miniatura|Una radiografia panoràmica on es pot veure la dentadura humana. Lodontologia és una professió sanitària que s'ocupa de la prevenció, diagnòstic i tractament de les alteracions de les dents i teixits adjacents del cap, coll i boca. Un dentista és una persona que posseeix els coneixements, experiència i titulació necessaris per a practicar l'odontologia o qualsevol de les seves branques. La pràctica de l'odontologia inclou la neteja, l'obturació i l'extracció de les dents, el tractament dels trastorns gingivals (de les genives), la correcció de les irregularitats de l'alineació dental, les intervencions quirúrgiques a la boca o la mandíbula, i la construcció i col·locació de dents artificials o dentadures postisses.
Els trastorns de la boca poden produir malalties en altres parts del cos. Al revés, les dents i les seves estructures de suport es veuen afectats per alteracions localitzades en zones distals de l'organisme. Pel fet que les estructures dentals generalment no es poden reparar per si soles, el manteniment de la bona salut oral representa un problema de salut singular per al qual l'odontologia combina els seus propis procediments i tècniques amb els coneixements de la medicina, a fi de prevenir les complicacions locals i els efectes adversos que es poden produir en l'organisme.
Camp d'acció miniatura|esquerra|Dentista del . miniatura|Odontòleg i una auxiliar que atenen un pacient. El camp d'acció de l'odontòleg o el dentista no abasta únicament l'estudi i tractament de les dents, perquè comprèn a més tota la cavitat oral, així com els maxil·lars, músculs, pell, vasos i nervis que donen conformació a aquesta cavitat i que estan connectats amb tot l'organisme. Per la seva extensió anatòmica, l'odontologia es relaciona amb altres especialitats mèdiques com otorrinolaringologia, oftalmologia i neurologia i per l'àrea de coneixement amb cardiologia o pneumologia.
Formació i especialitats La majoria dels dentistes són odontòlegs generals que practiquen totes les branques de l'odontologia. Per a detectar els trastorns en un estadi precoç són necessàries exploracions periòdiques, incloent l'ús de rajos X i instruments i proves especialitzades. La tosca, que està formada per la placa bacteriana mineralitzada, productes del metabolisme bacterià, moc de la saliva i residus dels aliments, s'ha d'eliminar de les dents almenys una vegada a l'any. Les cavitats de les dents s'omplin amb algun dels diversos materials apropiats que existeixen. Es corregeixen les irregularitats de l'alineació. Les dents trencades s'han de reconstruir, o pot ser necessari extraure la polpa dental d'una dent infectada. Les dents que no es poden reconstruir s'han d'extraure, i les que es perden, reemplaçar-les per d'altres artificials.
L'odontologia es pot subdividir en set especialitats, encara que l'odontòleg general pot encarregar-se de tantes com el seu interès o capacitat li permeta. Cirurgia maxil·lofacial, s'ocupa del diagnòstic, prevenció i tractament de les patologies òssies bucals, facials i cervicals. Ortodòncia, s'ocupa de l'estudi, prevenció, diagnòstic i tractament de les anomalies de forma, posició, relació i funció de les estructures dentomaxilofacials; sent seu l'exercici de la prevenció, diganòstic i correcció de les seves possibles alteracions, així com el manteniment de l'estat òptim de salut i harmonia mitjançant l'ús i control de diferents tipus de forces. Prostodòncia, s'ocupa del diagnòstic, la planificació del tractament, la rehabilitació i el manteniment de la funció oral, la comoditat, l'aparença i la salut dels pacients amb condicions clíniques associades amb la manca o deficiència de les dents i/o els teixits orals i maxil·lofacials utilitzant substituts biocompatibles. Periodòncia, estudia la prevenció, diagnòstic i tractament de les malalties i condicions que afecten els teixits (periodonci) que donen suport als òrgans dentaris i als substituts implantats, per al manteniment de la