miniatura|upright=1.2|Vent movent les branques d'un cirerer El vent és el moviment natural de l'aire o altres gasos en relació amb la superfície d'un planeta. N'hi ha a diverses escales, des del vent associat a les tempestes elèctriques, amb una durada de l'ordre de mitja hora o una hora, fins als vents globals, deguts a les diferències en l'absorció de l'energia solar entre les zones climàtiques de la Terra, passant per les brises locals relacionades amb l'escalfament de la superfície terrestre, que duren unes hores. Les dues causes principals de la circulació atmosfèrica a gran escala són l'escalfament diferencial entre l'equador i els pols i la rotació del planeta (efecte de Coriolis). A les regions tropicals i subtropicals, la circulació de depressions tèrmiques per sobre del terreny i els altiplans situats a gran altitud pot nodrir la circulació dels monsons. A les regions costaneres, el cicle embat/terral pot regir els vents locals, mentre que les brises de vall i de muntanya poden ser-ne el factor determinant a les regions de relleu variable.
Els vents se solen classificar segons l'escala espacial, la velocitat, la direcció, les forces que els generen, les regions on es produeixen i el seu efecte. Entre els seus aspectes definidors hi ha la velocitat, la densitat dels gasos en moviment i el seu potencial energètic (energia eòlica). En meteorologia, el vent sovint es descriu segons la seva força i direcció. Aquesta última va en funció de la seva provinença. Així doncs, per exemple, el vent de ponent ve de l'oest, mentre que el vent de llevant ve de l'est. Una ventada curta i violenta és una ràfega, mentre que una de mitjana durada (aproximadament un minut) és una torbonada. Segons la seva força mitjana, hi ha diferents termes per referir-se a les ventades de llarga durada, com ara brisa, temporal, tempesta i huracà.
A la civilització, el vent ha inspirat la mitologia, afectat els esdeveniments històrics, estès l'abast del transport i la guerra, i ha proporcionat una font d'energia pel treball mecànic, l'electricitat i el lleure. El vent ha impulsat els viatges dels velers a través dels oceans de la Terra. Els montgolfiers utilitzen el vent per viatges curts, i el vol amb motor l'utilitza per generar sustentació i reduir el consum de combustible. Les zones amb cisallament del vent provocat per diversos fenòmens meteorològics poden provocar situacions perilloses per les aeronaus. Quan els vents són forts, els arbres i les estructures creades pels humans són danyats o destruïts.
Els vents poden donar forma al relleu a través d'una sèrie de processos eòlics com ara la formació de sòls fèrtils (per exemple, el loess) o l'erosió. La pols de deserts grans pot ser moguda grans distàncies des del seu lloc d'origen pels vents dominants; els vents que són accelerats per una topografia agresta i que estan associats amb tempestes de pols han rebut noms regionals a diferents parts del món a causa del seu efecte significatiu sobre aquestes regions. El vent afecta l'extensió dels incendis forestals. També dispersa les llavors de determinades plantes, fent possible la supervivència i dispersió d'aquestes espècies vegetals, així com les poblacions d'insectes voladors. En combinació amb les temperatures fredes, el vent té un efecte negatiu sobre el bestiar. El vent afecta les reserves d'aliment dels animals i les seves estratègies de caça i defensa.
Causes miniatura|Anàlisi de superfície de la gran tempesta de neu del 1888. Les àrees amb isòbares molt compactes indiquen vents més forts. El vent és causat per diferències en la pressió de l'aire. Quan es dona una diferència de pressió, l'aire és accelerat des d'una pressió més gran a una de més petita. En un planeta en rotació l'aire és desviat per l'efecte de Coriolis, amb l'excepció a la zona exacta de l'equador. A escala mundial, els dos factors principals que causen vents a gran escala (la circulació atmosfèrica) són l'escalfament diferencial entre l'equador i els pols (la diferència en l'absorció de l'energia solar, que genera forces d'empenyiment) i la rotació del planeta. Fora dels tròpics i per sobre dels efectes de fricció de la superfície, els vents a gran escala tendeixen a buscar un equilibri geostròfic. A prop de la superfície, la fricció fa que el vent sigui més lent del que seria en altres circumstàncies. La fricció de superfície també fa que els vents bufin cap a àrees de baixa pressió.
