La història de la pintura és la branca de la història de l'art que estudia les manifestacions pictòriques que s'han donat al llarg de la història de la humanitat i la seva posterior classificació i interpretació. La història de la pintura es remunta al temps dels primers utensilis de la humanitat prehistòrica i s'estén al llarg de totes les cultures. En la història de la pintura, s'han emprat diversos materials i aquests han determinat diferents tècniques. Cal valorar que la intencionalitat de les pintures, com qualsevol obra d'art, ha variat segons el context en què han estat realitzades.
Introducció miniatura|Rèplica d'unes pintures de la cova de Chauvet del període aurinyacià miniatura|La Gioconda, pintura del Renaixement per Leonardo da Vinci La història de la pintura comprèn tota la pintura realitzada des de la prehistòria fins a l'edat contemporània. Inclou totes les representacions executades amb diferents tècniques i els canvis produïts al llarg del temps, canvis que coincideixen amb els que s'ha produït de manera paral·lela en la història de l'art, tant en el seu context temporal com cultural.
L'anomenat art parietal, que consistí en la producció de pintura mural dins les coves, es concentrà principalment en zones pirinenques tant de França com d'Espanya, a la costa mediterrània (art llevantí). Altres mostres menys importants s'han trobat a Portugal, Nord d'Àfrica, Itàlia i Europa oriental. Les pintures rupestres més antigues conegudes es troben a la cova de Chauvet, a França, i alguns historiadors les daten en uns 32.000 anys, entre els període aurinyacià i gravetià. En la seva elaboració, van fer servir ocre d'argila, vermell d'òxid de ferro i negre de diòxid de manganès. També cal destacar les pintures de les coves de Lascaux i d'Altamira; allà apareixen dibuixats rinoceronts, lleons, búfals, mamuts, cavalls i éssers humans que sovint estan realitzant actes de caça.Sureda 1988: pàg.60-75
Les imatges que es poden contemplar en les parets de les tombes egípcies, que es remunten a uns 5.000 anys, són escenes de la vida quotidiana i de caràcter mitològic. Presenten els trets característics de l'art egipci, amb figures de perfil, en les quals es tenia en compte la mida i d'aquesta manera es distingia el rang social del representat. Pel que fa a l'antiga Roma, era normal decorar els murs de les cases i dels palaus principals; alguns dels exemples més ben conservats se'n troben a Pompeia i Herculà. En un altre context, dins l'anomenat art paleocristià, es decoraren les catacumbes amb escenes del Nou Testament i sovint amb la presència de Jesús com el «Bon pastor». Les figures eren representacions estàtiques amb uns grans ulls que semblaven mirar l'espectador; aquest estil va tenir continuïtat en l'escola romana d'Orient de Constantinoble.
La pintura romànica es desenvolupà entre els segles i , i els exemples més interessants corresponen a pintures que es troben en esglésies del sud de França i de Catalunya. Les obres, la majoria de les vegades, són de temàtica religiosa i estan situades als absis i als murs de les esglésies; són habituals representacions del pantocràtor, la Mare de Déu i la vida dels sants. Amb l'arribada del gòtic, i fonamentalment a França i a Itàlia, a més a més de la temàtica religiosa, es tractaren temes laics. Entre tots, sobresurt la figura de l'artista italià Giotto di Bondone.La Gran enciclopèdia en català 2004 Volum XVI
La pintura del Renaixement va estar molt influïda per l'antiguitat clàssica. En aquesta època, es va desenvolupar la perspectiva lineal, el coneixement de l'anatomia humana aplicat a la pintura, i es descobrí i aplicà la tècnica de l'oli. Va ser una època de grans artistes, entre els quals destacaren Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Rafael Sanzio i Ticià. Pel que fa a les obres serveixen de referent, per una banda, el quadre de La Gioconda, obra en què Leonardo aplica tècniques innovadores com lsfumato i el clarobscur; per l'altra, una obra magna per les seves dimensions i per la seva qualitat: els frescs de la capella Sixtina realitzats per Miquel Àngel. Cal tenir en compte també els artistes del Nord d'Europa que van emprar especialment temes simbòlics; entre ells, cal citar els germans Van Eyck (Països Baixos) i Dürer (Alemanya); aquest darrer fou pintor i humanista.