salut, funció i estètica de les dents i els teixits adjacents. La periodontologia és l'especialitat contemporània que emergeix de la periodòncia per sustentar l'estudi d'evidència científica sobre l'estat del periodonci sa i malalt. Endodòncia és el tractament dels conductes radiculars. Correspon a totes les accions terapèutiques, regeneradores i restauratives que es practiquen en el complex dentina-polpa d'una dent. És també una especialitat odontològica reconeguda des de 1963 per l'Associació Dental Americana.Associació Dental Americana Es podria dir que abasta des d'una protecció directa de la polpa fins a l'extirpació total del nervi. S'aplica en peces dentals fracturades, amb càries profundes o lesions en el seu teixit connectiu lax en les quals es dona una simptomatologia característica (pulpitis). Aquestes lesions poden ser reversibles (amb maniobres endodònticas es pot revertir el procés inflamatori de la polpa) o irreversibles, quan l'única opció terapèutica és l'extirpació total del nervi i l'obturació tridimensional del conducte dentari. També es fan biopolpectomies totals en peces dentàries amb finalitats protèsiques (pròtesis fixes). S'accedeix a l'interior de la dent i es procedeix a fer una remoció de la polpa de forma manual. Després es neteja, engrandeix i moldeja; és a dir, s'efectua el sanejament medicamentós de la cambra que conté la polpa i els conductes radiculars per després procedir a la seva obturació. Es restaura o reconstrueix el monyó dental amb compòsit dental o amalgama (de vegades és necessari col·locar un pern, pal o nucli colat) i finalment es recobreix amb una corona, si cal, però de forma summament desitjable en peces posteriors a causa de la gran càrrega masticatòria que suporten diàriament. A més s'ocupa dels procediments quirúrgics i terapèutics implicats en la protecció de la polpa dental. Odontologia pediàtrica Odontologia comunitària
Altres especialitats L'odontologia abasta moltes àrees de coneixement i es pot estendre, per tant, a altres especialitats: rehabilitació oral, prostodòncia o protèsica dental, periodòncia o periodontologia, endodòncia, odontopediatria, ortodòncia, odontogeriatria, cirurgia maxil·lofacial o cirurgia oral, i en l'odontologia també existeixen disciplines com la peri-implantologia dental, l'odontologia estètica o cosmètica, l'odontologia preventiva, l'odontologia neurofocal, l'administració hospitalària, l'odontologia forense, la cariologia (l'estudi de les càries i no dels cariotips) la patologia bucal, l'odontologia neonatal i prenatal, la investigació de materials dentals, la radiologia orodental, l'ortopèdia facial, la gnatología, la protèsica maxil·lofacial, l'odontologia esportiva i l'orto-odontopediatria, entre d'altres.
Història miniatura|Dentista que extrau una dent. Londres; c. 1360-75. miniatura|Granjer cal dentista, Johann Liss, c. 1616-17. miniatura| Cirurgia Dental de l'exèrcit. Mostra al Museu dels Serveis Mèdics de l'Exèrcit. Durant els anys 1940 i 1950, hi foren típiques les operacions de cirurgia dental, civils i militars. miniatura|Cadira de dentista moderna a l'Hospital Públic Na Wa, província de Nakhon Phanom, Tailàndia.
La Civilització de la vall de l'Indus al Pakistan ha deixat evidència de la pràctica de l'odontologia des del 7.000 aC. Aquesta odontologia antiga consistia a curar malalties dentals amb operacions mitjançant la tècnica de l'arc trepant, potser, per persones especialitzades.Stone age man used dentist drill.BBC (2006). La reconstrucció d'aquesta antiga forma d'odontologia mostrà que els mètodes usats eren plausibles i efectius.Dig uncovers ancient roots of dentistry. MSNBC (2008)
Un escrit sumeri del 5.000 aC descriu un "cuc de les dents" com a causant de les càries. Aquesta idea també s'ha documentat a l'antiga Índia, Egipte, Japó i Xina. La llegenda del cuc també es troba als escrits d'Homer i fins i tot el cirurgià Guy de Chauliac creia al que els cucs originaven els forats dentals.