Els vents definits per un equilibri de forces físiques s'utilitzen en la descomposició i l'anàlisi dels perfils eòlics. Són útils per simplificar les equacions de moviment de l'atmosfera i per plantejar arguments qualitatius sobre la distribució horitzontal i vertical dels vents. El component de vent geostròfic és el resultat de l'equilibri entre la força de Coriolis i la força de gradient de pressió. Flueix de manera paral·lela a les isòbares i aproxima el flux per sobre de la capa límit atmosfèrica a latituds mitjanes. El vent tèrmic és la «diferència» que es produeix en el vent geostròfic entre dos nivells a l'atmosfera. Només existeix en una atmosfera amb gradients de temperatura horitzontals. El component de vent ageostròfic és la diferència entre el vent real i el geostròfic, que és el responsable que l'aire «ompli» els ciclons amb el temps. El vent de gradient és similar al vent geostròfic però també inclou la força centrífuga (o acceleració centrípeta).
Mesurament miniatura|Anemòmetre d'estil molí de vent miniatura|Tornado mesociclònic oclús (Oklahoma, maig del 1999) A l'hora de determinar la direcció del vent, es té en compte la direcció de la qual prové. Per exemple, un vent boreal bufa de nord a sud. Els penells pivoten per indicar la direcció del vent. Als aeroports es fan servir mànegues de vent principalment per indicar la direcció del vent, però també es poden utilitzar per estimar la velocitat del vent a partir de l'angle del qual pengen. La velocitat del vent es mesura amb anemòmetres, sovint amb cassoletes o pales giratòries. Quan cal una freqüència de mesurament elevada (com a la investigació), es pot mesurar el vent mitjançant la velocitat de propagació de senyals d'ultrasò o l'efecte de la ventilació sobre la resistència d'un fil escalfat. Un altre tipus d'anemòmetre utilitza tubs Pitot que aprofiten la diferència de pressió entre un tub interior i un tub exterior exposat al vent per determinar la pressió dinàmica, que després s'utilitza per calcular la velocitat del vent.
Les velocitats sostingudes del vent són registrades globalment a una alçada de deu metres, i se'n fa una mitjana sobre un període de deu minuts. Als Estats Units es registren els vents mitjans sobre un període de dos minuts, mentre que a l'Índia se solen registrar sobre un període de tres minuts. És important conèixer el període sobre el qual s'ha fet la mitjana, car la velocitat d'un vent sostingut durant un minut sol ser un 14% més gran que el d'un vent sostingut durant deu minuts. Un increment sobtat de la velocitat del vent rep el nom de ràfega. Una definició tècnica de ràfega de vent és «els màxims que superin la velocitat del vent més baixa mesurada durant un període de deu minuts per deu nusos (19 km/h)». Una torbonada és quan es dobla la velocitat del vent per sobre d'un determinat llindar, i això dura un minut o més.
Per determinar els vents més amunt a l'atmosfera, les radiosondes mesuren la velocitat del vent fent un seguiment de la sonda per GPS, navegació per ràdio o radar. Altrament, es pot seguir el moviment del globus meteorològic parent visualment des del terra amb teodolits. Les tècniques de teledetecció utilitzades pel vent inclouen SODAR, Doppler, LIDAR i RADAR que poden mesurar el desplaçament Doppler de la radiació electromagnètica dispersada o reflectida d'aerosols o molècules en suspensió, i es poden utilitzar radiòmetres i radars per mesurar la rugositat de la superfície de l'oceà des de l'espai o avions. La rugositat dels oceans es pot fer servir per estimar la velocitat del vent a prop de la superfície oceànica. Es pot utilitzar imatgeria de satèl·lits geoestacionaris per estimar els vents arreu de l'atmosfera segons quan es mouen els núvols d'una imatge a l'altra. L'enginyeria eòlica és l'estudi dels efectes del vent sobre les obres arquitectòniques, incloent-hi els edificis, els ponts i altres objectes creats per l'home.
