Els submarins del tipus XXI van ser una sèrie de submarins construïts per l'Alemanya nazi durant l'últim període de la Segona Guerra Mundial, de disseny summament avançat per a l'època. Tot i això, a causa de la seva tardana entrada en servei, no van poder exercir un paper significatiu en les operacions de la batalla de l'Atlàntic. El seu disseny revolucionari va marcar la pauta per als submarins de la següent generació construïts en la postguerra.
Marc històric L'esclat de la Segona Guerra Mundial, l'1 de setembre del 1939, va sorprendre plenament a les forces submarines del III Reich, que amb prou feines estaven llestes per entrar en acció. Adolf Hitler havia afirmat que almenys fins a l'any 1944 no necessitaria el suport de les forces armades per aconseguir els seus objectius polítics, i aquesta confiança en les seves paraules havia retardat de forma ostensible el rearmament naval (Pla-Z), que preveia la construcció d'una enorme armada dissuasiva, i incloïa 233 submergibles tant costaners com oceànics.
Tot i això, quan es van iniciar les hostilitats el setembre del 1939, Alemanya comptava amb una flota submarina molt modesta, composta per 63 submergibles (2 unitats del tipus I-A, 18 del tipus II-B, 6 del tipus II-A, 8 del tipus II-C, 10 del VII-A, 11 del VII-B i 8 del tipus IX-A), dels quals amb prou feines 46 estaven disponibles per entrar en combat, i d'aquests, només 22 eren del tipus oceànic, imprescindibles per a operacions en alta mar.
Primeres operacions submarines miniatura|L'U-3008 a Wilhelmshaven, al final de la guerra Amb aquestes poques unitats, amb prou feines 15.000 t de submergibles, el comandament submarí havia d'enfrontar-se al Regne Unit, la major potència naval d'aleshores. Les primeres escaramusses van començar de forma immediata, i el vaixell britànic Athenia, amb 13.581 t de registre brut, va ser el primer vaixell aliat enfonsat. El comandant Lemp de lU-30, va ordenar l'atac i enfonsar-lo tan bon punt estava a l'abast dels seus torpedes el 3 de setembre, és a dir, el mateix dia en què es van obrir les hostilitats. Aquell seria el primer dels més de 2.800 vaixells enfonsats per la Kriegsmarine durant la Segona Guerra Mundial, amb més de 14,5 milions de tones.
Els primers mesos de guerra, i els últims del 1939, van finalitzar amb un total de 114 vaixells aliats enfonsats (entre ells, el portaavions anglès HMS Courageous i el cuirassat HMS Royal Oak, per l'U-29 de Schuhardt i l'U-47 de Günther Prien, respectivament) i amb la pèrdua de 9 submarins alemanys.
Otto Kretschmer va enfonsar 44 vaixells amb 266.629 t.
Wofgang Lüth va enfonsar 43 vaixells amb 225.712 t.
Erich Topp va enfonsar 34 vaixells amb 193.684 t.
Karl Friedrich Merten va enfonsar 29 vaixells amb 186.064 t.
Victor Schütze va enfonsar 34 vaixells amb 171.164 t.
Herbert Schultze va enfonsar 26 vaixells amb 171.122 t.
Georg Lassen va enfonsar 28 vaixells amb 167.601 t.
Heinrich Lehmann-Willenbrock va enfonsar 22 vaixells amb 166.596 t.
Heinrich Liebe va enfonsar 30 vaixells amb 162.333 t.
Günther Prien va enfonsar 28 vaixells amb 160.939 t.
Durant els mesos següents, la guerra marina va continuar de forma progressiva i cada vegada més despietada, amb el resultat de nous enfonsaments i fràgils intents aliats de desmembrar el sistema operatiu germànic, sense aconseguir-ho. Els anys 1940 i 1941 van ser favorables per a l'armada submarina alemanya que va ser capaç de destruir a 471 i 432 vaixells aliats, respectivament (entre ells, l'anglès Empress of Britain de 42.384 trb, enfonsat per lU-32 de Jenisch, i el creuer Dunedin, de 4.850 tn, per l'U-124 de Mohr), tenint per la seva banda la pèrdua de 22 i 35 unitats (lU-1, del tipus II-A i primer submergible construït després de la Primera Guerra Mundial, va ser enfonsat el 15 d'abril del 1940 pel també submergible anglès Porpoise, enfonsament en el qual va morir el seu comandant, el capità de corbeta Deecke).
