El feudalisme a Catalunya es desenvolupà al llarg del període carolingi a causa del creixement econòmic i demogràfic que de manera lenta però progressiva va capgirant les relacions de força al si de la societat.
A mitjans del es va completar la rompuda de les terres interiors de la Catalunya Vella i s'inicià una pressió sobre la frontera que no va culminar fins al amb la conquesta de la Catalunya Nova. La lentitud del moviment colonitzador de la frontera repercutí sobre la condició de la pagesia catalana que, mancada de terres suficients, es va afeblir i fou víctima fàcil de l'opressió exercida pels poderosos, les nobleses laica i eclesiàstica.
Aquest procés de senyorialització i feudalització va anar estretament lligat a la minva de l'autoritat central durant la primera meitat del , i explica que, en el marc dels castells, els veguers, independitzats del comte, fessin ús i abús de la seva autoritat de manera arbitrària.
Els trasbalsos dels anys 1040 a 1060 són un episodi d'un moviment que va esclatar a tot l'Occident europeu, encapçalat per l'aristocràcia, que no dubtà a apoderar-se directament dels òrgans de poder. És el període conegut com la revolució feudal que va tenir com a desenllaç l'emergència d'una multitud de petites senyories locals, hereves dels principats territorials d'època carolíngia.
Com que l'autoritat pública més forta a Catalunya al final del era la dels comtes de Barcelona, que posseïen els comtats de Barcelona, Girona i Osona, el futur polític del país va dependre en gran part de la capacitat de resistència que aquests comtes van tenir enfront dels feudals.
Factors desestructurants Crisi social La feudalització de Catalunya va ser possible, en bona part, per un creixement econòmic que va permetre als poderosos apropiar-se de l'excedent productiu del sector rural motivat per, en part, l'afebliment de les estructures tradicionals que començaven a quedar obsoletes enfront de l'embranzida de les noves forces emergents.
Abans de l'any 1000, la família nuclear era força estable i estava garantida per una estructura econòmica que li era pròpia. Però el creixement econòmic i el clima de violències inherents a la feudalització van produir l'esquerdament del model familiar. Sense la protecció de les institucions judicials, afectades també per la crisi, la família va intentar preservar els seus membres i els interessos comuns de les agressions exteriors tendint a l'agrupament i l'eixamplament del grup.
Canvis en el poder polític El poder i la força dels comtes abans de l'any 1000 procedia de la possessió de terres i rendes públiques que se cedien temporalment o a perpetuïtat als seus col·laboradors, clergues, vescomtes i veguers, perquè els administressin. Tanmateix no perdien el control superior d'aquests béns, els més importants dels quals, els castells
El poder polític dels comtes catalans experimentava una minva notable. A la mort de Ramon Borrell el 1017, seguiren les successives minoritats de Berenguer Ramon I i de Ramon Berenguer I, durant les quals l'autoritat va ser exercida per la comtessa Ermessenda de Carcassona, vídua de Ramon Borrell. Una prova que la concepció pública del poder es perdia va ser el testament de Berenguer Ramon I que dividia els comtats entre els seus fills, disposició successòria que afeblia, encara més, l'autoritat comtal.
L'afebliment de l'autoritat pública va fer possible que alguns vescomtes i descendents d'antics veguers prenguessin decisions de direcció política i d'expansió cap a la frontera al marge de l'autoritat comtal. La crisi d'autoritat, doncs, havia arribat als castells de la frontera, que van esdevenir dominis pràcticament independents, mentre que a l'interior dels comtats, els nobles s'apropiaven de camins i fortaleses, i de les càrregues, béns i drets públics amb els quals van mercadejar. La magnitud de vendes, donacions i infeudacions de béns i drets del fisc entre nobles va comportar per als comtes, cap al 1050, la pèrdua del control directe o indirecte sobre una part molt important dels seus recursos tradicionals.
La revolució feudal del A partir del 1030 la crisi de l'ordre tradicional es va fer sentir arreu: era una revolució social i política.
Apropiació privada de les terres del terme Els veguers, abans personae publicae, es van apropiar els castells que administraven i van esdevenir senyors castlans prescindint de l'autoritat superior comtal, i van incorporar les terres fiscals del terme del castell i les rendes públiques satisfetes pels habitants del districte corresponent a la seva propietat.
Així la paraula fevum, que abans de l'any 1000 indicava la terra fiscal cedida en benefici pel comte a un agent seu, va passar a designar qualsevol bé lliurat per un noble a un altre a canvi de serveis militars i altres obligacions vassallàtiques. Naixia d'aquesta manera el feu privat, que violava tres regles de l'ordre tradicional: primer, abans, únicament el comte, representant suprem de la potestat pública, tenia facultat per atribuir terres i rendes públiques i ara els veguers castellans s'autoconcedien aquesta facultat; segon, abans, aquestes concessions, fetes pel comte als seus agents, ho eren com a mecanisme propi de l'administració (donar per administrar) i també com a forma de remuneració per la tasca duta a terme i ara, els nous senyors castellans concedien terres i rendes d'origen públic al seu arbitri, i sempre d'acord amb els seus interessos privats; i en tercer lloc, abans, el feu tradicional tenia caràcter funcional perquè representava el fonament material del poder de comandament a la castellania i, per tant, no podia ser desmembrat, ara aquest poder es fragmentava en feus múltiples, fenomen indicatiu del capgirament total de les estructures sociopolítiques del país.
