fou un sacerdot, musicòleg, historiador i professor català.
Infantesa i adolescència Fill de Ferran i Ramona, va perdre la mare als pocs dies de néixer, però la segona esposa del seu pare, Teresa Dalmases i Cardenyes, l'estimà tant com una mare biològica. Tingué un germà, Miquel, l'hereu de la casa, dedicat al conreu de la terra campa, que morí als setanta anys.
Des de la seva infància el biografiat va sentir una forta inclinació pel sacerdoci i per la música. Inicià els seus estudis de solfeig i de piano als set anys amb músics del poble i als onze anys ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona en el que cursà Humanitats, filosofia i teologia. Al mateix centre va rebre una acurada formació musical amb professors del Conservatori Municipal de Música de Barcelona, particularment del mestre Lluís Maria Millet, director de l'Orfeó Català, i més tard del Pare Robert de la Riba, frare caputxí, organista del Santuari de Nostra Senyora de Pompeia de Barcelona. Els cinc darrers anys de la carrera eclesiàstica exercí d'organista al Seminari que era obert al públic en una època de molta activitat litúrgico-musical.
Vocació musical La seva vocació musical no era pròpiament la pràctica de la música sinó la ciència eixida de la música. Inclinació que es corroborà arran d'unes conferències que donava Higini Anglès i Pàmies, màxim exponent de la musicologia espanyola, Cap del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya.
Ordenat Sacerdot, Llorens, l'any 1949, davant la proposició de l'arquebisbat de la diòcesi, Gregorio Modrego Casaus de ser escollit per anar a Roma a fer estudis de dret canònic, Llorens va canviar la proposta per fer estudis de ciències musicals, al Pontificio Istituto di Musica Sacra di Roma sota la direcció d'Anglès, elegit de poc Preside, o sigui, director d'aquell centre musical universitari del Vaticà. Acceptada la proposta, el mateix any, començà la seva pretesa formació musical i musicològica. Tingué de professors: Higini Anglès, de musicologia i formes musicals gregorianes; Luigi Ronga, d'història de la música; Pare Desroquetes, de modalitat; Pierre Thomas, de cant gregorià; Eugène Cardine, de paleografia; Domenico Bartolucci, de direcció musical; Pare Kirschbaum, d'història de l'art.
Al final dels seus estudis va obtenir la llicenciatura en Música Sacra i el doctorat en ciències musicals (musicologia), guardonat amb la medalla d'Or del papa Pau VI, la primera atorgada a un alumne d'aquella universitat pontificia, medalla que li va ser lliurada en sessió acadèmica pública i solemne a l'Aula Magna (1969).
Carrera investigadora miniatura|Sala Gran de la biblioteca Vaticana on Mossèn Llorens hi ha passat tantes hores d'estudi Una vegada acabats els estudis, becat per lEscola espanyola d'història i arqueologia de Roma, portat de la mà d'Higini Anglès que n'era Vicepresident i fundador. La tasca proposada no podia ser més engrescadora. Investigar els arxius musicals de Roma: Archivio di Stato, Ambaixada espanyola, les esglésies de Santiago, Ildefonso i Montserrat amb els compositors que hi feren estada, estudis cabdals per a la història musical dels segles XV-XVIII.
A la vegada, sol·licitat pel Prefecte de la Biblioteca Vaticana, Anselm Maria Albareda i Ramoneda, de comú acord amb lEscola espanyola d'Història i arqueologia que li atorgava la beca, passà a treballar als arxius musicals d'aquella biblioteca com a Col·laboratore Scientífico, 1954. Tasca que es feu patent sobretot amb la publicació de: Capellae Sixtinae Codices, Studi e Testi 202 i Opere musicali della Capella Giulia, Studi e Testi 265, dues obres de transcendència internacional i molt valorades pels musicòlegs del temps, segons testimonis que referim:
F. Lessure. Secretari General del Repertoire International des Sources Musicales.
L. Cervelli. Bibliotecari musicòleg del Conservatori Giovanni B. Martini de Bolonya.
També altres s'expressen de manera semblant, com H. Osthhoff, director de l'Institut de Musicologia de la Universitat de Frankfurt amb Mainz i K. R. B. Lenaerts, professor de musicologia de la Universitat de Lovaina.