L'església de la Contrareforma impulsà un tipus d'art religiós molt autèntic amb el qual s'intentà contrarestar l'amenaça del protestantisme. D'aquesta manera, les convencions artificials dels manieristes que havien dominat l'art durant gairebé un segle, ja no eren les més adequades. Les dues característiques més importants del manierisme foren el rebuig de les normes i l'aposta per la llibertat en la composició, en els colors i en les formes. La novetat dels caravaggistes era un naturalisme radical que combinava l'observació física detallada i el clarobscur, l'ús de la llum i les ombres, un recurs fins i tot teatral i dramàtic. Caravaggio i Annibale Carracci són dos pintors coetanis, considerats decisius en la conformació pictòrica de la pintura barroca, una pintura caracteritzada pel dinamisme i el tipus de composició. Entre els artistes més rellevants, cal destacar-ne Rembrandt, Velázquez i Rubens. Durant la primera meitat del , es va imposar el rococó, un estil més alegre i festiu que el barroc. Fou a França i Alemanya on va tenir un impuls més gran. miniatura|esquerra|Llaunes de sopa Campbell's dissenyades per Warhol l'any 1962 El romanticisme de principis del pretenia expressar estats d'ànims i sentiments intensos. A França, el pintor més rellevant en fou Delacroix; al Regne Unit, Constable i Turner; als Estats Units, Thomas Cole i a Espanya Francisco de Goya. Amb la invenció de la fotografia a mitjan , la pintura va començar a perdre el seu objectiu històric de proporcionar una imatge realista; l'impressionisme, amb Manet de capdavanter, és l'estil de les pinzellades soltes i la juxtaposició de colors, sense un interès concret en els detalls.Historia Universal del Arte-V.8 1984: pàg. 1109
A partir d'inicis del , la pintura es caracteritza per la diversitat de corrents estilístics: el fauvisme rebutja els colors tradicionals i s'acosta a colors violents, l'expressionisme pretén mostrar més els sentiments que la reproducció fidel de la realitat, i el cubisme –amb Georges Braque i Picasso– impulsa la descomposició de les imatges tridimensionals en punts de vista bidimensionals; la pintura abstracta en serà l'hereva del cubisme. Entre els anys 1940-1950, a Nova York, es va desenvolupar l'anomenat expressionisme abstracte, i l'art pop és un estil una mica posterior, amb Andy Warhol com el seu màxim exponent. Un altre estil a destacar és el minimalisme, que es caracteritza per la reducció de la pintura a formes geomètriques. El segueix sota les directrius d'un gran pluralisme i les obres es continuen realitzant dins una àmplia varietat d'estils i de principis estètics.
Prehistòria
miniatura|Escena de caça pintada a Oued Djerat (Algèria). Una pintura rupestre és un tipus d'art rupestre realitzat pels humans prehistòrics, que demostra que l'ésser humà, des del seu origen a la Terra, és capaç de realitzar obres d'art a les parets de les coves que habita. També s'han trobat pintures sobre còdols, escultura, ceràmiques decorades i objectes ornamentals.
La pintura rupestre és un concepte referit principalment a la pintura prehistòrica, quan sobre les parets o els sostres de les coves, les persones dibuixaven o pintaven els diferents animals que caçaven; també pintaven escenes de significat ritual o màgic, com ara els ritus de la fertilitat. Els materials que empraven eren el carbó de llenya o d'ossos, així com diferents tipus de terres de colors, tots aquests aglutinats amb aigua o greixos d'animals. Les pintures rupestres més antigues que es coneixen són les de la cova de Chauvet, al departament de l'Ardecha a França. El mot «rupestre» deriva del llatí: «rupes» que equival a 'roca', però també s'admet com a sinònim de 'primitiu'. Això planteja una qüestió metodològica, ja que ens hem de referir, no sols a la pintura prehistòrica, si no també a qualsevol manifestació pictòrica, en qualsevol època, ja que en sentit estricte rupestre fa referència a qualsevol activitat artística feta sobre els murs de les cavernes, coves, abrics rocosos i fins i tot barrancs, etc.
