miniatura|Tripulació de l'STS-51-L: (fila anterior) Michael J. Smith, Dick Scobee i Ronald McNair; (fila posterior) Ellison Onizuka, Christa McAuliffe, Gregory Jarvis i Judith Resnik Laccident del transbordador espacial Challenger fou un accident mortal del programa espacial dels Estats Units que es produí el 28 de gener del 1986, quan el transbordador espacial Challenger (OV-099) es desintegrà 73 segons després d'enlairar-se, i que es cobrà la vida dels set membres de la tripulació. Els tripulants eren cinc astronautes de la NASA, un especialista de càrrega i una mestra d'escola. La missió, designada STS-51-L, era el desè vol de l'orbitador Challenger i havia de servir per posar en òrbita un satèl·lit de comunicacions i estudiar el cometa de Halley des de l'espai.
La nau es fragmentà sobre l'oceà Atlàntic, davant de la costa central de Florida (Estats Units), a les 11.39 EST (16.39 UTC). El vehicle es començà a desintegrar després de la fallada d'una junta tòrica del coet accelerador sòlid (SRB) dret durant l'enlairament. Aquesta fallada obrí un forat a través del qual el gas calent sota pressió de l'interior del motor de coet sòlid entrà en contacte amb l'estructura de connexió amb l'SRB i el tanc extern de combustible. La cadena d'esdeveniments conduí successivament a la separació de la connexió posterior de l'SRB dret, la fallada estructural del dipòsit extern i la destrucció gairebé immediata de l'orbitador per les forces aerodinàmiques.
Les operacions per trobar el compartiment de la tripulació i altres fragments del vehicle i aixecar-los del fons del mar duraren tres mesos. Malgrat que es desconeix el moment exacte en el qual moriren els membres de la tripulació, se sap que alguns encara eren vius després la desintegració inicial de la nau. Tanmateix, el transbordador no tenia cap sistema d'escapament. L'impacte del compartiment de la tripulació contra la superfície del mar a la seva velocitat terminal fou extremament violent i impossible de sobreviure.
El desastre feu necessària una pausa de 32 mesos en el programa del transbordador espacial. La Comissió Rogers, nomenada pel president Ronald Reagan per investigar l'accident, escatí que la cultura organitzativa i els processos de presa de decisió de la NASA hi havien contribuït de forma decisiva. Proves dutes a terme a partir del 1977 ja havien revelat un defecte potencialment catastròfic en les juntes tòriques dels coets acceleradors sòlids, però tant la NASA com Morton Thiokol, el contractista responsable dels coets acceleradors sòlids, havien ignorat el problema. A més a més, els executius de la NASA havien fet cas omís de les advertències dels enginyers sobre els riscos que comportaven els llançaments a baixes temperatures i ni tan sols no les havien transmès als seus superiors.
Molta gent veié el llançament en directe perquè a la tripulació hi havia Christa McAuliffe, el primer membre del Projecte Teacher in Space, que hauria estat la primera professora a l'espai. La cobertura dels mitjans de comunicació sobre l'accident fou molt àmplia: segons un estudi, el 85% dels estatunidencs enquestats havia sentit les notícies durant l'hora posterior a l'accident. L'accident del Challenger ha estat utilitzat com a cas d'estudi en moltes discussions sobre la seguretat en enginyeria i l'ètica al lloc de treball i el 1990 inspirà una pel·lícula per a televisió titulada Challenger.
