Paulo Reglus Neves Freire, va ser un dels més grans i significatius pedagogs del . Fou un educador i expert en temes d'ensenyament, d'origen brasiler. Va ser empresonat i exiliat i va haver d'imigrar per les seves idees educatives. Amb el principi del diàleg, va ensenyar un camí per a la relació entre docents i alumnes. Les seves idees van influenciar en els processos democràtics del seu moment i avui en dia continuen influint arreu del món.
Va ser el pedagog dels oprimits –tant dels homes com de les dones– i en el seu treball, va transmetre la pedagogia de l'esperança. Va influir en les noves idees alliberadores a l'Amèrica Llatina i en la teologia de l'alliberament i en les renovacions pedagògiques a l'àmbit d'Europa i d'Àfrica. La seva figura és un referent en la política alliberadora i en l'educació.
i destaca pel seu desenvolupament teòric lligat al compromís social i ètic per la transformació
Biografia Paulo Freire va néixer el 19 de setembre de 1921 en una família de classe mitjana de Recife, la capital de Pernambuco, al nord-est del Brasil. El pare, Joaquim Temístocles Freire, hi era oficial de la policia militar. La mare, Edeltrudis Neves Freire, era procedent de Pernambuco.
Freire va aprendre en la seva família el respecte i la importància de l'opinió dels altres. Aquesta conducta es veu reforçada pel respecte que el seu pare tenia davant la creença religiosa de la seva mare, encara que no la compartia. Temps més tard, Freire escollí el catolicisme com a pròpia alternativa religiosa. Aquesta elecció es va veure influïda pel seu pare. Altrament, va viure en una segona llar on va instruir-se en el treball.
El 1931, per dificultats econòmiques, la família Freire es va veure obligada a mudar-se cap a Jaboato, lloc on morí el seu pare. Mentrestant, Freire va haver de madurar ben aviat degut a la fam i el sofriment que van experimentar ell i la seva família. Va començar a aguaitar la singularitat de la societat moderna i, amb això, va emprendre la recerca del mètode adequat per esbrinar la modificació dels mals d'aquesta societat que reprimia les persones i no el deixava ser un ésser humà més digne. L'any 1943, es va inscriure a la facultat de dret de la Universitat de Recife. Paral·lelament, es va apuntar a estudiar filosofia, fenomenologia i psicologia del llenguatge. A més, a l'escola secundària va ocupar una plaça com a professor de portuguès, i això li va permetre ajudar econòmicament. S'hi va adonar de la problemàtica educacional, una vocació que l'influirà després.
Gràcies a la lectura d'autors importants com Jacques Maritain, Paulo Freire va consolidar la seva fe, independentment de les crisis provocades per la incoherència de l'Església, que predicava una cosa i obertament feia el contrari.
Va conèixer Elza Maria Costa de Oliveira, una obrera de Recife, amb qui va contraure matrimoni el 1944. Van tenir cinc fills. En la seva llar, intentava recrear el mateix ambient en el qual va créixer durant la infantesa, basant-se en el diàleg. La seva cònjuge era professora d'educació primària i posteriorment va esdevenir directora del col·legi en el qual treballava. Aquest fet, influí positivament en Freire, perquè va començar a interessar-se en la pedagogia i l'educació.
L'any 1946, va ocupar el càrrec de director del Departament d'Educació i Cultura del Servei Social de l'estat de Pernambuco. El 1945 i el 1946, començà a treballar amb gent pobra amb problemes d'analfabetisme i va realitzar les primeres experiències que contribuir a crear el seu mètode d'alfabetització.
