Carlos Enrique José Pellegrini, va ser un militar, advocat, periodista, traductor públic i polític argentí: Senador Nacional, Diputat Nacional, Vicepresident del govern i president de l'Argentina entre 1890 i 1892 després de la renúncia de Juárez Celman. Va assumir la magistratura després de la Revolució del Parc de 1890. Prèviament va ser vicepresident entre 1886 i 1890, ministre de Guerra i Marina en 1879-1880 i 1885-1886; senador nacional en 1881-1883 i 1895-1904; i diputat nacional entre 1873 i 1879.

Com a president, Pellegrini va haver d'enfrontar-se a una profunda crisi econòmica enmig d'un caos regnant, producte dels esclats revolucionaris. Durant la seva gestió de vint-i-sis mesos va treure al país d'una greu crisi, fonamentalment econòmica, en sanejar les finances i fundar el Banc de la Nació Argentina. Tals mesures van donar lloc a una economia molt pròspera en els anys immediatament posteriors, i per tal motiu va ser conegut com «el pilot de tempestes».«Carlos Pellegrini, el “suizo” que gobernó Argentina» , artículo publicado en el sitio web Swissinfo. Consultado el 20 de mayo de 2011.«Biografía de Carlos Pellegrini», artículo publicado en el sitio web Biógrafo.Info. Consultado el 22 de mayo de 2011.

Durant la seva gestió es va eliminar la censura i l'estat de lloc que regia des del govern de Juárez Celman. Va ser un dels primers polítics que va sostenir una postura industrial per a l'Argentina, en una època en què el negoci del país era exclusivament l'exportació de matèries primeres i la importació de productes manufacturats. També va ser un dels primers partidaris pels drets civils de les dones a l'Argentina, sol·licitant que se'ls reconegués el dret a vot polític.«Biografía de Carlos Pellegrini » Fundación Pellegrini. Consultado el 26 de mayo de 2011.Pigna, Felipe: «Carlos Pellegrini» El Historiador. Consultado el 22 de mayo de 2011.

Va ser l'home de major confiança que tenia Juliol Argentí Roca, i tots dos van traçar la destinació de l'anomenada Generació del 80. No obstant això aquesta forta unió es va trencar quan Pellegrini es va allunyar de Roca cap a 1901, per a reclamar una reforma electoral que garantís el vot secret i lliure.

Biografia Carlos Enrique José Pellegrini va néixer a la ciutat de Buenos Aires l'11 d'octubre de 1846, durant l'època rosista; era fill de la britànica María Bevans i de l'enginyer suís (d'ascendència francesa) Carlos Enrique Pellegrini, oriünd de Chambery (Regne de Sardenya).Rodolfo Sala. «Carlos Enrique José Pellegrini » Historia con Opinión. Consultado el 2 de junio de 2011.

L'enginyer Charles Henry Pellegrini havia arribat al país des de Suïssa en 1828, sent contractat pel president Bernardino Rivadavia, per a la construcció del port de Buenos Aires. En arribar al país, el projecte va quedar suspès a causa del canvi de govern. Sense possibilitats d'ocupar-se en la seva professió, el pare de Pellegrini va començar treballant, ja a l'Argentina, com a retratista, i aviat es va convertir en el pintor més sol·licitant per la societat portenya. Sempre va mantenir un gran interès pels debats polítics i socials que es produïen en el continent europeu, destacant-se que a la seva biblioteca privada existien gran nombre de revistes britàniques especialitzades en el tema, com ara The Edinburgh Review, The Quarterly Review i The Westminster Review. Pel costat matern, María Bevans era filla de l'enginyer britànic Santiago Bevans que també havia arribat al Riu de la Plata en circumstàncies similars a les del seu futur gendre. María era neboda del polític liberal britànic John Bright, cofundador de la Lliga de Manchester i estret col·laborador de William Gladstone. Aquestes característiques de la família Pellegrini van acabar per situar-los en un lloc central de la vida social de la ciutat de Buenos Aires.«Carlos Pellegrini, el “suizo” que gobernó Argentina» , artículo publicado en el sitio web Swissinfo. Consultado el 20 de mayo de 2011.«Personalità», artículo en italiano picado en el sitio web de la Comune di Croglio (Suiza). Consultado el 21 de mayo de 2011.Pigna, Felipe: «Carlos Pellegrini» El Historiador. Consultado el 22 de mayo de 2011.

El seu pare va ser el primer que el va iniciar en les primeres lletres en una petita estada propietat de la família en Cañuelas. Una tia materna li va impartir a primerenca edat classes d'anglès, idioma que Carlos va aprendre dominant-ho a la perfecció, i que manejaria amb fluïdesa durant tota la seva vida. A l'edat de vuit anys va ingressar a l'escola d'Ana Bevans, la seva tia. És possible que el primerenc ensenyament de l'idioma anglès hagi estat motiu d'una lleugera petjada en la seva pronunciació, i d'allí provingui el sobrenom del Gringo, com ho anomenaven els seus companys del Colegio Nacional de Buenos Aires. D'aquest centre d'educació va diplomar l'any 1862.Pigna, Felipe: «Carlos Pellegrini» El Historiador. Consultado el 22 de mayo de 2011.«Carlos Pellegrini, el “suizo” que gobernó Argentina» , artículo publicado en el sitio web Swissinfo. Consultado el 20 de mayo de 2011.