Els humans prehistòrics, igual que els primitius actuals, atribuïen un significat i una funció màgics o ritual a les representacions de les seves pintures. Creien que la representació d'un bisó era una forma d'apropiar-se del bisó o que la representació d'una dona amb unes mamelles enormes assegurava la fertilitat. En tot cas, altres interpretacions suggereixen que algunes pintures rupestres podien tenir un significat informatiu o instructiu, com és el cas de certs dibuixos en esbós, anomenats tectiformes, a la cova de Font de Gaume a Dordonya (França), que poden ser interpretats com a trampes de caiguda per a caçar el mamut.
Les fites més destacades de la pintura prehistòrica són: Abans de la pintura L'art parietal francocantàbric L'art rupestre llevantí L'art rupestre africà L'art parietal àrtic La pintura paleolítica i neolítica a Àsia La ceràmica pintada neolítica La pintura neolítica a Egipte i Mesopotàmia
Edat antiga Història de la pintura a l'antic Egipte
La història de la pintura a l'antic Egipte cobreix la pintura desenvolupada a Egipte durant el període arcaic i faraònic, a l'edat antiga. A l'antic Egipte, es desenvolupà una pintura mural, essencialment narrativa, amb representacions de cerimònies i fets remarcables.
miniatura|La frontalitat i el color de la pell. Pintura mural de la cambra funerària d'Amenemheb. Imperi Nou. Dinastia XVIII, vers 1500≈1450 aC Els egipcis pintaven el baix relleu que, a causa de la seva escassa profunditat, sovint porta a confusió respecte a un o altre art. A partir de la dinastia III, la pintura sobre les parets de les tombes substitueix el baix relleu, del qual adopta les principals convencions.
La pintura, com tot l'art de l'antic Egipte, estava regida per unes convencions o cànons i regles molt estrictes, en la qual les figures representaven el màxim del cos possible, dibuixant-les de perfil amb detalls amb vista frontal, en el Regne Mitjà sempre sobre una única línia horitzontal, sobre la qual es traçaven 18 línies equidistants que contenien tot el cos: fins a la sisena, els genolls, nou més fins a l'espatlla, una per al coll i dues per al cap, amb un eix vertical a l'alçada de les orelles, els homes mostrant la cama amagada oberta, i les dones, juntes, i tots sempre en plenitud física, representant l'ideal. Les persones d'extraccions socials més baixes es representaven treballant.
La tècnica pictòrica dels egipcis era un antecedent de la pintura al fresc o tremp d'ou, ja que aglutinaven pigments naturals, extrets de diferents terres de color, amb clara d'ou i ho dissolien en aigua per aplicar-ho sobre les parets nues, és a dir, directament sobre els relleus gravats en la pedra calcària o revestits amb un enguixat sec.
La pintura a l'antic Egipte Pintura a l'Imperi Antic Pintura a l'Imperi Mitjà Pintura a l'Imperi Nou Pintura amarniana Pintura de l'Egipte crepuscular La pintura a Mesopotàmia La pintura a Creta La pintura a la Grècia clàssica La pintura a Etrúria La pintura a Roma La pintura de l'inici del cristianisme
Història de la pintura a Creta
miniatura|Fris dels glifs. Pintura mural de la sala del Tron del palau de Cnossos. Creta, període minoic II, vers 1450≈1400 aC A l'illa de Creta, a l'antiguitat es desenvolupà una pintura innovadora d'extraordinària qualitat. El caràcter singular i innovador de la pintura cretenca es distingeix en tres aspectes fonamentals: miniatura|esquerra|El príncep del lliri. Pintura mural al palau de Cnossos, Creta