Justícia, arma privada a mans dels poderosos L'alteració de l'ordre va afectar també la justícia. Els tribunals van esdevenir el marc d'expressió de moltes de les tensions de la societat. Amb el creixement econòmic van incrementar-se els plets i els pledejadors, i la justícia es va corrompre. Els jutges es deixaven comprar i el codi de Recesvint va esdevenir poc útil car els tribunals van renunciar a la recerca de proves objectives i molts litigis es van resoldre al marge dels tribunals, bé per acords entre les parts o, el més sovint, per actes de força o proves aberrants, com les ordalies. Aquestes proves eren reservades als pagesos. La noblesa defensava el seu dret en duel. L'Administració de Justícia, al final del , va deixar de ser una institució de dret públic on tots els homes lliures de la societat podien acudir, amb certes garanties, per arranjar els seus conflictes, i es va convertir en una arma privada a mans de l'arbitrarietat dels poderosos.
Vinculació terrenal de l'Església En aquest nou marc alguns sectors de l'església es van llençar a un seguit de pràctiques simoníaques i violentes. Com a intents de frenar la situació de crisi moral que patia l'Església a causa de l'acumulació de riqueses, la vinculació als poders temporals i la simonia, van sorgir de dins de l'Església moviments reformadors com el dels de l'Orde de Cluny, que es va propagar per Catalunya, i el de les comunitats de canonges de les catedrals. Aquestes iniciatives van disposar del suport de l'abat Oliba que defensava la desvinculació de la institució eclesiàstica de la influència dels laics.
Aquestes i altres iniciatives reformadores van posar en evidència l'enfrontament entre velles i noves estructures de poder perquè després de més de dos segles de donacions pietoses, efectuades sovint per famílies poderoses, el clergat havia aconseguit reunir un patrimoni gens menyspreable i, d'altra banda, la noblesa feudal, descendent d'aquells llinatges, no estava disposada a renunciar a un cert control i fruïció dels béns familiars llegats a l'Església. Per a aquesta noblesa, les pràctiques simoníaques eren una garantia de control i fruïció.
Des d'aquest punt de vista, certs actes de violència de nobles contra institucions eclesiàstiques es comprenen millor. Els plets entre nobles i clergues per terres, rendes, tributs eclesiàstics (delmes) i herències van sovintejar i desembocaren moltes vegades en violència física. L'amenaça d'excomunió no va poder aturar aquest clima que finalment va trobar solució per la via dels pactes o acords negociats.
L'origen de la jerarquia eclesiàstica: bisbes, abats i canonges és l'estament nobiliari, doncs uns i altres estaven units per vincles de parentiu o llinatge. A més, l'Església havia perdut poder sobre les institucions i els estaments socials, en part per la pèrdua de la protecció que fins aleshores li havia ofert l'autoritat comtal, ara també en crisi. Aculada a la defensiva, la institució eclesiàstica va pactar una entesa amb el nou poder emergent, el feudal, representat per l'aristocràcia militar.
Moviments de resistència: sagreres i assemblees de pau i treva
Les resistències a la feudalització es van manifestar a diferents nivells al camp i a la ciutat. Les més conegudes són les que va oposar un sector de la institució eclesiàstica a través de les sagreres i les assemblees de Pau i Treva.
En una primera fase de resistència, el clergat es va oposar a l'arbitrarietat i la il·legalitat dels castellans, evitant la pèrdua de control dels castells de l'Església en les zones frontereres. Amb aquesta finalitat, i per evitar caure en la xarxa de vincles feudals, van crear la figura del levita-castellà, encarregat de defensar els interessos de l'Església a les zones de marca o frontera. En tant que defensors del patrimoni eclesiàstic, i atès que l'excomunió era una arma poc eficaç, molts clergues van participar en guerres privades. A la vegada per a una millor defensa i per evitar el pillatge dels nobles en rebel·lia contra el poder establert, l'Església va establir una aliança amb pagesos i mercaders que es va manifestar amb la difusió de les sagreres i la creació de la treva de Déu:
Sagreres Les sagreres eren uns espais de pau més o menys circulars (d'un radi de 30 passes) al voltant dels temples, delimitats pels bisbes en el moment de la seva consagració. La immunitat territorial d'aquests espais es concretava en el dret d'asil eclesiàstic. Els pagesos van aprofitar aquest espai de seguretat per construir-hi magatzems on guardar les collites i les eines de l'explotació, i a poc a poc hi van construir cases i masos fomentant l'hàbitat concentrat.
Assemblees de Pau i Treva Les aspiracions pacifistes van trobar el seu màxim exponent en les assemblees de Pau i Treva de Déu, unes institucions en les quals van confluir clergues i pagesos inquiets per la violència dels feudals. Amb aquestes assemblees es pretenia imposar treves setmanals als nobles violents. L'assemblea de pau més antiga coneguda a Catalunya és la celebrada a Toluges (Rosselló) el 1027, que va presidir l'abat Oliba, on es va proclamar la inviolabilitat del patrimoni eclesiàstic, alhora que es va imposar una treva des de l'hora novena del dissabte fins a la primera del dilluns.R. d'Abadal (1948). L'abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època. Barcelona: Aedos, 1962. Aquest temps de pau es va ampliar successivament en posteriors assemblees.