miniatura|F-4I Phantom II de la 81ª Esquadró de caces tàctics de la USAF llançant 18 bombes Mk 82 en el Polígon de tir de les Bardenas. El McDonnell Douglas F-4 Phantom IIL'avió va ser designat originalment com AH "Super Demon", i més tard com a F4H. La designació de F-4 va arribar en 1961 quan els sistemes de designació de totes les branques de l'exèrcit nord-americà van ser unificades per ordre de Robert McNamara. Dins de McDonnell, el F-4 rebia el nom de Model 98. és un caça bombarder supersònic biplaça produït per a les forces armades dels Estats Units per McDonnell Douglas. Va entrar en servei en 1960 com el primer interceptor modern embarcat per l'armada dels Estats Units. En 1963 va ser adoptat per la USAF per a tasques de caça bombarder. Quan la seva producció va acabar en 1981, s'havien construït 5.195 Phantom II, sent l'avió de combat supersònic nord-americà més nombrós. Fins a l'arribada del F-15 Eagle, el F-4 també va mantenir el rècord a la producció de major durada de 24 anys. Les innovacions del F-4 incloïa un radar d'impulsos doppler i l'ús extens de titani en l'esquelet de l'aeronau.
Malgrat les seves grans dimensions i un pes màxim en enlairament superior a 27.000 kg. el F-4 era capaç d'aconseguir una velocitat màxima de Mach 2,23 i tenia una velocitat d'ascensió inicial de 210 m/s. Poc després de la seva introducció, el Phantom va aconseguir 16 marques mundials, incloent-hi la de velocitat màxima en 2.585,086 km/h i la d'altitud absoluta en 30.040 m. Encara que es van establir entre 1959-62, cinc de les marques de velocitat no van ser superades fins a 1975.
El F-4 podia carregar fins a 8.480 kg. en armes en nou ancoratges externs, incloent-hi míssils aire-aire i aire-terra, i bombes guiades, no guiades i nuclears. Només la variant F-4I portava un canó intern, perquè s'esperava que l'ús de míssils eliminés la necessitat de combat directe.
A causa del seu ampli servei en l'exèrcit nord-americà i els seus aliats i a la seva forma característica, el F-4 és una de les icones més conegudes de la Guerra Freda. Va servir en la Guerra de Vietnam i en el conflicte àrab-israelià. També ha servit com a plataforma de reconeixement tàctic i Wild Weasel (eliminació de defenses aèries enemigues), veient acció en la Guerra del Golf. El Phantom també ha estat l'únic avió utilitzat tant per equips de demostració de vol dels Thunderbirds de la USAF (F-4I) i dels Blue Angels de l'Armada estatunidenca (F-4J).
A més de servir en totes les branques de les forces armades nord-americanes (ja que es van desenvolupar versions pels Marines i va volar amb la Guàrdia Nacional), el Phantom ha servit a les forces armades d'altres onze nacions. Encara que va ser retirat del servei actiu de la USAF en 1996, uns 1000 F-4 seguien en servei en 2001.
Desenvolupament Els orígens del F-4 de McDonnell poden ser localitzats en una petició de 1953 per l'Armada per a una actualització del caça embarcat McDonnell F3H Demon. Encara que el Vough F-8 Crusader va guanyar el contracte, el Super Demon (nom que va rebre l'avió participant de McDonnell) va ser desenvolupat com caça bombarder sota la designació AH, que al 1955 va evolucionar a un caça polivalent tot temps designat F4H. El primer vol del F4H es va emprendre en 1958 i es va mantenir en producció des de 1959 fins a 1981. David Lewis va ser el cap del disseny preliminar, i finalment, el director del programa per al desenvolupament i vendes.McDonnell YF4H-1 Phantom II per Joseph F. Baugher (en anglès)
Super Demon En 1953, McDonnell Aircraft va començar el treball de modernitzar el seu caça naval F3H Demon. Buscant expandir les seves capacitats i millorar el seu rendiment, la companyia va desenvolupar diversos projectes incloent el F3H-I amb un motor Wright J67, el F3H-G amb dos motors Wright J65 i el F3H-H amb dos motors General Electric J79. L'última versió equipada amb el J79 podia proporcionar una velocitat de Mach 1,97.