Condicions anteriors al llançament Retards Originàriament s'havia previst llançar el Challenger des del Centre Espacial Kennedy de Florida a les 14.42 de l'hora de l'est (EST) del dia 22 de gener. Tanmateix, els retards de la missió anterior STS-61-C feren que la data de llançament fos postergada al 23 de gener, i més tard al 24 de gener. Aleshores, el llançament fou canviat al 25 de gener a causa del mal temps al punt d'aterratge transatlàntic d'avortament (TAL) de Dakar (Senegal). La NASA decidí utilitzar Casablanca com a punt TAL, però com que no estava equipada per a aterratges nocturns, calgué fixar el llançament al matí a Florida. Les prediccions d'oratge inacceptable al Centre Espacial Kennedy (KSC) provocaren que el llançament fos programat per les 9.37 EST del 27 de gener. Segons el llibre de Malcolm McConnell's book Challenger: A Major Malfunction, normalment la NASA hauria llançat el transbordador tot i la previsió d'un 50% de probabilitat de pluges, si no hagués estat perquè volien que el vicepresident George H. W. Bush passés a presenciar el llançament de camí a Hondures.
El llançament fou retardat l'endemà a causa de problemes amb l'escotilla d'accés exterior. Primer fallà un dels indicadors microruptors que servien per comprovar el correcte tancament de l'escotilla.McConnell, Malcolm. Challenger: A Major Malfunction, pàgines 150–153. Després, un pern caigut impedí que el personal de tancament retirés una fixació de tancament de l'escotilla de l'orbitador.McConnell, Malcolm. Challenger: A Major Malfunction, pàgina 154. Quan finalment s'aconseguí serrar la fixació, els vents laterals presents a la pista d'aterratge dels transbordadors ja superaven els límits permesos per un protocol d'avortament de retorn al punt de llançament (RTLS). La tripulació esperà que el vent amainés fins que la finestra de llançament arribà a la seva fi, cosa que obligà a cancel·lar de nou el llançament.
Trucada de conferència de Thiokol i de la NASA Pel 28 de gener es preveia un matí particularment fred, amb temperatures properes a 1 °C, el mínim permès per a un llançament. Les temperatures baixes havien suscitat la preocupació dels enginyers de Morton Thiokol, el contractista encarregat de la construcció i el manteniment dels SRB del transbordador. En una teleconferència celebrada a la tarda del 27 de gener, els enginyers i directors de Thiokol tractaren el tema de les condicions meteorològiques amb directors de la NASA del Centre Espacial Kennedy i el Centre de Vol Espacial Marshall. Diversos enginyers (notablement Roger Boisjoly, que havia fet saber preocupacions similars anteriorment) exposaren la seva preocupació sobre l'efecte de la temperatura sobre la resiliència de les juntes tòriques de goma que segellaven les connexions dels SRB. Cada SRB es componia de sis seccions, unides per mitjà de tres juntes de fàbrica i tres «juntes de camp». Les juntes de fàbrica estaven soldades, però les juntes de camp (muntades a l'Edifici d'Assemblatge de Vehicles del Centre Espacial Kennedy) utilitzaven dues juntes tòriques cadascuna, una de primària i una de secundària (auxiliar) per segellar-les (des de l'accident, les juntes de camp dels SRB utilitzen tres juntes tòriques). El segellament de totes les juntes dels SRB havien de contenir els gasos calents a alta pressió produïts per la combustió del propergol sòlid al seu interior, fent que sortí de la tovera situada a l'extrem posterior del coet. Els enginyers de Thiokol argumentaren que si les juntes tòriques es trobaven per sota de 12 °C, no tenien prou dades per determinar si la junta se segellaria correctament. Això era un punt important, car les juntes tòriques dels SRB havien estat designats com a components de «Criticalitat 1», és a dir, que no hi havia cap element de seguretat si fallaven tant les juntes tòriques primàries com les secundàries i que, si fallessin, destruirien l'orbitador i la tripulació.