El 1940 es va iniciar la batalla de l'Atlàntic en la qual serien cèlebres els capitans Endras (U-46), Kretschmer (U-99), Prien (U-47), Schepke (U-100) i Frauenheim (U-101). Aquest any Hitler va aixecar totes les restriccions en la construcció de nous submergibles.
Si l'any 1941 es va caracteritzar per superar per segon any consecutiu els 2 milions de tones enfonsades, també va suposar un dur cop per a l'armada submarina alemanya, que va veure com els seus millors comandants, que havien triomfat en la lluita de l'Atlàntic, desapareixien en ser destruïts els seus submarins.
Aquestes pèrdues eren degudes a la millora dels mitjans de detecció i destrucció dels Aliats, així com a l'ajuda que els Estats Units d'Amèrica prestava de forma oberta al Regne Unit, violant així la Llei de Neutralitat (així i tot, van ser enfonsats en el Mediterrani el portaavions britànic HMS Ark Royal i el cuirassat de la mateixa nacionalitat HMS Barham, per Guggenberger de lU-81 i Tiesenhausen de lU-331, respectivament).
El tonatge enfonsat durant l'any 1942 va arribar als 6 milions de t (més de 1.110 vaixells) i va costar a les forces submarines alemanyes la pèrdua de 87 unitats amb prop de 4.000 tripulants.
Durant l'any 1943, la xifra de pèrdues de submergibles va arribar a nivells inacceptables per al comandament (amb 237 submarins perduts); especialment si tenim en compte que només hi havia 283 unitats en servei. Aquestes baixes, insubstituïbles sobretot per la capacitat i experiència de les seves tripulacions, van ser degudes a l'increment de les forces antisubmarines aliades i a la millora dels seus mitjans de detecció de naus.
També va tenir influència en el desenvolupament del conflicte, el trencament del sistema de comunicacions alemany basat en la xifradora Màquina Enigma, que va permetre als aliats conèixer per endavant les posicions i els futurs moviments dels submergibles alemanys, obtingut gràcies a la captura de diverses màquines i codis en submergibles rendits ("U-33" el 12 de febrer del 1940, "U-110" al maig del 1941, "U-559" el 30 d'octubre del 1942, així com algun altre vaixell menor de superfície).
Així i tot, els llops grisos de l'almirall Karl Dönitz van enfonsar 488 vaixells, amb més de 2,5 milions de tones de registre brut.
Durant la primavera del 1945, la Segona Guerra Mundial s'apropa a la seva fi. Els alemanys han tingut ocasió d'emprar noves armes, però la seva situació militar general és summament precària, perquè aquelles armes puguin decidir per si soles. Malgrat la situació general, el mariscal Montgomery pretenia aconseguir, al més aviat possible, els ports i drassanes navals alemanyes. El Regne Unit s'havia informat, per diversos mitjans, de la gran activitat d'aquestes drassanes: eren submarins el que es construïen, però no els antics submergibles que havien causat greus danys a la navegació aliada entre el 1941 i el 1942, i que a partir de maig de 1943, localitzats gràcies al radar, havien deixat de ser caçadors per convertir-se en preses.
Antecedents A finals de novembre del 1942, l'Estat Major General de la Marina envia a tres enginyers a París a entrevistar-se amb l'almirall Karl Dönitz. Durant aquella entrevista, Dönitz els explica la situació de l'armada submarina:
Els enginyers informen en Dönitz que estan treballant en una nova nau molt més gran, dotada de bateries més potents i un buc amb hidrodinàmica millorada, proporcionant prestacions notablement millorades en immersió, a costa d'empitjorar les prestacions en superfície.
El maig del 1943, quan l'almirall Dönitz convoca a Berlín els alts comandaments de la Marina i tècnics, a fi de posar-los al corrent de la terrible eficàcia de la defensa antisubmarina dels aliats, els fa entendre que el Metox malgrat la seva potencial eficàcia, no retornaria als U-Boot el seu decisiu valor, ja que el radar aliat no només els avisava de la presència dels U-Boot, sinó que a més els donava la ubicació precisa i distàncies, de manera que podien dirigir-se cap a ells amb precisió, sorprendre'ls i destruir-los.
