Garratt és una locomotora de vapor articulada típica de l'escola anglesa. Sobre un xassís recolzat a les extremitats per dos carros es troba la caldera i la cabina. Damunt dels carros que tenen les rodes motrius troben les reserves de carbó i d'aigua. La locomotora articulada Garratt fou dissenyada per Herbert William Garratt.
Desenvolupament de locomotores miniatura|Fotografia de la K1, la primera locomotora del tipus Garratt La locomotora articulada Garratt va ser desenvolupada per Herbert William Garratt, un enginyer britànic de locomotora que, després d'una carrera amb ferrocarrils colonials britànics, va ser enginyer inspector de New South Wales Railways a Londres. Garratt es va apropar per primera vegada a Kitson & Co, però la seva idea va ser rebutjada, potser perquè aquesta empresa ja estava compromesa amb el Kitson-Meyer. A continuació, es va acostar a Beyer, Peacock and Company, que només estaven marginalment més interessats.
Els primers Garratts El 1907, Beyer, Peacock & Co. va presentar una proposta per a un calibre de 610 mm (2 peus) a un Garratt 0-4-0+0-4-0 als Ferrocarrils del Govern de Nova Gal·les del Sud, que no es va procedir. L'any següent es va presentar un disseny per a una locomotora Mallet de 2 peus, en resposta a una consulta del Govern de Tasmània. Això va ser seguit amb una presentació per a un Garratt basada en, però una mica més pesada, que la proposta de Nova Gal·les del Sud. Aquesta proposta va ser acceptada i es van construir dues locomotores el 1909, que es van convertir en la classe K. La classe K ha hagut de fer front a les corbes de les ràdi de 99' i 1 a 25 gradients.
A diferència de la patent de Garratt, els Ferrocarrils de Tasmània va insistir en una disposició composta amb cilindres orientats cap a l'interior per tal de reduir les distàncies entre la canonada principal de vapor i els cilindres d'alta pressió, i entre els cilindres d'alta pressió i baixa pressió. Això va fer que la locomotora es complicés innecessàriament i col·locava els cilindres d'alta pressió directament per sota de la cabina, fent-la incòmoda, especialment a l'estiu. El patró no es va repetir en els dissenys posteriors de Garratt. Només una locomotora Garratt més, construïda de nou per Beyer, Peacock & Co. el 1927, es va produir amb propulsió composta per als ferrocarrils de Birmània.
Les primeres dificultats de disseny i construcció van suposar les connexions flexibles de vapor entre la unitat de la caldera i les unitats de potència. Beyer, els dissenyadors de Peacock, van resoldre'ls després d'estudiar la descripció de les unions de vapor esfèriques utilitzades en una locomotora Fairlie construïda per al Ferrocarril Ffestiniog seguit per una visita al FR per observar aquestes locomotores en el treball., quoted by Tom Rolt from Edgar Alcock regarding his time at Beyer Peacock.
Ferrocarril Darjeeling de l'Himàlaia El tercer Garratt (un altre 0-4-0 + 0-4-0, igual que els dos primers) va ser construït el 1910 per al Ferrocarril Darjeeling de l'Himàlaia, i donant la lletra de classe "D". Igual que amb moltes de les primeres classes de Garratt, les dimensions i la potència d'aquest motor van ser dissenyades per ser aproximadament equivalents a les de dos motors existents de 0-4-0T de la línia, encara que a la pràctica només va aconseguir un augment del 65% en la càrrega.
Primera classe principal El 1911, Beyer, Peacock and Company va construir sis Garrats 2-6-0+0-6-2 per als Ferrocarrils del Govern de l'Austràlia Occidental. La classe M va ser seguida per la classe MS i Msa. També van formar el ferrocarril victorià de via estreta de classe G i per al ciment portlandès australià.
Garratts finals construïts Beyer-Peacock va construir més de mil Garratts, o Beyer-Garratts. Els dissenys finals de Garratts a Beyer-Peacock eren vuit locomotores de vuit carrers sud-africans de classe NG G16 de 610 mm de longitud, construïts entre el 1967 i el 1968. La comanda es va fer amb Beyer, Peacock and Co., però com que l'empresa estava en procés de tancament, va subcontractar la comanda a Hunslet Engine Company. La filial sud-africana de Hunslet, Hunslet-Taylor, a Germiston, va construir aquestes locomotores amb calderes fabricades per la seva empresa mare.
El ferrocarril de la fi del món de calibre 500 mm (19 3⁄4") a l'Argentina va adquirir un nou Garratt 0-4-00-4-0 el 1994. A partir del treball de Livio Dante Porta, incloïa un tub de secció més gran, aïllament de la caldera i un frontal millorat. Això va millorar enormement l'economia d'aquesta moderna màquina de vapor i va augmentar més del doble de la longitud del tren. En conseqüència, es va construir un segon Garratt per a aquest ferrocarril amb especificacions similars, però amb el sobreescalfament afegit als tallers de Girdlestone Rail a Port Shepstone, Sud-àfrica. Va ser enviat a l'Argentina el 2006 i va entrar en servei a l'octubre del mateix any.The End of the World Train - Tierra del Fuego National Park - Engineer Zubieta
Llista de producció