Un dels arguments dels encarregats de la NASA en resposta a les preocupacions de Thiokol era que si fallava la junta tòrica primària, la segona se segellaria igualment. Això no estava demostrat, i de totes maneres no era un argument acceptable per un component de Criticalitat 1 (tal com ho digué l'astronauta Sally Ride a l'hora d'interrogar directors de la NASA davant la Comissió Rogers, està prohibit confiar en un element auxiliar per un component de Criticalitat 1. L'auxiliar serveix per protegir en cas d'una fallada no prevista, i no per substituir el dispositiu primari, quedant-se sense dispositiu auxiliar). Els enginyers de Thiokol també indicaren que les baixes temperatures nocturnes provocarien amb gairebé tota seguretat que la temperatura dels SRB baixés per sota de la línia vermella de 4 °C. Tanmateix, foren ignorats pels directors de Morton Thiokol, que recomanaren que el llançament continués segons l'horari previst. Tot i la percepció del públic que la NASA sempre practicava un enfocament amb seguretat en fallades, els directors de Thiokol foren influïts per l'exigència dels de la NASA que demostressin que no era segur fer el llançament, en lloc de demostrar que les condicions eren segures. Després de l'accident, es revelà que els directors de la NASA sovint ignoraven normes de seguretat per mantenir el ritme de llançaments.
Gel miniatura|upright|Gel a la torre de llançament hores abans del llançament del Challenger. A causa de les baixes temperatures, s'havia acumulat una quantitat important de gel a l'estructura de servei fixa del costat del transbordador. Sense voler, l'equip antiglaç del Centre Espacial Kennedy apuntà una càmera infraroja a la junta de camp posterior de l'SRB dret, i observarren que tenia una temperatura de −13 °C. Es cregué que això era degut al flux d'aire superrefrigerat de la vàlvula de ventilació del tanc d'oxigen líquid. Aquesta xifra era molt més baixa que la temperatura de l'aire, i es trobava molt per sota de les especificacions de disseny de les juntes tòriques. Tanmateix, més tard es determinà que aquest mesurament de −13 °C era incorrecte, a causa del fet que el personal no havia seguit les instruccions de l'equipament. Més tard, les proves i càlculs ajustats confirmaren que la temperatura de la junta no era gaire diferent de l'ambiental.
Tot i que l'equip antiglaç s'havia passat la nit retirant gel, els enginyers de Rockwell International, el contractista principal del transbordador, encara estaven preocupats. Els enginyers de Rockwell que observaven la plataforma de llançament des de la seva seu de Downey (Califòrnia) quedaren horroritzats quan veieren la quantitat de gel que hi havia. Temien que durant el llançament es desprengués gel i impactés contra les llosetes de protecció tèrmica del transbordador, possiblement a causa de l'aspiració provocada pel corrent de gas de combustió de l'SRB. Rocco Petrone, responsable de la divisió de transport espacial de Rockwell, i els seus col·legues consideraren aquesta situació un problema pel llançament, i informà els directors de Rockwell al Cap que Rockwell no podia donar suport al llançament. Tanmateix, aquests expressaren la seva preocupació de tal manera que feu que el director de la missió a Houston Arnold Aldrich continués el llançament de totes maneres. Aldrich decidí ajornar una hora el llançament del transbordador perquè l'equip de glaç tingués temps de fer una nova inspecció. Després d'aquesta última inspecció, durant la qual semblà que el gel es desfeia, finalment es donà permís al Challenger per ser llançat a les 11.38 EST.
Llançament del 28 de gener i fallada Enlairament i ascens inicial miniatura|esquerra|Fuita de fum gris de l'SRB Aquest relat de l'accident deriva de dades de telemesura en temps real i anàlisis fotogràfiques, així com transcripcions de comunicacions per ràdio aire-terra i al control de missions.Una de les fonts més importants d'informació sobre l'accident del Challenger és la STS 51-L Incident Integrated Events Timeline desenvolupat pel NASA Photo and TV Support Team com a part de l'informe de la Comissió Rogers (Apèndix N). S'han escrit moltes altres línies cronològiques basant-se en aquesta informació. Rob Navias i William Harwood recopilaren una transcripció detallada de les comunicacions per ràdio aire-terra i al control de missions per la CBS News, que inclou una cronologia dels fets: Tots els temps es donen en segons després del llançament i corresponen als codis temporals de la telemetria corresponents a l'esdeveniment instrumentat més proper a cada fet descrit.