miniatura|Representació esquemàtica del sistema circulatori sanguini humà. El color vermell indica la sang oxigenada i el blau indica la desoxigenada. El sistema circulatori és l'encarregat de transportar la sang des del cor fins a totes les diferents parts del cos. És el conjunt d'òrgans i teixits format pel sistema cardiovascular, encarregat de la distribució de la sang, i pel sistema limfàtic, encarregat de fer circular la sang per l'interior de l'organisme. En general, tots els vertebrats disposen de sistemes circulatoris molt semblants, així els insectes i altres animals. La presència d'un sistema circulatori és inherent als animals grossos, que requereixen aportar oxigen i nutrients a totes les cèl·lules de l'organisme. En els animals grossos la difusió passiva des del medi exterior fins a les parts més internes resulta insuficient per cobrir les necessitats metabòliques.
S'encarrega de transportar els nutrients i l'oxigen a totes les cèl·lules del cos i rebre substàncies nocives d'origen metabòlic i transportar-les als òrgans d'excreció. També és la via per on circulen les hormones i participa en importants funcions de defensa immunitària i homeostàtica.
La circulació sanguínia en els mamífers es fa amb dos circuits: el pulmonar o menor que porta la sang des del ventricle dret del cor cap als pulmons, on s'oxigena i la retorna a l'aurícula esquerra, i el general o major que porta sang oxigenada des del ventricle esquerre del cor a la resta d'òrgans del cos i retorna aquesta sang, ja desoxigenada, al cor. Està completament separada la sang rica en oxigen de la sang rica en diòxid de carboni.
El sistema limfàtic es distingeix del sanguini pel fet que els seus vasos van des dels teixits cap al cor. Transporta la limfa, que és semblant al líquid intersticial i al plasma sanguini, encara que amb menys proteïnes i cap glòbul vermell.
Principals òrgans de l'aparell circulatori Cor: que actua com a bomba propulsora amb vàlvules per fer un corrent unidireccional. Vasos sanguinis: Artèria (surt des del cor, té vàlvules sigmoidees) Vena (entra cap al cor) Capil·lar (vas molt fi on hi ha el canvi cel·lular) Vasos limfàtics Ganglis limfàtics miniatura|400px|Diagrama simplificat del sistema circulatori humà en la vista anterior
Circulació pulmonar
La circulació pulmonar és la part del sistema cardiovascular que transporta sang pobra en oxigen del cor cap als pulmons, i retorna sang oxigenada al cor.
La sang pobra en oxigen provinent de la vena cava penetra a l'aurícula dreta del cor i flueix per la vàlvula tricúspide fins al ventricle dret, on és bombada per la vàlvula semilunar pulmonar vers les artèries pulmonars que es dirigeixen als pulmons. Les venes pulmonars porten la sang, ara rica en oxigen, al cor, on entra a l'aurícula esquerra abans de fluir per la vàlvula mitral fins al ventricle esquerre. Des d'allí, la sang rica en oxigen és bombada a l'exterior via l'aorta cap a la resta del cos.
Circulació sistèmica La circulació sistèmica és la part del sistema circulatori que transporta sang oxigenada del cor cap a la resta del cos i retorna sang pobra en oxigen al cor. La circulació sistèmica és, en termes de distància, molt més llarga que la pulmonar, ja que transporta sang a totes les parts del cos llevat dels pulmons.
Circulació coronària
El sistema circulatori coronari subministra sang al cor. Com que proporciona sang oxigenada al cos, per definició forma part del sistema circulatori sistèmic.
Cor
El cor bomba sang oxigenada al cos i sang desoxigenada als pulmons. Al cor humà hi ha una aurícula i un ventricle per cada circulació, i amb la suma de la circulació pulmonar i la sistèmica hi ha quatre cambres en total: l'aurícula esquerra, el ventricle esquerre, l'aurícula dreta i el ventricle dret. L'aurícula dreta és la cambra superior del costat dret. La sang que retorna a l'aurícula dreta està desoxigenada (és pobra en oxigen) i passa al ventricle dret per ser bombada per l'artèria pulmonar cap als pulmons, on serà reoxigenada i se li traurà el diòxid de carboni. L'aurícula esquerra rep sang reoxigenada dels pulmons, així com la vena pulmonar, que passa pel potent ventricle esquerre per ser bombada per l'aorta cap als diferents teixits del cos.