Escala de força del vent
Històricament, l'escala Beaufort de la força del vent proporciona una descripció empírica de la velocitat del vent basant-ne en les condicions marines observades. Originàriament tenia 13 nivells, però a la dècada del 1940 se l'amplià a 17 nivells. Hi ha termes generals que distingeixen vents de diferents velocitats mitjanes, com ara una brisa, un temporal, una tempesta, un tornado o un huracà. A l'escala de Beaufort, els vents de temporal són els d'entre 28 nusos (52 km/h) i 55 nusos (102 km/h), amb adjectius precedents com ara «moderat», «fresc», «fort» i «molt fort» que es fan servir per diferenciar la força del vent dins la categoria de temporal. Una tempesta té vents d'entre 56 nusos (104 km/h) i 63 nusos (117 km/h). La terminologia dels ciclons tropicals difereix d'una regió a l'altra del planeta. La majoria de conques oceàniques utilitzen la velocitat mitjana del vent per determinar la categoria del cicló tropical. La taula següent resumeix les classificacions utilitzades pels centres meteorològics regionals especialitzats d'arreu del món:
Classificacions generals del ventClassificacions de ciclons tropicals (mitjana sobre 10 minuts) Escala de Beaufort Vent sostinguts sobre 10 minuts (nusos) Terme general N Oceà ÍndicIMD SO Oceà ÍndicMF AustràliaBOM SO PacíficFMS NO PacíficJMA NO PacíficJTWC NE Pacífic iN AtlànticNHC iCPHC 0 <1 Calma Depressió Pertorbació tropical Depressió tropical Depressió tropical Depressió tropical Depressió tropical Depressió tropical 1 1–3 Ventolina 2 4–6 Vent fluixet o brisa fluixeta 3 7–10 Vent fluix o brisa fluixa 4 11–16 Vent moderat o brisa moderada 5 17–21 Vent fresquet o brisa fresca 6 22–27 Vent fresc o brisa forta 7 28–29 Vent fort Depressió profunda Depressió tropical 30–33 8 34–40 Temporal Tempesta ciclònic Tempesta tropical moderada Cicló tropical (1) Cicló tropical (1) Tempesta tropical Tempesta tropical Tempesta tropical 9 41-47 Temporal fort 10 48–55 Temporal molt fort Tempesta ciclònica forta Tempesta tropical forta Cicló tropical (2) Cicló tropical (2) Tempesta tropical forta 11 56–63 Temporal violent 12 64–72 Temporal huracanat o huracà Tempesta ciclònica molt forta Cicló tropical Cicló tropical fort (3) Cicló tropical fort (3) Tifó Tifó Huracà (1)13 73–85 Huracà (2)14 86–89 Cicló tropical intens (4) Cicló tropical fort (4) Gran huracà (3)15 90–99 Cicló tropical intens16 100–106 Gran huracà (4)17 107–114 Cicló tropical fort (5) Cicló tropical fort (5) 115–119 Cicló tropical molt intens Supertifó >120 Supertempesta ciclònica Gran huracà (5)
miniatura|Anàlisi del vent en un model de transcripció El model de transcripció traçat en mapes meteorològics de superfície utilitza una bàrbula de vent per mostrar la direcció i la velocitat del vent. La bàrbula de vent mostra la velocitat per mitjà de "banderes" a l'extrem.
Cada meitat d'una bandera representa 5 nusos (9,3 km/h) de vent. Cada bandera sencera representa 10 nusos (18,6 km/h) de vent. Cada banderola (un triangle pintat per dins) representa 50 nusos (93 km/h) de vent.
Els vents bufen des de la direcció a la qual apunta la bàrbula. Així doncs, un vent del nord-est és mostrat amb una línia que s'estén del cercle de núvols cap al nord-est, amb les banderes que indiquen la velocitat del vent situades a l'extrem nord-oriental d'aquesta línia. Després de traçar-les sobre un mapa, es poden analitzar les isotaques (línies amb una velocitat del vent igual). Les isotaques resulten especialment útils per determinar la ubicació del corrent en jet als mapes de pressió a altitud, i se solen trobar al nivell de 300 hPa o per sobre d'ell.
Climatologia global