L'any 1958 va participar en el II Congrés Nacional d'Educació d'Adults a Rio de Janeiro on és reconegut com un educador progressista. miniatura|Paulo Freire, 1963. El 1961 va exercir el càrrec de director del Departament d'Extensió Cultural de la Universitat de Recife. Dos anys més tard, va tenir una primera oportunitat per aplicar les seves teories; va ensenyar a llegir i escriure una plantilla de tres-cents treballadors de la canya de sucre, homes i dones, en només quaranta-i-cinc dies. No se sentia satisfet en només ensenyar a llegir i a escriure, sinó que volia esbrinar com realitzar un canvi efectiu i real en l'ésser humà i en la seva autocomprensió personal i en la del món que l'envolta. Es formula com un mètode participatiu: la ciutadania de majoria analfabeta al Brasil es compromet amb ell, perquè no tenien dret a votar en les eleccions presidencials per ser analfabets. A partir d'aquesta demostració, el govern brasiler va aprovar la creació de milers de cercles culturals al país.
Després del cop d'estat militar al Brasil el 1964, va haver d'aturar el procés d'educació d'adults i de la cultura popular. Com a conseqüència, Paulo Freire va anar a presó per prop de 75 dies, on més tard va ser interrogat i traslladat a l'IPN de Rio. Les acusacions per les quals se'l jutjà, es basaven fonamentalment en les següents: «subversiu internacional», «traïdor de Crist i del poble brasiler», etc. Freire recorda la seva detenció i l'experiència amb les següents paraules: «El que semblava molt clar en tota aquesta experiència, del que vaig sortir sense odi ni desesperació, era que una onada amenaçadora d'irracionalitat ens havia envaït forma o distinció patològica de la consciència ingènua, perillosa a causa de la manca d'amor que l'alimenta, a causa de la mística que l'anima».El setembre d'aquell mateix any, es va exiliar a Bolívia. Va treballar cinc anys a Xile pel Moviment Cristià Democràtic per a la Reforma Agrària i per a l'Organització de l'Agricultura i el Menjar de les Nacions Unides. En acabar, va esdevenir professor de la Universitat Harvard.
El 1967, Freire va publicar el seu primer llibre: Leducació com a pràctica de llibertat. Temps després, va publicar el seu llibre més famós: La pedagogia de l'oprimit, editat l'any 1968 en portuguès. Arran de la disconformitat en l'àmbit polític entre les successives dictadures i Freire, la publicació d'aquesta obra es va prohibir al Brasil fins a l'any 1974, moment en què el general Ernesto Geisel va prendre el control del Brasil i es va iniciar un procés de liberalització cultural. La idea del seu treball va rebre una bona acollida en els diversos sectors.
Quan havia acabat la seva feina a Cambridge als Estats Units, durant un any, Freire va viatjar a Ginebra, Suïssa, per treballar al Consell Mundial d'Esglésies com a conseller d'educació especial. Durant aquest període, va col·laborar com a assessor en les reformes educatives de les colònies portugueses d'Àfrica, especialment a Guinea-Bissau i Moçambic.
Va tornar al Brasil l'any 1980, després que li concedissin el permís per a tornar un any abans. El mateix any, i un cop es trobava al seu país, es va afiliar al Partit dels Treballadors (PT) a la ciutat de São Paulo. Freire va ocupar la posició de supervisor del projecte d'alfabetització d'adults dins del mateix partit des del 1980 fins al 1986. Va ser nomenat secretari d'Educació de São Paulo, del 1989 al 1992, gràcies a la victòria del Partit dels Treballadors (PT) en les eleccions municipals del 1988.
La seva muller, Elza Maia Costa de Oliveira, va morir el 1986. Dos anys després de la seva mort, Freire va contreure matrimoni amb Ana María Araújo Freire - "Nita" -, el dia 19 d'agost de 1988. Maria Araújo, impulsava el seu mètode radical d'educació. A partir de 1992 va fer classes a la Universitat de São Paulo i cursos i conferències per tot el món, fins que el 2 de maig del 1997 Freire morí d'un infart miocardíac.
Entre totes les seves obres, destaquen: L'educació com a pràctica de la llibertat i Pedagogía de l'oprimit.
