La guerra de l'Iraq, també coneguda com la Segona Guerra del Golf, l'Operació Llibertat Iraquiana, i la invasió de l'Iraq, va ser un conflicte que va començar el dijous 20 de març de 2003, i va acabar el diumenge 18 de desembre de 2011.
A la fi de la guerra, es va donar pas a una operació d'entrenament de les tropes iraquianes per combatre la insurgència i el terrorisme. Aquesta operació es va donar a conèixer com Operació Nova Alba, i representa la continuació de la Guerra de l'Iraq, que comença quan els Estats Units organitzen una coalició multinacional per a la invasió de l'Iraq, composta per unitats de les forces armades dels mateixos Estats Units, Regne Unit, i contingents menors d'Espanya, Austràlia, Dinamarca, Polònia i altres països.
Justificació de la guerra pel govern de Bush La principal justificació per a aquesta operació que van oferir el president dels Estats Units, George Walker Bush i els seus aliats en la coalició, va ser la falsa afirmació que l'Iraq posseïa armes de destrucció massiva, el que hauria sigut una violació d'un conveni de 1991.
Funcionaris dels Estats Units van sostenir, d'una manera interessada, que l'Iraq representava una imminent, urgent i immediata amenaça pels Estats Units, pel seu poble i els seus aliats, així com als seus interessos. Es va criticar àmpliament els serveis d'informació, i els inspectors designats a l'efecte que no van trobar proves que existissin les preteses armes de destrucció massiva.
Després de la invasió, el Grup de Recerca a l'Iraq va arribar a la conclusió que l'Iraq havia acabat els seus programes per desenvolupar aquestes armes el 1991, i no hi havia cap en el moment de la invasió, però que tenien la intenció de reprendre la producció sempre que s'aixequessin les sancions. Alguns funcionaris dels Estats Units van afirmar que Saddam Hussein i Al-Qaida havien cooperat, però no hi ha proves de tal col·laboració.
Altres raons per a la invasió per part dels funcionaris incloïen les preocupacions sobre el suport financer de l'Iraq per a les famílies de terroristes suïcides palestins, violacions dels drets humans per part del govern iraquià, propagació de la democràcia, les reserves de petroli de l'Iraq, encara que aquest últim ha estat negat per altres funcionaris.
Tanmateix, l'Iraq, no va poder a desenvolupar armes nuclears, gràcies a l'Operació Òpera d'Israel, esdevinguda el 7 de juny de 1981. Malgrat que Tony Blair sabia que Irac no tenia armes de destrucció massiva i que els diplomàtics britànics el van prevenir del risc de caos, va aprovar l'operació. La invasió va portar a la ràpida derrota de les forces iraquianes. El president Saddam Hussein va ser deposat, va ser capturat el desembre de 2003. El 27 de desembre de 2006 el Tribunal d'apel·lacions d'Iraq va confirmar la condemna a mort i va ser executat el 30 de desembre. La coalició dirigida pels Estats Units a l'Iraq ocupat va tractar d'establir un nou govern democràtic.
Tanmateix, poc després de la invasió inicial, la violència contra les forces de la coalició i entre els diversos grups ètnics va donar lloc a una guerra asimètrica amb la insurrecció iraquiana, la guerra civil entre sunnites i xiïtes iraquians, i les operacions d'Al-Qaida a l'Iraq. Les estimacions del nombre de persones mortes fluctuen entre més de 150.000, fins a més d'un milió de persones assassinades.
El cost de la guerra ha estat estimat en més de 4.500 milions lliures (±6700 milions d'euros) per al Regne Unit, i més de 839.000 milions de dòlars milions als Estats Units, amb el cost total per a l'economia d'aquest últim estimada entre en 2,2 milions de milions. Algunes de les nacions van començar a retirar les tropes, a causa del rebuig de l'opinió pública i del creixent paper de les forces iraquianes en matèria de seguretat.
1991-2001: Inspeccions de l'ONU i zones de trànsit aeri restringit
Després de la primera Guerra del Golf de 1991, la Resolució 687 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides va ordenar posar fi als programes de desenvolupament iraquià d'armes químiques, biològiques, nuclears, i míssils de llarg abast, així com que fos destruït l'arsenal existent, en virtut de la Comissió Especial de Control de les Nacions Unides.
Els inspectors d'armes de les Nacions Unides a l'Iraq van poder verificar la destrucció d'una gran quantitat d'armes de destrucció massiva, però les qüestions de fons segueixen sense resoldre. Després que la Comissió Especial va sortir de l'Iraq el 1998, a causa de la imminent acció militar per part dels Estats Units, i el Regne Unit.
Poc després que els inspectors es van retirar, els Estats Units i el Regne Unit van posar en marxa l'Operació Guineu del Desert, des del dimecres 16 fins al dissabte 19 de desembre de 1998, per tal de danyar la capacitat militar iraquiana. Van ser quatre dies de bombardejos sobre Bagdad i altres punts estratègics del país àrab, en què es van destruir arsenals, instal·lacions i sistemes de defensa.
A més de la inspecció del règim, els Estats Units i el Regne Unit (juntament amb França fins a 1998) van participar en un baix nivell de conflicte amb l'Iraq, i a fer complir les zones de prohibició de vols entre el nord i el sud de l'espai aeri iraquià. Aquestes zones van ser creades després de la guerra del Golf Pèrsic per protegir el Kurdistan iraquià al nord i les zones del sud xiïta, i van ser vistes pel govern iraquià com una violació de la seva sobirania. La defensa aèria iraquiana i les patrulles aèries nord-americanes i britàniques van intercanviar trets amb regularitat durant sis anys.