El 19 de setembre de 1953, McDonnell es va dirigir a l'armada dels Estats Units amb una proposta pel "Super Demon". De manera única, l'avió seria modular: es podria col·locar un o dos seients per a diferents missions, el morro podria portar radar, càmeres, canons o coets a més dels nou punts de subjecció sota les ales i el fuselatge. L'Armada estava prou interessada per demanar una maqueta a grandària real del F3H-G/H però sentia que l'arribada imminent del Grumman XF9F-9 i el Vought XF8O-1 seria suficient per satisfer la necessitat d'una caça supersònic.
Per tant, el disseny de McDonnell va ser refet per crear un caça bombarder tot temps amb onze ancoratges externs i el 18 d'octubre de 1954 la companyia va rebre una carta d'intenció per a dos prototips YAH-1. El 26 de maig de 1955, quatre oficials de l'Armada van arribar a les oficines de McDonell i en una hora van presentar a la companyia una nova llista de requisits. Com l'Armada ja havia escollit al A-4 Skyhawk per a atacs terrestres i al F-8 Crusader com a caça, el projecte hauria d'omplir la necessitat d'un interceptador tot temps embarcat. L'addició de capacitats de radar necessitava un segon tripulant, i es va decidir que només estaria armat amb míssils.
Orígens del Phantom En 1952, el cap d'aerodinàmica de McDonnell, Dave Lewis, va ser nomenat pel CEO de la companyia James Smith McDonnell com a cap del disseny preliminar. El grup no tenia un objectiu específic més que aprendre i entendre tots els avanços tècnics en aeronàutica, estructures i motors.
Els estudis interns van concloure que l'Armada tenia la necessitat d'un nou i diferent tipus d'avió, un caça d'atac. En aquest moment, l'Armada tenia separada les branques de caça i atac, amb sistemes i requisits operacionals separats. El disseny tenia dos motors, i el seu armament principal eren els nous míssils aire-aire Sparrow sense oferir cap mena de canó.
Es va trigar dos anys de treball amb l'Oficina d'Aeronàutica i la Divisió Naval de Guerra Aèria de el Pentàgon, encara que el F-4 es va vendre amb una configuració molt semblada com la proposta originalment.David S. Lewis, Jr. : Personal Memoirs, 1993.
El prototip XF4H-1 EL XF4H-1 va ser dissenyat per portar quatre míssils Sparrow sota el fuselatge i estava impulsat per dos motors J79-GE-8. Com en el F-101 Voodoo, els motors es van col·locar sota el fuselatge per maximitzar la capacitat interna de combustible i l'absorció d'aire a través d'entrades de geometria fixa. La part frontal de les ales tenien un angle de 45°. Les proves en el túnel de vent van mostrar que tenia certa inestabilitat lateral el que va requerir posar les ales en un angle de 5 graus en diedre respecte a l'horitzontal.
Les ales també tenien la característica dent de serra per millorar el control amb l'elevat angle d'atac. Els estabilitzadors de cua estaven col·locats en 23º en diedre invertit per millorar el control en angles d'atac elevats i deixar neteja la sortida dels motors.
Les capacitats com interceptor van ser aconseguides amb un radar AN/APQ-50. Per poder dur a terme operacions en portaavions, es va dissenyar el tren d'aterratge per poder aterrar amb una capacitat de flotació de 7 m/s. La pota del tren d'aterratge del morro podia estendre's uns 50 cm per augmentar l'angle d'atac en l'enlairament.Donald, D; Lake, J : McDonnell F-4 Phantom: Spirit in the Skies (AIRtime Publishing, 2002)
El nom de l'avió El F4H anava a ser nomenat inicialment com Satán o Mitres. Sota pressió del govern, l'avió va rebre un nom menys controvertit: Phantom II. El primer Phantom era també un avió de McDonell, el FH-1. Com el FH-1 portava molt temps fora de servei, es solia anomenar al nou avió també com Phantom.
Spook L'emblema de l'avió, creat per l'artista de McDonnell, Anthony Wong. És un dibuix d'un fantasma anomenat The Spook (L'espectre). El nom va ser encunyat bé per la tripulació de la 12a Ala Tàctica de Caces o la 4453a Ala d'Entrenament de Combat de la Base de la Força Aèria de MacDill. La figura està present a tot arreu, apareixent en cada objecte relacionat amb el F-4, a més de ser adaptada a les modes locals, com el Spook britànic que porta de vegades un barret fort i fuma en pipa.