Esbrinat el secret del radar, descoberta la longitud d'ona en què operava i el seu funcionament, aquesta informació va proporcionar als submarins la possibilitat de saber quan havien estat detectats i els donava la possibilitat de salvar-se de la sorpresa, buscant les profunditats de l'oceà. Però el fet de submergir-se els llevava gairebé tot el seu valor ofensiu, ja que en immersió, eren lents, cecs i maldestres en els seus moviments. En teoria, els seus motors podien proporcionar una velocitat de 7 nusos, però només durant una hora, i després la bateria es quedava totalment descarregada. No hi havia cap comandant de nau que s'atrevís a sostenir aquesta velocitat durant més de 40 minuts. El normal és que navegués a 2, 3 o com a màxim 4 nusos, la qual cosa li treia la possibilitat d'aconseguir una posició de llançament favorable. En un comboi, malgrat que les normes dictaven que havien de navegar a la seva velocitat més lenta, aquesta mai va baixar dels 7 a 10 nusos. La realitat de les coses és que els U-Boote eren armes que havien d'atacar en superfície i submergir-se només ocasionalment. La defensa antisubmarina aliada era tan efectiva, que ara la immersió dels U-Boote no era ja ocasional, sinó gairebé permanent i per tant, eren eliminats gairebé per complet de la superfície.
Ni Dönitz ni el seu Estat Major se sorprenen quan al maig del 1943 són destruïts 43 submarins. També saben que a l'esforç de posar en combat naus més efectives correspon una contrapart aliada de perfeccionar els seus sistemes d'alerta i destrucció, per allunyar el perill. Quan al juny del 1943 li són presentats els plànols, Dönitz informa que la guerra submarina està paralitzada. La defensa de l'enemic la supera. La construcció del nou submarí, denominat elektrU-boote o Tipus XXI, és urgent. El nou tipus d'impulsió elèctrica, ha d'aconseguir en immersió la increïble velocitat de 17 nusos. Però encara està en plànols: no hi ha cap ordre de desenvolupar-los. Si es dona l'ordre, els enginyers estimen que els primers vaixells podran entrar en servei a finals del 1944. Malgrat que Dönitz ho té tot en contra, es veu obligat a mantenir els seus submarins en alta mar, ja que això distreu gran quantitat d'avions dels aliats que, d'estar lliures s'utilitzarien en l'ofensiva aèria contra Alemanya.
Però ningú espera l'entrada en servei dels submarins del "Tipus XXI" de braços plegats; i fins i tot, es va introduir un dispositiu descobert en alguns submergibles holandesos, que permetia navegar amb els dièsel en immersió, anomenat snorkel. Aquest aparell els permet carregar les seves bateries sense sortir a la superfície, però no acaba amb el major defecte dels submarins en immersió: la seva escassa velocitat.
Característiques Encara que els dissenys VII i IX havien demostrat estar superats, finalment es va decidir continuar amb la fabricació del tipus VII, per evitar el buit que deixaven les pèrdues causades pels aliats, alhora que es començava la construcció del nou submarí.
Com el temps constrenyia, es va utilitzar el projecte del tipus XVIII, en principi destinat a ser propulsat per un motor de cicle tancat tipus Walter, si bé emprant l'enorme dipòsit inferior destinat al combustible Ingolín, per situar en el mateix una enorme quantitat de bateries capaces de moure a una alta velocitat sota l'aigua al submarí.
El resultat d'aquesta transformació es va plasmar en el nou tipus XXI. Es tractava d'un submarí del tipus mitjà, tant pel seu desplaçament com per les seves dimensions, dissenyat per l'enginyer Heep (creador al costat del seu equip del tipus XVIII) i pel cap de construccions navals del departament KIIU de l'O.K.M, enginyer Heinrich Oelfken.
El nou disseny tenia una eslora total de 76,70 m (9 m més llarg que l'antic tipus VII-C, cavall de batalla de l'arma submarina i d'una grandària similar al tipus IX-A), 5,60 metres de mànega, 7,70 m des de la coberta fins a la quilla i un calat de 6,86 m.