miniatura|Mostres de tipus de lletra d'una composició tipogràfica per William Caslon, fundador, tret de la Cyclopaedia de 1728 En tipografia, el tipus, caràcter tipogràfic o, col·loquialment, tipo és una peça metàl·lica (generalment un aliatge amb base de plom) en forma de paral·lelepípede que du en relleu una lletra o signe. Un conjunt complet d'aquestes peces, també anomenades tipus mòbils, amb totes les lletres, xifres i signes amb les mateixes característiques i del mateix cos, forma una pòlissa. Els tipus servien en la impressió tipogràfica per compondre el text per a la seva impressió. Aquests són fosos en una fonedora o bé directament a les màquines de composició tipogràfica (monotips i linotips).
Antecedents dels tipus mòbils Molt abans que Johannes Gutenberg iniciés els seus experiments tipogràfics, les primeres civilitzacions ja es van interessar a fixar les lletres i els símbols dels seus primitius alfabets en suports adequats que facilitessin la lectura. Els egipcis primer, i després els romans, van perfeccionar la tècnica d'esculpit sobre pedres, argiles i marbres amb la creació dels primers tipus de lletra. No van faltar els qui van veure en aquests intents els precedents de la moderna tipografia.La composición en artes gráficas (1970)
Suports d'escriptura Una vegada inventada l'escriptura, la seva conseqüència fou el naixement dels tipus. El primer suport d'escriptura va ser la pedra; prova d'això en són les extenses llegendes jeroglífiques gravades en les piràmides d'Egipte milers d'anys abans de l'Era cristiana. A la pedra la va succeir el metall (or, bronze, plomo, etc.) i posteriorment els llistons encerats de fusta, que eren làmines cobertes per una capa de cera sobre les quals s'escrivia amb l'ajuda d'un punxó. Aquests darrers van ser molt utilitzats per grecs i romans.
Papir El papir és una planta que creix a les ribes del Nil i altres rius africans. Els egipcis obrien perpendicularment la tija amb un punxó i n'extreien llences molt fines que enganxaven entre si per a formar rotllos. Aquests podien aconseguir els 15–20 metres de longitud. Els caràcters s'escrivien en columnes al llarg del rotllo per mitjà d'un càlam, fet d'una ploma d'au. La tinta s'obtenia a partir de plantes vegetals i animals. Atropellats en cilindres de fusta, en un dels seus extrems s'enganxava una llença de pergamí en la qual s'escrivia el títol de l'obra. Per a la seva lectura es desenrotllava el papir amb una mà i es recollia amb l'altra. Se'ls considerà com els primers llibres i rebien el nom de volum (del llatí volvere, embolicar).
El pergamí Deu el seu nom a la ciutat de Pèrgam, antiga ciutat d'Àsia Menor. Es feien amb pell de cabra o de carner, que convenientment adobada permetia l'escriptura sobre la seva superfície. Les classes de pells així creades eren dues i van rebre el nom de pergamí i vitel·la. Amb la difusió del pergamí es va generalitzar gradualment l'ús del llibre en quaderns en comptes d'en rotllos. A la unió de diverses fulles escrites (que tenien forma rectangular) se la va anomenar còdex. Es cuidava la seva conservació, cosint els quaderns i unint-los amb una llença de cuir pel llom, folrant-los amb dues taules de fusta que es cosien amb nervis de bou i que es cobrien amb pell per a facilitar la seva conservació.
Palimpsestos Neixen a conseqüència de l'escassesa de papirs i pergamins. Generalment eren pergamins als quals s'esborrava el seu contingut, rentant o raspant la seva superfície, per a reescriure sobre ells. Aquest fet, va portar com a conseqüència la desaparició de nombrosos textos manuscrits.
Paper Inventat a la Xina. Era obtingut a força de canya de bambú, palla d'arròs, fibra de morera, etc. El coneixement de la seva existència va arribar als àrabs, passant prèviament per Corea i el Japó. Aquests el van fabricar gairebé exclusivament amb draps de cotó obtenint, així, paper de gran qualitat.