Va cursar els seus estudis al Col·legi Nacional de Buenos Aires i l'any 1863 va ingressar a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires, però dos anys després va abandonar la cursada per incorporar-se a l'exèrcit i combatre a la guerra del Paraguai, allí va ser alferes d'artilleria. oficial.«Las facetas de Carlos Pellegrini » Nueva Mayoría. Consultado el 2 de junio de 2011. Pellegrini va tenir una destacada actuació a la batalla de Tuyutí, com també en altres combats, no obstant va caure malalt i va haver d'abandonar definitivament l'exèrcit.«Carlos Pellegrini» CPEL. Consultat el 9 de juliol de 2011. Després de guarir-se va tornar a Buenos Aires, va acabar els seus estudis de dret en 1869 i va entrar en el recentment fundat diari La Premsa. Amb el seu títol universitari va començar treballant per a l'Estat com a subsecretari del Ministeri d'Hisenda, del constituent Benjamí Gorostiaga, durant el govern de Domingo F. Sarmiento,«Les facetes de Carlos Pellegrini » Nueva Mayoría. Consultat el 2 de juny de 2011. Després de curar-se va tornar a Buenos Aires, va acabar els seus estudis de dret el 1869 i va entrar al recentment fundat diari La Premsa. Amb el seu títol universitari va començar treballant per a l'Estat com a subsecretari del Ministeri d'Hisenda, del constituent Benjamín Gorostiaga, durant el govern de Domingo F. Sarmiento,«Las facetas de Carlos Pellegrini » Nueva Mayoría. Consultado el 2 de junio de 2011. i durant els darrers tres anys del govern d'aquest últim es va produir una lluita entre els autonomistes i els nacionalistes, Pellegrini es va afiliar al Partit Autonomista, liderat. Va ser candidat a diputat a les eleccions de 1870 i 1871, però va ser vençut pels nacionalistes comandats per Bartolomé Mitre. Tot just el triomf d'Alsina, i gràcies a l'elecció del governador Mariano Acosta per la província de Buenos Aires, Pellegrini va obtenir la seva primera legislatura. Es tractava del més jove entre els diputats provincials, amb només vint-i-sis anys, i el seu primer discurs va ser sobre la conversió del paper moneda, sempre va participar de tot debat respecte a qüestions monetàries i econòmiques. En la seva tesi de grau El dret electoral va criticar el sistema vigent en aquella època, proposant una gran campanya d'educació cívica. Una cita breu:

L'any 1873 fou elegit Diputat Nacional i el 1878 el governador Carlos Casares el va nomenar ministre de Govern de la província de Buenos Aires. L'any 1879, el president Nicolás Avellaneda el nombra ministre de Guerra i Marina en substitució de Julio Argentino Roca.miniatura|Tomba de Pellegrini al Cementiri de la Recoleta (Buenos Aires)Fou un dels fundadors del Partit Autonomista Nacional l'any 1874 i va donar suport a la candidatura presidencial de Julio A. Roca. També fou soci fundador i president durant uns anys del Jockey Club de Buenos Aires.

Vicepresidència (1886-1890) El 1886 fou elegit vicepresident pel Partit Autonomista Nacional amb la fórmula Miguel Juárez Celman - Carlos Pellegrini.Carcano, Miguel Ángel. «[argentinahistorica.com.ar/intro_libros.php?tema=54&doc=100&cap=613 La Presidencia de Carlos Pellegrini]» Argentina Histórica. Consultado el 9 de mayo de 2015. El 1890 s'inicia l'anomenada Revolució del Parc en la que un grup cívic -militar encapçalat per Leandro N. Alem, intenten derrocar al president Juárez Celman degut a la greu crisi econòmica, la corrupció i l'autoritarisme del president.

Presidència (1890-1892) Com a resultat de la revolució, Miguel Juárez Celman va renunciar, pel que Pellegrini el succeeix a la presidència des del 1890 fins al 1892.Pigna, Felipe: «Carlos Pellegrini» El Historiador. Consultado el 22 de mayo de 2011.

Durant aquest període presidencial va sanejar les finances públiques, va crear el Banc de la Nació Argentina i el prestigiós col·legi que avui porta el seu nom: "Escola Superior de Comerç Carlos Pellegrini" (una escola pública actualment depenent del Rectorat de la Universitat de Buenos Aires).Rodolfo Sala. «Carlos Enrique José Pellegrini » Historia con Opinión. Consultado el 2 de junio de 2011.

Mort Durant els seus últims anys de vida intento adequar al PA als canvis polítics que s'estaven produint al país. Per a aconseguir-lo es va mostrar convençut que era necessari dur a terme una reforma en les pràctiques electorals. Però la seva primerenca mort, a Buenos Aires, el 17 de juliol de 1906 als 59 anys d'edat, no va sorprendre els seus amics i col·legues, a causa de la deterioració de la seva salut, però va produir un profund impacte nacional per les expectatives generades entorn de la necessitat d'una reforma electoral, i va generar un buit polític que després anava a ocupar Roque Sáenz Peña, considerat el seu hereu polític, qui va projectar la reforma electoral de vot secret que portaria a la presidència Hipòlit Yrigoyen en 1916. No obstant això, Sáenz Peña va morir en 1914. Les seves restes descansen al cementiri de La Recoleta.

Referències

Categoria:Presidents de l'Argentina Categoria:Vicepresidents de l'Argentina Categoria:Polítics de Buenos Aires Categoria:Alumnes de la Universitat de Buenos Aires Categoria:Alumnes del Colegio Nacional de Buenos Aires Categoria:Morts a Buenos Aires Categoria:Polítics argentins del segle XX Categoria:Polítics argentins nascuts al segle XIX Categoria:Polítics morts al segle XX