L'any 1955, Llorens va continuar la tasca musicològica exercint de Secretari de l'Institut Espanyol de Musicologia del CSIC a Barcelona, que es troba en l'origen del Departament de Musicologia de la Institució Milà i Fontanals, sens deixar els treballs de la Biblioteca Vaticana a la que hi feia estada periòdica durant molts anys aprofitant el cicle estival, com ho certifica el Prefecte Pare Alfonso Raes:
Assentat a Barcelona exercí el càrrec encomanat sempre sota la direcció d'Anglès. Ben aviat va ascendir a Investigador científic i a Vicedirector fins a ser elegit, 1982, Director del centre. Dos anys després el ministre d'Educació i Ciència el nombrava Professor d'Investigació del CSIC.
Durant el decenni 1982-1992 va dirigir el programa d'investigació La música espanyola de los siglos XVI-XVIII en el ámbito de la polifonía culta, música de tecla y tradición con sus teorias de lenguaje musical.
Catalogació Format en la prestigiosa escola d'Arxius i Biblioteques de la Biblioteca Vaticana adaptà el sistema genèric de catalogació segons el contingut de les fons musicals de les capelles Sixtina i Julia, obrint nous sistemes a la musicologia i estudiosos de l'art librari i de la miniatura, a més d'una abundant aportació de notes biogràfiques sobre els copistes assalariats i compositors; sobre temes paròdics, resolució dels cànons enigmàtics, heràldica, dedicatòries a personatges escaients, identificació de peces sense nom d'autor, més encara. Sobre les moltes pintures que figuren són primordials les dels famosos Vincent Raymond i Apollonio Buonfratelli, últims baluards de la pintura pontifícia del , i a les que han fet memòria Mirella Levi d'Ancona i Emilia Anna Zalamo.
A més de la catalogació ha identificat i datat manuscrits musicals de moltes biblioteques, com el Còdex Casanatense 2856 (Roma) que correspon al Cançoner d'Isabella d'Este (Ferrara) esposa de Francesco Gonzaga (Màntua), troballa molt lloada per Gustavo Reese, Karl Gueringuer, Heinrich Hüschen, Helmut Osthoff, Madame H. de Chambure, Guglielmo Barblan i Mariangela Donà. Un altre cançoner del que s'havia perdut rastre, el va identificar i estudiar com El Cançoner de Gandia que perviu a la Biblioteca de Catalunya.
Música de l'edat mitjana miniatura|Litografia de Francisco Guerrero al que Mossèn Llorens li ha dedicat gran part dels seus treballas En aquest camp els seus estudis més amplis són sobre les Cantigues de Santa Maria del rei Alfons X, el Savi, centre d'interès com a redactor, publicista i pedagog. De tots els treballs, el de més relleu és el que figura en l'edició facsimilar T. I. d'El Escorial editat per Edilan, Madrid 1979, d'un valor bibliogràfic excepcional. També ha publicat sobre la cort musical de Pere el de la Cerimonia i la seva època a més d'un estudi sobre la Missa de Barcelona. De l'època més tardana ressalta un article en el qual ofereix de primera mà referències i documentació dels cantors pontificis que pontificaren per tot el , o sigui, des de Bonifaci IX (1389) fins a Alexandre VI (1503) música vocal del Renaixement. Però de manera prioritària la polifonia del , i el personatge principal, el compositor de Sevilla, Francisco Guerrero del que ha publicat les seves obres completes a la sèrie Òpera omnia de Francisco Guerrero en catorze volums, les úniques obres completes d'una autor espanyol que avui es coneixen. Una transcripció molt acurada amb el seu estudi corresponent com també de les formes musicals incloses. A més d'ajudar a Anglès a la redacció de les Obres completes de Cristobal de Morales ha coronat aquesta sèrie enllestint els dos últims volums pendents arran de la mort de l'editor, el volum IX Officium, missa et motecta defunctorum i el X dedicat als himnes i lamentacions. Simultàniament ha publicat estudis i monografies sobre compositors i músics d'aquella època fincats a Roma.