Copistes Des de les albors de l'edat mitjana, la reproducció de còdexs s'efectuava, majoritàriament, en els monestirs benedictins. En una gran sala anomenada scriptorium els copistes s'asseien en amplis bancs mentre un lector, que se situava en un lloc alt de la sala, anava dictant l'obra. Quants més copistes, més reproduccions s'assolien. Una vegada acabades les còpies aquestes es revisaven i es comparaven amb l'original, efectuant-se les correccions necessàries. L'augment de la producció de llibres manuscrits va portar com a conseqüència la divisió del treball i l'especialització dels copistes. Aquests es van dividir en preparadors de pergamí i vitel·la (que preparaven les fulles donant grandària i finor a la seva superfície), amanuenses (que escrivien el text deixant espai per a inicials i frisos), crisògrafs (que dibuixaven les inicials) i il·luminadors (que pintaven les grans inicials, frisos i altres adorns amb or i diversos colors).
La impressió tabelària Tan importants com els copistes eren els gravadors d'il·lustracions en fusta. Aquests artistes, anomenats xilògrafs, reproduïen les seves creacions tallant dibuixos i lletres sobre fusta. Aquestes s'entintaven amb un colorant, i damunt de fulles de pergamí o paper exercint pressió es facilitava la seva reproducció. Aquestes planxes xilogràfiques portaven inscripcions explicatives que a poc a poc van anar guanyant espai a les il·lustracions, de manera que el text va cobrar major protagonisme. Per a la impressió d'un llibre eren necessàries tantes planxes com pàgines. El tipus de lletra utilitzat era gòtic, la fusta de boix i el paper de cotó o de fil, prèviament humitejat. S'entintava la planxa per mitjà de tampons de cuir, farciments de crin de cavall o de drap i col·locat el paper sobre la planxa es transferia la imatge a força de petits cops sobre aquest. El desenvolupament de les impressions xilogràfiques va fer disminuir gradualment les sales de scriptorium dels copistes, que van desaparèixer totalment amb l'arribada dels tipus de metall i la impremta.
Gutenberg i la impremta miniatura|Impremta d'impressió Cada vegada que es detectava un error les matrius d'impressió calia tornar a tallar tota la planxa. A partir d'aquí van sorgir els tipus mòbils, que permetien compondre una pàgina, i si es cometia un error, únicament calia substituir el caràcter erroni. Atès que aquests tipus permetien ser usats una vegada i una altra, es va optar per fondre'ls en metall.
Sovint s'ha atribuït a l'alemany Johannes Gutenberg el desenvolupament dels tipus mòbils gravats en fusta. En realitat va ser el xinès Bi Sheng (990-1051) qui va desenvolupar, al voltant de 1040, durant la dinastia Song, el primer sistema de tipus mòbils per imprimir textos del qual es té referència. La tecnologia era similar a usada en el jikji coreà de 1377 i la de la impremta que Gutenberg va utilitzar uns 400 anys més tard per produir les seves famoses edicions de la Bíblia.Eisenstein, Elizabeth L., The Printing Revolution in Early Modern Europe, Cambridge University Press, 1983 Posteriorment, Peter Schoeffer va perfeccionar l'invent creant els tipus de metall. Gutenberg va utilitzar una vella premsa d'esprémer raïms per als seus primers impresos. La va transformar en un carro mòbil sobre la qual dipositava la forma d'impressió, que s'entintava per mitjà d'un tampó. Col·locat el paper damunt del carro es feia lliscar el quadre que estava situat sota el cargol de la premsa, per mitjà d'una palanca, i així s'efectuava la impressió.