L'abril de 2001, el govern de Bush va donar el seu acord per utilitzar la intervenció militar a l'Iraq, perquè es va considerar una influència desestabilitzadora per al flux de petroli als mercats internacionals d'Orient Mitjà. Els neoconservadors als Estats Units van demanar que es promogués un cop d'estat molt abans dels atacs de l'11 de setembre, amb l'esperança que un nou govern fes servir, «el petroli de l'Iraq per destruir el cartell de l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) mitjançant un augment massiu de la producció per sobre de les quotes de l'OPEP. Aquests plans van ser abandonats poc després de la invasió perquè l'ex-director de la Shell Oil Company, que havia estat acusat de la seva aplicació, es va negar a participar en indústria petroliera iraquiana, car es temia que la privatització pugui implicar l'exclusió de les empreses dels Estats Units, a diferència del ministeri estatal del petroli.
Aproximadament un any abans de l'Operació Llibertat per a l'Iraq, els Estats Units van començar al sud de l'Operació Focus com un canvi en la seva estratègia de resposta, augmentant el nombre global de les missions i la selecció d'objectius en totes les zones de prohibició de vols amb la finalitat de pertorbar l'estructura de comandament militar a l'Iraq. El pes de les bombes llançades sobre l'Iraq va augmentar i va atènyer 54,6 tones al setembre de l'any 2002.
2001-2003: Crisi del desarmament de l'Iraq i intel·ligència de la preguerra El dijous 22 de maig de 2003 el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va votar 14-0 a favor de l'aprovació de la resolució presentada per donar el poder de governar l'Iraq i d'utilitzar els seus recursos petroliers per a la reconstrucció del país als Estats Units i el Regne Unit. La resolució 1483 va acabar amb gairebé tretze anys de sancions econòmiques originalment imposades després de la invasió iraquiana a Kuwait el 1990. La resolució aprova que el secretari general de l'ONU, Kofi Annan, envieu un representant especial a treballar amb els administradors dels Estats Units i el Regne Unit en la reconstrucció, l'ajuda humanitària i la creació d'un nou govern.
Colin Powell presenta un model d'àntrax davant el Consell de Seguretat de l'ONU. La resolució va crear un nou programa de fons per al desenvolupament de l'Iraq a través del qual es manejaran els recursos obtinguts de l'explotació del petroli. Els fons seran usats pels Estats Units i la Gran Bretanya per reconstruir el país, activitat que serà supervisada per una nova Junta Consultiva composta per EUA i institucions financeres internacionals.
Començarà la seva existència amb un dipòsit de mil milions de dòlars, fons transferits del compte «petroli per aliments» dels Estats Units. El programa «petroli per aliments» va ser eliminat progressivament durant un període de sis mesos. La resolució requereix una revisió cada any, pas requerit per Alemanya i França. Síria, l'únic país àrab representat en el consell, va estar absent de la reunió.
2003: Invasió de l'Iraq
miniatura La invasió de l'Iraq es va iniciar el dijous 20 de març del 2003 quan les forces nord-americanes van iniciar els primers bombardejos aeris sobre els objectius iraquians amb míssils tomahawks llançats des de vaixells i submarins. Mentre les forces nord-americanes i britàniques van avançar des de Kuwait, els seus aliats kurds ho feien pel nord. El dimecres 9 d'abril els primers tancs nord-americà van entrar a Bagdad sense trobar molta resistència. El dijous 1 de maig de 2003 el President George W. Bush va declarar la fi dels principals combats. George W. Bush, president dels Estats Units, va recalcar que la invasió de l'Iraq no va ser d'ocupació sinó de «alliberament». A mitjan d'aquest mes Bush va dir que el govern democràtic iraquià seria establert «tan aviat es pugui». Abans de la invasió Bush va prometre un traspàs ràpid del poder a un govern democràtic, començant per la redacció d'una constitució iraquiana. Per dirigir la reconstrucció, es va crear l'Oficina per a la Reconstrucció i l'Assistència Humanitària. D'abril a maig de 2003, l'ORHA va ser guiada pel general Jay Garner, qui va ser reemplaçat més tard per l'administrador civil nord-americà Paul Bremer. Es va començar a compartir alguns poders amb un consell de govern provisional iraquià.
El divendres 16 de maig les autoritats nord-americanes van abandonar el pla de donar autoritat a un govern civil iraquià electe i presentar davant l'ONU una resolució per donar als Estats Units i Gran Bretanya el poder d'aplicar sancions econòmiques a l'Iraq, permetent als països aliats explotar els recursos del petroli com a pagament per reconstruir l'Iraq (que havia patit greus danys durant la guerra, principalment per les tropes de la coalició). La resolució els permetria nomenar per si mateixos a un govern provisional.
L'Autoritat Provisional de la Coalició va dividir l'Iraq, per assumptes administratius, en tres zones de seguretat: una zona nord a la regió de Mossul-Kirkuk, una zona central en la regió Bagdad-Tikrit i una zona sud a la regió Bàssora-Nasiriya. Les zones nord i central estan guarnides per tropes estatunidenques, mentre que la zona sud està guarnida per tropes poloneses (al voltant de Nasiriya) i britàniques (al voltant de Bàssora). Els Estats Units van exposar plans per mantenir l'autoritat militar, tot i que és crearà un nou exèrcit iraquià. El parador de Saddam Hussein va ser desconegut durant diversos mesos, fins que el dissabte 13 de desembre de 2003, Hussein va ser arrestat en una operació conjunta, efectuada per efectius kurds iraquians i soldats nord-americans, mentre es trobava amagat en un soterrani en els voltants de la seva localitat natal, Tikrit.
Formació d'un govern provisional