Context històric Freire és un autor que plasma les seves influències intel·lectuals, omplint-les d'un contingut nou, on es va esbossant la seva particular manera d'anar dialogant amb la realitat. L'obra de Freire conté les idees noves i revolucionàries que sorgeixen a Amèrica Llatina en els anys 60. Mostra la seva formació catòlica i és conscient del llenguatge liberacionista provinent dels corrents progressistes del catolicisme que fan sorgir la teologia de l'alliberament i, a més, utilitza elements de la dialèctica marxista que li lliuren una pauta de visió i comprensió de la història.
En el període en què escriu, contempla els traumes i dificultats pels quals passen la gran majoria dels homes i dones camperols del nord-est del Brasil, producte d'una educació alienant que porta al poble a viure en condicions de misèria i explotació, amb una gran passivitat i silenci. La cultura del poble nord-est, ha estat considerada com una visió sense valor que ha de ser oblidada i canviada per una cultura, la de les classes dominants. El poble pobre és tractat com ignorant i ha arribat a un cert punt que s'han convençut que han de viure en aquestes condicions, fet que explica i justifica la passivitat amb què se suporta la situació d'esclavitud en què es viu.
Davant d'aquesta realitat, Freire planteja que l'ésser humà ha de ser partícip de la transformació del món per mitjà d'una nova educació que l'ajudi a ser crític de la seva realitat i el porti a valorar la seva vivència com un assumpte que posseeix un valor real.
Brasil, és un país que al llarg de tota la seva història ha estat sotmès sota influències d'altres cultures i això ha impedit a la població desenvolupar una capacitat crítica que li permeti alliberar-se de la seva submissió cultural.
La colonització al Brasil va tenir característiques marcadament depredadores. Hi va haver una forta explotació i esclavatge de la ciutadania, convertint-se així en una gran "empresa comercial", on el poder dels senyors de les terres sotmetia a la gran massa camperola i nativa del lloc. L'educació dels colonitzadors pretenia mostrar als aborigens la indignitat de la seva cultura i la necessitat d'aplicar un sistema educatiu cultural aliè que mantingués aquesta situació d'explotació i indignitat humana. La població brasilera, va créixer en un ambient d'autoritarisme i proteccionisme, amb solucions paternalistes que sorgien del mutisme brasiler, consciència màgica, on en la societat no existia ni el diàleg ni la capacitat crítica per relacionar-se amb la realitat. Les relacions socials estaven dividides per les diferències econòmiques existents dins de la societat, creant-se una relació d'amo i senyor. El mutisme brasiler era marcat per la falta de vivència comunitària i per la falta de participació social. Com que no hi havia consciència de poble ni de societat, l'autoritat externa era el senyor de les terres, ell/ella era el/la representant del poder polític i ho administrava tot. Aquesta forma de dominació impedia el desenvolupament de les ciutats: el poble era marginat dels seus drets socials i cívics i allunyat de tota experiència d'autogovern i de diàleg.
Aquests antecedents històrics del Brasil, van motivar a l'autor a crear una educació que pogués ajudar al ciutadà a sortir de la sevexperiència antidemocràtica, experiència antihumana que no permet a l'ésser humà descobrir-se com re-creador del seu món, com un ser important i amb poder de millorar les coses.
Freire busca fer efectiva una aspiració nacional que es troba present en tots els discursos polítics del Brasil des de 1920: l'alfabetització del poble brasiler i l'ampliació democràtica de la participació popular. El règim oligàrquic que manava al Brasil fins al 1930, va prendre el tema de l'analfabetisme i el va convertir en el tema dels seus discursos, transformant l'analfabetització en un verbalisme mancat d'una acció concreta. El règim posterior al règim oligàrquic, continua en la mateixa línia demagògica que no busca, en la pràctica, un canvi real i efectiu (l'alliberament de la població) sinó més aviat l'elaboració d'un discurs atraient i de moda en la seva època.