Els tipus de fosa L'equip de fosa a pressió es va inventar el 1838 per David Bruce amb el propòsit de produir tipus mòbils per a la indústria de la impressió. La primera patent relacionada amb la fosa a pressió es va concedir l'any 1849 per a una petita màquina accionada manualment per a la producció de tipus d'impressió mecanitzada. L'any 1885 Otto Mergenthaler va inventar la màquina Linotype, que va llançar una línia sencera de tipus com una sola unitat, utilitzant un procés de fosa a pressió. Gairebé va substituir completament el tipus de configuració a mà a la indústria editorial.
Els mestres impressors i els tipus Era habitual que els primers mestres impressors fossin també els creadors dels seus propis tipus. Entre ells destaquen:
A. Pannartz i C. Sweinheim Clergues que provenien del taller de Gutenberg. Van imprimir uns 300 exemplars del Donato pro puerulis, probablement l'única obra impresa en caràcters gòtics. Posteriorment, van crear un nou tipus semigòtic al que van denominar humanístic o romà.
Nicolas Jenson Va imprimir més de cent cinquanta llibres amb un caràcter de lletra propi anomenat romà o jensonià, gravat i fos per ell mateix. El seu tall era més elegant que els usats per A. Pannartz i C. Sweinheim.
William Caxton Mereix especial atenció per ser l'introductor de la impremta al Regne Unit.
Aldo Manuzio Va fundar una impremta a Venècia el 1494. Va estampar nombrosos llibres en grec i llatí per als quals va fondre caràcters ex professo dibuixats i gravats per Francesco Griffo, com ara els Bembo. Novetat principal va ser el tipus inclinat creat per Aldo a l'edició de les obres de Virgili, impreses al 1501, i que estava inspirat en la cursiva romana i en el manuscrit de les Rimes de Petrarca. Aquest tipus de lletra es va anomenar cursivo o "cancilleresco" i més tard es va denominar "aldino" o "italic".
Claude Garamond Es va dedicar a l'estudi dels caràcters perfeccionant els tipus de Jenson i Manuzio, i creant el tipus de lletra que porta el seu nom. Robert Estienne li va encarregar al 1541 punxar i fondre caràcters grecs en tres cossos coneguts com a grecs del rei. Punxons i matrius es conserven avui dia en la Impremta Nacional de París.
La família Estienne Henri Estienne, pare d'aquesta família d'impressors, va néixer a Provença el 1460. La seva obra mestra va ser el Quintuplex Psalterium, impresa el 1508 amb tipus romans i a dues tintes (negre i vermell). Dels seus fills va destacar sobretot Robert, però també Charles.
La família Elzevir Famosa família de tipògrafs i llibreters holandesos. Se'ls atribueix la creació dels tipus elzeverians, encara que existeixen contradiccions sobre la veritable autoria d'aquests tipus que alguns atribueixen a Garamond.
La família Didot Família francesa de gravadors, fonedors, impressors, llibreters i fabricants de paper que van desenvolupar la seva activitat durant els segles i . François Didot, va esser el pare d'aquesta destacada família. Va publicar la Histoire générale des Voyages, en 20 volums molt il·lustrats amb gravats i cartes geogràfiques. El seu fill François-Ambroise va reformar i adaptar el punt tipogràfic ideat per Pierre Simon Fournier, anomenat vulgarment punt Didot. François-Ambroise, amb el seu fill Firmin, va dibuixar, gravar i fondre bellíssims caràcters que van anomenar "romans moderns" i, que més tard van ser perfeccionats per l'italià Bodoni, per l'espanyol Ibarra i diversos gravadors de l'època.
John Baskerville Com a tipògraf, va crear caràcters que va dibuixar i fondre ell mateix amb un estil de transició entre el tipus "romà clàssic" de Jenson i el més modern de Bodoni.
William Caslon Contemporani de Baskerville, va néixer al 1692. Cèlebre gravador i fonedor de tipus, va instal·lar una de les primeres foneries tipogràfiques d'Anglaterra. Va aportar millores als tipus elzeverians.
Giambattista Bodoni