Sistema circulatori tancat El sistema cardiovascular dels éssers humans és tancat, és a dir, la sang mai no abandona la xarxa de vasos sanguinis. En canvi, l'oxigen i els nutrients es difonen a través de les capes dels vasos sanguinis i penetren al fluid intersticial, que porta oxigen i nutrients a les cèl·lules objectiu, i porta diòxid de carboni i residus en la direcció inversa. L'altre component del sistema circulatori, el sistema limfàtic, no és tancat. El cor és un òrgan buit, contràctil, té forma cònica, del volum d'un puny en els éssers humans i de parets musculoses. Es troba a la cavitat toràcica, sota l'estèrnum, en una cavitat entre els 2 pulmons anomenada MEDIASI.
Altres animals En la majoria d'invertebrats el sistema circulatori consta d'una sèrie de vasos contràctils, un dels quals, nomenat dorsal, actua com a òrgan impel·lent de la sang; el conjunt no forma un sistema tancat, sinó que els vasos van a parar a llacunes, en les quals banyen els òrgans. Només els anèl·lids (per exemple, els cucs de terra) i els cefalòpodes (sèpies i pops), dins els invertebrats, tenen un aparell circulatori tancat, amb un vas dorsal per on la sang circula cap endavant i un de ventral per on circula cap endarrere; ambdós vasos són reunits per vasos transversals.
Els insectes, onicòfors i anèl·lids primitius presenten un primitiu aparell vascular, anomenat hemocel, compost essencialment de llacunes que es comuniquen les unes amb les altres i per les quals circula la hemolinfa, aquesta és comparada amb la sang, no obstant i això, difereix bastant d'aquesta, puix que les seves funcions principals són l'emmagatzematge i el transport d'aigua i de substàncies nutritives per tot el cos, la destrucció de cèl·lules estranyes i la de servir de vehicle dels productes de rebuig fins als tubs de Malpighi, on són absorbits. L'hemolinfa careix d'hemoglobina i, per tant, ni transporta oxigen ni intervé pràcticament en el sistema respiratori; per la manca d'hemoglobina li dona l'aspecte verdós o groguenc característic en els insectes.
El sistema circulatori de tots els vertebrats són tancats, com en els éssers humans. Tanmateix, el sistema dels peixos, amfibis, rèptils i ocells representen diferents estadis de l'evolució del sistema circulatori.
Aparell circulatori obert L'aparell circulatori obert és característic dels artròpodes i del mol·luscos no cefalòpodes. El líquid (hidrolimfa) que es mou pels vasos s'aboca al llaumen i als espais intercel·lulars (hemocel) i posteriorment torna al circuit.
En la circulació tancada (típica dels vertebrats, anèl·lids i cefalòpodes) la sang mai no abandona els vasos sanguinis, sinó que l'oxigen i els nutrients travessen les capes dels vasos sanguinis per entrar al líquid intersticial.
Història del seu descobriment La relació entre l'hemorràgia i la mort ha estat probablement identificada molt d'hora en la història de la humanitat. Els egipcis havien identificat la sang com a font de vida i la seu de l'ànima.
Disseccions realitzades a partir d'animals sacrificats realitzades pels metges grecs de Cos, al , seguidors de la tradició d'Hipòcrates, van induir a errors de representació. Com ara que cregueren que les artèries portaven aire perquè estaven buides de líquid, o que com el fetge i la melsa estaven banyades en sang, consideraren que aquests dos òrgans eren elements importants del seu transport. Heròfil de Calcedònia, metge d'Alexandria durant el , descrigué per primera vegada la palpació dels polsos. Va ser en Erasístrat de Keos (320-250 aC) ede qui es té notícia que va fer la primera descripció de les vàlvules venoses.Elie Arié. L'hypertension artérielle aujourd'hui. éd. Les Asclépiades, col. "Docteur, dites-moi tout!".
