anells d'Urà poden semblar que volten el planeta com una diana, i que els satèl·lits roden al seu voltant com les agulles d'un rellotge, encara que el 2007 i el 2008, els anells apareixien de costat. El 1986, les imatges del Voyager 2 van mostrar Urà com un planeta sense gairebé cap característica especial en la banda de llum visible, sense les bandes de núvols o tempestes associades amb els altres gegants. Tanmateix, els observadors terrestres han vist senyals de canvis d'estació i un augment de l'activitat meteorològica en els últims anys a mesura que Urà s'acosta al seu equinocci. Les velocitats del vent a Urà poden arribar als 250 metres per segon (900 km/h).
Encara que és visible a ull nu, és al límit de la detecció en un cel fosc i, per tant, és indistingible d'una estrella tènue. Per aquest motiu no va ser mai reconegut com a planeta pels observadors antics. Sir William Herschel va anunciar el seu descobriment el 13 de març de 1781, expandint els límits coneguts del sistema solar per primera vegada en la història moderna. També va ser el primer descobriment d'un planeta utilitzant un telescopi.
Descoberta Urà ja s'havia observat en diverses ocasions abans del seu descobriment com a planeta, però generalment s'havia confós amb una estrella. L'observació més antiga de la qual es té constància va ser el 1690 quan John Flamsteed va observar el planeta com a mínim sis vegades, catalogant-lo com a 34 Tauri. 34 Tauri (o 34 Tau) és un estel hipotètic catalogat per l'astrònom anglès John Flamsteed el 1690. Aquest estel no existeix: és el planeta Urà, que tenia una moció al cel massa lenta perquè Flamsteed l'identifiqués correctament. 34 Tauri, com 3 Cassiopeiae, és un dels escassos errors comesos per Flamsteed en el seu catàleg d'estels publicat sis anys després de la seva mort a la Historiae coelestis Britannica i que encara s'usa actualment segons la nomenclatura de Flamsteed. L'astrònom francès Pierre Lemonnier, va observar Urà com a mínim dotze vegades entre el 1750 i el 1769, fins i tot en quatre nits consecutives.
Sir William Herschel va observar el planeta el 13 de març de 1781 mentre estava al jardí de casa seva a 19 New King Street a la ciutat de Bath del Comtat de Somerset (Anglaterra) però inicialment el va classificar com un «cometa». Herschel es va «dedicar a fer una sèrie d'observacions sobre la paral·laxi de les estrelles fixes»,Journal of the Royal Society and Royal Astronomical Society 1, 30, citat a Ellis D. Miner, Uranus: The Planet, Rings and Satellites, New York, John Wiley and Sons, 1998 pàg. 8 utilitzant un telescopi dissenyat per ell mateix.
Va escriure al seu diari: «Al quartil a prop de ζ Tauri … o bé una estrella nebulosa o potser un cometa».Royal Astronomical Society MSS W.2/1.2, 23; citat a Miner pàg. 8 El 17 de març va escriure: «Vaig buscar el cometa o estrella nebulosa i he descobert que és un cometa perquè ha canviat de lloc».RAS MSS Herschel W.2/1.2, 24, citat a Miner pàg. 8 Quan va presentar el seu descobriment a la Royal Society, va continuar afirmant que havia descobert un cometa alhora que el comparava implícitament amb un planeta:Journal of the Royal Society and Royal Astronomical Society 1, 30; citat a Miner pàg. 8
Herschel va notificar el seu descobriment a Nevil Maskelyne que, desconcertat, li va respondre el 23 d'abril: «No sé com anomenar-lo. És igual de possible que sigui un planeta regular movent-se en una òrbita gairebé circular al voltant del Sol com un cometa movent-se en una el·lipsi molt excèntrica. Encara no li he vist cap cua».RAS MSS Herschel W1/13.M, 14 citat a Miner pàg. 8
Mentre que Herschel continuava descrivint prudentment el seu nou objecte com a cometa, d'altres astrònoms ja havien començat a sospitar que no ho era. L'astrònom rus Anders Johan Lexell va estimar que la seva distància era 18 vegades la distància entre el Sol i la Terra, i no s'havia observat mai cap cometa amb un periheli que arribés a quatre vegades la distància Sol-Terra. L'astrònom berlinès Johann Elert Bode va descriure el descobriment de Herschel com «una estrella mòbil que podria ser un objecte semblant a un planeta desconegut fins ara, que circula més enllà de l'òrbita de Saturn».Johann Elert Bode, Berliner Astronomisches Jahrbuch, pàg. 210, 1781, quoted in Miner pàg. 11 Bode va concloure que la seva òrbita pràcticament circular era més pròpia d'un planeta que no pas d'un cometa.Miner pàg. 11
Aviat es va acceptar universalment el nou objecte com a nou planeta. El 1783, en Herschel mateix va reconèixer aquest fet al president de la Royal Society Joseph Banks: «Per l'observació dels astrònoms més eminents d'Europa, sembla que la nova estrella, que jo vaig tenir l'honor d'assenyalar-los el març de 1781, és un planeta primari del nostre sistema solar». En reconeixement de la seva contribució, el rei Jordi III va concedir a Herschel una renda anual de dues-centes lliures amb la condició que es traslladés a Windsor perquè la família reial tingués la possibilitat de mirar pels seus telescopis.Miner pàg. 12