El papir Edwin Smith, escrit al però que pot reflectir manuscrits anteriors de fins al 3.000 aC, inclou un tractat sobre nombroses afeccions dentals. Al , el codi d'Hammurabi referenciava l'extracció de dents dues vegades com a pena.Wilwerding, Terry. History of Dentistry , hosted on the Creighton University School of Dentistry website, pàgina 4. Consultat el 15 de desembre del 2007. La investigació de les restes d'alguns antics egipcis, grecoromans i etruscs ha posat de manifest temptatives de pròtesis i cirurgia dental.
A la Grècia clàssica durant el sorgiren les primeres escoles mèdiques, arribaren a ser famoses les de Cirene, Rodes i Cos. En el període hel·lenístic va destacar, entre totes, l'escola mèdica d'Alexandria.En aquestes primeres escoles mèdiques l'ensenyament era lliure i remunerat, i s'establien llaços estrets entre deixebles i alumnes, una mostra d'això va ser reflectida en el Jurament Hipocràtic. No obstant això, no sembla que existís un currículum establert, ni procediments per a donar per acabats els estudis. El poble grec va desenvolupar una nova manera de pensar i viure coneguda com el "miracle grec". El savi es convertirà en posseïdor del coneixement racional, deixant de ser un màgic o sacerdot mediador del poder sobrenatural Les interpretacions sobrenaturals de la malaltia van començar a ser substituïdes per explicacions naturals en les quals hi havia una clara influència filosòfica. D'aquesta manera, es constitueix la medicina científico-especulativa. Hipòcrates, considerat com el pare de la medicina, basà les seves teories sobre la malaltia en l'observació, essent les primeres en aquest sentit.
Hipòcrates i Aristòtil van escriure sobre ungüents i procediments d'esterilització, usant un filferro calent per a tractar les malalties de les dents i dels teixits orals. També van estudiar l'extracció dental i l'ús de filferros per a estabilitzar fractures maxil·lars i lligar dents perdudes.
El metge romà Aule Corneli Cels va escriure extensament de les malalties bucodentals, així com els tractaments dentals, com ara narcòtics que contenien emol·lients i astringents,Dentistry - Skill And Superstition Dental Treatment in the Ancient Times(en anglès) la seva obra conté el primer text mèdic donat a la impremta (Florència, 1478) i tingué una influència extraordinària en la medicina dels segles següents. Constitueix l'aportació mèdica més important (exceptuant l'obra de Galè) de la cultura llatina."Cels", article de la Gran Enciclopèdia Catalana (accés el 2-02-08)
A l'edat mitjana (segles V al XV) es distingeixen dos períodes: el de la medicina monàstica i el de les universitats.
La medicina monàstica es practicava en els monestirs, on es van traduir nombrosos llibres procedents del món àrab. Cal destacar l'Escola Mèdica de Salern, fundada al i que girava entorn de les moltes obres mèdiques recollides pels monjos benedictins de la ciutat, la qual va ser el primer centre laic per l'estudi de la medicina a l'Europa occidental: allà hi havia un grup multicultural de curanderos i practicants de la cirurgia de l'època que impartien un ensenyament amb un programa definit i mètodes docents reglats.
En aquest període es van a utilitzar els hospitals amb finalitats docents. Alguns dels primers hospitals, fundats a l'Imperi Romà d'Orient, van comptar amb estudiants de medicina i fins i tot albergar biblioteques mèdiques. Tanmateix, va ser en l'Imperi Islàmic on més es va desenvolupar aquest sistema. En els hospitals àrabs hi havia biblioteques i sales de reunió on es tenien discussions i s'animava els estudiants a llegir textos mèdics clàssics, filosòfics i literaris. Mentrestant, a Europa Occidental, els hospitals tenien un caràcter religiós i estaven dedicats a la cura de tota mena d'indigents.