Galè (131-201) va fer una descripció detallada de la xarxa de venes i artèries a partir de la dissecció de porcs, però interpretà erròniament el paper dels òrgans. Segons ell, la sang es crea al fetge a partir dels aliments, i després viatja a través de les venes i va, per una banda, als pulmons per barrejar-se amb l'aire, i de l'altra va des del ventricle dret al ventricle esquerre a través de la porositat de la paret, des d'on es redistribueix la calor pel cos. Quan arriba a les extremitats, la sang es fa servir i apareix en forma de suor.
Els metges musulmans traduïren tractats de medicina després d'envair el país al ; entre ells, hi havia el tractat sobre la circulació de Galè, que traduí Averrois. A partir del , apareixen descrites diverses malalties cardiovasculars, com la trombosi i el col·lapse, estudiats per Avicenna, o la pericarditis que descrigué Avenzoar. Ibn an-Nafís, el 1242, va ser el primer a descriure la circulació pulmonar (la circulació menor) i l'enriquiment amb aire de la sang que es realitza els pulmons. El treball d'Ibn an-Nafís va ser desconegut fins a l'any 1924 quan Al Taouis, un metge egipci, va trobar la traducció d'André Alpages a la Biblioteca Nacional de Berlín.
Al , l'aragonès Miguel Servet va descriure la circulació pulmonar. Se suposa que coneixia el treball d'Ibn an-Nafís a través de la traducció d'André Alpages. L'italià Realdo Colombo va ser el primer a descriure completament la circulació pulmonar.
Va ser Andrea Cesalpino (1519-1603) el que va utilitzar per primer cop el terme "circulació" i atribuí la funció central al cor, quan fins aquell moment es pensava que el fetge era el que generava el moviment. William Harvey (1578-1657), alumne d'Acquapendente Fabrice (1537-1619), que en el seu llibre Exercitatio Anatòmica de Motu Cordis et sanguinis en animalibus (1628) realitzà la primera descripció del sistema circulatori. En ell descriu la direcció i la funció exacta de les vàlvules venoses, i estableix que la quantitat de líquid és molt important, de diversos litres per minut. El 1661, Marcello Malpighi, amb un microscopi, va identificar per primera vegada els capil·lars.
El 1956, André Frédéric Cournand, Werner Forssmann i Dickinson W. Richards van ser guardonats amb el Premi Nobel de Medicina "pels seus descobriments sobre el cateterisme cardíac i els canvis patològics en el sistema circulatori". En la seva conferència sobre Nobel, Forssmann acredita William Harvey com el precursor de la cardiologia amb la publicació del seu llibre el 1628.
Als anys setanta, Diana McSherry va desenvolupar sistemes basats en ordinador per crear imatges del sistema circulatori i del cor sense necessitat de cirurgia.
Malalties cardiovasculars Les malalties cardiovasculars són la classe de malalties que afecten el cor o els vasos sanguinis (artèries i venes). Encara que el terme tècnicament es refereix a qualsevol malaltia que afecta el sistema cardiovascular (com els utilitzats en el vocabulari), és generalment utilitzat per referir-se als relacionats amb l'arterioesclerosi (malaltia arterial). Les malalties que afecten l'aparell cardiovascular representen la primera causa de mortalitat al món occidental, fins al punt que s'estima que aquestes esdevindran una pandèmia arreu del món cap a l'any 2030. A Catalunya l'any 2007 varen causar 17.745 morts (8.135 homes i 9.610 dones), fet que suposa el 29,9% de totes les defuncions (26,6% en homes i 33,4% en dones), amb una taxa bruta de mortalitat per cada 100.000 habitants de 229 en homes i 265 en dones. http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/premsa/doc31237.html
Factors de risc Factors no modificables Herència: Els progenitors tenen o han tingut malalties cardiovasculars Sexe Masculí : Els homes presenten un risc més elevat que les dones i aquestes els afecten abans en el temps. Després de la menopausa el risc augmenta en les dones, tot i que aquest sempre és menor que en els homes.