Nom Maskelyne va demanar a Herschel que «fes el favor a tota la comunitat astronòmica d'anomenar el vostre planeta, que és completament vostre, pel descobriment del qual estem en deute amb vós».RAS MSS Herschel W.1/12.M, 20, citat a Miner pàg. 12 En resposta a la petició de Maskelyne, Herschel va decidir d'anomenar l'objecte Georgium Sidus (‘Estrella de Jordi’), en honor del seu nou patrocinador, el rei Jordi III. Va explicar la seva decisió en una carta a Joseph Banks:
miniatura|esquerra|upright|William Herschel, el descobridor d'Urà
El nom proposat per Herschel no agradava fora de Gran Bretanya, i aviat se'n van proposar alternatives. L'astrònom Jérôme Lalande va proposar que el planeta s'anomenés Herschel en honor del seu descobridor. Bode, tanmateix, va optar per Urà, la versió llatinitzada del déu grec del cel, Urà. Bode va argumentar que, com que Saturn era el pare de Júpiter, el nou planeta s'havia d'anomenar amb el nom del pare de Saturn. El 1789, Martin Klaproth, amic de Bode de l'Acadèmia Francesa de les Ciències, va anomenar l'element que havia descobert feia poc «urani», a favor de l'opció de Bode. Finalment, la proposta de Bode va convertir-se en la més utilitzada mundialment, i va esdevenir universal el 1850 quan la HM Nautical Almanac Office, l'última que continuava utilitzant Georgium Sidus va acceptar la proposta d'Urà.
Urà és l'únic planeta el nom del qual deriva d'un personatge de la mitologia grega. El seu símbol astronòmic és 16px|⛢. És una barreja dels símbols de Mart i el Sol perquè en la mitologia grega Urà era el cel, que es creia que era dominat pels poders combinats del Sol i Mart. El seu símbol astrològic és 16px|♅, i va ser suggerit per Lalande el 1784. En una carta a Herschel, Lalande el va descriure com «un globe surmonté par la première lettre de votre nom» (‘un globus coronat per la primera lletra del vostre nom’). En xinès, japonès, coreà, vietnamita el nom del planeta es tradueix literalment com a ‘estrella reina del cel’ (天王星).
Òrbita i rotació miniatura|Imatge del Hubble Space Telescope d'Urà mostrant les bandes de núvols, anells i llunes. Urà fa una volta al Sol cada 84 anys terrestres. La seva distància mitjana amb el Sol és aproximadament 3.000 milions de quilòmetres (unes 20 ua). La intensitat de la llum del Sol a Urà és més o menys 1/400 que a la Terra. Els seus elements orbitals van ser calculats per primer cop el 1783 per Pierre-Simon Laplace. Amb el temps, van començar a aparèixer discrepàncies entre les òrbites observades i les que s'havien predit, i el 1841, John Couch Adams va ser el primer a proposar que les diferències podien ser degudes a l'atracció gravitàtoria d'un planeta desconegut. El 1845, Johann Gottfried Galle va trobar un nou planeta, anomenat després Neptú, gairebé a la mateixa posició que havia predit Le Verrier.
El període de rotació de l'interior d'Urà és de 17 hores i 14 minuts. Tanmateix, igual que en tots els planetes gegants, la part superior de l'atmosfera experimenta vents molt forts en la direcció de la rotació. De fet, a algunes latituds, com per exemple al voltant de dos terços de la distància entre l'equador i el pol sud, les característiques visibles de l'atmosfera es mouen molt més ràpid, fent una rotació sencera en tan poc temps com 14 hores.
Inclinació de l'eix L'eix de rotació d'Urà està de costat respecte al pla del sistema solar, amb una inclinació de l'eix de 97,77 graus. Això produeix canvis d'estació completament diferents que als altres planetes majors. Es pot visualitzar la rotació d'altres planetes com a baldufes inclinades respecte al pla del sistema solar, mentre que Urà gira més aviat com una pilota rodant inclinada. Quan s'acosten els solsticis d'Urà, un pol mira contínuament en direcció al Sol mentre que l'altre està en el sentit contrari. Només una banda estreta al voltant de l'equador experimenta un cicle ràpid de dia i nit, però amb el Sol molt baix damunt de l'horitzó com a les regions polars de la Terra. A l'altra banda de l'òrbita d'Urà, l'orientació dels pols en direcció al Sol és la inversa. Cada pol rep al voltant de 42 anys de llum solar contínua, seguits per 42 anys de foscor. Quan s'acosten els equinoccis, el Sol s'alinea amb l'equador d'Urà creant un període de cicles dia-nit semblant als que s'observen a la majoria dels altres planetes. L'equinocci més recent d'Urà va ser el 7 de desembre del 2007. Hemisferi nord Any Hemisferi sudSolstici d'hivern1902, 1986Solstici d'estiuEquinocci vernal1923, 2007Equinocci de tardorSolstici d'estiu1944, 2028Solstici d'hivernEquinocci de tardor1965, 2049Equinocci vernal