Música per a tecla Des de jove Llorens, organista del Seminari de Barcelona, sentia una forta admiració per la música de tecla composta pels organistes catalans dels segles i XVIII. Tota vegada adreçat a l'estudi publicà una extensa monografia rica en dades i fonts musicals titulada Literatura organística del segle XVII. Allí s'hi troben autors, transcripcions, estudis, comentaris i síntesis de la música per a tecla de seixanta compositors organistes del segle. De tots ells el preferit per la qualitat i quantitat de la seva producció era Joan Baptista Cabanilles. A aquest li va dedicar erudits estudis bibliogràfics i a més la transcripció de la troballa dels dos manuscrits perduts a Felanitx arran de la guerra civil (1936). Fruit d'aquest descobriment va poder publicar el volum I de Versos de Cabanilles en els quals el mestre organista llueix la plenitud del seu talent artístic.
Sobre el mateix tema aportà a la Col·lecció Higini Anglès de la Biblioteca de Catalunya dos números Tres tocates de Pablo Nassarre (1664-1724) i Tientos partidos de Juan de San Agustín i Vicente Hervàs (segles -). El primer és el més considerat, i el segon valorat per la seva música oberta al rococó.
Paral·lelament a l'estudi de la música de Cabanilles, Llorens va oferir als organistes material desconegut dins la sèrie Obres completes de José Elias, l'organista més notable del , repertori organístic indispensable per l'estudi de l'harmonia i formes contrapuntístiques dels segles i XVIII. Demostra com aquest compositor va ser el primer a trencar les formes conservadores dels seguidors d'Antonio de Cabezón i avançar vers procediments més progressistes de cara a una nova harmonia i modulació.
Activitats docents La tasca professional de Josep Mª. Llorens en el sector docent fou un complement a la seva carrera d'investigació. A partir de 1963 ocupava oficialment al Conservatori Superior de Música del Liceu la càtedra de les assignatures de musicologia, història i estètica de la música, folklore i cant gregorià. Cal fer present que aleshores la disciplina de musicologia a Espanya no s'impartia, ni era reconeguda en l'àmbit universitari si en canvi en alguns conservatoris superiors de música. Aquest ensenyament de Llorens a l'esmentat centre musical es perllongà un quart de segle, durant el qual accedí a la Junta Directiva i el 1979 va ser nomenat Director adjunt del centre docent.
A l'Institut Espanyol de Musicologia del CISC organitzà un Curs Superior de musicologia repartit en tres anys formant alumnes, alguns d'ells són professors universitaris. També eixamplà coneixements promovent actes, conferències, concerts, cursos estivals d'especialitat i altres activitats de complement. Notable la seva contribució en congressos nacionals i internacionals que passen de la trentena i notables també les conferències arreu d'Espanya sobre temes i músics investigats personalment. Cal afegir els cicles històrico-musicals explicats a l'Institut Italià de Cultura i al centre musical Ars Nova a Barcelona.
Musicòleg assessor del Ministerio de Educación y Ciencia col·laborà en la sèrie discografica Monumentos históricos de la música española de manera especial en els números dedicats a Francisco Guerrero, Tomás Luis de Victoria i les Cantigues de Santa Maria del rei Alfons X, el Savi. De difusió socio cultural són les seves 150 emissions setmanals d'una hora i en directe omplint el programa Estudio de la música antigua de Ràdio 2 de RNE durant els anys 1984i 1985.
Col·laboració a Diccionaris i altres publicacions Die Musik in Geschichte und Gegenwart (Kassel-Alemanya) The New Grove Dictionary of Musik und Muisiciens (Londres) Gran Enciclopèdia Catalana (Barcelona) Gran Enciclopèdia Aragonesa (Saragossa) En ciclopèdia Salvat de la Música (Barcelona) Editorial Planeta (Barcelona) Diccionario de la música española e hispanoamericana amb 84 veus escrites. (Madrid) Diccionario de la Real Academia española de Historia