Proves de vol El 25 de juliol de 1955, l'Armada va sol·licitar dos avions de prova XF4H-1 i cinc avions de preproducció YF4H-1. El Phantom va emprendre el seu primer vol el 27 de maig de 1958 amb Robert C. Little com a pilot. Un problema hidràulic va impedir la recollida del tren d'aterratge però els següents vols van ser més tranquils. Els resultats de les primeres proves va conduir al redisseny de les entrades d'aire, incloent-hi els 12.500 petits forats en el plat intern.
L'Armada volia un avió biplaça i el 17 de desembre va triar al F4H enfront del Vought XF8O-3 Crusader III. A causa dels retards amb els motors J79-GE-8, els primers avions portaven motors J79-GE-2 i J79-GE-2A de 71.8 kN d'embranzida en postcombustió. En 1959, el Phantom va començar les seves proves en portaavions completant el seu primer cicle de llançament i recuperació el 15 de febrer de 1960 en el USS Independence (CV-62).
En producció En els començaments de la producció, el radar va ser actualitzat a un millor AN/APQ-72, la qual cosa necessitava un morro bulbos, i la carlinga va ser refeta perquè la cabina del darrere fos menys claustrofòbica. Durant la seva producció, el F-4 va rebre múltiples canvis, generant una quantitat important de variants.
La Força Aèria va rebre els F-4 com a resultat de la pressió de Robert McNamara per crear un avió de combat unificat per a totes les branques de l'exèrcit, i així poder equipar més unitats amb l'avió. Després que un F-4B guanyés l'Operació Highspeed contra el F-106 Delta Dart, la USAF va manllevar dues F-4B navals, temporalment designats com a F-110A Spectre, i va desenvolupar els requisits per a la seva pròpia versió. A diferència de l'enfocament de l'Armada en la superioritat aèria, la USAF va emfatitzar el caça bombarder. Amb la unió de les designacions en 1962, el Phantom es va convertir en el F-4 amb la versió naval designada F-4B i la d'USAF com a F-4C. El primer Phantom de la Força Aèria va volar el 27 de maig de 1963, superant Mach 2 en el seu vol d'inauguració.
La producció del Phantom II va acabar als Estats Units en 1979 després de fabricar 5.195 unitats (5.057 per McDonell Douglas i 138 per Mitsubishi al Japó), convertint-se en el segon avió de reacció nord-americana més nombrós després del F-86 Sabre. D'aquests, 2.874 unitats van ser a la USAF, 1.264 a l'Armada i el Cos de Marines, i la resta a clients estrangers.F-4 Phantoms Phabulous 40th L'últim F-4 construït als Estats Units va ser per a Turquia, mentre que l'últim F-4 va ser completat al 1981 com un F-4Ej per Mitsubishi Heavy Industries al Japó. Al 2001, uns 1.100 Phantom romanien en servei al món, incloent-hi el no tripulat QF-4 de l'exèrcit nord-americà.Green, W; Swanborough, G : The Great Book of Fighters (MBI Publishing, 2001)
Marques mundials Per fer ressaltar la seva nou caça, l'Armada va dirigir una sèrie de vols per superar rècords al començament del desenvolupament del Phantom.
Operació Top Flight. El 6 de desembre de 1959, el segon XF4H-1 va pujar a tota velocitat fins als 30.040 m. L'anterior marca de 28.852 m va ser establerta per un prototip soviètic del Sukhoi Su-9. El comandant Lawrence I. Flint Jr va accelerar l'avió a Mach 2,5 a 14.330 m d'altura i va escalar fins a 27.430 m en un angle de 45 graus. Després, va apagar els motors i va planejar fins al punt màxim. Quan l'aeronau va caure fins als 21.300 m, Flint va reiniciar els motors i va continuar el vol normal. El 5 de setembre de 1960, un F4H-1 va tenir una mitjana d'1.958,16 km/h en un circuit tancat de 500 km. El 25 de setembre de 1960, un F4H-1 va volar a una mitjana de 2.237,26 km/h en un circuit tancat de 100 km.